Resum de la quarta xerrada del segon
cicle de conferències, sobre els tema Els Astres i
l’Astrofísica, que va pronunciar Mn.
Francesc Nicolau el dia 21 de març del 2017. Si voleu veure el resum de la
tercera conferència, cliqueu aquí.
Què son
els quàsars? Com ja vàrem dir, són completament diferents als púlsars. En un
principi, el càlcul de la distància de les galàxies era molt problemàtica. Miss
Leavitt havia trobat que la brillantor de les supernoves estava en relació a la
seva oscil·lació. Com sovint hi ha supernoves a les galàxies, veient la
brillantor i el temps de les oscil·lacions (la llum que emet i la que arriba)
permeten conèixer la distància. Amb aquestes premisses, Edwin Hubble va arribar
a conèixer la distància de les galàxies. Va estudiar-ne unes 600, gràcies a la
brillantor, però totes eren properes, a menys d’uns 500 milions d’anys.
Si una
galàxia es mou, les seves ratlles espectrals també es desplacen. En un principi
es veié l’espectre de les de distància coneguda i es calculava la velocitat
d’allunyament. Si el Cosmos s’expandeix, totes les galàxies es separen; si és a
la mateixa velocitat una d’altra, es duplica quan està al doble de llum, etc.
Mirant el corriment cap al roig, es pot saber la distància de les galàxies fins
a uns 500 milions d’anys llum, que és el que li va permetre l’instrumental
utilitzat. Les galàxies més llunyanes tindrien les ratlles espectrals encara més
separades.
El 1960, Allan
Sandage va trobar una estrella amb una radiofreqüència molt energètica (emetia
raigs gamma). Les ratlles del seu espectre eren molt estranyes. Marteen Schmidt
les va analitzar i va veure que havien corregut un 16% cap al roig i no
semblava el “normal” de l’hidrogen. Això evidenciava que estaria a una
distància de 2.600 milions d’anys. Després es va descobrir un altre astre a
4.200 milions d’anys llum. Se’ls va donar en anglès el nom de quàsar
(combinació de “quasi-star radio sources”).
Recreació artística d'un quàsar
Emetien a
unes 2.000 vegades la lluminositat de la nostra galàxia. El seu model era el
d’un punt d’una energia enormíssima i emissió de gran lluminositat i radiacions
molt energètiques de raigs X i gamma. Es va arribar a dir que es tractava d’un
gran nombre d’estrelles que xocaven entre elles o amb moltes supernoves. No hi
havia cap quàsar més proper d’uns 700 milions d’anys llum i arribaven a 13.000
milions, amb un màxim entre 2.000 i 3.000 milions d’anys llum.
Esquema d'un quàsar
Eren la
visió de com era l’Univers fa 2-3.000 milions d’anys L’explicació més veraç o
menys contradita, era la d’afirmar que les galàxies actuals evolucionaren a
partir dels quàsars. Al centre del quàsar hi hauria un forat negre, de
centenars a milers de vegades la massa del Sol, amb una gran força d’atracció i
que s’empassaria una gran quantitat de matèria i d’energia, consumint la pols i
les estrelles del voltant (entre dos i
tres Sols anuals). Però l’energia del forat aniria minvant, cosa que permeté
que els quàsars anessin prenent la forma de les galàxies (hom suposa que al centre
de la nostra galàxia hi hauria encara un gran forat negre).
Els
blàzars serien uns quàsars especials. Són punts que irradien en infraroig molt potent. Descoberts per Edward Spiegel,
el seu nom prové del primer objecte reconegut com a tal: el BL de la constel·lació
del Llangardaix. Va variant la seva lluminositat: alguns, solament cada unes
hores; altres varis dies. Aquest fenomen s’explicaria per una emissió de plasma
des dels seus pols i que era projectat pel forat negre (altres casos no ho fan
tan fort ni amb aquesta direcció). Es va observar el 1982 que els quàsars
s’agrupen en cúmuls. El 2013 se’n coneixien 20. El darrer en descobrir-se
contenia 73 quàsars.
EL reportatge que es va veure a la conferència és el mateix que el de la tercera xerrada.
