Isabel Benet: PALEOGEN, temps convulsos

Pel març de l’any 2011 inauguràvem aquest blog, i una de les seves primeres ressenyes va estar dedicada al front orogènic alpí, un resum ràpid dels processos que tenen lloc a la base de l’escorça i que tenen com a resultat el moviment de les plaques litosfèriques, l’anomenada Tectònica de Plaques, tot formant mars i oceans, fosses i dorsals, arcs d’illes i serralades. I també vam dir que és als límits d’aquestes plaques on es concentraven la major part dels fenòmens volcànics i els moviments sísmics més intensos.

La Terra és un grandiós trencaclosques

També vam fer un petit resum dels fets que es van produir des de finals del Paleozoic (Carbonífer superior-Permià), i al llarg de tot el Mesozoic, a l’àrea que un dia serà Catalunya per entendre els principals trets del nostre, a voltes, complicat paisatge.

Estany de Lanós des del pic de Coma d’Or

Aquest lapse de temps, dit cicle Alpí, està a punt de finalitzar a casa nostra amb l’aixecament, a inicis del Cenozoic, de l’edifici muntanyós més gran que tenim: el Pirineu, del quals ja n’hem parlat una mica però que a partir d’ara serà el principal tema de conversa, ja que la seva formació, i desmantellament, ha imprès el caràcter dels nostres actuals relleus.

Lluna plena sobre el Cadí

Al llarg d’aquests més de deu anys (que es diu de seguida...) hem estat veient els materials que s’hi han anat acumulant a la conca sedimentària (que abans s’anomenava Geosinclinal) durant més de 200 milions d’anys (que també es diu de seguida....) i que ara sortiran a la llum per virtut de l’Orogènia Alpina: les sorrenques, argiles, conglomerats, dolomies i guixos del Triàsic; les calcàries, margues i dolomies del Juràssic; i les calcàries, margues i calcarenites del Cretaci, materials que es van anar dipositant a l’àrea central del fragmentat supercontinent de Pangea, entre el mar de Tetis i el recent nascut oceà Atlàntic, durant aquest llarg període distensiu.

Esquemes paleogeogràfics de finals del Paleozoic i Triàsic mitjà

A casa nostra es considera que aquest període distensiu comença a finals del Paleozoic, durant el Saxonià (Permià), amb l’emplaçament del cèlebre pitó subvolcànic de traquiandesites del Serrat dels Esquerps a Adraén (i del qual ja en parlarem... en una altra ocasió), i que finalitza a les acaballes del Cretaci inferior quan la placa africana inicia el seu particular moviment cap al nord-est, tot empentant la microplaca Ibèrica cap a Euràsia.

Pitó subvolcànic de traquiandesites del Serrat dels Esquerps

La primera conseqüència del tal acostament fou, a finals del Cretaci superior, d’una elevació quasi generalitzada del territori que fins aleshores havia estat sota les aigües, donant així una falsa sensació de descens del nivell del mar. Només el Solc Pirinenc més profund continuava essent marí i obert a l’oceà Atlàntic. També hi ha un canvi en el tipus de moviment de les antigues falles que passen de ser normals (típiques d’un règim distensiu) a inverses (típiques d’un règim compressiu).

Així als territoris elevats es van dipositar les argiles, gresos, conglomerats, calcàries lacustres i lignits de la fàcies garumniana que, en els seus primers estadis, encara registra el pas dels darrers dinosaures que van trepitjar la Terra.

Posició de la Placa Ibèrica al Límit K-T

Quan l’acostament es va transformar en veritable col·lisió, a inicis del Cenozoic, la conseqüència fou la d’un canvi de relleus: allà on hi havia hagut una conca sedimentària (solc pirinenc), ara s’està aixecant una muntanya; i allà on hi havia hagut una muntanya (Massís de l’Ebre), ara s’està enfonsant per convertir-se en una conca sedimentària (dita conca d’avantpaís).

A inicis del Cenozoic hi ha un canvi de tornes...

Aquesta conca d’avantpaís, que a partir d’ara anomenarem Conca de l’Ebre, aviat experimenta un progressiu enfonsament i serà envaïda pel mar (oceà Atlàntic) durant la transgressió ilerdiana... i aquí comença la nostra nova història, la que explicarà tots els esdeveniments que donaran pas al naixement de la serralada dels Pirineus, el qual repercutirà a la resta del nostre territori.

Vista del Pirineu oriental des del Tarbessó (vessant francès)

A tots aquests temes dedicarem la major part de ressenyes i itineraris que es publicaran l’any vinent en aquest blog, però entretant aprofitem l’avinentesa per desitjar Bon Nadal a tothom!!!

Isabel Benet: Itinerari geològic a la Torre de les Conclues (IIb)

En el capítol anterior, de camí de tornada al punt d’origen de Corçà, ens vam quedar a l’alçada del segon crestall rocós dels Espins, allà on afloren les calcàries d’alveolines de l’Eocè inferior. Fins aquest punt havíem vingut trepitjant els materials continentals (pelites, gresos i calcàries lacustres) de la fàcies garumniana, els quals s’asseuen damunt els materials marins (calcàries i calcarenites) del Cretaci superior i que afloren sota la Torre de la Conclues.

Observem la Torre de les Conclues des del segon crestall....

...on afloren les calcàries d’alveolines

Aquest paquet de calcàries d’alveolines ja l’hem vist en altres itineraris car es tracta d’un nivell molt continu i que es pot seguir des de la Mediterrània fins al Cantàbric. Els materials que veurem a partir d’aquí, i fins arribar a Corçà, pertanyen a l’estatge (o pis) dit Ilerdià, el qual deriva del nom llatí de Lleida (Ilerda) i que és mundialment reconegut sobretot a l’àrea que ocupa el front orogènic alpí, que va des del Pirineu a l’Himàlaia. D’on li ve aquest reconeixement?

Aquesta consideració és fruit dels intensos estudis s’han fet a l’àrea de la Conca de Tremp i els seus voltants de la mà de Joan Rosell, De Renzi, Mutti, Hottinger, Schaub... i també el nostre Hans P. Luterbacher, qui va ser, entre moltes altres coses, un expert en foraminífers del Paleogen. Això ha fet que l’Ilerdià sigui, ara per ara, un dels estatges marins més coneguts d’Europa. Fou Hans Schaub, juntament amb Lukas Hottinger, qui al 1960 van proposar establir un estratotip, això és un patró i punt de referència mundial, dels magnífics materials que afloren als voltants del coll de Montllobar (entre Tremp i Pont de Montanyana), cosa que es va fer oficial l’any 1969 amb el nom d’Ilerdià. Si voleu saber més coses d’aquest estratotip, podeu consultar la Geozona 123.

Els organismes més rellevants de l’Ilerdià van ser les alveolines i els nummulits, macroforaminífers que permeten dividir l’estatge en biozones, molt útils a l’hora de determinar les diferents fondàries dins una plataforma marina, allà on pot tenir lloc la formació de petroli. Per això per tot aquest sector hi ha diverses senderes “dels petrolers”, i per això la zona és visitada per nombrosos geòlegs d’arreu del món, i per això a tota aquesta àrea del Pallars Jussà la UNESCO li ha atorgat l’estatus de Geoparc Mundial amb el nom Geoparc Orígens. Així que els materials que veurem a partir d’aquí no són qualsevol cosa!

Després d’aquest llarg parèntesi, tornem al nostre itinerari, al crestall on afloren les cèlebres calcàries d’alveolines i que traspassem per un pas entre roques. Seguidament hauríem de trobar una petita capa de gresos ocres i un nivell de margues grises i grogues, les quals ja vam veure de lluny des del Port d’Àger en un vessant de xaragalls... però, malauradament, per aquesta zona aquests materials estan molt coberts per la vegetació i afloren malament.

Xaragalls de margues des del Port d’Àger

 Per veure’ls millor haurem d’anar als marges de la carretera entre Millà i Agulló, i tornar a la pronunciada corba on afloren les calcàries amb alveolines. Si continuem per la carretera en direcció a Agulló, sobre les calcàries hi ha un petit nivell de gresos ocres amb una vistosa estratificació encreuada que es relacionen amb als sediments dipositats per un aparell deltaic dit Delta de la Baronia del qual ja en parlarem... en un proper capítol. Seguidament ja es troben les pelites i limolites grogues i grises (margues) que afloren molt bé al pont sobre el barranc de Cotorna.

Aspecte de les limolites al pont sobre el Barranc de Cotorna

Limolites i gresos deltaics al damunt

Des del pont, damunt les pelites grogues es veuen uns gresos ocres corresponents a un altre aparell deltaic, dit Delta de l’Ametlla, del qual també n’haurem de parlar. Aquests mateixos gresos igualment els podem observar en el nostre itinerari perquè afloren pels voltants del Mas de Joaquim. També els vam veure aflorar pels carrers d’Àger.

