Isabel Benet: EL FRONT OROGÈNIC ALPÍ, col·lisions a gran escala

Quins crits més horrorosos degué llençar la Terra

infantant en ses joves anyades eixa serra!

Que jorns de pernabatre, que nits de gemegar,

per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes

del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes

com ones de la mar!

Jacint Verdaguer; Canigó (Cant IV)

Ens podem imaginar com es devia quedar de bocabadat mossèn Cinto en contemplar, per primer cop, el Massís de la Maladeta des del Port de la Picada, a la Vall d’Aran, aquell llunyà estiu de 1882 i tal vegada fou aquest l’indret que li va inspirar aquests versos.

L’amistat que l’unia amb Jaume Almera, amb el qual va fer algunes sortides, potser li va proporcionar aquesta visió “geològica” ja que, amb bon criteri, el poeta ja sospitava que aquesta era una obra que requeria molt i molt de temps per a realitzar-se… de fet milions d’anys.

Tots tenim tendència a pensar que qualsevol paisatge que veiem ha estat sempre així, i així seguirà essent quan haguem marxat. Això és degut a que el nostre pas per la Terra és massa efímer per a observar, en directe, els canvis geològics que imperen a gran escala i només som capaços de copsar aquells esdeveniments immediats com són una erupció volcànica, un terratrèmol o una esllavissada. Però els antics grecs ja s’havien adonat que a les muntanyes hi havia petxines i això només podia significar una cosa: que antigament allà hi havia hagut un mar… pura lògica!

Encara que pugui semblar absurd, en geologia és convenient “començar la casa per la teulada” i anar baixant pisos perquè amb una bona comprensió d’allò que és visible (les serralades, els altiplans, les valls, les depressions, les costes…) es pot comprendre millor allò que no es veu: els fonaments de l’edifici, l’interior de la Terra. Una bona manera de començar per la teulada és parlant del front orogènic alpí.

El front orogènic alpí està format per un reguitzell de grans serralades recents i encara enèrgiques, on es poden trobar els cims més alts del món. Entre les més importants hi ha, d’oest a est: l’Atlas (al nord d’Àfrica); la serralada Bètica, els Alps, els Carpats i els Balcans, a Europa; i ja a l’Àsia les muntanyes del Ponto, el Taurus, el Caucas, l’Elburz, Zagros, Pamir, Hidukush, Karakorum i Himalaia. Totes elles ostenten cotes màximes que van des dels 3.478m del Mulhacen, a Sierra Nevada, fins als 8.848m de l’Everest, la major alçada del món, a l’Himalaia, passant pels 4.167m del Jebel Toubkal a l’Atlas, els 4.810m del Mont Blanc als Alps, els 5.642m de l’Elbrus al Caucas, els 7.495m del Pic Comunisme al Pamir, els 8.126m del Nanga Parbat a l’Hindukush i els 8.611m del K2 (la segona cima del món) al Karakorum.

El front orogènic alpí és el resultat del tancament d’un antic mar (anomenat Tethys) que a finals del Paleozoic separava dues grans masses continentals: Gondwana, al sud i Lauràsia, al nord. Ambdues masses, però, estaven unides en el seu extrem més occidental de manera que formaven un sol continent, Pangea, rodejat d’un sol oceà, Panthalassa. Aquest supercontinent era, de fet, molt inestable i ja a principis del Mesozoic (Triàsic) es va començar a trencar i a separar per la seva part central.

El nom de Gondwana prové de la terra dels Gonds, una regió al centre de l’Índia, mentre que el mot Lauràsia deriva de la contracció entre les Laurentian Mountains (al Canadà) i Euràsia.

Va ser al mar de Tethys que, al llarg del Mesozoic, es van anar acumulant els sediments que un dia formarien el front alpí quan aquests sediments es van deformar en acostar-se les plaques Africana, Índica i Eurasiàtica per virtut del mecanisme de la Tectònica Global o Tectònica de Plaques, mitjançant la qual la Litosfera (formada per les escorces continental i oceànica) i la part més alta del Mantell superior, es comporten com un cos rígid (de 50 a 150 Km de gruix) que es subdivideix en plaques que es mouen les unes amb respecte de les altres allunyant-se (a les dorsals oceàniques) o acostant-se i xocant (a les zones de subdducció).

El motor d’aquest mecanisme cal localitzar-lo a la part superior de l’Astenosfera on, degut a les elevades condicions de pressió i temperatura, es forma una capa plàstica damunt la qual les plaques rígides “suren”, desplaçant-se gràcies als corrents de convecció que hi tenen lloc en aquesta capa que ateny una fondària de fins 250Km. En els límits de les plaques és on es concentra la major part de l’activitat sísmica i volcànica del planeta.

Gràcies a aquest mecanisme de la convecció en el mantell es crea nova escorça oceànica a les dorsals i aquesta és de nou reabsorbida a les zones de subducció. Per aquesta raó els fons oceànics són relativament “moderns”(els més antics tenen una edat d’uns 200 Ma) si els comparem amb els continents on es poden trobar roques molt més antigues; de fet les roques més velles del món s’han localitzat a la costa oest de Groenlàndia i se’ls ha calculat una edat de 3.800 Ma!

Va ser en els marges passius (o estables) del mar de Tethys que es van anar acumulant sediments detrítics procedents de l’erosió dels continents i sediments marins (sobretot dolomies i calcàries) que es dipositaven en extenses plataformes poc profundes (o epicontinentals) tot formant els anomenats Geosinclinals: àrees amb forta subsidència (o aprofundiment) on s’acumulen grans quantitats de sediments que, més tard en deformar-se, donaran lloc a les serralades.

Quan col·lideixen dues masses continentals, amb la conseqüent desaparició d’un mar, es produeix una Geosutura (o cicatriu) en la qual es poden trobar restes de l’antiga escorça oceànica subduïda: són les anomenades Ofiolites.

Al fenomen de la formació de muntanyes se l’anomena Orogènesi, i a la darrera etapa de deformació a gran escala se l’anomena orogènia alpina, període durant el qual es van produir les principals deformacions. Aquesta orogènia va començar a finals del Cretaci (a l’extrem més occidental) i que es va anar traslladant cap a l’est en un moviment de tancament com el d’unes tisores.

Durant l’orogènia alpina, a més de les serralades que constitueixen el front orogènic alpí, es van formar d’altres serralades com són els Pirineus, les Rocalloses (als Estats Units), els Andes (a Amèrica del Sud) i les muntanyes de l’extrem nord-est d’Àsia.

Malgrat que hem utilitzat els Pirineus com exemple de serralada de plegament recent, per la seva proximitat, aquesta serralada no pertany al front orogènic alpí pròpiament dit ja que la conca on es van dipositar els seus sediments no estava oberta al mar de Tethys sinó al recent nascut oceà Atlàntic. Dels Pirineus i al seva evolució ja en parlarem… en una altra ocasió.

Fent una mica d’història (o de Geologia Històrica) podem dir que la nostra regió mediterrània ha patit… i força!. Trobar-se a l’extrem més agut d’una tisora que s’obre i es tanca no és cap ganga.

Ja hem dit que el supercontinent Pangea era molt inestable i entre finals del Paleozoic (Carbonífer superior i Permià) i inicis del Mesozoic (Triàsic) es va començar a fragmentar i donà com a resultat la formació d’una sèrie de conques aïllades on es dipositaven sediments de tipus continental detrític. Més tard aquestes fosses es van anar ampliant i interconnectant entre elles; per les falles més profundes va començar a fluir un magma de tipus àcid degut a l’emplaçament (a finals del Carbonífer) de grans batòlits de granits i granodiorites que van donar lloc a un vulcanisme dacitic i riolitic associat (veure l’article: Martinet, història i natura;).

Durant el Triàsic la nostra regió mediterrània es caracteritzava per ser un conjunt de terres emergides, gairebé sense relleu, rodejat per un mar d’aigües somes i càlides on es dipositaven dolomies i calcàries, ja que es trobaven un xic per sobre del Tròpic de Càncer. A finals del Triàsic, però, es van separar definitivament Àfrica d'Amèrica del Nord; aquest trencament donarà lloc a l’actual oceà Atlàntic. La litosfera era tant prima que per les fractures comença a fluir un magma de tipus bàsic (basàltic) per la qual cosa es va formar nova escorça oceànica en la recent nascuda dorsal.

Al mateix temps la placa africana es separa d’Euràsia tot eixamplant el mar de Tethys cap a l’oest, individualitzant-se així una colla de microplaques entre les que es troben la placa Ibèrica i la d’Alboran. La placa Índica també es separa d’Àfrica tot iniciant el seu llarg viatge cap al nord el qual finalitzà quan va col·lidir amb Euràsia, xoc que va donar com a resultat la formació de les serralades del Karakorum, Pamir, Hindukush i Himalaia: les majors serralades actuals.

Durant el Cretaci inferior (Aptià, fa uns 110 Ma) es produeix la ruptura de l’Atlàntic nord per la qual cosa s’inicia la separació d’Amèrica del Nord i Euràsia que fins aquell moment estaven separades per un mar epicontinental (desenvolupat sobre escorça continental). També es pensa que per aquesta època existia un corredor amb escorça oceànica, entre la placa africana i la placa ibèrica, que comunicava Tethys amb el recent nascut oceà Atlàntic.

Sud d'Europa durant L'Aptià (110 Ma)

 basat en Decourt et.al. (Història Natural dels Països Catalans; Vol I; pp.72-76) 

Durant el límit K-T (65 Ma)

Durant el Cretaci superior Àfrica i Euràsia comencen a apropar-se per la qual cosa la placa ibèrica experimenta un moviment de rotació que provoca l’obertura del golf de Biscaia amb el conseqüent aprofundiment de la conca pirinenca on es dipositen els sediments que, més tard, formaran els Pirineus.

És durant aquesta època que es produeix la màxima dispersió dels continents, ja que Madagascar s’ha separat d’Àfrica i Austràlia comença el seu particular viatge que encara no ha finalitzat.

Degut a l’acostament de la placa africana, una bona part de l’escorça oceànica del mar de Tethys va ser engolida a les fosses i quan aquesta va desaparèixer del tot, comencen els processos de col·lisió durant els quals es formen els primers encavalcaments importants. Tanmateix, mentre les petites masses continentals xoquen contra la placa Eurasiàtica per donar lloc al front orogènic alpí, al seu darrere es va formant nova escorça oceànica que serà l’embrió de l’actual Mediterrània.

Per a finalitzar, una bona part de l’edifici alpí s’alça per damunt les ruïnes d’una antiga serralada avui desapareguda: la serralada Herciniana de la qual ja en parlarem… en una altra ocasió.

Amics del Museu: NOTÍCIA

Aquest any, que ja s'acaba, ha viscut el centenari del naixement de Noel Llopis Lladó (1911-1968) geòleg català que després de llicenciar-se a la Universitat de Barcelona en fou professor auxiliar, però la major part de la seva feina la va fer fora de Catalunya ja que va ser catedràtic a Oviedo i Madrid, va estudiar la tectònica alpina a Grenoble, va aixecar el primer mapa geològic d'Andorra i va crear el "Servicio Geológico del Instituto de Estudios Asturianos".

Se'l recorda també pels seus treballs sobre hidrologia càrstica al Sistema Mediterrani, així com també de tectònica i morfologia del Pirineu. Fou un dels fundadors de l'Editorial Alpina i va crear la revista d'espeleològica "Speleon" i per això us recomanem la visita a dos excel·lents blocs on s'han publicat extenses biografies sobre aquest personatge d'importància cabdal dins la història de la geologia i l'espeleologia a Catalunya. Els blocs en qüestió són: l'Estret de Roques i Espeleobloc que trobareu a l'apartat de "links".

Amics del Museu: UN MUNT D'ONES

Ara que, gràcies a les conferències de Mn.Francesc Nicolau coneixem un xic millor l’univers de les galàxies, us animem a visitar una interessant exposició que porta per títol “Camps invisibles. Geografies de les ones de ràdio” que té lloc al centre Arts Santa Mònica, ubicat al capdavall de la Rambla de Barcelona, i que es pot veure fins al 4 de març.

La mostra és una curiosa barreja de ciència i art que té com a objectiu fer visible allò que és invisible: les ones electromagnètiques, les quals tanta polèmica susciten arran la seva no provada innocüitat. Tanmateix les telecomunicacions actuals han canviat la nostra manera de veure el món i el Cosmos.

L’exposició comença fent un repàs a la història de la radiodifusió, des de la primera transmisió realitzada per H. R. Hertz, l’any 1887, amb la qual es demostraven experimentalment les teories de Maxwell (1873) on es pronosticava l’existència de les ones electromagnètiques com a conseqüència de la fluctuació de camps elèctrics i magnètics; fins al llançament, l’any 1989, dels satèl·lits GPS (sistemes de localització) per part del Departament de Defensa dels EEUU i que, a partir de l’any 2000, se’n va permetre el seu ús civil i que tan populars són avui dia; passant per la primera demostració de televisió a Londres, l’any 1925; el primer esdeveniment esportiu emès per televisió que foren les Olimpíades de Berlín, l’any 1936; o la primera retransmissió televisiva via satèl·lit, l’any 1967.

També es repassen fets ocorreguts a casa nostra com la primera emissió de Ràdio Barcelona des de l’Hotel Colon, l’any 1924, la primera que es va fer a tot l’estat; l’inici de les emissions de Radio Liberty, de la CIA, des de la platja de Pals, l’any 1959, amb les quals enviaven propaganda anticomunista a l’antiga Unió Soviètica; o la primera ràdio lliure de Catalunya que fou Ràdio Maduixa de Granollers, l’any 1977.

També es relaten fets curiosos com el que explica que molt aviat, l’any 1900, es va fer ús del nou sistema de comunicació, amb finalitats bèl·liques, en la guerra dels bòers; o com els ràdars britànics i alemanys ja havien detectat, l’any 1940, la radiació procedent del Sol, cosa que es va mantenir en secret fins després de la guerra; o com l’any 1960 comencen les de ràdios pirates a emetre música Pop des d’aigües internacionals, a bord de vaixells o des de plataformes petrolieres, per tal d’evitar el monopoli de les discogràfiques. També es relata un fet tràgic com va ser l’enfonsament del Titanic, l’any 1912, i com, malgrat que es va util·litzar el senyal d’auxili SOS (Save Our Ship), adoptat a tot el món des del 1906, pocs el van poder rebre degut a que la franja d’emergència no estava reservada, encara que els usos comercials i militats sí que tenien bandes reservades per aquella època.

També es fa un repàs de l’espectre electromagnètic, fent especial incís en la franja corresponent a les ones de ràdio les quals, junt amb les de la llum visible, són les úniques que poden travessar l’atmosfera terrestre. Aquestes ones van des de les ELF (Extremely Low Frequency, 3-30 Hz) que utilitzen les comunicacions submarines, fins les THF (Tremendously High Frequency, 300-3.000 GHz) i que utititzen les comunicacions entre ordenadors. Entre mig estan les conegudes VHF (Very High Frequency, 30-300 MHz) utilitzada en televisió analògica, FM i radioaficionats, entre d’altres; les UHF (Ultra High Frequency, 300-3.000 MHz) utilitzades en televisió analògica i digital, radioaficionats, telefonia mòbil… i les SHF (Super High Frequency, 3-30 GHz) que fan servir els forns de microones, la telefonia mòbil, WiFi, ràdars i la televisió via satèl·lit.

En aquesta exposició artistes i científics han elaborat diferents peces “artístiques” entre les quals cal destacar una gàbia de Faraday dins la qual, asseguren, que s’està lliure de radiacions cosa que no és del tot certa i que es pot comprovar amb un telèfon mòbil. També és interessant una col·lecció d’aparells casolans que volen recrear els antics receptors d’ones. Tal vegada, però, el més curiós que pot veure’s sigui un espai on un ordenador s’encarrega de sintontzar diferents canals de ràdio util·litzant l’ombra dels assistents com a dial. També hi ha una connexió directa amb alguns dels satèl·lits que orbiten la Terra enviant-nos diferents informacions.

Completen l’exposició una sèrie de tallers que pretenen introduir els participants en el món de les ones, tant important però que alhora ens passa tant desapercebut. El taller més interessant, per la seva relació amb les conferències de Mn.Nicolau, fou una sessió d’observació radioastronòmica que va tenir lloc el passat diumenge 18 de desembre, però que es repetirà el proper 29 de gener.

Aquest taller va anar a càrrec de membres del projecte PARTNeR del centre d’Astrobiologia del CSIC; del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona i l’Institut de Ciències de l’Espai. Des del centre Arts Santa Mònica, i a través d’una videoconferència un xic deficient degut a problemes de comunicació, es va poder controlar un radiotelescopi, de 34 metres de diàmetre, situat al Madrid Deep Space Communications Complex, una de les estacions de seguiment de satèl·lits de la NASA. La sessió fou conduïda per Juan Angel Vaquerizo, des de Madrid, i controlada per Pau Frau des del centre. Actualment aquest radiotelescopi ha quedat un xic obsolet per a les observacions d’alt nivell, però és perfectament vàlid per a la docència i és util·litzat per nombrosos estudiants.

En aquesta ocasió es van poder observar un parell de quàsars: el 3C 286 i el 3C 405 que, com ja sabem, són excel·lents radiofonts. El procediment d’observació és del tot anàleg al d’un telescòpi òptic: cal fixar unes coordenades i l’ordenador s’encarrega de moure l’antena i orientar-la, després només cal afinar la punteria per tal d’obtenir el que s’anomena un ajust gaussià.

Amb aquesta experiència es demostra que són més fàcils d’observar cossos celestes que estan situats prop del zènit perquè les interferències provocades per la pròpia atmòsfera són menors i en aquest cas el quàsar que es va poder observar millor fou el 3C 405 situat a 600 milions d’anys-llum en la constel·lació del Cigne.

Amics del Museu: NOTÍCIA

A la segona Gala Mineral Digital, que enguany s’ha celebrat a Bilbao, s’ha volgut homenatjar als membres que més han destacat al llarg d’aquest any 2011 que ja s’acava. Aquests va ser també un bon moment per a reunir-se, intercanviar i regalar minerals.

Al llarg del dia es van fer diferents activitats: taula d’intercanvi, tallers de fotografia i un copiós banquet al restaurant del Museu de Belles Arts. A les postres es van fer entrega dels guardons, un dels quals l’ha rebut el nostre consoci, i col·laborador d’aquest bloc, Màrius Asensi que va rebre el premi “Jove Promesa” per la seva il·lusió i passió mineral.

Des d’aquí la nostra més sincera felicitació i desitg se seguir fent tant bona feina. Endavant!!!

Per a més informació de la jornada podeu consultar el bloc de Mineral Digital que trobareu a l’apartat d’enllaços.

Mn.Francesc Nicolau: L'UNIVERS DE LES GALÀXIES (III)

Tercer cicle de cinc conferències sobre el tema “L’univers de les galàxies”, pronunciades per Mn.Francesc Nicolau els dies 25 d’octubre i 8, 15, 22 i 29 de novembre a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona i transcrites per Jordi Babot.

1ª Conferència: LES NEBULOSES EXTRAGALÀCTIQUES SÓN GALÀXIES

Entrem de ple en el que són les galàxies. El 1810 encara no hi havia noció de galàxies (en plural). Herschel va estudiar la forma de la Galàxia i va arribar a la conclusió que tenia forma aplanada i posseïa un nucli molt brillant. També va veure que al cel hi ha moltes nebuloses i s’adonà que algunes es veien més enllà de les estrelles de la Galàxia i eren diferents a les que es veien entre estrelles galàctiques. Però no va sospitar que, en realitat, es tractava d’altres aglomerats d’estrelles semblants als que formen la Galàxia.

Henrietta S.Leavitt (1868-1921)

El 1912 Henrietta S.Leavitt va anar a Xile a estudiar les nebuloses de Magallanes i les seves estrelles variables, que són les que presenten pujades i baixades de brillantor. La més característica es la delta de Cefeu i les que fan una cosa semblant reben el nom de cefeides. Va realitzar unes estadístiques amb les quals va poder demostrar que hi havia una proporcionalitat entre brillantor i la durada del període de variació, cosa que proprcionava un mètode per a calcular distàncies: observat el període variacional d’una cefeida i mesurant –ne la brillantor aparent es pot deduir la distància per comparança amb la lluminositat que sabem que té. No fou fins a Hubble que s’aplicà sistemàticament aquest mètode per calcular distancies de “nebuloses extragalàctiques” a partir de les cefeides; va ser la seva primera feina després d’admès pel Director de l’Observatori de Mount Wilson per a poder estudiar aquelles “nebuloses”.

Vesto M.Slipher (1875-1969)

L’astrònom V.Melvin Slipher va aplicar el fet que quan un cos lluminós s’allunya de nosaltres, la longitud d’ona s’allarga i el color serà més vermellós, o sigui té les ratlles corregudes cap al roig, per trobar els moviments de les “nebuloses” aquelles. i va obtenir el resultat en 15 d’elles que 13 se’ns allunyen i només 2 s’acosten.

Hubble n’estudià 300, calculant-ne distàncies (per les cefeides, com ja havia ideat fer-ho l’astrònom Shapley) i la velocitat (pel mètode de Slipher) i trobà que la immensa majoria se’ns allunyaven i ho feien de manera proporcional a la distància en què es troben (el mateix d’un globus quan s’infla). Aquest resultat s’anomena “Llei de Hubble-Humason”, enunciada el 1929. Humason era el fidel col·laborador del nostre astrònom. Unes poques s’acosten a nosaltres (entre elles hi ha la d’Andròmeda), i és perquè formen part d’un “grup local” (així l’anomenem ara) i es concentren entre elles a causa de la gravetat. Ara, a suggerència de Shapley, anomenem “galàxies” aquelles formacions extragalàctiques.

Milton Humason (1891-1972)

El 1927, dos anys abans, Lemaître ja havia exposat la teoria l’expansió de l’Univers (el Big-bang, com en dirà més tard Hoyle). L’expansió no ha tingut sempre la mateixa intensitat, anant a menys amb el temps. Ara s’ha sabut amb càlcul de distàncies de galàxies llunyanes de més de 10.000 milions d’anys llum. El 1953 resultava que les mesures fetes, si la velocitat decrecessió era constant, mostraven que el Big-bang hauria començat fa uns 2.000 milions d’anys, edat en contradicció amb la de la Terra que se sap ja té més de 4.000 milions d’anys.

Walter Baade (1893-1960)

Però Walter Baade va demostrar que les distancies s’havien de multiplicar per 2,3, perquè no s’havia tingut tingut en compte les diferències entre poblacions d’estrelles a les galàxies. Fins aquest moment, amb aquest error, es veia que la nostra galàxia era molt més gran que totes les altres, però ara, a més d’endarrerir l’inici de l’univers, ja es mostrà que la “Galàxia” era una de tantes.

El 1976 es va formular l’hipòtesi de la “fatiga de la llum” o sigui que l’enrogiment podria ser degut a una minva de l’energia lumínica amb el temps, la qual cosa és errònia, ja que la llum no perd energia i, per tant, no pot variar la longitud d’ona.

Altres hipòtesis trobaren incongruències, com la longitud d’ona cap el roig de cossos allunyats molt propers o en contacte i amb desviació cap al roig diferent., però es veiè que era una apeciació equivocada, o que no es podia demostrar. Avui dia, pràcticamen

2ª Conferència: CLASSES DE GALÀXIES I ENERGIA EMESA PER ELLES

Les estrelles no són totes iguals: tot depèn de la massa inicial. Amb les galàxies passa el mateix, segons va veure Hubble. Però n’hi ha de formes diferents i amb la mateixa massa. Poc després del Big bang (uns 380.000 anys) el que es veu en el fons còsmic són regions diferenciades amb desenes de milionèssimes de grau de temperatura diferent.

Edwin P.Hubble (1889-1953)

Hubble va fer tres classes de galàxies principals: el·líptiques, espirals normals i espirals barrades. Les galàxies evolucionarien des d’esferes que anirien aplatant-se progresivament, fins a una forma el·líptica, quasi plana. Però, les el·líptiques girarien cada cop més de pressa, fins a formar els braços amb el nucli cada cop menys dens per acabar amb les barrades (20% de les existents).

Ara bé, analitzant les classes d’estrelles, les espirals són joves i les el·líptiques són més velles, contra el que havia soposat Hubble. N’hi ha d’altres a part d’aquesta classificació, que són les irregulars (com els núvols de Magallanes) i les especials. Hi ha galàxies amb el nucli molt condensat i radiatiu, sense braços, amb un cercle d’estrelles al voltant i molt pla. Les de tipus D són amb un nucli d’aspecte poc lluminós, amb un diàmetre unes tres vegades el de la nostra galàxia, emetent una gran radiació. Les de Dumbell i d’altres de similars tenen dos nuclis quasi iguals i fortament radiatius: serien dues galàxies que van xocar, però que encara no ho han fet els nuclis.

Gran Núvol de Magallanes

Les galàxies de Seyfert radien en infrarroig i són de 100 a 1.000 vegades més intenses que la nostra galàxia. Contenen hidrogen neutre i les estrelles són joves (no tenen més de 400 milions d’anys)

Les de més a prop són les del nostre grup local, un total de 20, però cap d’elles està en el nostre pla. D’aquestes, 9 ens són satèl·lits. Les petites s’ha vist que, per ser pròximes, amb distàncies inferiors a 1.000.000 d’anys llum, per això es poden observar (si fos més gran aquesta distància, no es veurien).

galàxies del "grup local"

Pel que fa a l’energia que emeten les galàxies, s’ha desenvolupat el seu estudi només en els darrers vint anys.

La diversitat de les galàxies planteja un problema: Per què tenen formes tan diverses?

3ª Conferència: EL PROBLEMA DE LA DISTRIBUCIÓ DE LES GALÀXIES

Què veiem de l’Univers? Ni una mil·lèsima part. I el que veiem és dins d’un doble con, que té la generatriu fent un angle de 45º amb el pla galàctic. I només s’arriben a veure astres fins a la 21ª magnitud. Tot la resta són pures hipòtesis. La concepció d’Einstein diu que al mirar en línia recta, veuriem la nostra esquena, ja que l’Univers està incurvat en si mateix: seria il·limitat, però finit.

Andròmeda té dues galàxies satèl·lits. Forma part del grup local nostre.

