Amics del Museu: 5è ANIVERSARI DEL BLOG DELS AMICS

Enguany ha fet un lustre d’aquell març del 2011 quan va arrencar el nostre blog en substitució del butlletí trimestral en format paper. Des de llavors ja portem més de 300 articles publicats (concretament 326) i superem de llarg les 150.000 visites, i volem celebrar-ho amb aquest resum que inclou una sèrie d’enllaços als articles més representatius.

A través del blog hem donat notícia de les darreres publicacions pròpies del Museu (les revistes Batalleria i Scripta), així com també de llibres i guies relacionats amb les Ciències de la Terra. (veure etiqueta «Notícies»). També es dóna puntual notícia de la visita a les principals fires de minerals i fòssils de casa nostra (Expominer, Mineralexpo Sants, Fira de Sant Celoni, Taula d’Intercanvi de Canyelles...) i de l’estranger (fira de Millau, saló Euromineral...), totes elles agrupades sota l’etiqueta «Exposicions» en la qual també podreu trobar les visites que fem el grup d’associats (i d’altres de particulars) a museus i exposicions. També es publiquen els resums de les sortides anuals al camp que fem els Amics del Museu (veure etiqueta «Sortides»).

També s’han publicat els resums de les xerrades sobre ciència que Mn. Francesc Nicolau ha anat pronunciant al llarg d’aquests cinc anys a la Sala Sant Jordi de Seminari de Barcelona, i que aquí deixem els corresponents enllaços als diferents cicles de conferències:

• L’univers de les galàxies: Primer cicle, Segon cicle, Tercer cicle, i Quart cicle

• Certeses científiques i fe cristiana: Primer cicle, i Segon cicle

• Qüestions fonamentals plantejades per la Biologia moderna: Primer cicle, i Segon cicle

• El coneixement del cosmos al moment present: Primer cicle, i Segon cicle

• El planeta Terra i la seva història: Primer cicle, i Segon cicle

També ja s’han penjat els resums de les cinc conferències del Primer cicle sobre «Els astres i l’Astrofísica». El Segon cicle està previst per la propera primavera. I del mateix Mn. Francesc Nicolau s’han publicat una muntanya de petits articles d’actualitat científica recollits sota l’etiqueta «Retalls de Ciència».

Des del primer moment s’ha volgut aprofitar l’amplia difusió que ofereix un blog per a explicar la història geològica de casa nostra, i per això primer es va publicar una breu introducció a la tectònica de plaques per explicar com s’han format les serralades modernes que conformen el front orogènic alpí, i s’ha continuat amb una descripció, reforçada amb una sèrie d’itineraris geològics (veure etiqueta «Itineraris»), dels materials que formen els nostres relleus més importants, com són els materials tardihercinians del Carbonífer superior i del Permià (veure itineraris al Serrat de la Moixa, Prat de Cadí, i Ogassa-Surroca), el materials triàsics, i sobre el famós Juràssic; i al llarg de l’any que estem a punt d’estrenar farem una descripció dels materials que conformen el Cretaci, el darrer període del Mesozoic, i dels fets transcendentals que hi van tenir lloc.

Per a reforçar la nostra història geològica s’han fet “visites virtuals” a les vitrines del Museu per tal de veure els fòssils característics de cada època. Així s’han vist els fòssils corresponents al Tardihercinià, els fòssils del Triàsic, i els del Juràssic, i malgrat que són pocs els articles de paleontologia que s’han publicat en aquest blog, tots ells són molt interessant i han tingut molt bona acollida, sobretot dos d’ells els quals es mantenen al capdamunt del Top Ten de les "entrades populars" del blog des de que es van publicar. Per saber quins són aquests articles només heu d’anar a veure l’etiqueta «Paleontologia».

Finalment dir que no tot ha estat ciència sinó que també s’han publicat interessants articles d’història entre els quals destaquem el que parla de la laboriosa construcció del Túnel de l’Argentera, la determinació del Meridià de París, origen del sistema mètric decimal, les biografies de Werner o de Wegener, la crisi sísmica que vam patir a Catalunya al segle XV, la sèrie dedicada a l’origen del nostre calendari, el que parla de l’origen del nom del Pirineu, o el que parla sobre la història del Museu.

Ara ja només ens resta agrair la feina feta per tots els col·laboradors que han fet possible l’existència i manteniment d’aquest blog al llarg d’aquest primer lustre i desitjar que ho segueixin fent per molts anys més; així mateix també volem agrair les visites dels milers de persones que consulten aquest blog, tot esperant que trobin alló que busquen. Moltes gràcies a tothom i que tingueu un venturós 2017.

Mn. Francesc Nicolau: URÀ, NEPTÚ I EL SEGON CINTURÓ D'ASTEROIDES

Resum de la cinquena xerrada del primer cicle de conferències, sobre els tema Els Astres i l’Astrofísica, que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 13 de desembre del 2016. Si voleu veure el resum de la primera conferència, cliqueu aquí.

Urà, amb Júpiter, Saturn i Neptú, són els quatre planetes gasosos, tots amb anells, amb nuclis sòlids petits (si en tenen), amb abundants satèl·lits i magnetisme. Urà es va descobrir el 1781 per casualitat per Herschel (pare de l’astronomia moderna). Una nit, observant el cel amb el seu telescopi es va adonar que un punt no es veia que brillés com una estrella, sinó que era diferent. De moment el va considerar com un cometa, però la seva òrbita no era el·líptica, sinó circular com la d’un planeta. Se li va donar el nom d’Urà (pare de Saturn i avi de Júpiter).

El seu volum és de 64 vegades el de la Terra; la seva massa és de 14,6 Terres. La densitat seria molt petita (1,26) degut a estar pràcticament format per gas, amb un nucli rocós molt petit. El seu dia dura 15 hores i 48 minuts; la seva translació dura 84 anys terrestres. Está més que ajagut, donat que la inclinació del seu eix és de 98º, es creu deguda a la interacció gravitatòria del altres tres grans planetes. La temperatura es de -210º C. Els seus anells es van descobrir el 1977 per ocultacions d’estrelles car no es veuen amb telescopi, ja que aquests són molt tènues i foscos. El Voyager 2 els va retratar i eren almenys set. Té nombrosos satèl·lits. El camp magnètic està molt desplaçat: és molt intens al cantó contrari al Sol i molt dèbil a la cara que el mira.

Neptú es va trobar més tard, al cap de 65 anys del descobriment d’Urà. Els càlculs astronòmics d’Urà mostrava que tenia unes perturbacions gravitatòries degudes a un altre cos. Adams i Leverrier, independentment, varen fer els càlculs i indicaren el lloc del cel on es trobaria el planeta que els produïa. Finalment, l’astrònom alemany Galle el va poder observar en el lloc indicat quasi.

El color del nou astre és d’un blau més intens que el d’Urà; per aquest motiu se l’anomenà Neptú (del déu del mar germà de Júpiter). La seva mida és quasi com la d’Urà, però la seva massa es superior, de 17,23 vegades la Terra, per la qual cosa, la seva densitat és superior a la d’Urà, interpretant-se aquest fet, com a una major condensació de la matèria deguda a la temperatura més baixa o bé a un nucli rocós més gran. La inclinació del seu eix és petita. El seu dia es d’unes 16 hores i la translació de 165 anys terrestres.

La nau Voyager 2 que ha donat moltes notícies d’aquests planetes fou posada en òrbita el 1977; el 1979 arribà a Júpiter i el 1981 a Saturn. El 1986 a Urà, on va retratar els anells. Finalment, el 1989 a Neptú. Va comprovar que era un planeta molt turbulent, amb moltes tempestes amb vents de 600 km/h, sobre tot a l’equador. A la seva superfície hi havia una taca quasi del tamany de la Terra, que es formava i al cap d’uns anys es desfeia; en realitat es tractaria d’una depressió que mostraria capes inferiors de la seva atmosfera. També té franges. La seva atmosfera estaria composta d’hidrogen i d’hel·li, amb una petita part de metà. Des de la Terra només se li observen dos satèl·lits (Tritó i Nereida) i la nau va poder afegir-hi l’observació de set més. El seu camp magnètic era superior al que calia d’esperar.

Plutó, actualment no se’l considera un planeta pròpiament dit. A diferència dels vuit planetes que s’accepten, la seva òrbita és molt excèntrica i molt inclinada respecte del pla de l’eclíptica (pla que ocupen els vuit planetes amb el Sol). Kuiper va suposar (també l’astrònom uruguaià Julio Fernández) que Plutó, juntament amb altres cossos més petits, formaven part d’un cinturó. Finalment, aquest es va poder observar que existia i se l’anomenà cinturó de Kuiper o de transneptunians, situat a una distància entre 30 i 50 unitats astronòmiques (u.a.). Més enllà hi hauria altres astres que formen part d’un disc dispers i, després, a unes 100 u.a., un altre núvol, predit solament, i que rep el nom de núvol d’Oort (no ha estat observat encara), amb cossos molt petits i que només podrien ser detectats per una nau que hi anés. Plutó seria l’astre més gran del cinturó de Kuiper.

La nau New Horizons va ser enviada per investigar-ho i ha pogut observar més de 1.000 objectes, amb probabilitat que en siguin 1.500. Senna estaria al límit del cinturó de Kuiper, en l’anomenat Penya-segat (encara en estudi), lloc on acaba dit cinturó. La New Horizons, amb aparells molt sofisticats, va partir el 2006. El 2008 arribà a Júpiter; el 2011 a Urà i el 2013 va poder començar a retratar Plutó amb el seu satèl·lit Caront (barquer de l’Avern), molt gran com a satèl·lit, amb una translació de sis dies terrestres, que el mateix temps que dura la rotació del planetoide.

Plutó té altres quatre petits satèl·lits, tots de petita mida. Les fotografies de la New Horizons triguen quasi quatre hores en arribar a la Terra. També el 2013 va poder retratar altres astres del cinturó de Kuiper. El juliol de 2015 va arribar a la màxima aproximació amb el planeta, retratant la seva superfície. Ara, es tenen moltes dades de la seva geologia, etc. S’ha trobat que té atmosfera, encara que molt tènue. La transmissió del total de dades captades per la New Horizons durarà uns setze mesos.

Si voleu veure el documental complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

Amics del Museu: I TROBADA DE DIVULGADORS DE LA GEOLOGIA

D’un temps ençà, cada cop són més els homes i les dones que fan divulgació de la Ciència, i la Geologia, aquesta disciplina tan poc coneguda del gran públic, no es vol quedar enrera,  per això darrerament han aparegut moltes guies geològiques (amb descripcions d’itineraris), s’han renovat molts museus que programen exposicions monogràfiques sobre mineralogia i paleontologia, s’han instal·lat molts plafons informatius en paisatges emblemàtics, es fan moltes sortides organitzades per a visitar indrets especialment didàctics i s’han creat Geoparcs arreu del món; així mateix hi ha molts llocs web amb informació geològica molt diversa i, fins i tot, ja aparegut una aplicació per a mòbils (app BCN Rocks), desenvolupada per la Facultat de Ciències de la Terra (de la UB) i l’Institut de Ciències de la Terra “Jaume Almera” (del CSIC). Mitjançant aquesta aplicació hom pot conèixer l’origen de moltes roques que embelleixen algunes façanes de Barcelona.

Per tot això el Dr. Josep M. Mata-Perelló, un dels degans de la divulgació a casa nostra, juntament amb el Dr. David Rabadà, geòleg i professor de paleontologia, han cregut convenient fer una primera reunió dels divulgadors de la geologia dels Països Catalans per mirar de conèixer els mètodes i la regió que domina cadescú, abordar l’estat de la divulgació avui dia i proposar nous indrets d’especial valor didàctic per la geologia, i mirar d’establir una mena de correlació en les sortides de camp perquè no es trepitgin entre elles.

La reunió va tenir lloc la tarda del 24 de novembre a Manresa, a la Sala de Juntes de l’EMSEM (l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa) de la UPC, i en aquesta primera trobada hi va haver 18 assistents entre els quals havia els nostres consocis Roberto Espinola (representant del web “Itineraris Geològics”), Josep Biosca (representant del Museu de Geologia “Valentí Masachs” de la UPC) i Isabel Benet (representant del Museu Geològic del Seminari de Barcelona).

L’acte va començar amb un repàs de les persones que no hi van poder assistir per motius diversos però que donen ple suport a aquesta iniciativa de col·laboració entre divulgadors. Després hi va haver una roda parlamentària on cadescú va dir el seu nom, els seu àmbit professional i el seu mètode de divulgació, així vam poder conèixer el variat perfil professional i no professional dels amants de la divulgació de les Ciències de la Terra. Entre els assistents hi havia Albert Martínez i Marc Tudela, autors de les guies geològiques del Parc Natural delCadí-Moixeró i del Paratge Natural de Poblet, la publicació de les quals ja em vam donar notícia en aquest blog. A més en Marc també és autor de l’esmentat web “Itineraris Geològics”. A més d’aquestes guies també vam poder veure’n d’altres com les dedicades a la descoberta geològica i geomorfològica de Menorca i Eivissa, i també una guia del Paratge de Tudela al Parc natural del Cap de Creus.

Va acabar la roda d’intervencions l’actual directora del Museu de Geologia de la UCP, Pura Alfonso, qui, a més de convidar-nos a vistiar el museu, ens va recordar que aquest és la seu del Consell Científic de Geoparc de la Catalunya Central, una plataforma de divulgació de primer ordre, la qual no sols engloba una geologia i un paisatge espectaculars sinó que també engloba un important patrimoni industrial, una arrelada cultura, una dilatada història i una esquisida gastronomia. La guia del geoparc és obra de Josep Girabal, qui també era present a la reunió.

Des d’aquí esperem i desitgem que aquesta sigui la primera de moltes altres trobades de divulgadors de la Geologia.

Mn. Francesc Nicolau: ELS PLANETES GEGANTS: JÚPITER I SATURN

Resum de la quarta xerrada del primer cicle de conferències, sobre els tema Els Astres i l’Astrofísica, que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 29 de novembre del 2016. Si voleu veure el resum de la cinquena conferència, cliqueu aquí.

La regió que ocupen els planetes Júpiter, Saturn, Urà i Neptú és la dels planetes jovians. El nom Jupiter és una contracció de “Jovis” i de “pater”, “Jovis, pare dels déus; “dies jovis”, dijous, “dia de Júpiter”.

Júpiter és el més gran dels planetes del Sistema solar i conté el 70% de la massa dels astres que giren al voltant del Sol; però ell només és una milionèssima del Sol. El seu volum és de 1310 el de la Terra. La massa és 318 vegades la de la Terra; així, la densitat de Júpiter és d’una cinquena part de la del nostre planeta, o sigui 1,39 respecte de l’aigua.

Els quatre planetes jovians són molt diferents als tel·lúrics. Els primers estan compostos sobretot per gasos, principalment hidrogen i heli, i d’altres menes. Júpiter, al ser gasós, si es vol veure amb un radar, no es podrà fer, però sí els seus satèl·lits, que són formats per matèria sòlida. El dia de Júpiter dura unes 10 hores terrestres i és el temps que triguen les seves franges en donar una volta completa al planeta. La translació dura uns 11 anys terrestres. La temperatura superficial és de -140ºC, però emet llum i es contrau per escalfar-se; es creu que al seu nucli hi ha una temperatura d’uns 20.000ºC. Si la massa de Júpiter hagués estat més gran, hauria donat lloc a una estrella. La calor i la claror que emet és més gran que la que rep del Sol.

Galileu va poder veure per primer cop els seus 4 satèl·lits anomenats galileans. Anys després, Zucchi i Bartoli van observar les franges de la seva superfície; les bandes serien les fosques i les zones les clares. Hooke, a mitjan del segle XVII, fou el primer en observar la taca vermella que fa una mida d’unes tres vegades la Terra. Es tractaria d’un vòrtex que gira sobre ell mateix, fent moure els gasos dels seus voltants; el gir complet dura 6 dies terrestres. No se sap exactament la composició, però hi entren elements com el fòsfor i el sofre. 

Júpiter té una important magnetosfera que va ser estudiada pel Pioner 6. És molt extensa i és d’una intensitat d’unes 10.000 vegades la de la Terra, de sobres per matar a un home que s’hi internés.

Els satèl·lits de Júpiter més grans, que són els galileans, són Ganimedes, Ió, Europa i Cal·listo. Ganimedes és més gran que Mercuri; els altres també són grans, però no superen la mida de la Lluna. Els seus noms foren donats per Marius al segle XVII. Actualment és coneixen 63 satèl·lits, 48 amb nom. Fa pocs anys, quan només se’n coneixien 16, aquests s’agrupaven de quatre en quatre segons la distància a Júpiter.