Aflorament de gresos deltaics a Mas de Joaquim

Gresos deltaics pels carrers d’Àger

Ja molt a prop de Corçà, als marges de la pista observem com afloren un conjunt de sorrenques, gresos i conglomerats grisencs i que ja vam veure a l’itinerari de Colobor a tocar de la masia Mossenye. Es tracta de materials dipositats durant l’Eocè inferior (Ilerdià-Cuisià) en un ambient continental de plana fluvial per on corria un riu de canals trenats. En aquest aflorament podem observar l’aspecte d’un d’aquests paleocanals, amb base erosiva i sostre pla, reblert de còdols, alguns d’ells d’origen paleozoic. El millor aflorament d’aquests materials, però, es troba als voltants de l’ermita de Sant Pere Màrtir, al nord d’Agulló.

 

Aflorament de gresos fluvials prop de Corçà

Aspecte d’un paleocanal fluvial

Esquema d’un riu trenat

Aspecte d’un riu trenat actual des de l’aire

Còdols d’orígens variats rebleixen els paleocanals

Quan arribem de nou a Corçà, fem una mena de resum del caràcter dels materials que hem vist des de la Torre de la Conclues fins aquí: Calcàries i calcarenites del Cretaci superior (ambient marí); lutites vermelles, gresos i calcàries lacustres del Cretaci final i Paleocè (ambient continental); calcàries d’alveolines, gresos deltaics i limolites grogues (ambient marí de més o menys profunditat); sorrenques i conglomerats fluvials (ambient continental).

La sèrie estratigràfica que hem vist a l’itinerari relacionada 

amb els ascensos i descensos relatius del nivell del mar 

i els diferents ambients deposicionals que tenen lloc

Així que el què hem anat observant és una alternança entre materials marins i continentals, fruit de l’ascens i el descens relatiu del nivell del mar, el qual no és més que un reflex de les oscil·lacions de la conca sotmesa a les pressions tectòniques de l’aixecament dels Pirineus... i de tot això n’haurem de seguir parlant llargament.

Deixem Corçà, engolit per la boira....

I aquí finalitza aquest interessant itinerari excursionista i geològic d’anada i tornada a la Torre de les Conclues des del poble de Corçà, en un recorregut de quasi 9 Km de distància i amb un desnivell total de quasi 500 metres. Pel proper itinerari ens traslladarem al poble de La Règola, a uns pocs quilòmetres a l’est d’Àger on ens delectarem amb els materials que van dipositar-se als deltes de la Baronia i de l’Ametlla.

Isabel Benet: Itinerari geològic a la Torre de les Conclues (IIa)

En el capítol anterior vam descriure el recorregut excursionista per arribar a la Torre de les Conclues des d’on iniciarem, tot seguit, l’itinerari geològic tot retornant a Corçà pel mateix camí d’anada, però seguint els materials en sentit cronoestratigràfic, això és, des dels més antics del Cretaci superior fins als més moderns de l’Eocè inferior i que dividirem en dues parts: en la primera part es veuran els materials marins del Cretaci superior i els materials continentals de la fàcies garumniana (Finicretaci-Paleocè). En una segona part es veuran els materials de l’Eocè inferior marí i, finalment, els de l’Eocè inferior continental.

La Torre de les Conclues sobre les calcàries 

del Cretaci superior

Esquema i track del recorregut

Aquest recorregut és un xic semblant al que es descriu a l’itinerari núm. 8 (La Mata del Viudà-Masia de l’Hereuet) de la Guia geològica del Montsec i de la Vall d’Àger de Joan Rosell i Carme Llompart, i els materials que anirem travessant són, a “grosso modo”, tots els que reomplen la conca de la Vall d’Àger i que aquí, al tenir menys gruix (menys potència) es poden veure d’una manera més “concentrada”. De totes maneres tots aquells materials que no es puguin veure massa bé en aquest itinerari, es proposen d’altres indrets relativament propers per si es vol fer una millor observació.

Així comencem a la Torre de les Conclues tot trepitjant les calcàries bioclàstiques i les calcarenites del Campanià-Maastrichtià (finals del Cretaci superior). Ens trobem damunt el flanc nord de l’anticlinal de les Conclues, extraordinària estructura tectònica que, des d’aquí, veiem un xic de costat. Per veure’l millor, però, cal pujar fins al mirador del Puig de Millà per un costerut corriol que s’enfila, des del poble de Millà, pel vessant nord de la serra.

L’anticlinal de les Conclues des de la torre

Track del camí circular al mirador del Puig de Millà

L’anticlinal de les Conclues des del mirador

Des d’aquest punt privilegiat tenim una vista frontal de l’anticlinal per la qual cosa podem observar que es tracta d’un plec dissimètric, això és, amb un flanc nord molt lax i un flanc sud molt esquerp, amb els estrats gairebé verticals, i això és per causa de l’empenta exercida pel mantell del Montsec que ha “arrugat” el mantell de les Serres Marginals sobre el qual ens trobem i del qual ja en parlarem... en una altra ocasió.