El cúmul de la Verge està format per tres mil galàxies. El cúmul dels Peixos en té un centenar . El de Coma Berenices sembla una mica irregular i en té al voltant del miler. I la del Centaure unes 300.

galàxia Andròmeda

Les galàxies poden col·lisionar. Si van en la mateixa direcció, els braços inferfereixen allargant-se. Hi ha galàxies que tenen dos nuclis, cosa que s’explicaria pel fet d’haver col·lisionat fa temps. Les galàxies petites abunden quant més allunyades estan de nosaltres. La nostra galàxia ha absorbit, segons sembla, unes tres de petites en els darrers 3.000 milions d’anys.

galàxies en col·lisió

El nostre grup local només té dues de groses que són la nostra i la d’Andròmeda. Les altres són petites. Els núvols de Magallanes no estan en el pla gal·làctic i serien les més importants de les que ens en són satèl·lits. El més gran té foma de lletra “S” de traç gruixut. És de tipus SB.i de braços poc lluminosos, amb un diàmetre de 23.000 anys llum. Té estrelles de totes menes i nebuloses (com la de la Taràntula). El núvol petit té 13.000 anys llum de diàmetre i és irregular.

En la poca extensió que veiem dins d’un grau quadrat de l’esfera celest, hi ha unes 12.000 galàxies de promig (en alguns llocs més i en altres menys). Si ho poguéssim veure tot i es mantingués la proporció, es veurien 80 milions. Si es veiessin les invisibles, n’hi hauria entre 100.000 i 200.000 milions (tantes com estrelles hi ha a la nostra galàxia); són les llunyanes que no es poden veure amb el telescopi. Hi ha, però, altres càlculs que diuen que només en serien 85.000.

4ª Conferència: ELS QUÀSARS SÓN GALÀXIES ESPECIALS

Per veure que l’Univers s’expandeix cal veure la situació de les galàxies i la distància a la qual estan de nosaltres. La velocitat de fuga és fácil de calcular mirant l’espectre lluminós. Les ratlles que més es veuen són les de l’hidrogen. Si la galàxia s’allunya estaran corregudes cap el vermell; amb això, es podrà deduir la velocitat de fuga i, consegüentment, per la llei de Hubble-Humason, la seva distància. El corriment de les ratlles és fàcil de veure, però la distància a partir de les variables cefeides, poquíssim, encara que suficient perquè Hubble i Humason poguessin averiguar-ne les distàncies. Ho van ver a partir de la brillantor d’estrelles cefeides situades a la perifèria de les galàxies fins a 80 milions d’anys llum, però són llocs amb molta pols i, per tant, disminueixin la brillantor real, per la qual cosa, el 1952 Baade va afirmar que les distàncies de les cefeides observades als braços se les hauria de multiplicar per un coeficient de 2,3 per concordar amb la real.

El 1960 amb aquest mètode es podien calcular distancies fins a uns 500 milions d’anys llum només, ja que a aquestes distàncies els astres són molt tènues i no se’ls pot veure l’espectre. Es coneixien 800 galàxies. Aquell mateix any, Matthews i Sandage veieren que l’energia del Cosmos no solament arriba en forma de llum visible, sinó que també de radiacions més energètiques (ultravioleta, raigs X, raigs gamma) i menys energètiques (com els infrarrojos).

Allan Sandage (1926-2010)

Les primeres no es podien observar des de la superfície terrestre per la protecció que exerceix l’atmosfera, però sí amb els satèl·lits artificals. Igualment amb els infrarroigs. Es va observar que hi havia una forta radiació molt energética provinent de l’espai des d’una mena d’estrella molt tènue (es va saber quina era –la 3C 273-, perquè cessava la radiació quan la Lluna tapava aquella punt de l’espai). Un cop trobada, es va voler observar el seu espectre i que resultà estar molt corregut al vermell.

Maarten Schmidt (1929)

Maarten Schmidt va interpretar-lo com el d’un cos que s’allunyava de nosaltres a gran velocitat (uns 47.000 km/sg) i a una distància de 2.000 milions d’anys-llum. Després es trobà una altra (3C 48) a 4.200 milions d’anys llum i velocitat de 110.000 km/sg. Per anomenar-los, se’ls donà el nom de “quàsars” (quasi-stellar-radio-sources). Avui en dia se’n coneixen uns 200.000 i tots s’allunyen de nosaltres. La majoria estan pels volts de 2.000 milions d’anys llum; el més proper a 1.000 milions d’anys (a menys distància no hi ha cap altre) i el més llunyà a uns 5.000 milions (n’hi ha un que s’ha calculat a 10.000 milions, però no és segur).

Halton Arp

Arp va proposar que podria tractar-se de cosos ejectats per una galàxia (centenars de vegades més petits, per amb una emisió d’energia cent vegades més gran). Però l’interpretació actual és diferent, ja que es creu que es tractaria de nuclis molt actius de galàxies molt joves. Seria un fenomen passatger posterior al naixement de les galàxies. La seva activitat seria deguda a forats negres de gran massa que absorbeix tot al seu voltant. Quasi totes les galàxies espirals tenen un forat negre amb total seguretat. En un moment determinat de la història de l’Univers hi va haver unes galàxies joves amb molta activitat. Entre quasars i galàxies es donen objectes astronòmics intermedis que han pogut ser observats.ningú ja no dubta de l’expansió de l’Univers.

5ª Conferència: ELS BLÀZARS I ALTRES GALÀXIES ACTIVES MOLT ESPECIALS

Des dels telescopis òptics terrestres és obvi que només poguem veure la franja d’ones visibles dins de l’espectre electromagnètic: la llum. Amb els radiotelescopis es va descobrir, però, que del Cosmos també ens arriben ones de ràdio, i així va ser com J.Schmitt, l’any 1968, es va fixar en un punt del cel des d’on es rebia gran quantitat d’aquesta radiació. Aquest punt coincidia amb l’estrella BL de la constel·lació de Lacerta (BL Lac), classificada com a estrella variable de període irregular; i amb els salèl·lits artificials es va detectar que aquesta mena d’astres també emetien raigs X, gamma i ultraviolats els quals, afortunadament, no travessen l’atmosfera terrestre cosa que seria molt perjudicial per la vida.

Amb tot això es van començar a estudiar aquestes radiofonts amb més deteniment, la més famosa de les quals fou l’estrella 3C 273 ( la número 273 del tercer catàleg de Cambridge) que, segons els càlculs de M.Schmidt, es troba a una distància de 2.000 milions d’anys-llum i que se la va classificar com a quàsar.

Edward A.Spiegel

A mesura que s’anaven descobrint més radiofonts, l’astrònom Edward A.Spiegel es va adonar que algunes d’aquestes eren molt especials i les va anomenar Blàzars, mot que resulta de la contracció del nom de l’astre BL Lac i de “quàsar” ja que, com es recordarà de la conferència anterior, els quàsars es consideren galàxies llunyanes (a més de 1.000 milions d’anys-llum) que emeten gran quantitat d’energia degut al fet que en el seu centre hi ha un forat negre supermassiu que engoleix tota la matèria que hi té al voltant (entre 10 i 1.000 estrelles anuals). Aquesta energia és emesa en forma de “jet” de plasma (àtoms altament ionitzats, a més d’electrons i protons) a una velocitat propera a la de la llum, la qual és ejectada en les dues direccions perpendiculars al pla de la galàxia. L’única diferència entre un quàsar i un blàzar és que aquest darrer té el “jet” dirigit cap a la Terra i per això el podem veure com si fos un punt de llum enormement brillant i molt llunyà. S’ha calculat que dels 200.000 quàsars descoberts fins ara, uns 80 són blàzars i entre ells es troben l’”estrella” BL Lac, la 3C 273, i la 3C 48. (foto 15)

Altres galàxies especials són aquelles que emeten gran quantitat de radiació infraroja, o sigui, en la part més baixa de l’espectre electromagnètic, al contrari que els quàsars que ho fan en la part més alta de l’espectre. Aquesta mena de galàxies van ser descobertes gràcies al satèl·lit IRAS (Infra-Red Astronomical Satellite) el qual es va llançar a l’espai l’any 1983 i que aviat va detectar fonts de radiació infraroja que no es corresponien amb cap astre conegut.

De nou es va haver de recòrrer als telescopis terrestres per mirar de resoldre aquest misteri, i el que ho va aconseguir fou el telescopi NTT de l’Observatori Europeu Austral de La Silla (Xile), mitjançant el qual es va poder observar que aquests punts es corresponen amb galàxies llunyanes (entre 500 i 3.000 milions d’anys-llum) que emeten el 95% de la seva energia en l’infraroig la qual cosa vol dir que fan molt poca llum però que són de grans dimensions, que tenen una forma indefinida i que ejecten l’energia, comparable a la d’un quàsar, en forma de filaments o antenes. S’ha interpretat que podrien tractar-se de galàxies en col·lisió o bé de forats negres en col·lisió, pas previ al naixement d’un quàsar.

Observatori Europeu Austral de La Silla (Xile)

Hi ha galàxies que poden semblar especials però que en realitat no ho són. És el cas de les galàxies molt i molt llunyanes, la llum de les quals la rebem desviada potser degut a la presència de la controvertida matèria obscura, que actuaria com la lent d’un telescopi natural provocant un miratge, això és, veient aquestes galàxies més grans i deformades del que són en realitat… però aquest ja és un tema que s’abordarà en el següent cicle de conferències. Us esperem!

Amics del Museu: MOSSÈN SANTIAGO CASANOVA

Amb motiu de la recent mort, el passat 30 de setembre, de Mossèn Santiago Casanova, fundador i primer president de l'associacó d'Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, s'ha confeccionat aquesta extensa biografia per a donar a conèixer la seva vida així com les activitats, investigacions i publicacions que va fer al llarg d'aquesta.

Mn Santiago Casanova Giner va néixer al Forcall (Castelló de la Plana) el 10 de febrer de 1922. Era fill de Vicent i de Remei, matrimoni del qual nasqueren dues germanes i un germà. A l’edat de quatre anys, amb la seva família va anar a Sitges, on el seu pare va trobar feina a la fàbrica del gas. En aquella localitat, des del 1931 va cursar estudis de llatinitat, i el 1934 entrà a estudiar al Seminari. El 1936, quan havia acabat el 1r de filosofia, va esclatar la Guerra Civil i va haver de tornar a Sitges, on, clandestinament, seguí el 2n curs de filosofia. Acabada la guerra, el 1939-1940 en féu el 3r curs. Durant els estudis de Teologia (1940-1945) va ser ajudant al Museu de Geologia, amb el Dr. Bataller, a qui acompanyà en les seves investigacions pel Port del Comte i la Vansa, Serres de Vandellós i de Pratdip.

Quan tenia 23 anys fou ordenat de sacerdot a l’església de Sant Feliu de Sabadell, el dia de la vigília de Sant Josep. Fou destinat de vicari a Argentona i de Sant Andreu d’Òrrius, fins a l’any 1949. En aquella localitat va obrir el Centre Parroquial i fundà la biblioteca i l’Associació d’Amics d’Argentona. Va voler restaurar l’ermita i l’aplec de Sant Jaume de Treià, però no li fou possible per l’oposició dels propietaris. El 1975 li fou atorgat el premi “Càntir d’Or”, en la seva primera edició, per la seva activitat en pro de la vila en els seus anys de vicariat.

De vicari d’Argentona, el 1949 va passar a ser-ne de Santa Maria de Mataró fins el 1952. Després, fins al 1955, a Santa Madrona (Barcelona). En presentar-se a les oposicions de rector del 1953, fou nomenat a les darreries de 1954 per a la parròquia de Sant Marçal de Castellet, al municipi de Castellet i la Gornal, i en va prendre possessió el 23 de gener de 1955.

El 22 de desembre de 1962 va morir el Dr. Bataller. Quatre dies abans, el mateix Dr. Bataller, en la reunió del claustre de professors del Seminari, havia demanat al Sr. Bisbe l’ajut de Mn, Casanova. A partir de 1963, Mn. Lluís Via, aleshores Rector del Seminari, fou nomenat Director del Museu Geològic, i va cridar Mn. Casanova per tal que acabés d’explicar el curs de Ciències Naturals als seminaristes. Mn. Santiago aleshores fou nomenat ecònom de la Parròquia de Teià, lloc situat a prop del que fou Seminari Menor de la Conreria, per fer-ho compatible amb la càtedra de Geologia d’aquell centre.

El 1972 patí una greu afecció a la vista (poc faltà per perdre-la) degut a la diabetis que sempre l’acompanyà. Llavors va ser declarat semi-invàlid i va haver de retirar-se a Sitges. L’any següent, força recuperat, fou nomenat pel cardenal Jubany, Capellà tinent de la llavors tinença parroquial de Santa María de Garraf (Sitges).

No abandonà, però, la parròquia de Sant Marçal de Castellet, ocupada per substituts. Però el 1979 no hi havia substitut. Es va arribar a la solució que, durant la setmana, se n’ocuparia Mn. Salvador Nonell, rector de Clariana i de la Gornal, amic i condeixeble seu. Els diumenges i festes ho faria Mn. Casanova: anava amb autocar fins a Vilafranca, on el recollien, i l’acompanyaven fins a St. Marçal; després el portaven directament a Sitges. Finalment, el 2 de maig de 1999 es celebrà el seu comiat com a rector de la parròquia de Sant Marçal, acte presidit pel bisbe Joan Enric Vives.

Va deixar poc després la seva casa de Sitges i ingressà a la Residència Sacerdotal de Sant Josep Oriol, de Barcelona, fins al seu decés el passat 30 de setembre, i va ser enterrat a Teià, d’on era rector emèrit. Les seves exèquies foren presidides pel bisbe auxiliar de Barcelona Mons. Sebastià Taltavull.

Mn. Casanova i el Museu Geològic del Seminari

Més amunt, ja s’ha parlat de com començà Mn. Casanova al Museu i de les seves relacions amb el Dr. Bataller i el Dr. Via. En aquelles recordades excursions que efectuaven les persones vinculades al Museu a les dècades de 1960 i 1970, solia assistir-hi. Tan assíduament com podia també visitava el Museu i feia donacions de diferents fòssils. Quan es fundà la revista Batalleria el 1987, en fou secretari, càrrec que ha ocupat, si bé últimament de manera nominal, fins ara.

