En el capítol anterior ens vam quedar en plena celebració del XIV Congrés Geològic Internacional el qual tingué lloc l’any 1926 a Madrid. Al
llarg d’aquell esdeveniment es van realitzar diverses excursions geològiques,
dues de les quals va dur els participants al Pirineu central i oriental. El Dr.
Josep Ramon Bataller, aleshores recentment nomenat director del Museu Geològic
del Seminari de Barcelona, en va ser un dels directors, i en el seu resum del
congrés acaba dient: «És d’esperar que el
foc sagrat de les ciències geològiques, encès pels mestres Almera, Vidal i Font
(...), avivat per la grandiosa manifestació científica (...), s’aflamarà i
prendrà en nous cors que el mantindran perenne per a les noves generacions».
Ens trobem,
però, immersos en la dictadura de Primo de Rivera qui, en suprimir la
Mancomunitat de Catalunya, va interrompre molts treballs, entre ells el que
duia a terme el Servei del Mapa Geològic de Catalunya i dirigit
per Marià Faura i Sans, quan portaven 5 fulls publicats (a escala 1:100.000)
dels 43 que estaven previstos. Faura i Sans, juntament amb Norbert Font i Sagué
i el mateix Josep R. Bataller, van ser deixebles d’Almera i van sorgir de
l’escola de geologia del Seminari Conciliar de Barcelona. També al voltant del
catedràtic Maximino San Miguel de la Cámara es van formar prestigiosos geòlegs
com Ll. Solé Sabarís, N. Llopis Lladó, J. Fernández de Villalta i Valentí
Massachs, quals crearan escola al seu temps.Primer mapa geològic de la Mancomunitat,
exposat al Centenari del ICGC
Escut del servei
Amb la
instauració de la Segona República entren en acció els deixebles de Hans Stille,
un prestigiós geòleg alemany qui, entre 1934 i 1937, va esbossar una evolució paleogeogràfica
de l’àrea alpina mediterrània, sempre basant-se en la hipòtesi de la contracció
de la Terra per explicar la formació de les serralades.
Entre els que
van treballar al Pirineu està Schmidt qui, l’any 1931, fa una síntesi
estratigràfica del Paleozoic dels Pirineus i de la Serralada Costanera
Catalana. Schriel per la seva part, i basant-se en aquesta síntesi, planteja
una tectònica herciniana pel Pirineu. L’any 1934, Peter Misch fa un estudi de
conjunt del Pirineu central i, un any més tard, Ashauer i Teichmüller s’ocupen
del magmatisme hercinià, tot plantejant-ne una paleogeografia del Paleozoic
català. Tots aquests estudis van aportar els trets generals sobre
l’estratigrafia i l’estructura d’aquesta serralada, i seran la base per als treballs
posteriors.
Tots aquests
estudis, així com els realitzats per les universitats de Madrid i Barcelona, es
van veure de nou interromputs per la Guerra Civil. Un cop acabada la contesa,
Josep Ramon Bataller, essent catedràtic de la Universitat de Barcelona, fou
l’encarregat de tornar a posar en marxa l’escola de geologia del Seminari
Conciliar de Barcelona. Però durant els anys de la postguerra, enmig d’una
política eutàrtica, repressiva i de gran control ideològic, va sorgir la figura
de Lluís Solé Sabarís, també catedràtic de la Universitat de Barcelona des de
l’any 1943, fou el primer a crear escola després de la guerra.
Però per
aquella època, i fins ben entrats els anys 60, la geologia a Espanya encara
estava dominada per la hipòtesi de la contracció de la Terra per a explicar la
formació de serralades, tot i que ja es coneixia el concepte d’isostàsia i els mantells
de corriment que ja la posaven en dubte. Espanya va romandre al marge dels
debats per la manca de recursos i de laboratoris d’investigació fins a finals
del franquisme. Tanmateix aquí tenim a Solé Sabarís qui, juntament amb els seus
deixebles Llopis Lladó i Fontboté estudien els terrenys paleozoics del Pirineu,
i també tenim a en Joan Rosell que n’estudia els terrenys mesozoics i cenozoics
del vessant sud. Mentre, al vessant francès, Calvet s’encarrega de la zona
axial entre el Rosselló i Andorra; Guitard estudia el metamorfisme i
l’estructura entre el Canigó i l’Albera, i Fonteilles treballa al massís de
l’Aglí.
Mapa geològic de l'IGME
formado por el Dr. D. Luis Solé Sabarís el 1958
Altres que
també van fer molta feina entre la Maladeta i al Cerdanya van ser l’anomenat Equip de Leyden, format per una gernació
de geòlegs d’aquesta universitat holandesa, dirigits pels professors De Sitter
i Zwart els quals, des de l’any 1950 i fins gairebé els vuitanta, van elaborar
una sèrie de treballs estratigràfics i estructurals acompanyats d’excel·lents
mapes geològics a escala 1:50.000. Es dona el cas que aquells geòlegs es van
integrar tan bé al territori que fins i tot alguns es van casar amb pubilles
catalanes i per això se’ls va dedicar una placa en recordança i reconeixement,
on es llegeix: Les estructures d’aquest
aflorament constitueixen els fonaments del treball realitzat per l’escola
estructural de Leyden dels professors De Sitter, Zwart i col·laboradors.
Placa d’homenatge a l’Equip de Leyden prop d’Esterri de Cardós
Amb tots aquests
estudis es va arribar a la conclusió que el Pirineu és una serralada formada
per la col·lisió de dues masses continentals (les plaques Ibèrica i
Eurasiàtica) separades en obrir-se l’oceà Atlàntic. Als anys 70, a més, es va
evidenciar que la placa Ibèrica va tenir una evolució molt complexa, amb
moviments de rotació i laterals respecte la placa Eurasiàtica, per la qual cosa
van sortir a la llum diversos models i estudis que així ho indicaven, portats a
terme per Boillot, Choukroune, Capdevila, Malod, Souquet, Mattauer, Seguret...
entre d’altres.
Diversos models dels moviments d’Ibèria durant l’orogènia Alpina
Tall geològic del Pirineu central, dit Perfil ECORS
Malgrat tot,
amb aquests estudis no es va poder esbrinar si hi va haver o no formació
d’escorça oceànica, i si hi va haver subducció (desaparició d’escorça oceànica),
o quina de les dues plaques es va col·locar sota l’altra. Per desvetllar
aquestes qüestions, l’any 1985 es va posar en marxa un projecte de
col·laboració hispano-francès dit Perfil
ECORS (Estudi Continental i Oceànic per Reflexió i refracció Sísmica) el
qual, amb mitjans geofísics, va posar de manifest la seva estructura
profunda... les seves arrels... però aquest serà el tema del proper capítol.
Bibliografia
• Manuel
Julivert, Una historia de la geologia en
España: en su contexto socioeconómico, cultural y politico, y en el marco de la
geologia internacional, Universitat de Barcelona, 2014
• Història
Natural dels Països Catalans, vol I, pàg. 38-50, Enciclopèdia Catalana, 1986
• Atles
Geològic de Catalunya, 1:50.000, ICGC, pàg. 40-157, 2010
• Lluís
Ardèvol et al., Meravelles geològiques del Pallars Sobirà,
Arola Editors, 2005
• Guillem
Camarasa, L’enigma dels Pirineus,
Rev. Ciència, núm. 47, pàg. 24-27, 1986