Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 14 d’abril de 2016

Isabel Benet: VALLCEBRE, el cor de l'Alt Berguedà

Dir que Vallcebre està enclavat al cor de l’Alt Berguedà no és pas una metàfora com aquí es veurà. Vallcebre és un petit poble situat a uns 1.100 metres d’alçada sobre el vessant est de la serra d’Ensija i per sobre la vall del riu de Saldes, afluent del Llobregat.


Aquest poble consisteix en un agrupament de cases al voltant de l’església de Santa Maria, de construcció recent ja que de l’anterior temple, declarat en ruïnes l’any 1991, només en resta el campanar de planta octogonal. Però el gruix de la població de Vallcebre el forma un seguit de masies disperses agrupades en ravals, com el del Bac, la Barceloneta, Belians, el Comellar, el Divinal... El que té d’especial el poble de Vallcebre és que està tancat dins un cercle de cingleres com si d’una fortalesa natural es tractés.


Aquestes cingleres estan formades per unes calcàries lacustres (dipositades al fons d’un llac), molt blanques i de gra molt fi (o micrítiques). Dins d’aquestes calcàries es poden trobar restes vegetals típiques d’aigües dolces com són oogonis d’algues carofícies i estromatòlits d’algues cianofícies.. Aquests materials pertanyent a la Formació Calcàries de Vallcebre i és aquí on es troba la seva localitat tipus.


Per sota d’aquestes calcàries es troben unes lutites i margocalcàries amb lignits i per sobre es dipositen unes lutites roges amb calcàries. Tots aquests materials formen part de l’anomenada fàcies Garumniana (o simplement Garumnià), mot que prové del llatí Garumna que és l’antic nom del riu Garona. Aquesta fàcies abasta des del finals del Cretaci superior (Finicretaci) fins al Paleocè inferior. Sembla ser que hi ha investigadors dedicats a la recerca, a l’interior de les Calcàries de Vallcebre, del famós límit K-T entre el Cretaci superior “K” i el Cenozoic o Era Terciària “T”, i que se situa pels voltants dels 65 Ma.

Vista dels cingles de Vallcebre

Aspecte de les calcàries lacustres de Vallcebre


El cas és que, per aquests topants, els materials garumnians adopten la curiosa aparença d’un cor, i aquesta forma queda especialment reforçada per les Calcàries de Vallcebre, cosa que fa que aquesta figura sigui l’emblema del futur Centre d’Interpretació de Fumanya. Per això no és exagerat dir que Vallcebre està situat al cor de l’Alt Berguedà. Però... a què és deguda aquesta forma? Deixeu que us expliqui una història...


Visita dels Amics a Fumanya

Aquesta història comença fa uns 70 milions d’anys (a finals del Cretaci superior). Per aquesta època, i per aquests topants, el paisatge estava dominat per uns aiguamolls costaners amb una exuberant vegetació de tipus manglar, i tot això dins el context d’un clima subtropical càlid i humid... l’ambient perfecte per a la formació del carbó.



La conca sedimentària (l’anomenat solc pirinenc) que es va formar entre les plaques Ibèrica i Eurasiàtica durant el Juràssic, i sobretot durant el Cretaci inferior, i oberta al recent nascut oceà Atlàntic, ja feia temps que es començava a tancar, per la qual cosa els milers de metres de sediments allà dipositats al llarg de milions d’anys, s’anaven plegant i aflorant: s’estaven formant els Pirineus.



Durant aquests temps de deformació. les antigues falles normals, les quals van donar lloc a la formació de la conca, passen a ser falles inverses i encavalcaments per la qual cosa les capes sedimentàries s’amunteguen i es desplacen tot formant els denominats mantells de corriment. A l’Alt Berguedà aquests mantells reben els noms de Mantell superior del Pedraforca, Mantell inferior del Pedraforca (o Mantell de la Serra del Verd) i Mantell del Cadí.


En el desplaçament dels mantells. els materials de la darrera fàcies del període Triàsic (la fàcies Keuper formada principalment per argiles, guixos i sals), pel seu caràcter plàstic hi van jugar un paper molt important a l’hora de comportar-se com una “pell de plàtan” damunt la qual van “viatjar”, de nord a sud, tot el conjunt de roques sedimentàries que constitueixen els mantells.


