La tercera conca carbonífera de Catalunya és la de Pont de Suert-Sort, a ponent de la conca del Cadí. En ella també s’hi van dipositar sediments continentals des de finals del Carbonífer fins al Permià inferior, amb la formació de carbó, el qual fou explotat, sobretot als anys 50, a les mines de Malpàs.
Poble de Malpàs
Aspecte del "permotrias" prop d'Igüerri
El poble de Malpàs està situat a l’est de Pont de Suert (Alta Ribagorça) al capdamunt d’un pla a 1090 metres d’alçada, al peu del Tossal de Pollerini i a la sortida del barranc de Peranera. Les mines es troben al fons d’aquest barranc, aigües amunt, entre els turons andesítics on es troben els pobles d’Erillcastell i Peranera.
Durant el Carbonífer superior, en aquesta conca, es va produir una gran activitat volcànica de la qual encara resten els materials que els volcans van expulsar amb violència: ignimbrites (dipòsits originats per núvols roents), cendres, lapil·lis, “lahars” (colades de fang que descendien per les faldes dels volcans arrasant-ho tot al seu pas), tufs, i colades d’andesites (com les que es poden veure al poble d’Erillcastell).
De tant en tant aquestes erupcions arrasaven els ufanosos boscos que creixien als pantans. El carbó que es va formar com a conseqüència d’aquests enterraments fou l’antracita, el carbó mineral més ric en carboni (més del 90%) i per tant amb més poder calorífic. Aquest representa el darrer estadi de la carbonització dels vegetals. És de color negre brillant, lluïssor metàl·lica, fractura concoidea i no taca les mans. El seu contingut en volàtils és molt baix (menys del 10%).
Les primeres exploracions mineres a la zona les van dur a terme Felipe Bauzà i Eusebio Sánchez, cap a l’any 1861. Aquest darrer va estudiar sobretot la flora fòssil que contenien aquests carbons i això va fer que s’interessés el geòleg i enginyer Lluís Marià Vidal qui, l’any 1875, va anar a donar-hi un cop d’ull. L’any 1903 es va reconèixer flora westfaliana al terme de Guiró (o Aguiró), prop de la Torre de Capdella, i més tard també es va trobar flora d’aquesta època a Erillcastell. Això potser voldria dir que aquesta conca és la més antiga de les tres que hem estudiat.
Josep Closas i Miralles, en el seu detallat estudi “Los carbones minerales de Cataluña” de l’any 1948, esmenta que aquests carbons ja són explotats per MIPSA (Minera Industrial Pirenaica SA) i que aquests estan treballant en l’única capa de carbó que sembla tenir certa garantia d’explotació, encara que reconeix que: “Esto no significa que sea éste el único banco de hulla de la formación, pues por estar muy inclinada y recubierta (…) cabe esperar que a profundidades mayores sea posible encontrar otros potentes bancos de hulla, incluso, probablemente de mucho mejor calidad (…). Los datos geológicos que poseemos nos permiten creer que puede constituir una reserva formidable de combustible (…). El principal inconveniente (…) es la escasez de vias de comunicación y transporte”. Ja llavors es suggeria la construcció d’una mena de transport aeri, a través d’un cable, entre les mines de Malpàs i la carretera de Cabdella a la Pobla de Segur, passant per Aguiró.
Closas classifica aquest carbó com “hulla seca antracitosa” i adverteix que no s’ha de confondre amb “las pizarras ampelíticas (…) que, por ser muy negras, aparentan constituir potentes bancos de carbón sin ofrecer ningún interés industrial.”
Un xic abans, entre 1940 i 1941, l’enginyer de mines lleidatà Victoriano Muñóz i Oms (1900-2000), va recórrer l’Alta Ribagorça per mirar d’aprofitar els cabals dels rius de la zona per a produir electricitat. El llavors president del Instituto Nacional de Indústria, Joan Antoni Suanzes, va donar suport a aquesta iniciativa i així, d’aquesta manera, va néixer la Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana (ENHER), l’any 1946, de la qual Victoriano Muñóz en fou el seu primer president fins l’any 1963.
L’any 1947 s’inicien les obres, entre d’altres, dels embassaments de Canelles, Escales, Llesp, Bono, Senet, Santa Ana, Cavallers… i per a tot això el que més falta feia era ciment.
La fàbrica de ciment es va construir a l’indret de Xerallo (municipi de Sarroca de Bellera) situat sota el coll de la Creu de Perves, però al vessant del riu Noguera Pallaresa.
La transformació del petit poble de Xerallo i els seus voltants fou radical: la seva economia de subsistència es va veure alterada per la presència de la gran indústria la qual va comportar la construcció d’una extensa colònia per a allotjar els treballadors i les seves famílies; també va provocar un greu problema de contaminació mediambiental, amb les lògiques queixes de pagesos i ramaders degut a la polseguera qua aixecava la fàbrica, el qual es va solucionar, en part, amb la instal·lació d’un filtre a la xemeneia principal.
Per al funcionament de tan colossal indústria, es van haver de reobrir les mines de carbó de Malpàs, les quals proporcionaven el combustible necessari; però el transport era complicat perquè s’havien de superar els ports de Viu i de Perves per una carretera estreta i amb moltes corves, per això es va optar per recuperar la idea del transport aeri que ja s’apuntava al treball d’en Closas. Es va instal·lar un cable de quasi 7 quilòmetres de longitud, entre les mines i la fàbrica, que creuava la vall de Sas i el Prat de l’Or.
Per aquest cable hi circulava un giny que era capaç de transportar 20 Tm. de material cada hora i el qual es va posar en marxa l’any 1953. Recomano la visita del bloc: historiadeltransportcat.blogspot.com, amb l’article: “El tramvia aeri de les mines de Malpàs a la fàbrica de ciment de Xerallo” (novembre de 2011) on es poden veure moltes fotos antigues de la fàbrica, així com també de les mines.
Tant la fàbrica com les mines van tancar les seves portes l’any 1973 i des de llavors aquestes instal·lacions romanen en el més absolut oblit. A la fàbrica de ciment se l’anomena el fantasma del Pirineu i la majoria dels habitatges de la colònia de Xerallo s’han convertit en segones residències.
Les construccions relacionades amb l’explotació del carbó, sobresurten com poden d’entre la vegetació que amenaça d’empassar-se-les. Ignoro si hi ha cap pla de recuperació d’aquest patrimoni històric.
Per finalitzar direm que, el procés de fracturació, mitjançant el qual es van formar les fosses intramuntanyoses tardihercinianes, és el mateix que va tenir lloc a finals del Miocè i que va formar les actuals fosses de la Seu d’Urgell, Cerdanya, Sahorra-Taurinyà i la plana del Rosselló, i que com molt bé van dir els autors J. Brendan Murphy et al., al seu article publicat a la revista Investigación y Ciencia, “Rotura de las placas tectónicas” (maig’08): “Les cicatrius d’antigues col·lisions marquen el camí per on els continents tornen a trencar-se”.
• Josep Closas Miralles; “Los carbones minerales de Cataluña”; rev. Miscelánea Almera; VII (2ª parte); Instituto Geológico i Diputación Provincial de Barcelona; 1948; pàg.141-149.
• Joan Martí; “Geozona 116: Ignimbrites d’Erillcastell”; Direcció General del Medi Natural; Generalitat de Catalunya.
• Josep Gisbert; “Els temps tardihercinians”; Història Natural dels PPCC; Vol I; 199-240; Enciclopèdia Catalana.