En aquets
darrer capítol dedicat al Montsec de Meià, us convidem a fer un tomb d'una imaginària jornada en
vehicle pel seu voltant, tot suggerint de passada algunes “visites” a diversos
indrets interessants, tant per la seva geologia com per la seva història...
serà com una mena de “calaix de sastre”, en el bon sentit de l’expressió.
El Cogulló des de Vilanova de Meià
Esquema del recorregut
Esquema geològic del recorregut
Per això sortirem
de bon matí de Vilanova de Meià en direcció a Santa Maria de Meià... però abans
de marxar ens fixarem en el vessant oest del Cogulló on es pot veure una
vistosa falla normal i la gran boca de la cova del Castejón, la qual
“visitarem” de tornada.
Per la
carretera LV-9131 arribem a Santa Maria de Meià, petit poble del qual cal
destacar la seva església parroquial que fou un antic monestir benedictí i del
qual només queda el mur nord i una part del cimborri. Durant la Guerra Civil es
va convertir en un hospital de militar i actualment acull una casa de colònies.
Impressionant muralla del Castelló de Meià
corresponent a l’absis de l’església de Sant Martí
Abans de
continuar en direcció al coll d’Orenga podem fer la primera de les “visites”
d’avui al Castelló de Meià, les restes del qual s’alcen damunt una cresta
rocosa que separa les valls de Meià i d’Ariet. Per arribar-hi cal prendre una
pista que baixa en direcció sud la qual, després de creuar el barranc de Sant
Pere, s’enfila cap a un pas entre roques on podem deixar el cotxe per
apropar-nos al castell d’origen romànic del qual només resten una part de les
seves impressionants muralles i la base d’una torre circular. Aquest edifici,
juntament amb altres del mateix tipus (com són el castell d’Orenga, la casa
forta de Rocaspana, la torre de l’Espinal, el castell de la Vall d’Ariet),
formava part d’una xarxa de torres de vigilància que dominaven el pas entre les
valls del Segre i la Noguera Pallaresa.
Interior de l’absis de l’església de Sant Martí
Si, des d’on
hem aparcat, continuem per la mateixa pista en direcció sud, arribarem a una
agrupació de cases en ruïnes des d’on podem baixar cap al llit del barranc de
les Artigues. Aquí, damunt el sostre d’una capa de calcàries d’inicis del
Terciari (o Cenozoic), es poden observar una sèrie d’icnites d’origen
desconegut, però podrien tractar-se de rastres deixats per peixos de tipus
rajada com les que es poden veure al jaciment de la Posa a Isona.
Aspecte de les icnites del barranc de les Artigues
Deixem les
icnites i “retornem” a Santa Maria de Meià des d’on continuem, ara per pista de
terra en bon estat, cap al coll d’Orenga, tot deixant a mà dreta la desviació a
l’ermita de Sant Sebastià, la qual fou un polvorí en temps de la Guerra Civil.
Des del coll d’Orenga, excavat en materials de l’Eocè i divisòria d’aigües dels
rius Boix i Noguera Pallaresa, es pot pujar al cim de Sant Mamet (1391 m)
coronat per una ermita i un refugi. La muntanya de Sant Mamet té una estructura
en forma de dom i en ella afloren materials corresponents al Juràssic superior
i al Cretaci superior, sense que hi aparegui el Cretaci inferior, cosa que dona
lloc a una important llacuna
estratigràfica de la qual ja en parlarem més endavant.
Restes del poble de Peralba, amb el Montsec d’Ares al fons
Tot seguit ja
baixem cap a la vall del Noguera Pallaresa i el primer que trobem són les
ruïnes del poble de Peralba, on encara es poden veure les restes del seu
castell i de la seva església parroquial. Aquest poble, que va formar part del
priorat de Meià fins l’any 1834, està abandonat des dels anys 70 del segle
passat. Així continuem baixant per la pista que, en arribar a Figuerola de Meià.
torna a estar asfaltada. Del nucli antic d’aquest poble, que està en ruïnes,
cal destacar les restes del seu castell, també lligat al monestir de Santa
Maria de Meià i del qual només queda una torre rectangular dita Torre de la
Inquisició.
Torre de la Inquisició de Figuerola de Meià
Poc després
de deixar a mà dreta l’accés al poble de Fontllonga, ja desemboquem a la C-13,
també coneguda com la Carretera del Doll, per la qual anem en direcció nord,
cap al pas de Terradets, tot vorejant l’embassament de Camarasa, el qual reté
les aigües del riu Noguera Pallaresa, i passant a frec de la Baronia de Sant
Oïsme, petit nucli on hi destaca una església romànica dedicada a Sant Bartomeu
i una vistosa torre circular emplaçada damunt una esvelta cresta rocosa.
Torre del castell de Sant Oïsme
Vista del congost de Terradets,
on hi destaquem les “calcàries de picons”
Aviat arribem
a la cruïlla amb la carretera d’Àger, indret conegut com La Passarel·la, i
porta d’entrada al cèlebre congost de Terradets. Aquí s’inicia el camí que puja
a la no menys cèlebre pedrera de Meià, a la qual dedicarem tot un capítol
sencer més endavant. Deixem de moment la pedrera i ens endinsem al congost on,
al llarg del seu recorregut, observarem la sèrie mesozoica als talussos de la
carretera. A mig camí del congost, aquest es tanca i podem veure de prop un
paquet calcari d’inicis del Cretaci superior afectat per una sèrie de fractures
verticals i sense desplaçament anomenades diàclasis.
A favor d’aquestes fractures verticals l’erosió conforma uns vistosos monòlits o
picons.
Detall dels “picons” a les calcàries d’inicis del Cretaci superior
Seguidament
arribem a l’àrea de lleure de la font de les Bagasses, un bon lloc per parar a
contemplar la famosa paret de Terradets, esculpida a les calcàries del Cretaci superior
pel riu Noguera Pallaresa i farcida de vies d’escalada. La font de les
Bagasses, a l’igual que la font de la Figuera i la Font Blanca, al nord de
Vilanova de Meià, neix en el contacte entre les margues del Santonià i les
calcàries del Campanià (Cretaci superior).
Vista de la paret de Terradets
des de la Font de les Bagasses
Vista de l’espectacular paret de la Roca Regina
a la sortida del congost de Terradets
A la sortida
del congost, ens acomiadem del pas de Terradets amb l’espectacular visió de la
Roca Regina, muralla també plena de vies d’escalada de gran recorregut i
dificultat, formada pel treball erosiu del torrent del Bosc. Aquí prenem la
carretera LV-9121 que s’enfila cap a Llimiana i, un cop hem passat per sobre la
presa de l’embassament de Cellers (o de Terradets), travessem tot un seguit de
túnels que perforen els darrers materials que formen el Montsec: els anomenats
“gresos d’Areny” del Maastrictià. A la sortida dels túnels el paisatge
s’amplia: deixem la Noguera i entrem a la conca de Tremp, a la comarca del
Pallars Jussà, on afloren els materials d’inicis del Terciari (o Cenozoic).
El Pirineu nevat s’enmiralla a les aigües del pantà de Cellers
Poc després
de creuar el pont sobre el riu Barcedana, a mà dreta surt una pista, només apta
per 4×4, que segueix el curs del riu Barcedana excavat a les argiles de la fàcies
Garumniana de finals del Cretaci i principi del Terciari. Aquesta pista ens
apropa a l’inici del Camí de les Cent
Corbes, pel qual podem pujar a “visitar” l’ermita d’origen romànic de Sant
Salvador del Bosc (o Sant del Bosc), situada al capdamunt d’un agut turó rocós,
en plena cara nord del Montsec.
Pujant pel Camí de les Cent Corbes,
amb un mar de boira sobre la conca de Tremp
Arribant a l’ermita de Sant Salvador del Bosc
Per continuar
el nostre “periple” al voltant del Montsec de Rúbies, “retornem” al pont sobre
el riu Barcedana i continuem per la carretera LV-9121 la qual s’enfila cap a
Llimiana tot fent fortes llaçades. En una cruïlla, deixem l’accés al poble de
Llimiana i prenem la carretera L-913 que planeja a molta alçada per sobre la
vall del riu Barcedana i des d’on observem com la cara nord (o “esquena”) del
Montsec no és tan suau com es podria pensar, ja què està tota ella esgarrapada
pels torrent que la recorren i que excaven profundes gorges que aïllen aguts
turons triangulars dits chevrons.
Vista de l’”esquena” del Montsec i els seus chevrons
Esquema de formació dels chevrons
Per aquesta
carretera passem pels pobles de Sant Cristòfol de la Vall i Sant Martí de
Barcedana. Des d’aquest darrer poble podem pujar a Sant Miquel de la Vall per
“visitar” les restes del castell de Sant Gervàs, bastit damunt un paquet de
calcàries amb alveolines de l’Ilerdià (Eocè inferior) al vessant solei de la
serra dels Obacs. Un plafó ens informa que aquest castell, bastit al segle XI,
constava d’un recinte murallat de planta triangular (amb tres bestorres a
cadascun dels angles) i una torre circular de més de 15 m d’alçada. Aquest
castell va ser clau en la repoblació de la vall de la Barcedana, però fou
abandonat a finals del segle XV i per això avui dia ha desaparegut la major
part de la muralla (només es conserva una de les bestorres) i la torre circular
es troba en molt mal estat de conservació.
Restes del castell de Sant Gervàs on s’observa la torre circular (dreta)
i l’única de les bestorres (esquerra) que s’ha conservat (imatge del 2016)
A uns 200 m
del castell està l’església de Sant Gervàs i Sant Protàs, de la qual no es té
massa informació car la primera menció data del 1758, però l’estil de l’edifici
(amb carreus ben tallats i algunes finestres simples i d’altres de doble
esqueixada), fan pensar que es tracta d’una obra medieval, potser de finals del
segle XII o inicis del XIII, a més té una absidiola gòtica possiblement dels
segles XIV o XV.
Absís de l’església de Sant Gervàs i Sant Protàs
Els voltants
de l’ermita són l’hàbitat d’un dels escarabats més grans d’Europa: es tracta de
l’escarabat butllofer (Berberomeloe
majalis), que es caracteritza per no tenir ales i un abdomen molt voluminós
amb franges de color taronja o vermell intens, cosa que ens adverteix que es un
insecte molt tòxic.
Escarabat butllofer
Després de la
“visita” al castell de Sant Gervàs, retornem a Sant Martí de Barcedana per
continuar el tomb al Montsec de Rúbies per la mateixa carretera L-913 en
direcció al congost del Pas Nou. Just abans d’arribar-hi, però, podem
desviar-nos per “visitar” el castell de Toló, i per això ens cal prendre una
pista que surt a mà esquerra i que es dirigeix a l’antic poble de Toló, situat
als peus d’una petita mola adossada al vessant est de la serra de la Campaneta;
les restes del castell es troben al seu capdamunt. Aquesta fortificació té els
seus orígens en en Baix Imperi Romà però va perdurar al llarg de l’Edat Mitjana
perquè des d’aquesta posició es domina tota la Conca Dellà.
Vista dels cingles calcaris sobre els quals s’aixeca el castell de Toló
Aquestes calcàries contenen alveolines,
uns foraminífers de l’Ilerdià (inicis del Terciari)
Per accedir
al capdamunt de la mola, cal superar, sense massa dificultat, un cingle format
per calcàries amb alveolines, uns
foraminífers molt abundants a inicis de l’Eocè (Cenozoic o Era Terciària). Per
sota aquestes calcàries es veuen aflorar les argiles vermelloses de la fàcies
garumniana. De l’antic castell de Toló només es conserven algunes muralles i
algunes parets de l’església romànica de Sant Vicenç que ocupen el cim de la
mola. En aquest terreny obert i assolellat, floreix el Còlquic de Pirineu (Merendera montana), petita planta de la
família del safrà.