En aquesta zona de Vallcebre ens trobem damunt el Mantell inferior del Pedraforca. Aquest es va desplaçar cap al sud a lloms d’un altre mantell que tenim per sota: el Mantell del Cadí, el qual asseguren els experts que va còrrer una marató, ja què es va desplaçar 42 Km en... atenció... 50 milions d’anys!!! Lògicament no va batre cap rècord de velocitat.



Entre els replecs més superficials d’aquest mantell de corriment, el qual a finals del Cretaci tot just començava a treure el cap d’entre de les aigües, s’hi van formar una sèrie de depressions les quals, juntament amb els mantells, també lliscaven passivament cap al sud; per això se les coneix amb el nom de conques a coll-i-be. La conca lignitífera de l’Alt Berguedà representa una d’aquestes conques, a l’interior de la qual s’hi van dipositar els materials de la fàcies garumniana. Però tornem a la nostra història.

Fa uns 70 Ma, en una conca relativament tranquil·la, s’hi va instal·lar un extens pantà on hi proliferava una exuberant vegetació tropical que atreia un munt d’animals entre les quals hi havia els titanosaures, uns dinosaures sauròpodes herbivors que es desplaçaven en ramats i aprofitaven aquestes planes fangoses per a alimentar-se i fer-hi els seus nius.

Reproducció d'un Titanosaure al Museu Miquel Crusafont de Sabadell

En aquest ambient càlid i humid, la vegetació que moria anava a parar al fons dels pantans on s’acumulava i quedava enterrada en successives capes de fang amb abundant matèria orgànica: l’anomenada torba. Seguidament comença un procés complex de transformació d’aquesta torba en carbó.


Aquest procés (anomenat  diagènesi) es produeix gràcies a l’augment de la pressió i a la intervenció d’organismes anaeròbis (que “treballen” sense oxigen) els quals fan que la matèria orgànica vagi perdent hidrogen i oxigen, al mateix temps que s’enriqueix en carboni, això és, es transforma en carbó que és una roca sedimentària lleugera, generalment de color negre (mat o brillant) i molt combustible.

Lignit en mostra de mà

Diferents tipus de carbó al Museu de les Mines de Cercs

Entre els 200 i 400 metres de fondària la torba es converteix en lignit, un carbó molt immadur i de baixa qualitat ja que conté només entre un 30 i un 40% de carboni i molt de sofre. Si el procés de compactació continua, aquest lignit es transforma en hulla i antracita que són carbons amb més quantitat de carboni i, per tant, amb més poder calorífic. Però... d’on ve la forma de cor a la conca de Vallcebre? Anem a pams.

Durant l’Eocè inferior, època en la que s’emplaça el Mantell inferior del Pedraforca, aquesta depressió on s’hi han acumulat els sediments de la fàcies garumniana (les margues, els lignits, les calcàries de Vallcebre i les lutites roges), es va deformant en el seu avenç cap al sud, tot formant-se plecs de direcció E-W. Però al mateix temps l’acabament occidental d’aquest mantell es realitza a través d’una rampa lateral de direcció obliqua NE-SW, amb estructures internes associades a aquesta rampa i amb aquesta mateixa direcció.




Per tant la intersecció d’aquests dos sistemes de plecs (E-W i NE-SW) donen lloc als anomenats plecs d’interferència que aquí es tradueixen en una estructura complexa formada per un anticlinal de direcció N-S, en l’eix del Llobregat, i dues cubetes a cada banda: la cubeta de Vallcebre (a l’oest) i la cubeta de la Nou (a l’est), la qual ja vam visitar en un anterior itinerari.


L'estructura en cubetes s'assembla a unes oueres



En definitiva, la cubeta de Vallcebre és una conca arrodonida i de morfologia corbada perquè es tracta d’un plec sinclinal (de direcció E-W), plegat per un altre sinclinal de direcció NE-SW; i el toc de gràcia de la forma de cor d’aquesta cubeta l’acaba donant l’erosió remuntant del torrent de Vallcebre, la qual dóna lloc a un vistós engorjat conegut com La Foradada, per on hi discorre un espectacular camí excavat a la roca.


I és al voltant d’aquesta cubeta que se situen les explotacions de carbó del sector de Fígols-Vallcebre-el Collet, de les quals ja en parlarem en el proper capítol d’aquesta història.

Si desitgeu més informació podeu consultar el Geòtop 170 (Mines de Vallcebre) clicant aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada