La Baixa Edat mitjana es caracteritza sobretot pel naixement de grans ciutats, al voltant d’una catedral construïda en el nou estil gòtic, on es concentrava la major part de la població atreta per una activitat comercial a gran escala, i per l’estat de crisi permanent en tots els àmbits, la qual va iniciar-se al nord d’Europa cap a l’any 1315 i que va arribar a Catalunya al 1333, any que fou designat com “lo mal any primer” per un monjo de Santa Maria d’Ullà en el “Cronicó Ulianense”, qui es va adonar d’aquest canvi negatiu.
L’origen de la tal crisi cal buscar-lo on sempre: el finançament de les guerres promocionades per uns quants reis amb afanys expansionistes que van malgastar els recursos econòmics i naturals de què disposaven. A Catalunya el màxim d’expansió el va aconseguir Pere III, el Cerimoniós (1319-1387) quan a la corona catalano-aragonesa (que ja poseïa València, Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols), se li afegiren els ducats d’Atenes i Neopàtria (al nordest de Grècia) conquerits pels Almogàvers l’any 1318. Tot aquest esforç, unit a uns quants anys de males collites, van preparar a la debilitada població per a la arribada , l’any 1348, de la Pesta Negra que, procedent d’orient, va entrar pels principals ports i aviat es va estendre per tota Europa causant estralls d’impossible evaluació. A això cal afegir-hi una crisi sísmica que va assolar les actuals comarques del Gironès, Garrotxa, Ripollès i Vallès Oriental i, a més,va tenir repercussions arreu de Catalunya. Fou la “cirereta” del pastís.
Tothom que hagi visitat un monument medieval de la mà d’un guia professional, s’acaba assabentant de la destrucció que va causar un terratrèmol ocorregut l’any 1428. Però el que poca gent sap és que no va ser un de sol sinó uns quants els sísmes que van tenir lloc entre el febrer de 1427 i l’agost de 1428 i que van anar debilitant les construccions que al final queien pels anomenats “efectes acumulats”. A aquest període se l’ha classificat de “seqüència sísmica” ja que en poc més d’un any es van produir tres grans terratrèmols que anaven precedits per sacsejades de menor intensitat i per les lògiques rèpliques posteriors.
La crisi sísmica,però, va tenir un primer avís l’any 1373 quan un fort terratrèmol, de magnitud estimada en 6,2 graus en l’escala de Richter, va sacsejar la zona de la Ribagorça i la Vall d’Aran, on es va destruir la fortalesa de Casteth-leon i es va produir l’estroncament tectònic de la font de Montcorbau.
Després va venir la sotragada política que va precipitar la fí de Catalunya com a nació sobirana, quan el 1395 moría el rei Joan I, el Caçador (fill de Pere III) sense descendència masculina. El va succeir el seu germà Martí I, l’Humà, però per desgràcia, l’any 1409, va morir víctima de la pesta el seu únic fill Martí I, el Jove, rei de Sicília, sense fills legítims. No volent reconèixer el seu nét natural, Frederic de Luna, l’any 1410 moria el rei Martí deixant un delicat problema successori que es va resoldre amb el Compromis de Casp, el 24 de Juny de 1412,i a la fí de la casa de Barcelona, a l’accedir al tron de la corona catalano-aragonesa un castellà de la dinastia Trastàmara: Ferran I, el d’Antequera.
El primer gran sisme de la seqüència, va tenir lloc el 19 de març de 1427 i va afectar sobretot la Vall d’Hostoles. Poc després, el 23 d’abril, van tenir lloc a l’indret de Lloret Salvatge (prop d’Amer), les que es poden considerar com les darreres manifestacions volcàniques de Catalunya quan per unes esquerdes sortien emanacions sulfhídriques que van provocar les primeres víctimes conegudes.
El 15 de maig va tenir lloc el terratrèmol que, suposadament, va destruir la població d’Olot amb una intensitat entre IX i X en l’escala MSK (antiga escala de Mercalli), però que estudis recents han detectat una picaresca, això és, ningú no dubta que la vila va resultar molt malmesa i, segons sembla, va haver-hi 15 morts, però els vilatans van aprofitar l’ocasió per a demanar al rei Alfons IV, el Magnànim (fill de Ferran I) un permís per a reconstruir la vila en un altre lloc, que fou l’Horta de la Coromina, on l’abat de Ripoll no tenia jurisdicció i per tant els vilatants s’estalviaven la pressió fiscal que aquest exercia. El permís del rei per a la nova ubicació va portar al lògic enfrontament entre el rei i l’abat, que es va resoldre amb el reconeixement, per part del rei, de la major part dels drets de l’abat anteriors al canvi de lloc. És per això que es pensa que els danys a la ciutat es van exagerar una mica i ara s’atorga pel sisme una intensitat de VIII i una magnitud estimada en 5,8 graus. Des d’aquell moment el monarca va ser més prudent a l’hora de concedir privilegis.
El 14 de Juny es va produir el darrer sisme destacat de 1427 que va afectar Caldes de Malavella i rodalies. Al desembre encara es notaven petits tremolors. La “Palma d’Or” de la seqüència, però, se la va endur el sisme del dia 2 de febrer de 1428, l’anomenat “Terratrèmol de la Candelera”, que per la seva magnitud estimada en 6,5 graus i el seu radi de percepció d’uns 300 Km és, amb diferència, el més documentat i estudiat de tots. Es calcula que va provocar la mort de més de 1000 persones que, pel dia i l’hora (aproximadament les 8,30 del matí), la majoria de víctimes es trobaven a les esglésies i van morir en ensorrar-se els sostres o per l’atropellament a les sortides dels temples provocades pel pànic. Aquest sisme es calcula que va tenir l’epicentre prop de Camprodon, que fou la població més afectada, i es relaciona amb alguna estructura d’encavalcament on encara ara es produeixen tremolors de fins a 4 graus.
Els danys que va provocar van ser tants que, dins un context de crisi econòmica, molts edificis no es van arribar a reconstruir del tot i, per aquesta raó, mai no es va recuperar el claustre del monestir de Sant Pere de Camprodon que, per altra banda, va ser l’únic monestir que va ressistir dempeus en aquesta població. El monestir de Sant Joan de les Abadesses va quedar també molt malmès i per això l’abat es va haver d’allotjar en una barraca mentre durava la reconstrucció. El monestir de Sant Pere de Besalú inicia la seva decadència per aquesta època i a Sant Martí de Canigó va caure l’últim pis del campanar que no es va tornar a reconstruir. La llista dels danys és, però, molt més llarga.
Mapa d'isosístes pel "Terratrèmol de la Candelera"
confeccionat en base a la documentació que va generar
I això no va ser tot perquè vint anys després, el 25 de maig de 1448, es va produir un terratrèmol de mitjana intensitat (uns 5,6 graus) que va afectar Granollers i rodalies, o sigui les mateixes zones ja castigades per l’anterior seqüència sísmica.
A partir de llavors, la sismicitat a Catalunya ha disminuït considerablement però no es pot baixar la guàrdia perquè no sabem quan pot començar una nova seqüència i cal estar preparats amb les construccions i la seguretat adients.
Bibliografia:
Olivera, C. et al.; “Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya”; ICC (Servei Geològic); Barcelona 2006
Fontseré, E.; Iglèsies, J.; “Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906”; Fundació Vives Casajuana; Barcelona 1971
Història Natural dels Països Catalans; Vol.I (Geologia I); p.p. 84-90, 1986
Història de Catalunya; Vol III; Editorial Salvat; Barcelona 1978