Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 16 de gener de 2017

Isabel Benet: CRETACI (I): L'era dels rudistes

Ja portem molts mesos referint-nos al període Cretaci en els nostres escrits i itineraris, per això ja ha arribat el moment que en diguem alguna cosa més... El Cretaci és el darrer període del Mesozoic (o Era Secundària) i abasta uns 80 milions d’anys (des dels 145 als 65 Ma). Aquest període fou definit a la conca de París pel geòleg belga Jean-Baptiste d’Omalius (1783-1875), i el seu nom prové del mot llatí creta que significa “guix”, però avui dia el mot creta dóna nom a una calcària molt blanca, d’origen orgànic i gra fi, i que es desfà amb facilitat.  Els penya-segats blancs de Dover a la Gran Bretanya són un bon aflorament d’aquesta roca.

Recreació d'Antoni Lacasa d'un fons marí del Cretaci
(extret de Fossilia Ilerdae 2011)

Jean-Baptiste d'Omalius

Penya-segats de creta (Dover, Gran Bretanya)
(www.ninografias-WordPress.com)

El Cretaci es divideix en Cretaci inferior, distingit amb la lletra C als mapes geològics, i en Cretaci superior el qual es distingeix amb la lletra K de Kreide (Cretaci en alemany), tots dos se subdivideixen en èpoques ben conegudes pels professionals i aficionats a la Paleontologia.

Les subdivisions del Cretaci

Tal i com dèiem en el capítol anterior d’aquesta història geològica, durant el període Juràssic, a casa nostra i a tot el sud d’Europa hi predominaven els mars epicontinentals, o sigui, mars poc profunds i estesos damunt l’escorça continental. En aquests mars s’hi desenvolupaven extenses plataformes carbonatades on hi vivien sobretot invertebrats marins, entre els quals hi havia els famosos ammonits.

Europa durant el Juràssic inferior, fa 200 Ma.
(extret de Fossilia Ilerdae 2011)

Durant el Juràssic va tenir lloc una dispersió continental de primer ordre: entre les plaques d’Amèrica i Europa es començà a generar escorça oceànica en el futur Atàntic central; entre Àfrica i Ibèria també s’hi forma un corredor d’escorça oceànica, i la fossa tectònica coneguda com a solc pirinenc ja és una conca plenament marina i oberta al recent nascut Atlàntic Central per causa de la rotació antihorària de la placa Ibèrica.

Paleogeografia del Cretaci inferior (fa 125 Ma)
(extret de Fossilsia Ilerdae 2011)

Esquema de la rotació d'Ibèria

Així al llarg dels primers temps del Cretaci va continuar aquesta dispersió amb l’obertura de l’Atlànic Nord de manera que, a finals del Cretaci inferior, la separació dels continents existents arriba al seu punt màxim d’allunyament, i la placa Ibèrica es troba totalment individualitzada i separada per grans fractures de moviment lateral.


Individualització de la placa Ibèrica a finals dels Cretaci inf.


Formació del solc pirinenc

A partir d’aquest moment, però, algunes d’aquestes plaques començaran a acostar-se entre elles, donant així el tret d’inici de l’etapa compressiva del cicle alpí: la coneguda com Orogènia Alpina, procés que culminarà amb l’aixecament de les grans serralades actuals i que encara no ha conclòs. 

Compressió del solc i formació dels Pirineus

En aquest context, a tocar de la costa s’hi desenvolupaven aparells deltaics i extenses maresmes on s’hi formava carbó (lignit), mentre que lluny de la influència detrítica dels deltes s’hi desenvolupaven plataformes carbonatades somes. De tant en tant, alguna part d’aquestes plataformes carbonatades quedava per sobre el nivell del mar, exposades a les inclemències d’un clima tropical càlid i humid, amb temperatures mitjanes globals que es calculen entre 6 i 12 graus més altes que a l’actualitat. En aquest ambient, a l’interior d’aquestes plataformes emergides s’hi formaven cavernes i a la seva superfície apareixien sòls laterítics rics en bauxita, una roca sedimentària formada principalment pels minerals gibbsita, böhmita i diàspor. És la principal mena de la que s’extreu l’alumini.

Esquema d'una plataforma emergida

Aspecte nodulós d'una bauxita de la Serra Boada (la Noguera)

Allà on les plataformes romanien sota el nivell del mar hi vivien nombrosos organismes marins tals com gasteròpodes, bivalves, algues, escull de corall i bancs de rudistes... Els rudistes van ser els reis dels nostres mars cretàcics, i van ser uns animals, les restes dels quals ja hem observat en alguns dels nostres itineraris (veure: Garraf i Peguera), però... què eren els rudistes?

Esquema ambiental d'una costa tropical

Sota la denominació comuna de “rudistes” (o hipuritoides) s’agrupen una sèrie de mol·luscs extingits pertanyents a la classe dels lamel·libranquis (o bivalves), que es caracteritzen per ser inequivalves, això vol dir que les seves valves no són simètriques; però a més en aquests tipus de bivalves no es pot parlar que tinguin una valva dreta i una altra d’esquerra (com a la resta de lamel·libranquis), sinó que s’ha de parlar d’una valva inferior i una de superior, ja que la valva inferior és cònica, molt gruixuda, i de vegades enrotllada, i els servia per fixar-se a un substrat, mentre que la valva superior, lliure i generalment de forma plana, els servia de tapadora (o opercle). Això els permetia d’agrupar-se tot formant grans bancs de manera molt semblant a com ho fan els esculls de corall.








Imatges de rudistes extretes de Fossiles de France de J.C.Fischer

Seccions de rudistes del Cretaci inferior del Garraf

Aquests bivalves tan aberrants ja se’ls pot trobar a finals del Juràssic, però és al llarg del Cretaci que esdevenen un grup força important i estès per tots els mars, sobretot durant el Cretaci superior. Al mateix temps els ammonits, qui al seu dia van ser els reis dels mars juràssics, es fan més escassos i les formes de les seves conquilles són cada cop més extravagants, de manera que hom pensa que moltes d’aquestes conquilles passen a ser esquelets interns.


Esquema de conquilles d'ammonits del Cretaci
i la seva interpretació com a esquelet intern

Ammonit del gènere Ancyloceras


Ammonit del gènere Hamites de l'Aptià de Castellet


Així durant el Cretaci, mentre els ammonits van desapareixent progressivament i es fan més rars de trobar, els rudistes es fan cada cop més abundants, i en aquest “curt” espai de temps canvien de forma constantment, de manera que els seus fòssils són de gran ajut a l’hora d’ajudicar una edat a uns sediments. Tanmateix al final d’aquest període, igual que els ammonits, els rudistes també desapareixen sense deixar ni rastre...

Aspecte d'un banc de rudistes (Rasos de Peguera)

Secció d'una valva inferior

Aquests rudistes tenen l'honor de ser els darrers
 representants d'aquests bivalves a tot el món

Entretant a terra ferma continuaven regnant els dinosaures, dels quals ja en parlarem en una altra ocasió. En un proper capítol, però, farem una “visita” a l’exposició que, fins al mes de març d’enguany, té lloc al Museu de Ciències Naturals de Barcelona (el Museu Blau) sobre els Spinosaures, uns dinosaures cretàcics molt particulars i que, com es veurà, les primeres troballes de les seves restes amaguen una trista història.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada