Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 27 d’octubre de 2015

Isabel Benet: JURÀSSIC (II). L'era dels ammonits

Si durant el Mesozoic (o Era Secundària) els dinosaures van ser els reis de la terra ferma, els ammonits ho van ser dels mars oberts, i van ser tan abundants i variats, al llarg de tota aquesta Era, que els seus fòssils són molt importants per la Paleobiologia, la Bioestratigrafia i la Cronoestratigrafia ja que, gràcies a ells, els paleontòlegs són capaços de datar els materials on han estat trobats, adjudicant-los a un període o a una època determinada o, fins i tot, a un pis geològic concret.

Recreació d'un grup d'ammonits (www.simonstalenhag.se)

 Hildoceras bifrons és un ammonit que caracteritza el pis
 geològic Toarcià inferior (Lias, Juràssic inferior). Col.del Museu

Però… què són els ammonits? Molta gent, per la seva forma, es pensa que són fòssils de cargols o serps petrificades, però els ammonits van ser uns animals marins pertanyents a la classe dels cefalòpodes, tal i com ho són avui dia les sípies, els calamars, els pops i els nàutils. Els cefalòpodes, juntament amb els coneguts gasteròpodes i bivalves (i d’altres no tan coneguts com són els monoplacòfors, amfineures, rostroconquis, escafòpodes, aplacòfors, hiòlits i solenogastres) formen el gran grup dels mol·luscs, animals de cos tou però, que la majoria d’ells, es caracteritzen per poseir un esquelet (extern o intern) susceptible de fossilitzar; per això el grup dels mol·luscs és el que té un major nombre d’exemplars dins el registre fòssil, i per això són molt importants en el camp de la Paleontologia.

El Nautilus pompilius, és un autèntic fòssil vivent (ca.wikipedia.org)

Els cefalòpodes són, de tots els mol·luscs, els més evolucionats i es caracteritzen per tenir un cap ben diferenciat, amb uns ulls molt desenvolupats i un peu transformat en tentacles al voltant d’una boca en forma de bec corni. Són depredadors i poden ser nectònics i bentònics. Les seves dimensions, molt variables, van des d’uns pocs centímetres fins a formes gegantines.

Calamar gegant (www.vistaalmar.es)

Dins dels cefalòpodes fòssils, els ammonits són els representants més coneguts del gran públic i es caracteritzen per tenir una closca externa, enrotllada i aplanada com una banya. De fet la paraula “ammonit” prové del nom del déu egipci Amon (o Ammó), el qual se’l representa amb cap de moltó, i fou l’historiador romà Plini el Vell qui així els va batejar anomenat-los Ammonis cornua (banyes d’Amon).

Estatua sedent d’Amon tallada en quarsita durant l’Imperi Nou,
probablement procedent de la regió de Tebes o Núbia. 
De l’exposició Animals i Faraons del CaixaForum

Gràcies al fet que encara tenim representants del gènere Nautilus podem suposar, per la seva semblança, com deurien ser els ammonits al seu dia i com es desplaçaven. En els nàutils actuals, la part dorsal del cos (el mantell) és l’encarregada de fabricar la closca, constituïda per matèria orgànica (conquiolina) i carbonat càlcic (aragonita i calcita), i aquesta està dividida entre la part que ocupa el cos (cambra corporal) i una part buida (fragmocon) compartimentada per diversos septes. És molt important, com després veurem, la línia que dibuixa el contacte entre la closca i els diferents septes, l’anomenada línia de sutura, que en el cas dels nàutils és llisa i lleugerament corbada enrera.



Closca de Nautilus pompilius (exposada a CosmoCaixa)

Ortoceres del Devonià del Marroc

Les cambres del fragmocon estan communicades entre elles per un tub permeable (el sifuncle) el qual permet a l’animal d’omplir les cambres de gas o líquid tot variant la seva densitat amb respecte de l’aigua que l’envolta, i així poder pujar o baixar a voluntat. El moviment horitzontal l’aconsegueix per retropropulsió gràcies a l’hiponoma, un tub amb el qual l’animal expulsa aigua a pressió tot desplaçant-se en sentit contrari al de l’explusió de l’aigua.


D’igual manera que els nàutils actuals, els ammonits tenen una closca dividida en dues parts: la cambra corporal i el fragmocon. La diferència està en les parets (o septes) que separen les cambres del fragmocon: mentre que en els nautiloïdeus aquestes parets són llises i això dóna, com ja hem dit, unes línies de sutura rectes, en els ammoïdeus aquestes parets estan molt replegades per les vores, de manera que el contacte d’aquestes parets amb la closca dóna com a resultat unes línies de sutura molt complexes però que, si s’han conservat, són molt útils a l’hora de classificar l’exemplar i determinar-ne el gènere i, fins i tot, l’espècie.



Sphenodiscus lenticularis (Cretaci sup.) USA. (exposat al CosmoCaixa)

Una altra diferència important està en l’ornamentació de la closca ja que els nautiloïdeus la tenen completament llisa mentre que els ammonoïdeus la tenen sovint molt ornamentada amb costelles, espines, nòduls tubercles, quilles, solcs, grànuls, etc, cosa que també serveix per a classificar-los. Els ammonits podien tancar-se dins la closca amb una mena de tapadores, anomenades aptychus, les quals també solen trobar-se fòssils.



Reineckeia anceps del Cal·lovià de Deux Sevres (França). Col. Joan Vilella

Els ammonits sembla que apareixin de cop i volta al registre fòssil en encetar-se el Juràssic, quasi al mateix temps que els nautiloides (que fins aquell moment havien mantingut l’hegemonia dins dels cefalòpodes) experimenten una forta davallada. Des d’aleshores els ammonits es constitueixen en el grup de cefalòpodes més nombrós, i així ho van ser fins la seva total extinció ocorreguda a finals del Cretaci.

Arbre genealògic dels cefalòpodes

Però res no apareix de sobte, i els ancestres dels ammonits cal anar-los a buscar al període Silurià del Paleozoic quan, potser, aquests es van separar de la branca dels ceratitins (més coneguts com ceratits) per això els ammonits i els ceratits se’ls agrupa dins la mateixa subclasse Ammonoidea; però, en definitiva, tots els cefalòpodes més coneguts provenen dels El·lesmocèrides els quals ja van aparèixer a finals del Cambrià de l’Era Primària. Es pensa, doncs, que l’evolució va anar en aquest sentit: partint d’una conquilla ortocònica aquesta es va anar enrotllant al voltant d’un eix i així, d’aquesta manera, l’animal podia crèixer fins, en alguns casos, assolir dimensions realment notables sense que això afectés el seu equilibri perquè “l’espiral empaqueta”.


Evolució de les conquilles espirals

Plafó del CosmoCaixa

Un ammonit de grans dimensions trobat a 
Lyme Regis (Dorset Anglaterra) (www.matemolivares.blogia.com)

També hi va haver canvis en la forma dels septes que separaven les cambres del fragmocon, de manera que aquests septes es van començar a arrugar pels marges seguint una pauta fractal: Un fractal és una forma amb parts que, degudament ampliades s’assemblen al tot. I passa el mateix amb les parts respecte de les seves pròpies parts, i així una vegada, i una altra i una altra... És potser la manera més simple de crear complexitat .(definició extreta de l’exposició del CosmoCaixa).

Plafó del CosmoCaixa

El mantell s’adhereix al septe ondulat mitjançant uns músculs, i a les ondulacions còncaves amb respecte a l’obertura se les anomena lòbuls  mentre que les ondulacions convexes se les anomena cadires; d’aquesta manera s’aconseguia una major resistència de les closques i així podien ser més primes i lleugeres. Les línies de sutura haurien evolucionat des de les més antigues, del tipus goniatític, amb lòbuls i cadires llises; després vindrien les sutures de tipus ceratític, on els lòbuls són dentats mentre que les cadires encara són llises i, finalment, arribariem a la sutura de tipus ammonític, on tan lòbuls com cadires són dentats.


A casa nostra, en no tenir sediments continentals d’època juràssica, no tenim restes de dinosaures d’aquesta època geològica, però sí que tenim restes d’ammonits i de molts altres animals marins com bivalves, braquiòpodes, equinoderms...  com els que es poden trobar a l’extrem sud-occidental de la serralada Costanera Catalana i el Pirineu occidental.

Els fòssils d’aquests animals no són tan espectaculars com els dels dinosaures, però són tan o més importants a l’hora de correlacionar els sediments d’una conca marina amb els d’una altra, i així poder conèixer la paleogeografia d’un sector concret en una època determinada, donat que els animals marins no tenen barreres geogràfiques tan abruptes com les terrestres que impedeixin la seva distribució. En canvi els animals terrestres solien viure en conques aïllades les unes de les altres, fet que fa més dificil aquesta correlació. A més les condicions per a la fossilització són sempre més favorables en ambients marins que en terra ferma.

Finalment només ens queda repetir que els ammonits són uns fòssils molt agraïts, perquè en un “curt” espai de temps (uns 335 milions d’anys) varien molt de forma i amb un sol fragment ben conservat de la conquilla, un expert en la matèria és capaç de classificar l’ammonit en qüestió i de determinar si la roca on s’ha trobat pertany al període Juràssic o Cretaci. Per això si algun dia, anant per la muntanya, us topeu amb un fòssil d’aquesta mena, contempleu-lo com el record d’un mar pretèrit, car s’ha de recordar que endur-se els fòssils a casa està prohibit per llei.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada