Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 6 de novembre de 2014

Amics del Museu: SORTIDA DELS AMICS A FUMANYA

El passat dissabte 25 d’octubre ens vam reunir de nou els Amics del Museu per a fer la típica sortida de tardor. L’indret escollit fou el jaciment de Fumanya (Alt Berguedà), zona que, particularment, teníem ganes de veure d’ençà que en una anterior visita al Museu de les Mines de Cercs, la pluja ens va impedir de donar un cop d’ull a les petjades de dinosaure presents en aquest jaciment.

Després de reunir-nos a l’àrea de servei de Cercs, vam fer una breu parada (perquè feia fred) al marge de la carretera C-16 (Eix del Llobregat), just enfront de la inoperant central tèrmica de Cercs on durant 40 anys s’hi van estar cremant lignits procedents de les mines de carbó del Berguedà, amb gran perjudici ecològic pel seu alt percentatge de sofre el qual provocava les temudes “pluges àcides”.

L'antiga central tèrmica de Cercs (foto: Agustí Asensi)

En aquest punt afloren les argiles i guixos de la fàcies Keuper i se’ns va explicar com aquests materials, tan poc vistosos, van ser molt importants al seu dia perquè al seu damunt van “viatjar”, de nord a sud, els materials que conformen els mantells inferior i superior del Pedraforca, com si fos una cinta transportadora.


Observant els materials de la fàcies Keuper (Triàsic superior)
(Fotos: Agustí Asensi)

Seguidament ja ens vam desviar a mà esquerra i vam enfilar cap a Fumanya, tot superant la gran cinglera de calcàries ocres corresponents al Cretaci superior i on encara es poden veure al marge de la carretera una bocamina tancada, uns runams, un descarregador i alguns edificis abandonats.

Al replà del damunt d’aquesta cinglera es troba l’antiga colònia minera de Sant Corneli i el Museu de les Mines, així com també els petits nuclis de Fígols i Fumanya a redós d’una altra cinglera: la de les blanquíssimes Calcàries de Vallcebre.

Vam deixar els cotxes a l’aparcament del futur Centre d’Interpretació de Fumanya, l’edifici del qual resta encara en el més lamentable estat d’abandó. Des d’aquí seguim l’itinerari a peu, i en passar pel costat del dinosaure de ferro, símbol d’aquest centre, ens fem una foto de grup.

Foto: Agustí Asensi

Foto: Josep M. Coll

Seguim per la carretera que va a Vallcebre fins trobar un camí carreter pel qual vam poder baixar al peu de l’immens mur on amb prou feines podem distingir les famoses petjades de dinosaure (tècnicament anomenades icnites) perquè els agents meteorològics les estan malmetent a marxes forçades.

El gran mur on es troben les petjades (fotos: Agustí Asensi)


En aquest lloc, anomenat Jaciment de Fumanya Sud, i sota un sol de justícia, se’ns va explicar que ens trobàvem en un lloc molt especial car érem molt a prop del cèlebre límit K-T (la lletra K es correspon amb el Cretaci superior i la lletra T amb el Terciari). Aquest va ser el moment en què es va produir la darrera gran extinció, fa uns 65 milions d’anys, i on es va establir la frontera entre les eres Secundària (o Mesozoic) i la Terciària (o Cenozoic). El perquè d’aquesta extinció en massa encara no es coneix molt bé, però es parla que per causa de la col·lisió d’un cometa o asteroide, van desaparèixer el 50% o més de les espècies vivents, entre elles els dinosaures. Per això les petjades que tant ens esforcem per veure, les van deixar uns dels darrers dinosaures que van trepitjar la Terra ara fa uns 70 milions d’anys.

Diferents moments de l'explicació (Foto: Agustí Asensi)

Foto: Josep M. Coll

El futur Centre d'Interpretació de Fumanya (Foto: Agustí Asensi)

Els dinosaures més comuns per aquests topants foren els Titanosaures, uns animals quadrúpedes, herbívors, de grans dimensions, que es movien en ramats i que feien els seus nius en unes planes fangoses prop d’un mar que s’obria cap al recent nascut oceà Atlàntic.

