Després
d’haver donat un cop d’ull a les explotacions de lignit més orientals de la
conca carbonífera de l’Alt Berguedà (Catllaràs i La Nou-Malanyeu)
i de la part sud del sector central (Peguera), ara toca el torn a les
explotacions dels voltants de Vallcebre, petit nucli tancat dins la seva
fortalesa formada per les capes de la Formació
Calcàries de Vallcebre.
El poble de Vallcebre i els vestigis de la seva mina en primer terme
Per poder-les
veure us proposem fer una volta quasi completa, i que es pot fer amb quasevol
tipus de vehicle, per la part exterior d’aquestes muralles naturals on se
situen les capes de carbó, englobades dins les argiles bigarrades de la fàcies
garumniana (finicretaci). Al llarg d’aquest recorregut farem un breu repàs de
les principals explotacions de lignit tant en forma de galeria com a cel obert.
Malgrat que
en aquest sector de Vallcebre la complexitat geològica també és molt
gran, va ser aquí, juntament amb les explotacions més occidentals de Saldes, on
l’activitat minera va tenir més importància i fou més duradora perquè les capes
de carbó tenien més potència i no eren tan discontínues com en els anteriors
sectors visitats, per això els vestigis d’aquesta activitat encara estan en
força bon estat.
Observant la fàcies Keuper durant la sortida de l’octubre de 2014
El recorregut
s’inicia uns metres abans de la cruïlla de la C-16 amb la carretera que puja cap
a Sant Corneli i Fígols. En aquest punt afloren les argiles i guixos de la
fàcies Keuper (Triàsic superior) sobre les quals van “viatjar” el
mantells inferior i superior del Pedraforca. Enfront de l’aflorament tenim la
tristament famosa central tèrmica de Cercs, que es va començar a construir
l’any 1968 per tal de substituir l’antiga central de l’any 1931.
Vistes de la central tèrmica de Cercs
En aquesta imatge encara es pot veure, a l'angle
inferior esquerre, l'antiga central tèrmica
Aquesta
central es va inaugurar l’any 1971, però el lignit del Berguedà que s’hi cremava era de tan
baixa qualitat que les seves emissions, carregades de diòxid de sofre,
provocaven pluges àcides molt perjudicials pel medi ambient. Després de moltes
protestes i una multa, a partir de 1985 només es cremava hulla procedent de
Sud-àfrica i l’est d’Europa, però això es va fer tan insostenible que la central
va tancar les seves portes el darrer dia de desembre del 2011. Actualment la
central encara pertany a la multinacional alemanya E.ON, que la va comprar
l’any 2008, però malgrat que sobre la taula hi ha diverses propostes de
reconversió, una d’elles és fer-ne un centre formatiu per la gestió d’energies
renovables, el cert és que a dia d’avui encara no s’ha arribat a cap acord
sobre el seu futur.
Vistes de les instal·lacions i de la mansió al fons
Deixem la
C-16 per prendre la carretera BV-4025 que s’enfila en direcció a Sant Corneli i
Fígols. De lluny ja hi destaca una gran mansió semblant a un castell medieval:
es tracta de l’antiga residència de José Enrique de Olano y Loyazaga
(1857-1934), enginyer de mines i fundador, l’any 1911, de l’empresa Carbones de Berga S.A., qui fou comte de
Fígols i modernitzador de l’explotació de carbó en aquest sector.
L’enginyer José E. de Olano en un quadre que
es pot veure al Museu de les Mines de Cercs
Ell fou qui
va electrificar les galeries, qui va fer transportar el carbó amb vagonetes
arrossegades per matxos, telefèrics, i plans inclinats fins a l’estació de tren
de Fígols-Les Mines, i també qui va construir les colònies de miners de Sant
Corneli, Sant Josep i La Consolació, amb pisos pels treballadors, economats, escoles,
safareigs, esglésies... però per si de cas els treballadors es revoltaven, també
es va fer instal·lar una caserna de la Guàrdia Civil prop de la seva residència,
més coneguda com la Torre del Comte. Avui dia aquesta mansió està en venda
malgrat el seu estat un xic ruïnós.
La Torre del Comte a l'actualitat
A l'angle inferior esquerra d'aquesta imatge
encara es pot veure l'estació de tren de Fígols-Les Mines
Continuant
per la carretera amunt, tot seguit arribem a la colònia de La Consolació, on sorprenen els pocs vestigis que hi resten del que
fou el centre més important de l’explotació minera de la comarca; i és que a
mitjans dels anys setanta del passat segle, una tragèdia va colpejar durament
aquesta colònia com s’explicarà més endavant.
La colònia de La Consolació a l'actualitat
Aspecte dels runams, al fons la Torre del Comte
El taller
L'edifici d'oficines
Aquesta mina
es va començar a perforar entre els anys 1924 i 1926, per això en un principi
se l’anomenava mina Nova però de
seguida va prendre el nom, sembla ser, d’una ermita de la Consolació del s.XVII que hi havia en
aquest indret.
La bocamina Consolació a principi dels anys trenta
Ràpidament va
agafar relleu, i al voltant de la bocamina es van construir uns nous rentadors
de carbó, tallers, magatzems i pisos pels treballadors. L’any 1929 va començar
la construcció de la primera central tèrmica de Cercs.
La Consolació i les seves instal·lacions en una imatge d'època
En l’interior
de les mines d’aquesta zona mai no s’havia detectat la presència de gas metà
(el temut grisú), per això les
mesures de seguretat eren correctes però no extremes. El matí del dia 3 de
novembre de 1975, però, una gran explosió es va endur la vida de 30 miners en
un dels accidents més greus de la mineria del segle XX a Espanya. Sembla ser
que durant aquell cap de setmana de descans, per la festa de Tots Sants, una
fallada del sistema de ventilació de les galeries va propiciar l’acumulació del
gas mortal, i que aquest s’incendiés en connectar l’enllumenat de la mina.
Rescat dels morts i ferits en l'explosió
Només tres
anys abans d’aquests fets, i també en aquesta mateixa mina, ja havien mort 9
treballadors per causa de l’esfondrament d’una galeria, per això aquest nou
accident va tocar de ple l’empresa Carbones
de Berga SA, que des de l’any 1965 pertanyia a l’elèctrica FECSA, ja que es
van haver d’extremar les mesures de seguretat. També hi va haver una
reorganització i especialització de la plantilla. Tot això va comportar una
reducció del nombre de treballadors, que eren substituïts per màquines, per tal
de mantenir la producció i la subvenció estatal. A partir d’aquell moment
l’activitat extractiva es va intensificar a les pedreres de més al nord on el
carbó aflora en capes gairebé verticals i s’explotava a cel obert, de manera
més segura però també més agressiva pel medi ambient. Tot plegat va desembocar
en una sèrie de protestes que van ser molt sonades.
Una pintada i unes flors indiquen el punt on s’obria
la bocamina La Consolació per recordar els 40 anys de l’accident
A tot això
s’hi ha d’afegir que el novembre del 1982, per causa d’unes fortes pluges i de les
obres de construcció del pantà de La Baells, es van inundar les galeries i es
va haver d’interrompre l’explotació durant molt dies. Més tard l’ingrés d’Espanya
a la Unió Europea el 1986, i la cada cop més elevada quantitat de carbó
d’importació, més bo i més barat, precipiten el tancament de la mina el darrer
dia de l’any 1991.
La colònia Sant Josep
Continuant
per la carretera arribem tot seguit a l’antiga colònia minera de Sant Josep, que ara és un grup
d’habitatges particulars, però que havia tingut una escola i un parell de
safareigs. Per damunt dels habitatges es veu un edifici en mal estat que sembla
que va ser l’estació superior d’un telefèric. També al llarg de la carretera es
poden veure uns descarregadors i l’entrada de la mina Sant Josep tancada amb una porta de fusta. Entre el 1973 i el 1975
(any del seu tancament) aquesta bocamina, però, només servia per treure el
carbó que venia de Vallcebre.
Estació d'un telefèric
L'interior de l'estació
Descarregador
Bocamina Sant Josep
Per aquests
topants, a més de la mina Sant Josep,
també hi van haver la mina de La Frau
i la mina Alfons, totes elles
situades a la dreta del torrent de la Frau. Es dóna el cas aquestes mines van
ser de les primeres en ser electrificades amb la força obtinguda de la central
hidroelèctrica de Guardiola i, al 1908, van rebre la visita del rei Alfons XIII.
Seguint la
carretera amunt arribem a la que va ser la colònia minera de Sant Corneli, la qual es va començar a
construir entre els anys 1895 i el 1911 per donar aixopluc als treballadors de
la mina Sant Romà situada a quasi
1000 metres d’alçada, en un indret molt aïllat i molt mancat de comunicacions.
La bocamina Sant Romà amb vagonetes arrossegades per matxos
La bocamina Sant Romà va ser la que es va convertir
en el principal centre d’explotació en aquesta zona, però anteriorment hi havia
hagut altres mines com la de Sant Corneli,
Ventura, Rafaela, Alegria, Consuelo, Francisca i Santa Ana
però que van durar molt poc perquè eren molt petites.
La bocamina Sant Romà a l'actualitat
La mina Sant
Romà també va tancar les seves portes l’any 1991, per la qual cosa l’empresa propietària
va cedir la colònia de Sant Corneli a l’Ajuntament de Cercs i aquest va
restaurar l’edifici que havia de ser la seu del futur Museu de les Mines i que
es va inaugurar l’any 1999 amb l’objectiu de preservar i donar a conèixer el
patrimoni històric, tècnic i documental de l’època minera de l’Alt Berguedà. En
les seves dues sales d’exposició es fa un repàs dels 150 anys d’història de
l’explotació (des de mitjans del segle XIX fins al 1991). Aquest museu forma
part de la xarxa de museus de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.
L’edifici on
es va instal·lar el museu data de principis del segle XX i fins l’any 1930 va
ser ocupat per unes monges que s’encarregaven de l’educació, la guarderia i el menjador
comunitari. A partir del 1930 l’edifici es va convertir en la seu del Hogar del Minero.
Vista de l'edifici que acull el museu
L'interior de la galeria principal de la mina Sant Romà
La visita al
museu es completa amb un “viatge” a l’interior de la mina Sant Romà amb un
trenet miner original i restaurat, el qual s’endinsa uns 500 metres per la
galeria principal, on s’hi ha recreat l’evolució de l’explotació del carbó, des
del sistema de “pic i pala” fins a les modernes tècniques d’extracció
mecanitzada. A la plaça de Sant Romà, on abans s’hi acumulaven les runes i els anomenats
estèrils, ara hi ha una exposició permanent de maquinària relacionada amb la
darrera etapa de la mineria berguedana: vagons, locomotores, sistemes
d’apuntalament de les galeries, i una gran excavadora de vapor que va treballar
en l’obertura de la L1 del Metro de Barcelona.
Exposició permanent de maquinària minera
Excavadora de vapor de l'any 1922
Aquí s’acaba
la primera part d’aquest repàs de les principals zones mineres dels voltants de
Vallcebre. En un proper capítol veurem les explotacions de Fumanya, Coll de
Pradell i el Collet.
Bibliografia:
• Revista l’Erol:
Miners i mineria. 40 anys de l’accident
de La Consolació, núm 126, 2015
• Soler R.
& Oriola J.: Relleu fotogràfic de les
mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997
• Cuadros i
Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt
Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986
• Serra i
Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003
• Picas, J.
& Prat, A.: Els telefèrics de carbó,
Zenobita Ed., 2004
• Mata, T
& Pich, M.: Dones a la mina, rev.
Cadí-Pedraforca, núm. 6, 2009
