En el capítol anterior vam fer un repàs dels mecanismes que imperen en la Tectònica de Plaques, responsables de la formació de nova escorça oceànica (quan dues masses continentals es separen), i de la formació de noves serralades quan aquestes masses s’acosten i col·lideixen en un fenomen dit orogènia.
De totes les
orogènies que s’han produït al llarg de la dilatada història de la Terra, la
que més ens interessa, de cara a la formació del nostre Pastís Pedraforca, és
la darrera: l’anomenada orogènia Alpina,
responsable de l’aixecament de totes les serralades recents, com les del front orogènic alpí (que va des de l’Atlas a l’Himalaia), els Andes, les
Rocalloses... i el Pirineu.
La formació
del Pastís Pedraforca està directament relacionada amb l’aixecament del Pirineu,
serralada que es va formar en col·lidir la petita Placa Ibèrica contra la
gran Placa eurasiàtica. L’acostament d’ambdues plaques, però, es va iniciar fa
uns 85 milions d’anys (al Cretaci superior) i que va acabar fa uns 33 milions
d’anys (a inicis de l’Oligocè). Però abans que dues plaques col·lideixin,
primer s’han de separar.
Així es pot
dir que el nostre pastís Pedraforca es va començar a elaborar fa uns 300
milions d’anys, quan el supercontinent Pangea,
format per la unió dels continents Lauràsia (al nord) i Gondwana (al sud), es
va començar a trencar durant els anomenats temps
tardihercinians de finals de l’Era Primària (o Paleozoic) i dels quals ja
hem vist alguns aspectes en aquest blog: Serrat de la Moixa, Prat de Cadí, Ogassa-Surroca, Malpàs.
Al llarg de
l’Era Secundària (o Mesozoic), entre la Placa Ibèrica i la Placa eurasiàtica es
va anar obrint una conca sedimentària, dita solc
pirinenc, on hi anaven a parar tots els productes de l’erosió de les terres
emergides que la limitaven: això són els “ingredients” del pastís.
Els
“ingredients” que formaran la cobertora són: granets de sorra, blocs angulosos,
còdols arrodonits, fangs de tota mena, restes vegetals, carbonats, sulfats i
clorurs dissolts a l’aigua... Tots aquests materials, un cop dipositats a la
conca sedimentària, donaran lloc a la formació de roques diverses: així els
fangs argilosos es transformaran en roques argiloses; els grans de sorra en
sorrenques (i si els afegim argila es convertiran en gresos); els blocs
angulosos es convertiran en bretxes i els còdols arrodonits en conglomerats;
els fangs carbonatats seran calcàries i dolomies (i si els afegim argila es
transformaran en margues); les aigües carregades de sulfats i clorurs, en
evaporar-se, precipitaran guixos i sals (per això a aquestes roques se les
coneix com evaporites); al fons dels
pantans es formarà carbó, tal i com hem vist darrerament en aquest blog.
La nostra
conca sedimentària, el solc pirinenc,
va començar essent un rift on predominaven
les falles distensives (o normals) i on, directament sobre el sòcol paleozoic, s’hi
va dipositar la primera de les fàcies del Triàsic: la fàcies Buntsandstein, de caràcter
continental, en la qual predominen els conglomerats i les sorrenques. Un cop
els relleus es van suavitzar, va entrar el mar a la conca i es van dipositar
les dolomies de la fàcies Muschelkalk.
Finalment,
sobre la conca, s’instal·là una plana fangosa plena de bassals hipersalins on
precipiten guixos i sals. Per les falles actives s’escolen magmes de caràcter
basàltic que formen els sills d’ofites,
testimonis de l’obertura de l’Atlàntic central i que ja hem vist en algunes de
les nostres sortides al camp (Vilanova de la Sal, Estopanyà del Castell). Tots aquests materials donaran lloc a la tercera de les fàcies
del Triàsic: la fàcies Keuper que,
com es veurà, serà determinant a l’hora de la formació del nostre Pastís
Pedraforca.
A finals del
Triàsic i inicis del Juràssic, el procés de rifting
es fa més evident i tota la part central de Pangea és envaïda definitivament
pel mar. A la nostra conca sedimentària s’instal·la una plataforma carbonatada poc
profunda on hi neden els ammonits i on es dipositen calcàries i dolomies
pròpies dels mars tropicals.