També observem un altre fet: a l’interior del nucli de l’anticlinal, sota les calcàries bioclàstiques del Cretaci superior es veu com afloren les dolomies negres del Juràssic, i això vol dir que aquí hi ha una llacuna estratigràfica que abasta des de finals del Juràssic fins a finals del Cretaci superior... què ha passat? Aquest és un altre misteri que resoldrem més endavant.

Després de “visitar” el mirador del Puig de Millà, “tornem” a la Torre de les Conclues per iniciar, ara sí, l’itinerari geològic tot baixant cap al fons del primer barranc on afloren les lutites vermelloses de la fàcies garumniana del Finicretaci.

Entre les lutites apareixen capes de gresos marronosos amb estratificació creuada  corresponents al reompliment d’antics canals fluvials i en ells s´hi ha trobat restes dels darrers dinosaures que van trepitjar la Terra (ossos, dents, closques d’ous...). A llevant d’aquí, prop de la masia de la Mata del Viudà, hi ha un estrat de gresos on hi apareixen fossilitzades algunes petjades de dinosaures bípedes.

Continuem amunt a creuar la primera barrera rocosa formada per un estrat de calcàries lacustres i d’aspecte nodulós, on s’hi troben oogonis d’algues carofícies, estromatòlits i nòduls de sílex. Es suposa que a l’interior d’aquest estrat es troba el famós Límit K-T, el pas de l’Era Secundària (o Mesozoic) a l’Era Terciària (o Cenozoic). Més a l’est, damunt aquest paquet calcari s’hi asseu el poble de Millà.

Després de creuar aquest estrat per un pas entre roques, toca baixar al fons de la segona barrancada, però abans ens hi tornem a fixar en el vistós cingle que veiem a l’altre costat del pantà i sobre el qual s’asseu el poble de Fet. Es tracta d’uns conglomerats d’edat Oligocena i dipositats després del plegament del Pirineu, per això estan col·locats damunt dels estrats plegats, com un cobrellit.

Així arribem al fons del segon barranc excavat a les lutites vermelloses, amb intercalacions de gresos, de la fàcies garumniana atribuïda al Paleocè, ja que la seva edat real no es pot saber perquè no hi ha fòssils. Al seu damunt ja trobem les calcàries d’alveolines de l’Ilerdià (Eocè inferior), que formen un altre crestall rocós i de les quals ja en parlarem en el proper capítol.

Tots aquests materials que hem vist , i que constitueixen la fàcies garumniana, poden observar-se més còmodament per la pista que baixa de l’ermita de Sant Llobí (s.XVIII) cap al poble de Millà, ja que aquest és el seu sentit cronoestratigràfic. Aquesta ermita s’asseu damunt les lutites marrons i negroses, amb intercalacions de gresos, del primer tram de la fàcies garumniana cretàcica.

Un xic més amunt de l’ermita, i a tocar de la pista, es troba la Font de Canals amb la que s’alimenten algunes basses i un gran dipòsit. Aquesta font neix del contacte entre aquestes lutites continentals (impermeables) i les calcarenites marines del Cretaci superior (permeables).

Font de Canals

Lutites i gresos del garumnià cretaci

Des de l’ermita anem baixant per la pista on, als seus marges, podem observar aquests materials. Així anem fins un punt on aquesta pista travessa el paquet de calcàries lacustres que formen un vistós crestall damunt nostre i, a continuació, ja apareixen les lutites grogues i rosades del tram terciari de la fàcies garumniana. Conforme ens anem acostant al final de la pista, entre aquestes lutites es van intercalant nivells calcaris cada cop més marins.

Lutites i calcàries del garumnià terciari

Finalment desemboquem a la carretera a pocs metres de l’entrada del poble de Millà. Si seguim per aquesta carretera uns metres en direcció a Agulló, en una corba molt tancada afloren les calcaries d’alveolines de l’Eocè inferior marí cabussant cap al nord i en elles apareixen petitíssims foraminífers.

Aspecte de les "calcàries d'alveolines"

Deixem Millà enrere...

I fins aquí hem vist els sediments continentals (dipositats en un ambient de rius, maresmes i pantans) de la fàcies garumniana del límit entre dues eres. Estem a les portes de la gran transgressió ilerdiana, quan el mar va envair de nou l’extrem oriental del solc pirinenc, allà on s’està “coent” el Pirineu i que ara ja està a punt de sortir del forn...

NOTA: Si voleu anar al següent capítol, cliqueu aquí.