Entre els fòssils més recordats trobats per ell foren la “Terebratula” sampelayoi, (avui Almirallthyris sampelayoi) trobada per ell a l’Eocè de la Pobla de Claramunt i descrita pel Dr. Bataller el 1942. El Platiknemiceras basei trobat al Cretaci inferior del Montmell i que figura com a símbol a l’anagrama de la revista Batalleria. El d’un fragment de crani de cocodril del cretaci inferior del Forcall. Precisament, del Forcall el Dr. Calzada va publicar un article sobre la fauna de gastròpodes cretacis d’aquella localitat castellonenca, resultat del qual fou la descripció de diversos gèneres i espècies nous (alguna espècie amb el seu nom); aquest article fou llegit pel Dr. Nolf especialista belga en otòlits fòssils i va arribar a la conclusió que, pel tipus de fossilització i litologia on es trobaven aquests gastròpodes hi havia d’haver també otòlits. Degudament assessorat pel Dr. Calzada i per Mn. Casanova, el Dr. Nolf visità diferents localitats de Castelló i trobà els otòlits, molts d’ells corresponents a gèneres i espècies nous i que serviren per ampliar el coneixement que es tenia dels peixos teleostis cretacis, fins llavors relativament escàs.  El 2002 el gastròpode miocè, Asensidea asensii, descrit per Calzada com a gènere i espècie nova, procedent d’Olocau del Rei a partir d’exemplars recollits pel nostre biografiat.

Mn. Casanova fou una de les ànimes de l’Associació dels Amics del Museu Geològic del Seminari, de la qual fou fundador, primer President (des de 1994, any de la fundació fins el 1999) i era President d’Honor (des del 2000). Va trobar la complicitat de l’actual Director P. Sebastián Calzada per tal d’impulsar aquella associació, amb la redacció dels seus estatuts reguladors. També fou el creador del Butlletí Intern, portaveu de l’Associació, el qual el va confeccionar des del primer número, a l’octubre de 1994 fins el gener de 1999. Va procurar que els socis s’aboquessin en aquella publicació, així en les activitats socials (excursions, col·laboració amb les feines del Museu) de manera que fossin el màxim de serioses i responsables. El seu període de govern se l’ha de qualificar de generós en tots els sentits.

La seva jubilació el 1998 comportà una disminució de les activitats presencials, però sempre seguia de prop els assumptes del Museu i de l’Associació dels Amics. Encara el 2003 assistí pel maig a una excursió dels Amics a Tarragona.

Aquell any 1998 va donar tota la col·lecció de fòssils al Museu, a excepció dels duplicats de la comarca del Forcall que els cedí a aquella localitat i de les restes òssies de la cova del Gegant a l’Arxiu de Sitges.

Al final d’aquest esboç biogràfic, el lector trobarà un apèndix amb els taxons fòssils que li foren dedicats i dels articles geològics dels quals és autor.

Troballa de la mandíbula d’home de Neanderthal

Un capítol apart mereix aquesta troballa per la seva importància i singularitat. En una carta a la revista Batalleria (nº 12, p. 163) explica la manera com fou trobada. El 1954, uns membres de l’Agrupació Muntanyenca de Sitges exploraren l’anomenada Cova del Gegant, a la Punta de les Coves, entre Sitges i Vilanova, on trobaren certa quantitat de restes òssies de mamífers: restes de cérvol, brau, cavall, hiena, etc., i un tros de mandíbula que, Mn Casanova, consiliari de l’Agrupació, va reconèixer com a humana. Va separar aquesta resta en una capseta.

El 1956, l’Agrupació va publicar al seu butlletí núm. 56 el desig de continuar amb l’exploració de la cova, però aquella associació es va dissoldre per ordre governativa, amb la qual cosa quedaren interrompudes aquelles recerques. El 1972, Viñas, a la revista Speleon va tornar a fer menció de la troballa de restes fòssils per aquella agrupació. Als anys 1980 foren excavades per l’Institut Jaume Almera.

Totes aquelles restes que conservà Mn. Casanova les donà a l’Arxiu de Sitges quan es va jubilar el 1998. El 2001, els encara estudiants Montserrat Sanz i Joan Daura, en les seves recerques sobre el quaternari del Garraf, visitaren l’arxiu. L’arxiver Sr. Miret els facilità la consulta de les restes de la cova del Gegant, entre les quals es trobava la mandíbula humana. Aquells investigadors, juntament amb altres persones, la dataren en 53.000 anys d’antiguitat i l’atribuïren a un home de Neanderthal. Com a tal fou publicada a la Journal of Human Evolution i divulgat a la premsa nacional i estrangera, amb entrevistes televisades, a Mn. Casanova i als investigadors Sanz i Daura que segueixen les excavacions i investigació del jaciment.

Altres activitats de Mn. Santiago Casanova

Mn Santiago, a més de la Geologia, va tocar altres branques: art, Goigs, periodisme i la història local.

Pel que fa a l’art, havia estat dissenyador i reconstructor d’un grapat de creus de terme: la de Sant Isidre (Sitges), la de la Missió, la de l’esplanada de Montanyans i la del Cementiri (Sant Marçal de Castellet) la del Molí del Boticari, la de la Fàbrica, la de la carretera a Todolella al camí de Laco, la de la carretera a Cinctorres al Camí de Sant Cristòfol, totes elles al Forcall. En aquest poble, a més, havia modelat les imatges de la Mare de Deu de la Consolació (“la Consolacioneta”) i la del Pilar, entronitzades a la fornícula de la façana de llurs ermites, i havia reconstruït el Peiró de Sant Pere dels coixos a la Mola de Roc. Dissenyat i impulsat la reconstrucció del Peiró de St. Marc a la Mola de la Vila. A Zorita va dissenyar l’actual creu monumental que s’aixopluga al temple de la Creu coberta del famós santuari de la Balma. Intervingué en la reposició de la creu d’entrada al poble. A Clariana (Castellet i la Gornal) va modelar un St. Jaume per al pedró del jardí del Santuari de la Mare de Déu de Montserrat. A Sitges una creu per a commemorar el 25è aniversari de l’administració de l’ermita de la Santíssima Trinitat i el templet conegut per la Glorieta. Mn. Santiago Casanova consta al Diccionari Ràfols d’Artistes de Catalunya, Balears i València, des de la primera edició.

Mereix un apart la reconstrucció de l’ermita de la Mare de Déu de Montanyans, descrita en un llibre de la seva autoria, publicat el 1995, en el qual es recull la geografia, història civil i religiosa, arquitectura i art, d’aquest punt tan singular del terme de Castellet i la Gornal. Quan va prendre possessió de la parròquia de Sant Marçal, tingué l’impuls de la reconstrucció d’aquest lloc de culte que aleshores estava en un estat de complet abandonament. Ja aquell any mateix va organitzar el primer aplec, el qual es va repetint en anys successius el dilluns de Pasqua florida. El 1958 iniciaren les obres, primer el seu pare i ell personalment, després amb obrers especialitzats, pagades per col·lectes populars. Alguns dels materials emprats foren fabricats a propòsit. L’ermita fou beneïda el dia de l’aplec de 1962. Després de la partença de Mn. Casanova de Sant Marçal, les obres seguiren durant 1963 i, en anys posteriors, es reconstruí la casa de l’ermità. Del 1979 fou beneït el retaule fet de ceràmica. En anys posteriors, l’altar nou, canelobres, asfaltat del camí, ...

Pel que fa als Goigs, havia publicat “Col·lecció de 50 goigs de la Parròquia de Teià” (1976) i “Col·lecció de 27 goigs marians de la Comarca de Morella” (1978). Els Goigs de Nostra Senyora del Vinyet (1984, Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos). Havia estat consiliari de l’Associació d’Amics dels Goigs, de Barcelona.  Fruit d’aquesta activitat fou la concessió del premi de Folklore “Jofre Vila i Soler”, l’any 2000 per la publicació dels goigs d’aquella vila “Quaderns de goigs de la parròquia de Sitges” (2001). Algunes imatges a la fusta de boix les havia arribat a gravar ell mateix. La seva col·lecció de goigs es conserva a l’Arxiu Municipal de Sitges, on ocupen 3 metres en longitud (El País 19/08/2008).

Dins del periodisme fou fundador del setmanari parroquial d’Argentona “Ecos”; del butlletí mensual de la parròquia de Sant Marçal, de títol homònim (1955-1963) i que des de 1980 continuava sota el títol “La veu parroquial de Gornal, Clariana i Sant Marçal”. Fou director i impressor de “Fratres”, butlletí mensual sacerdotal (1957-63) de l’àmbit del Penedès; de “Bisgargis” (1969-73) butlletí mensual de la Colònia i vila del Forcall. Redactor en cap de “III Centenario” (1980-86), butlletí mensual per preparar les festes del tercer centenari de l’arribada de les relíquies de Sant Victor al Forcall; “d’Amunt” (1953-56), òrgan mensual de l’Agrupació Muntanyenca de Sitges; de “Patronato”, també a Sitges, només amb cinc números (1973).

APÈNDIX I. BIBLIOGRAFIA GEOLÒGICA ORDENADA PER ANY DE PUBLICACIÓ

1953

Casanova, S- “Les Costes”. L’Aiguadolç. Amunt nº 3-4. Sitges.

1960

Casanova, S- No al vertedero de Garraf. El Eco de Sitges, nº 4198 (5-II-1972). Sitges

1970

Casanova, S- Forcall, una nueva localidad para el Solanocrinites astrei Bataller. Bisgargis, año X, nº 50 (01-IV-1970), pp. 9-10, 2 figs. Forcall.

1974

Casanova- Una nueva localidad para Solanocrinites (Decameros) astrei (Bataller). Acta Geológica Hispanica 9(5): 151-153. Barcelona.

1984

Casanova, S- Contribució a la paleontologia del Garraf. Dos fòssils rars en un jaciment de la comarca. Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos a Sitges, dies 27 i 28 d’octubre de 1984. Pp- 413-14.

1987

Casanova, S- Josep Ramon Bataller i Calatayud. Esbós Biogràfic. Batalleria 1:5-6. Barcelona.

1989

Casanova, S- La biblioteca del Museu del 1874 al 1926. Batalleria, 3: 83-86. Barcelona.

1993

Casanova, S & Calzada, S- Luis Via Boada (1910-1991). Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural. Actas, 98: 47-55. Madrid. (Reproduït a Batalleria núm. 4).

2004-05

Casanova, S- Historia del hallazgo de la mandíbula de Neanderthal de las Cuevas de Sitges. Batalleria, 12: 163.

APÈNDIX II. TAXONS DE FÒSSILS DEDICATS A Mn. CASANOVA

Gèneres:

Casanovina- Gasteròpod, de l’Aptià del Barranc de Torre Folch (El Forcall, Castelló de la Plana). A: Calzada, S. Gasterópodos del Aptiense inferior de Forcall. Batalleria 2: 3-22. Barcelona 1988(1989).

Espècies (ordenat per ordre alfabètic de nom genèric de la determinació):

Culmia casanovai, Gastròpode de l’Aptià de Casa Nova de les Ventoses (El Montmell). Calzada: Una nueva especie del genero Culmia. Scripta Museum Geologici Seminari Barcinonensis, 10: 3-6. Barcelona, 2011

Elopidarum casanovae, Otòlit de teleosti de l’Aptià (Bedoulià inferior) de la Fm Chert, a Torre “rive gauche de rio Bergantes, SW d’un vieile tour (Forcall, Castelló de la Plana). A Nolf, D., Otolithes de poissons aptians du Maestrazgo (province de Castellón, Espagne Orientale. Butlletin de l’Institut Royale Scieces Naturelles de Bélgique. 74 especial: 101-120. Bruxelles, 2004.

Eugyra casanovai, Corall de l’aptià del Mas del Comú (Ulldecona, Tarragona). Reig, JM: El genero Eugyra en el Cretácico del Nordeste Español. Batalleria, 4: 31-36. Barcelona, 1994.

Grammatodon (Cosmetodon) casanovai- Lamelibranqui de l’Aptià del Barranc de Torre Folch (El Forcall, Castelló de la Plana). A Royo, C, Un nuevo árcido del Aptiense del Forcall. Batalleria 5: 51-53. Barcelona 1995.

Nefocoenia casanovai, Corall del Campanià de Torallola (Serradell, Lleida). Reig, JM: Madreporarios cretácicos de España y Francia. 67 pp. 9 láms. Barcelona, 1992.

Petridyctium casanovai, Corall tabulat del Devònic de Bruguers (Gavà, Barcelona). Plusquellec, Y, Fernández-Martínez E, Sanz López JL, Soto, F., Magrans, J & Ferrer, E. Tabulate corals and stratigraphy of lower devonian and mississipian rocks near Barcelona (Catalonian Coastal Ranges, Northern Spain). Revista Española de Paleontologia, 22(2): 175-192. Barcelona, 2007.

Pseudonerinaea casanovai, Gastròpode de l’Hauterivià de Castelltort (Castelló de la Plana). Calzada: Gasterópodos Hauterivienses de Castelltort (Castellón). Batalleria, 6: 67-75- Barcelona, 1996.

Tornatella casanovai, Calzada- Gastròpode de l’Aptià del Barranc de Torre Folch (El Forcall, Castelló de la Plana). A: Calzada, S. Gasterópodos del Aptiense inferior de Forcall. Batalleria 2: 3-22. Barcelona 1988(1989).