Així mateix
van continuar les coses durant el Cretaci inferior, on als nostres mars
epicontinentals poc profunds hi regnaven els rudistes i els coralls. Els
materials dipositats a la conca fins aquest moment se’ls anomena preorogènics.
Al final
d’aquest període del Cretaci inferior, però, al solc pirinenc es canvien les
tornes: la placa Ibèrica deixa d’allunyar-se i, sota l’empenta de la placa
africana, comença a acostar-se a la gran placa eurasiàtica, de manera que les
antigues falles distensives (o normals) passen a ser falles compressives (o
inverses); es comencen a plegar els materials dipositats a la conca i a muntar
uns blocs damunt dels altres... al solc pirinenc comença a coure’s el nostre
Pastís Pedraforca.
En aquest
moment entren en joc els materials de la fàcies Keuper que, per la seva
naturalesa plàstica, van actuar com a lubrificant, això és, com la mantega (o
la melmelada) del pastís. Així, sota la pressió de l’acostament, les argiles i
evaporites del Keuper es van convertir en el nivell de desenganxada dels mantells de corriment, i tots els
materials que tenien al damunt comencen a desplaçar-se cap al sud, en direcció
a la placa Ibèrica, gràcies a unes falles inverses d’angle molt baix dites encavalcaments.
L’erosió dels
mantells que van aflorant, conforme la serralada es va aixecant, donen lloc als
materials continentals de la fàcies garumniana del Cretaci final (amb restes de
Titanosaures), així com també als materials del Terciari que es dipositen
en petites conques (com la cubeta de Vallcebre) i també a la gran conca
d’avantpaís (o Conca de l’Ebre) de la qual ja en parlarem... en una altra
ocasió. Tots aquests materials que es dipositen al mateix temps que avancen els
mantells se’ls anomena sinorogènics.
En el Pastís
Pedraforca, l’ordre d’amuntegament dels seus tres mantells és al contrari del
que ens podríem imaginar, això és, en un pastís de noces “normal”, el primer
que es posa sobre la taula és el pastís basal sobre el qual es van posant la
resta fins el darrer pastís, coronat per la parella de nuvis.
En el Pastís
Pedraforca, contràriament al què es pugui pensar, el mantell que primer es va
emplaçar va ser el mantell superior, el qual es desplaçà cap al sud fins que es
quedà aturat (fossilitzat). Com que les plaques Ibèrica i Eurasiàtica continuen
acostant-se, es forma un segon mantell (el mantell inferior) que segueix
avançant cap al sud portant el mantell superior al seu damunt i de manera
passiva, això és, a “coll-i-be”. Finalment, quan aquest mantell inferior també
s’atura, es forma el darrer mantell: el Mantell del Cadí, el pastís basal que,
en els seu moviment cap al sud, arriba a deformar i encavalcar els materials de
la conca de l’Ebre, tot formant les anomenades serres marginals... el nostre pastís
ja està en marxa.
A inicis de
l’Era Terciària (o Cenozoic), els encavalcaments es fan més importants i
comencen a implicar també el sòcol paleozoic dins dels mantells més propers a
l’eix de la serralada (o zona axial).
A finals del
període Oligocè, i després de 50 milions d’anys d’acostament i deformació
cortical, els Pirineus ja són una serralada feta i dreta i d’estructura en
forma de ventall, amb vergències nord i sud i de la qual ja en parlarem més
detingudament. El nostre Pastís Pedraforca està llest per rebre les darreres
cisellades... el toc de gràcia que li proporcionarà l’atac del vent l’aigua i
el gel al llarg de milions d’anys.
I com s’ha
arribat a descobrir tota aquesta estructura tan complicada? Molts han estat els
estudis realitzats sobre el terreny, des de primers del segle XIX, per part de
geòlegs i enginyers tant catalans com forans, estudis que van culminar, els
anys 1985-86, amb la realització del perfil
ECORS, un tall geològic del Pirineu central elaborat a base de sondeigs i
reflexió sísmica profunda, fruit de la col·laboració de diverses institucions
franceses i espanyoles, entre les quals hi va haver el Servei Geològic de
Catalunya... però aquesta ja és una altra història.
