Mn. Francesc Nicolau: L'ESA HA PUBLICAT UN GRAN MAPA DEL CEL OBTINGUT PER GAIA

Segurament molts recordareu que el 19 de desembre de 2013 va ser llançat a l’espai el satèl·lit artificial GAIA, obra de l’Agència Espacial Europea (ESA) amb l’objectiu de cartografiar el cel. La missió era per cinc anys, fins a aquest 2017. Dotat amb dos telescopis d’altíssima ressolució, va costar 650 milions d’euros posar-lo en funcionament (ara ja se’n porten 740 de gastats).I el seu treball començà pròpiament el juliol de 2014 quan, després de situar-se en el punt L2 de Lagrange a 1,5 milions de Km del nostre planeta (punt en què es compensen les gravetats de la Terra i el Sol), es posà a treure fotografies i fer anàlisis que, després de diverses proves, no foren definitives fins al 21 d’agost, que fou quan ja pogué iniciar el que volia aconseguir amb tota correcció i precisió.

Recreació del satèl·lit GAIA (www.ara.cat)

Portem, doncs, ara més de dos anys d’aquesta missió cartogràfica que consisteix a trobar la situació de les estrelles de la nostra Galàxia fins a la magnitud 20, tot analitzant-ne la lluminositat, la temperatura, la gravitació i la composició química. Davant l’enorme treball realitzat l’ESA ha volgut publiocar un mapa del cel segons les dades obtingudes fins al moment present. 

És naturalment el mapa més colossal que l’home hagi fet mai del cel. Sabeu quats objectes celestes han estat consignats per GAIA, fins a la confecció d’aquest gran plànol? Exactament són 1.142.679.769, és a dir que passen de 1.142 milions. Pe`r com que la Galàxia conté més de 100.000 milions d’estrelles, podem dir que només ha observat un 1% del total del nostre conjunt galàctic. Això vol dir que GAIA ha fet més de 70.000 milions d’observacions (unes 50 milions cada dia) perquè de cada objecte en fa fins a 70 vegades l’anàlisi. I cal dir que passen de 400 milions les estrelles que ha observat de les quals no es tenia notícia.

Els resultats obtinguts portaran a ampliar, i molt, el coneixement de la distribucuió i el moviment de les estrelles de la Galàxia. I com que fins ara la cosa funciona molt bé, s’ha pensat que seria bo ampliar el temps d’actuació, fins al 2020. Aquest coneixement que obtindrà també haurà d’ajudar a entendre com es va formar el nostre conjunt galàctic.

El Dr. Jordi Torra (www.sea-astronomia.es)

A tot això hem d’afegir que el nostre Jordi Torra, catedràtic de la Universitat de Barcelona, és un dels que està immers en la missió GAIA i lidera un equip català d’una vintena de científics que treballen en l’el·laboració de l’arxiu d’aquesta missió. I és a Barcelona que hi ha un Supercomputing Center, o sigui, un dels centres de processament de dades donades per GAIA.

Amics del Museu: Visita a l'exposició "SPINOSAURUS, el gegant perdut del Cretaci"

En l’anterior capítol dedicat al període Cretaci vam prometre explicar una trista història relacionada amb la troballa i desaparició d’unes misterioses restes, les quals constitueixen el punt de partida de l’exposició que, fins al 3 de setembre d’enguany, es pot veure al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, més conegut com el Museu Blau.

Aquesta història comença l’any 1910 quan el paleontòleg alemany Ernst F. Stromer (1871-1952) viatja a Egipte a la recerca de fòssils. Prop de l’oasi de Bahariya (al sud-oest de El Caire) va descobrir nombrosos ossos fossilitzats de tortugues, cocodrils i dinosaures. La troballa va ser tan important que dos anys després, al 1912, Stromer hi va enviar a Richard Markgraf qui va desenterrar part de l’esquelet d’un dinosaure molt estrany, proveït d’una llarga mandíbula carregada de dents còniques, i d’una gran cresta dorsal òssia.

Tot aquest material es va enviar al Museu de l’Estat de Baviera de Munic (Alemanya) on Stromer, després de minuciosos estudis, va batejar el nou dinosaure amb el nom d’Spinosaurus aegyptiacus. Stromer ja va estimar que les dimensions de l’Spinosaurus igualaven, o fins i tot superaven, les del famós Tyrannosaurus rex, i en va deduir els seus hàbits aquàtics. També va dir que la immensa cresta òssia només tenia una funció d’ostentació. Total, que l’Spinosaurus es va convertir en una autèntica atracció de la col·lecció de paleontologia del citat museu de Munic.

Ernst F. Stromer (1871-1952) 

extreta de wikipedia.org

En aquest desert occidental d’Egipte, a més de les restes d’Spinosaurus també es van trobar fòssils de peixos, antics cocodrils i d’altres dinosaures depredadors, tots ells pertanyents a l’Albià (finals del Cretaci inferior) i amb una edat aproximada de 100 milions d’anys. Per aquella època, el nord d’Àfrica era un territori de maresmes i parcialment cobert per un mar poc profund.

Paleogeografia d'Europa i el nord d'Àfrica durant el Certaci inferior

extret de Fossilia Ilerdae 2011

En plena Segona Guerra Mundial, Stromer va intentar convèncer el director del museu de traslladar les col·leccions de fòssils a un lloc més segur... però no ho va aconseguir. La nit del 24 d’abril de 1944, Munic va patir un atac aeri dels aliats i les bombes van destruir el museu. Tots els fòssils, inclosos els ossos de l’Spinosaurus, van desaparèixer per sempre...

Fins l’any 2009 no es van tenir més notícies del dinosaure més estrany i enigmàtic del món, però aquell any un comerciant va fer donació d’un esquelet, força complet, d’un dinosaure a un museu de Milà (Itàlia). El paleontòleg Nizar Ibrahim el va estudiar i va concloure que es tractava de restes d’un Spinosaurus, el mateix que va trobar i descriure Stromer al seu dia. A partir d’aquí es posa en marxa una tasca gairebé detectivesca per mirar de descobrir la situació del jaciment d’on s’ha extret el citat esquelet.

Un cop es va localitzar el jaciment a la regió del Kem Kem (Marroc), es va organitzar una expedició internacional que va desenterrar nombroses restes, les quals van ser traslladades a la Universitat de Chicago on van ser netejades, mesurades, tomografiades i estudiades. El resultat de tots aquests estudis són el tema d’aquesta exposició.

Un espectacular model d’Spinosaure 

ens dóna la benvinguda al Museu Blau

L’exposició en qüestió ocupa quatre sales, molt fosques per cert, la primera de les quals està dedicada a explicar la història de la primera troballa i les circumstàncies de la seva desaparició, amb una sèrie de plafons, pantalles interactives i un intent de reconstrucció de l’oficina d’Stromer, així com també una reconstrucció dels ossos d’Spinosaure que s’exhibien al museu de Munic.

En aquesta primera sala també s’explica com es van tornar a localitzar fòssils d’aquest dinosaure i de l’expedició que es va organitzar per la seva recerca.

Exemple d’un dels plafons en català, castellà i anglès

Abans d’entrar a la gran sala principal de l’exposició es fa una breu introducció del paleoambient que regnava aleshores al nord d’Àfrica, amb extenses maresmes i estanys dins un clima sudtropical càlid i humid, i es fa una comparació amb el clima desèrtic actual.

La sala principal de l’exposició està presidida per la reconstrucció d’un esquelet de mida real d’un Spinosaure, fabricat amb escumes i plàstics i utilitzant les més modernes tècniques d’impressió en 3D. El model s’ha reconstruït, com si d’un trencaclosques es tractés, a base de tomografies i a partir de materials diversos com són: l’espècimen trobat el 2008; ossos aïllats de diferents localitzacions; fotos i dibuixos de l’espècimen trobat per Stromer, i deduccions a partir d’ossos contigus. Tota aquesta informació es pot veure al tríptic que proporcionen amb l’entrada a l’exposició. També es fa especial ènfasi en la seva forma de vida pràcticament aquàtica, amb una forma de nedar semblant a un cocodril.

Acompanyen a l’Spinosaure altres reconstruccions, amb plafons informatius, de dinosaures i d’altres animals que també vivien en aquest ambient deltàic com foren: el Deltadromeus agilis, un dinosaure esbelt i ràpid; el Carcharodontosaurus saharicus, un gegant carnívor semblant al Tiranosaure; el Rugops, que era un carronyaire; el Laganosuchus magrebiensis, que fou un cocodril pescador i l’Alanqa saharica, un rèptil volador del tipus pterosaure.

 Deltadromeus agilis

Laganosuchus magrebiensis

Carcharodontosaurus saharicus

Les dues sales següents estan dedicades a mostrar com es pot reconstruir l’aparença real d’un animal a partir dels seus fòssils i, finalment, es mostren restes d’Spinosures i d’altres fòssils que es conserven a la col·lecció paleontològica del Museu de Ciències Naturals gràcies a la donació del Dr. J. A. Vela.