Aquests herbívors s’alimentaven de la vegetació exuberant que creixia als nombrosos pantans existents, ja que, en aquella època, aquesta zona gaudia d’un clima tropical. Quan aquesta vegetació quedava enterrada s’acabava convertint en carbó, i el tipus de carbó d’aquesta zona és el lignit, un carbó de baixa qualitat, amb un baix percentatge de carboni i molt sofre, degut al fet de tractar-se de carbons molt “joves”, per això, entre les capes de carbó, encara podem veure gran quantitat de closques d’una petxina anomenada Corbicula laletana del Maastrichtià (Cretaci superior).

Fragments de Corbicula laletana (foto: Isabel Benet)

També se’ns va explicar el fet de trobar les petjades damunt una llosa de margues inclinades més de 60º... És que els dinosaures s’enfilaven per les parets? No, els dinosaures caminaven a peu pla i el que va succeir és que durant l’Orogènia Alpina, l’acostament de les plaques Ibèrica (al sud) i Eurasiàtica (al nord), va plegar tots aquests sediments i es va formar l’actual serralada pirinenca.

La inclinació del mur és considerable (uns 60º) Foto: Agustí Asensi

Mitjançant dibuixos i esquemes se’ns va mostrar la complicada estructura dels mantells de corriment, els quals lliscaven els uns damunt dels altres, tot viatjant de nord a sud, més o menys, plegant-se i replegant-se al mateix temps que s’erosionaven.

Vistes a les Penyes Altes de Moixeró i a la Tossa d'Alp (foto: Isabel Benet)

Cingle format per les Calcàries de Vallcebre (Foto: Agustí Asensi)

Feta aquesta explicació vam agafar els cotxes i vam baixar per la mateixa carretera en direcció a Vallcebre i ens vam aturar en una altra pedrera on les petjades podien distingir-se un xic millor.

L'altra pedrera i detall de les petjades del sauropode Titanosaurus
(fotos: Agustí Asensi)


En aquest lloc també vam poder veure alguns exemplars sencers de Corbicula laletana i alguns cristalls esparsos de marcassita en “punta de fletxa”. També vam observar petites papallones anomenades blavetes, i alguns exemplars solitaris de gencianeta de tardor (Gentianella ciliata). Aquestes flors ens recordaren que, malgrat les papallones i la forta calor que està fent, ja estem en plena tardor!


Exemplars de blaveta i gencianeta de tardor (fotos: Agustí Asensi)

Com ja era tard, vam agafar de nou els cotxes i vam desfer el camí en direcció a la colònia de Sant Corneli on vam fer el clàssic “dinar de germanor” al bulliciós (sobretot en època de bolets) restaurant Santa Bàrbara on vam menjar molt bé i on no hi va faltar de res, ja que vam tenir música i, fins i tot, la presència d’uns nuvis recent casats!

L'arròs estava al seu punt!!! (foto: Josep M. Coll)

Capvespre des de Sant Corneli (foto: Isabel Benet)

En acabar de dinar ens vam anar acomiadant, i els darrers ja ho vam fer sota els trons, la pluja i els arcs de Sant Martí.

2 comentaris:

  1. Bonica excursió. Fa uns deu anys ja la vaig fer i em va agradar molt. Però aquesta primavera passada vaig tornar-hi i vaig patir una gran decepció. Les petjades a prous feines es noten, si hom vol col·locar-se de front a les petjades, està obligat a accedir a la zona "centre d'interpretació" (que no interpreta res), i em va sonar una alarma esgarrifosa com si fos un lladre. Així que vaig optar per marxar d'allà i deixar-la sonar...
    No sé, vaig marxar de Fumanya amb un mal sabor de boca, i la meva familia (amb nen de 7 anys inclòs, que sentia una curiositat tremenda per veure les petjades) encara més. Ja sé que no sóc ningú per opinar i que està molt malament criticar les iniciatives dels altres, però crec que si algú s'hagués gastat la primera partida de diners en consolidar i protegir les petjades, i el demés en l'edifici, el pàrquing i tota la parafernàlia, al menys ara podriem gaudir d'aquest patrimoni. Veig un "pilotassu" immobiliari de dimensions bíbliques en aquest centre d'interpretació: gastem en ciment i construcció; les petjades se'ns en foten.

    ResponElimina
  2. Ja està, han aconseguit el que tots (no) esperàvem:

    http://www.regio7.cat/bergueda/2016/05/16/paret-del-jaciment-paleontologic-fumanya/361626.html

    ResponElimina