Restes de l’antiga església de Sant Vicenç
Per sota les calcàries d’alveolines
estan les argiles de la fàcies garumniana
Còlquic de Pirineu
Per continuar
el nostre “tour”, hem de retornar a la carretera L-913 i endinsar-nos al
congost del Pas Nou, tot entrant de nou a la comarca de la Noguera i tallant
els materials del Cretaci superior que formen el cos de la Roca del Arcs.
Després de passar a frec de la Font Blanca i de la font de la Figuera, seguim
baixant fins situar-nos damunt el túnel que cobreix el riu Boix i que va servir
d’esplanada on es carregava en camions el carbó procedent de la mina del
Reguer. Des d’aquesta esplanada podem pujar pel camí del Cogulló i fer la
darrera “visita” de la jornada a les coves del Castejón i del Pansot.
Vista del vessant on s’obren les coves del Castejón i del Pansot
Per un estret
i costerut camí, arribem primer a la gran boca de la cova del Castejón. En
realitat es tracta d’una balma excavada a les calcàries del Cretaci inferior en
les quals es poden observar uns fòssils anomenats orbitolines, uns foraminífers molt característics d’aquesta època i
que tenen forma de petites llenties o de barret xinès. Durant molt temps
aquesta balma va servir de corral per al bestiar, per això encara es conserven
restes de les parets que la tancaven.
La gran boca de la cova del Castejón
Aspecte de les orbitolines (col. MGSB)
Si seguim
pujant arribarem a la cova del Pansot, una altra balma que va servir de corral i
que va ser excavada per l’erosió a les margocalcàries d’inicis del Cretaci
superior. Al pis de la balma s’observa una crosta ferruginosa la qual
testimonia una aturada sedimentària (o llacuna
estratigràfica) que es va produir entre finals del Cretaci inferior i
inicis del superior. Al sostre de la balma tenim les mateixes “calcàries de
picons” que ja hem vist al congost de Terradets. Aquests dos paquets de
calcàries els podem “lligar” (o correlacionar)
i, d’aquesta manera, suposar que apareixen a tot l’esglaó inferior del Montsec
de Rúbies.
L’interior de la cova del Pansot
Exemple de correlació entre les “calcàries de picons”
observades al congost de Terradets i al congost del Pas Nou
Si continuem
amunt pel camí, finalment sortirem a camp obert i aquí podem trobar alguns
fòssils de coralls solitaris dels gèneres Placosmilia,
Paracunnolites i Phyllosmilia (del Santonià) com els que podem contemplar a les
vitrines dels holotips del MGSB. Amb tota aquesta informació podem elaborar un
tall geològic on apareixen els materials que hem anat observant al llarg del
camí cap al Cogulló de Meià.
Exemplars de coralls solitaris de la zona (col. MGSB)
Tall geològic esquemàtic
(extret de Gestació i naixement de la serra del Montsec, de Joan Rosell)
En aquest
ambient de brolles seques també podem trobar alguns exemplars d’Ameles objecta, un insecte proper als
pregadéus, però amb el cos més curt i voluminós.
Exemplar d’Ameles objecta
Finalment, la nit cau sobre Vilanova de Meià
Cau la tarda
mentre continuem avall per la carretera L-913 en direcció a Vilanova de Meià.
Poc després de creuar el pont sobre el riu Merler, entrem de nou al poble que
hem abandonat el matí d'aquesta particular i imaginària jornada, tancant així una volta
completa al Montsec de Meià en la que s’han pogut veure moltes coses
interessants encara que no totes les que la zona ens ofereix.