El passat
dissabte 19 de gener ens vam reunir els Amics del Museu, al capdamunt del
carrer de Bellesguard de Barcelona, per a fer una petita sortida matinal la
qual ens va permetre de conèixer les roques paleozoiques afectades pel
metamorfisme de contacte provocat per la intrusió de magma fos durant el
Carbonífer superior (fa uns 300 milions d’anys). En aquesta zona la geologia és
certament complexa; i encara que el dia es presentava amenaçador això no ens va
espantar pas, ja que som de l’opinió que les roques molles es veuen millor.
Quan ja ha
arribat tothom, anem fins al final del carrer Mercè Rodoreda, passant a frec
del mur del monestir de Sant Maties on podem observar alguns carreus amb crostes
de malaquita, ja que per aquests topants hi havien hagut mines de coure.
Al final del
carrer es pot veure el contacte dels granitoides amb els materials paleozoics.
Primer se’ns
explica com es forma una pissarra per efecte del metamorfisme regional el qual té lloc a les arrels de les
serralades en formació, degut a les altes pressions i temperatures relativament
elevades que imperen a l’interior de l’escorça terrestre. Aquest procés,
l’anomenat metamorfisme, provoca la trasformació
de les roques originals (les quals poden ser sedimentàries, ígnies o
metamòrfiques prèvies) per la formació de nous minerals i la seva reordenació,
sobretot dels que tenen hàbit tabular (com la clorita), donant lloc a
l’aparició de la pissarrositat o esquistositat.
També ens
expliquen que els granitoides de Collserola, per la seva composició, pertanyen
al grup de les granodiorites.
Aquestes
granodiorites es van formar com a conseqüència del refredament de grans masses
de magma fos (anomenades batòlits o plutons) les quals van fer intrusió a
finals del Paleozoic; per això a aquestes roques se les anomena plutòniques. Aquest magma a gran
temperatura, va provocar una sèrie de canvis en la roca del seu voltant (o
encaixant) creant una aurèola metamòrfica que, aquí a Collserola, arriba a
tenir dimensions de fins a 2 quilòmetres: és l’anomenat metamorfisme de contacte.
Per a veure
de prop aquests canvis, ens traslladem fins a l’antiga pedrera de Bellesguard
situada just damunt del cementiri de Sant Gervasi. D’aquesta pedrera s’havia
extret material per a la construcció del Casal de Bellesguard, obra de Gaudí,
de la qual podem veure el seu pinacle característic.
En aquesta
pedrera observem com va afectar la temperatura donada pel magma als anomenats esquists verds, roques que es van formar
a partir d’una roca volcànica bàsica afectada per un metamorfisme regional previ
de grau mitjà. Quan el metamorfisme regional és baix es formen les pissarres, i
si aquest grau augmenta, aquestes es transformen en filites (que són com pissarres
però molt lluents) i els esquists, on els grans de mica es veuen a ull nu.
Aquells
esquists verds es van transformar en corneanes
com a conseqüència del metamorfisme de contacte molt a prop del límit amb el
batòlit; conforme ens allunyem del batòlit, l’afectació és menor i això es
detecta per la presència de les filites
pigallades que en aquest itinerari, però, no les veurem.
Aspecte de les filites pigallades al Montseny
Les corneanes
que observem mostren un bandejat de colors diversos: les bandes fosques són
hornblendites, les bandes verdoses són epidotites, les bandes vermelloses són
granatites i les bandes blanques poden ser marbres. De vegades també es poden
observar grans de tremolita. La presència de calci en la composisió d’aquests
silicats fa que se’ls anomeni silicats
càlcics o corneanes càlciques. Aquest llistat no és més que un record de
l’antiga “esquistositat”.
Sortint de la
pedrera seguim un sender que s’enfila a la Carretera de les Aigües, situada
just damunt nostre. Per aquest camí veiem els efectes del metamorfisme de
contacte sobre les antigues pissarres d’origen argilós. En aquest cas a
aquestes corneanes se les anomena cornubianites
i en elles s’ha esborrat totalment l’esquistositat. Conforme ens allunyem de la
influència del plutó, l’afectació és menor i llavors apareixen unes “pigues”,
anomenades porfiroblastes, damunt la superfície de les filites de manera que
aquestes se les anomena filites
pigallades. Aquests porfiroblàstes solen ser de cordierita, andalusita o
sil·limanita, conforme ens acostem al batòlit.
També observem
alguns dics per on va discórrer el magma aprofitant les esquerdes del terreny.
Això va fer que aquest magma incorporés aigua freàtica i es refredés
ràpidament, sobretot als marges del dic. Aquestes roques s’anomenen hipabissals perquè es refreden prop de
la superfície del terreny. Quan aquests dics mostren un gra fi se’ls anomena aplites, i quan mostren un gra groller, pegmatites. En aquests dics sol
trobar-se un mineral molt apreciat: la turmalina, de color negre i amb
cristalls allargats.
Dic d'aplita a la pedrera de Bellesguard
Turmalina en un dic de pegmatita a la Carretera de les Aigües
Quan sortim a
la Carretera de les Aigües, les boires ja embolcallen totalment la Torre de
Collserola i la pluja es va fent més insistent, però encara tenim temps d’anar
a veure una gran acumulació de granatites, situades sota l’Observatori Fabra, producte
de l’afectació del metamorfisme de contacte sobre unes roques d’un origen
probablement margós.
Granatites a la Carretera de les Aigües
Al fons del
barranc, que tenim a sota nostre, observem les ruïnes de la mina “La Electricidad”.
En Sergi ens assabenta que d’aquesta mina s’havia extret calcopirita (mena de
coure), i que la seva rendibilitat va ser molt poca, per això es va explotar
durant pocs anys de finals del s.XIX. Sembla ser, però, que encara es conserva
el pou d’extracció.
La Montserrat
ens adverteix de la presència del miraguà o aràujia (Araujia sericifera) una planta enfiladissa, procedent d’Amèrica del
Sud, la qual produeix un fruit en forma de pera vellutada que, quan està madura,
allibera un munt de llavors equipades amb un plomall molt suau (“angelets”) que
els permet de ser transportades pel vent. Aquests “angelets” s’havien fet
servir per farcir coixins i edredons abans de l’aparició de les fibres
sintètiques.
De tornada
observem com l’esquistositat es troba plegada formant una sèrie de plecs
anomenats kink-bands.
La Carretera
de les Aigües talla un dic de pòrfir granític, això és: una roca hipabissal, de
textura porfírica, amb grans cristalls de quars (fenocristalls) envoltats d’una
massa microcristal·lina formada per quars i feldspat.
De baixada
també veiem alguns marbres encaixats a les corneanes fosques (en les que
predomina l’hornblenda). Després d’això, donem per acabada aquesta petita, però
concentrada, sortida matinal i ens acomiadem fins la propera!