Aquí conclou aquesta interessant exposició on, com diu el tríptc, «es proposa un viatge per la insòlita història del descobriment i redescobriment de l’Spinosaurus, el carnívor més gran que mai ha trepitjat la Terra i l’únic dinosaure que es coneix que és capaç de nedar»

Isabel Benet: CRETACI (I): L'era dels rudistes

Ja portem molts mesos referint-nos al període Cretaci en els nostres escrits i itineraris, per això ja ha arribat el moment que en diguem alguna cosa més... El Cretaci és el darrer període del Mesozoic (o Era Secundària) i abasta uns 80 milions d’anys (des dels 145 als 65 Ma). Aquest període fou definit a la conca de París pel geòleg belga Jean-Baptiste d’Omalius (1783-1875), i el seu nom prové del mot llatí creta que significa “guix”, però avui dia el mot creta dóna nom a una calcària molt blanca, d’origen orgànic i gra fi, i que es desfà amb facilitat.  Els penya-segats blancs de Dover a la Gran Bretanya són un bon aflorament d’aquesta roca.

Recreació d'Antoni Lacasa d'un fons marí del Cretaci

(extret de Fossilia Ilerdae 2011)

Jean-Baptiste d'Omalius

Penya-segats de creta (Dover, Gran Bretanya)

(www.ninografias-WordPress.com)

El Cretaci es divideix en Cretaci inferior, distingit amb la lletra C als mapes geològics, i en Cretaci superior el qual es distingeix amb la lletra K de Kreide (Cretaci en alemany), tots dos se subdivideixen en èpoques ben conegudes pels professionals i aficionats a la Paleontologia.

Les subdivisions del Cretaci

Tal i com dèiem en el capítol anterior d’aquesta història geològica, durant el període Juràssic, a casa nostra i a tot el sud d’Europa hi predominaven els mars epicontinentals, o sigui, mars poc profunds i estesos damunt l’escorça continental. En aquests mars s’hi desenvolupaven extenses plataformes carbonatades on hi vivien sobretot invertebrats marins, entre els quals hi havia els famosos ammonits.

Europa durant el Juràssic inferior, fa 200 Ma.

(extret de Fossilia Ilerdae 2011)

Durant el Juràssic va tenir lloc una dispersió continental de primer ordre: entre les plaques d’Amèrica i Europa es començà a generar escorça oceànica en el futur Atlàntic central; entre Àfrica i Ibèria també s’hi forma un corredor d’escorça oceànica, i la fossa tectònica coneguda com a solc pirinenc ja és una conca plenament marina i oberta al recent nascut Atlàntic Central per causa de la rotació antihorària de la placa Ibèrica.

Paleogeografia del Cretaci inferior (fa 125 Ma)

(extret de Fossilsia Ilerdae 2011)

Esquema de la rotació d'Ibèria

Així al llarg dels primers temps del Cretaci va continuar aquesta dispersió amb l’obertura de l’Atlàntic Nord de manera que, a finals del Cretaci inferior, la separació dels continents existents arriba al seu punt màxim d’allunyament, i la placa Ibèrica es troba totalment individualitzada i separada per grans fractures de moviment lateral.

Individualització de la placa Ibèrica a finals dels Cretaci inf.

Formació del solc pirinenc

A partir d’aquest moment, però, algunes d’aquestes plaques començaran a acostar-se entre elles, donant així el tret d’inici de l’etapa compressiva del cicle alpí: la coneguda com Orogènia Alpina, procés que culminarà amb l’aixecament de les grans serralades actuals i que encara no ha conclòs. 

Compressió del solc i formació dels Pirineus

En aquest context, a tocar de la costa s’hi desenvolupaven aparells deltaics i extenses maresmes on s’hi formava carbó (lignit), mentre que lluny de la influència detrítica dels deltes s’hi desenvolupaven plataformes carbonatades somes. De tant en tant, alguna part d’aquestes plataformes carbonatades quedava per sobre el nivell del mar, exposades a les inclemències d’un clima tropical càlid i humit, amb temperatures mitjanes globals que es calculen entre 6 i 12 graus més altes que a l’actualitat. En aquest ambient, a l’interior d’aquestes plataformes emergides s’hi formaven cavernes i a la seva superfície apareixien sòls laterítics rics en bauxita, una roca sedimentària formada principalment pels minerals gibbsita, böhmita i diàspor. És la principal mena de la que s’extreu l’alumini.

Esquema d'una plataforma emergida

Aspecte nodulós d'una bauxita de la Serra Boada (la Noguera)

Allà on les plataformes romanien sota el nivell del mar hi vivien nombrosos organismes marins tals com gasteròpodes, bivalves, algues, escull de corall i bancs de rudistes... Els rudistes van ser els reis dels nostres mars cretàcics, i van ser uns animals, les restes dels quals ja hem observat en alguns dels nostres itineraris (veure: Garraf i Peguera), però... què eren els rudistes?

Esquema ambiental d'una costa tropical

Sota la denominació comuna de “rudistes” (o hipuritoides) s’agrupen una sèrie de mol·luscs extingits pertanyents a la classe dels lamel·libranquis (o bivalves), que es caracteritzen per ser inequivalves, això vol dir que les seves valves no són simètriques; però a més en aquests tipus de bivalves no es pot parlar que tinguin una valva dreta i una altra d’esquerra (com a la resta de lamel·libranquis), sinó que s’ha de parlar d’una valva inferior i una de superior, ja que la valva inferior és cònica, molt gruixuda, i de vegades enrotllada, i els servia per fixar-se a un substrat, mentre que la valva superior, lliure i generalment de forma plana, els servia de tapadora (o opercle). Això els permetia d’agrupar-se tot formant grans bancs de manera molt semblant a com ho fan els esculls de corall.

Imatges de rudistes extretes de Fossiles de France de J.C.Fischer

Seccions de rudistes del Cretaci inferior del Garraf

Aquests bivalves tan aberrants ja se’ls pot trobar a finals del Juràssic, però és al llarg del Cretaci que esdevenen un grup força important i estès per tots els mars, sobretot durant el Cretaci superior. Al mateix temps els ammonits, qui al seu dia van ser els reis dels mars juràssics, es fan més escassos i les formes de les seves conquilles són cada cop més extravagants, de manera que hom pensa que moltes d’aquestes conquilles passen a ser esquelets interns.

Esquema de conquilles d'ammonits del Cretaci

i la seva interpretació com a esquelet intern

Ammonit del gènere Ancyloceras

Ammonit del gènere Hamites de l'Aptià de Castellet

Així durant el Cretaci, mentre els ammonits van desapareixent progressivament i es fan més rars de trobar, els rudistes es fan cada cop més abundants, i en aquest “curt” espai de temps canvien de forma constantment, de manera que els seus fòssils són de gran ajut a l’hora d’adjudicar una edat a uns sediments. Tanmateix al final d’aquest període, igual que els ammonits, els rudistes també desapareixen sense deixar ni rastre...

Aspecte d'un banc de rudistes (Rasos de Peguera)

Secció d'una valva inferior

Aquests rudistes tenen l'honor de ser els darrers

 representants d'aquests bivalves a tot el món

Entretant a terra ferma continuaven regnant els dinosaures, dels quals ja en parlarem en una altra ocasió. En un proper capítol, però, farem una “visita” a l’exposició que, fins al mes de març d’enguany, té lloc al Museu de Ciències Naturals de Barcelona (el Museu Blau) sobre els Spinosaures, uns dinosaures cretàcics molt particulars i que, com es veurà, les primeres troballes de les seves restes amaguen una trista història.

Mn. Francesc Nicolau: EL FINAL DE LA NAU "ROSETTA"

Ja n’hem parlat en aquest blog d’aquest artefacte que la NASA va enviar a l’espai el 2 de març del 2004 (si voleu veure aquesta ressenya, cliqueu aquí), però creiem que també ara toca exposar con ha acabat la seva, digem-ne, vida d’investigadora còsmica el 30 de setembre del passat any 2016 que no es pot dir que fos un final feliç però si un final heroic amb el qual va culminar totes les informacions donades des de que es va estavellar contra el cometa 67/p i després d’haver-li fet companyia durant dos anys.

www.elpais.com

No cal que repeteixi la llista de les informacions que ens ha enviat durant tot aquest temps del seu periple espacial. Amb els seus panells solars que li donaven una amplitud de prop de 32 metres i que li subministraven l’energia per tot el que va fer, va captar multitud de detalls del aistema solar, ja que sobrevolà el planeta Mart (el 2006), els asteroides Stein (el 2008) i Lutecia (el 2010), enviant fotografies precioses, i finalment arribà, el 2014, a les envistes del cometa 67/p (anomenat també Txuriomov-Gerasimenko) per fer el que fins ara no s’havia fet mai: analitzar un astre d’aquest tipus en tots els seus aspectes.

Ha estat, doncs, orbitant aquest cometa durant dos anys, i fins i tot hi va enviar un mòdul, anomenat Philae, que des de la superfície cometària va poder donar 57 hores d’informació. I què ha fet últimament? com que continuava seguint el 67/p en la seva òrbita que es va allunyant del Sol, més enllà de Júpiter, els seus panells solars cada vegada recarregaven menys i per això no rebia l’energia suficient, o sigui: s’apropava la seva mort. Calia aprofitar el que encara podia fer d’utilitat. I què va ser? Treure fotos del cometa tot llançant-s’hi a una velocitat de 3 Km/h. És el que va fer el 30 de setembre passat. Fotos que permeten veure detalls molt petits del tant estudiat cometa. I allí s’ha quedat. No gaire lluny del Philae, el primer artefacte humà que s’ha situat sobre un cometa. Ara ja n’hi ha dos.