A Ió foren trobats els primers volcans actius fora del nostre planeta. Són de naturalesa sulfurosa. A Europa s’hi ha trobat aigua en gran quantitat i l’expulsa en forma de géysers de més de 200 km d’alçada (degut a la seva poca gravetat) i que en caure es glaça ràpidament. La seva superfície està molt esquerdada i aquest fet afavoreix la formació dels géysers.

Saturn s’assembla molt a Júpiter i es caracteritza pels seus anells. Júpiter també té anells, però són més febles i foscos i no es veuen amb telescopi, però poden ocultar estrelles. Tots quatre planetes jovians tenen anells.

El volum de Saturn és de 750 vegades la Terra (poc més de la meitat de Júpiter), però la seva densitat és de 0,7 de la de l’aigua i de 0,126 de la de la Terra, amb la qual cosa aquest planeta suraria en un suposat oceà. La rotació és inferior a 10 hores terrestres i l’any és 30 vegades el nostre.

Els anells foren observats per primer cop per Galileu, però en un moment que l’observació no era bona i els va interpretar com si Saturn fos un “planeta triple”. Huygens els va poder observar bé quaranta-sis anys després. El 1675, Cassini va dir que eren dos anells. Després se n’hi veié un tercer i se’ls anomenà “A-B-C”. Actualment, se’ls designa amb lletres i el Pioner 11 n’observà en 7: EFGABCD, de fora a dins. Amb el Voyager 1, es va arribar a la conclusió que eren més d’un centenar. Estan formats per fragments de roca i glaç (Maxwell al segle XIX). El gruix dels anells és d’uns 200 metres. Saturn és format exclusivament per gasos i la sonda Cassini el va poder atravessar completament.

Els satèl·lits de Saturn amb telescopi només se’n veuen nou, però se li coneixen 61, 52 amb nom. La majoria serien asteroides capturats. El 1681 fou descobert Japet. Posteriorment, Titan, el qual té atmosfera (trobada per Comas i Solá), prou densa, de nitrogen. Titan supera la mida de Mercuri, però és inferior a Ganimedes. La seva densitat és propera a 2.

Encelade també té grans esquerdes per on sorgeixen géysers d’aigua líquida. La nau Cassini-Huygens va arribar el 2004 als astres que envolten Saturn. Estaria format per gel i té activitat magnètica. Sembla que a 30 o 40 km de profunditat hauria un oceà líquid que conté sals. El seu nucli estaria a temperatures entre 90 i 200ºC.

Si desitgeu veure els documentals complets de Júpiter i Saturn que es van poder veure a la conferència, cliqueu sobre els noms: Júpiter  /  Saturn

Amics del Museu: BATALLERIA 23

S’acaba de publicar el darrer número de la revista de Paleontologia Batalleria, amb 9 articles, a més de l’habitual crònica del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, que va des del juliol de l’any passat al setembre d’enguany.

Portada: Reconstruccó realitzada pel Sr. Manuel Ávila 

del trilobit Platypeltoides hammondi de l’Ordovicià del Marroc

El primer treball «Middle Eocene (Bartonian) Brachiopods from Pamplona Basin, Navarre, South-Western Pyrenees», signat per Maria Aleksandra Bitner, Humberto Astibia i Aitor Payros, es fa un repàs de tres espècies de braquiòpodes (Gryphus sp, Terebratulina tenuistriata i Argyrotheca michelottina) identificades a les margues del Bartonià de la conca de Pamplona.

En el següent article, titulat «A new species of genus “Gyroscala”. (Gastropoda Cretácica)», dels autors Sebastián Calzada i Pedro Adserà, es descriu aquesta nova espècie de gasteròpode, dedicada al Dr. Berastegui, procedent del Campanià d’Aulàs (Pallars Jussà).

El tercer treball de la revista, «Platypeltoides hammondi (Trilobita, Nileidae): A new species from the Upper Tremadoc of Dra Valley, Morocco», signat per Joan Corbacho i Francisco J. López-Soriano, es una àmplia descripció d’aquesta nova espècie localitzada al sud de Tansikht (Vall del Dra) dins la Formació Fezouata Inferior del Tremadoc (Ordovicià inferior) del Marroc. En el mateix article també es discuteix la problemàtica descripció de Platypeltoides magrebiensis basant-se en nou material procedent d’aquesta localitat.

Els autors Sebastián Calzada i Eduvigis Moreno signen el treball «Nueva cita de “Mytilus” longior (Bivalvia) en el Silúrico superior del Prepirineo catalán» en el qual es senyala a Gerri de la Sal com a nova localitat d’aquest lamel·libranqui del Paleozoic, i es recorda la dificultat de la seva taxonomia. Dels mateixos autors és el cinquè treball titulat «Nueva localidad y nuevos datos de Platyceras zeilleri (Gastropoda) del Silúrico superior del Prepirineo catalán» en el qual s’actualitzen algunes dades referents a aquest gasteròpode del Paleozoic, així com també s’assenyala Gerri de la Sal com una nova localitat.

El següent treball de la revista «Sobre un “Rhyncholites” del Cretácico superior catalán», dels autors Sebastián Calzada, Juan Corbacho i Keith Hammond, es fa un estudi sobre aquest rar fòssil d’enigmàtica interpretació, el qual s’atribueix com a pertanyent a un cefalòpode del tipus nautílid.

El Sr.José Francisco Carrasco és l’autor de l’article «Nueva localidad para Ilarionia beggiatoi (Echinoidea, Eoceno) en España. Ampliación de la sinonimia y de la distribución paleogeográfica» en el qual es cita per primer cop la presència d’aquest equinoïdeu en el Lutecià de la conca de Vic. El mateix autor signa el treball «Rhyncholampas grignonensis (Defrance, 1825) (Echinoidea, Eoceno) en España. Revisión de la sinonimia» on es comunica la presència d’aquest equinoïdeu en l’Eocè mitjà de la conca de Vic, el qual constitueix una nova cita en el NE de la Península.

El darrer article de la revista titulat «Paleontologia y Coleccionismo», dels autors Juan Corbacho, Keith Hammond, Eduvigis Moreno i Scott Morrison, és un interessant resum sobre el fet del col·leccionisme des de la Prehistòria fins als nostres dies, tot fent esment del sorgiment de les fires i congressos, així com també del problema de les falsificacions.

A la crònica del MGSB es fa l’habitual repàs de les col·leccions, de la biblioteca i de l’arxiu, sobre les visites d’estudiosos al Museu, l’entrada d’holotipus i, lamentablement, algunes necrològiques.

Batalleria és la revista de paleontologia que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona i en són director i co-directora el Dr.Sebastián Calzada i la Sra Eduvigis Moreno respectivament. L’Eduvigis és, a més, l’encarregada de la seva maquetació i disseny. Aquesta revista ha estat realitzada gràcies al treball desinteressat dels seus col·laboradors i de l’equip editorial, i està subvencionada en part per l’Associació d’Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona i pels Serveis de Museus de la Direcció Cultural de la Generalitat de Catalunya.

Mn. Francesc Nicolau: MART I EL PRIMER CINTURÓ D'ASTEROIDES

Resum de la tercera xerrada del primer cicle de conferències, sobre els tema Els Astres i l’Astrofísica, que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 22 de novembre del 2016. Si voleu veure el resum de la quarta conferència, cliqueu aquí.

El nom del planeta Mart li ve pel déu de la guerra Mart, fent al·lusió al seu color vermell. Abans se suposava que al ser tan proper, hi hauria habitants, cosa que el temps ha demostrat que era falsa. Mart és de gran una mica més de la meitat de la Terra. La seva atmosfera només és la centèsima part. Amb la llunyania al Sol, la seva temperatura mitjana és de -46ºC. La inclinació del seu eix és de 24º, una mica més que la terra; les temperatures a l’equador poden arribar a 27ºC, però les mínimes són de -87ºC. Les estacions hi són més extremes. La durada del dia es una mica més del dia terrestre, però l’any equival a 628 dies dels nostres. El volum és el 13% el de la Terra i la massa n’és un 11%; així, els cossos pesarien 1/3 del que pesen a la Terra. És també una mica més aplatat. Mart té dos satèl·lits: Fobos i Deimos, descoberts per Hall el 1877, amb 10 i 16 km de diàmetre. Segurament, es tracta de petits asteroides capturats.

Sobre els Canals de Mart ja el 1859 Mn. Angelo Secchi va observar a la superfície de Mart unes estructures allargades que anomenà “canali” (canals en italià). Hi va haver qui ho va interpretar com d’origen artificial i que servien per canalitzar l’aigua (Schiaparelli, Lowell,...) i n’era prova que el planeta estava habitat. Aquesta interpretació es va divulgar en la literatura de ciència ficció, amb l’elucubració que els habitants de Mart volien envair el nostre planeta (“Guerra dels móns”, de H.G. Wells). Però els astrònoms seriosos varen interpretar els “canals” com una mena d’alineacions perfectament naturals. Finalment, el 1924, Antoniadi demostrà que els canals eren unes meres aparences òptiques.

La geografia de Mart seria l’”areografia”. La seva superfície és de color vermell degut als òxids de ferro que hi conté. Les planures són més vermelles i les muntanyes tenen colors més grisos. Als pols hi ha casquets de gel de diòxid de carboni. L’atmosfera, encara que molt tènue com s’ha dit més amunt, està també formada sobretot per aquella substància, però es suficient per aturar molts meteorits i per aquest motiu, no hi tants cràters com a altres astres, com Mercuri o la Lluna.

El “Mons Olympus” és un autèntic volcà, amb un con enorme, amb una base de 600 km i una alçada superior al doble de l’Everest (entre 20 o 24 km). El “Vallis Marineris” és una gran esquerda d’una profunditat d’uns 6 km (el seu nom prové de les naus Mariner) i la seva longitud d’uns 4.000 km. Hi ha també valls sinuoses que semblen ser antics cursos fluvials.

El Vallis Marineris

Hi ha vida a Mart? Fins fa poc es creia que sí, però a l’actualitat es pensa que no, ja que els resultats han estat negatius. El 1975, el Prof. Joan Oró va ser el principal investigador per enviar unes naus d’exploració anomenades Viking 1 i Viking 2, per veure si hi havia indicis de respiració, transpiració i moviment, però no hi va haver cap indicació positiva.

Més tard, la sonda Curiosity es va enviar el 2004 i va arribar a Mart el 2012. Encara hi treballa. El primer any va fer arribar informació continguda en 190 mil milions de bits, realitzà 75.000 anàlisis i recorregué 1,7 km. Només es pot dir que Mart, en un passat, podia haver albergat vida, però avui dia no n’hi ha. Potser hi va haver-n’hi en una època en que hi havia rius, relleus amb marges fluvials, argiles aquàtiques,..., com segurament ara fa uns 2.000 milions d’anys. A la superfície hi havia els components bàsics per a la vida.

El Curiosity va trobar un fil d’aigua, però a -20ºC; aquest fet es suposa degut a ser aigua amb una gran quantitat de sals disoltes (l’aigua hipersalina congela a -22ºC). A la superfície també hi ha emissions de metà i s’han identificat molècules orgàniques, però les dues coses no tenen perquè tenir un origen orgànic. En un principi, les condicions a Mart podien haver estat semblants a les de la Terra i originar-se aleshores aquestes molècules orgàniques.

Sobre el primer cinturó d’asteroides s’ha de dir que el primer asteroide el va descobrir Giusseppe Piazzi el dia de cap d’any de 1801. La llei de Titius-Bode relaciona la distància d’un planeta al Sol amb la seva posició; si es fa una successió de números 0, 3, 6, 12, 24, 48, 96..., i se li sumen 4, resulta 4, 7, 10, 16, 30, 52, 100.... Si es divideix per 10 s’obté 0,4 , 07, 1, 1,6, 3, 5,2, 10, i que, si prenem la distància Terra-Sol per unitat, són pràcticament les distàncies astronòmiques dels planetes: 0,4→ Mercuri; 0,7→Venus, 1→ Terra, 1,6→ Mart; 5,2→ Júpiter, 10→ Saturn. Precisament a la distància 30 és on situaria Piazzi aquell primer asteroide que va anomenar Ceres.

Posteriorment, astrònoms alemanys del grup de Lilienthal van anar trobant d’altres en aquella posició: Juno, Pal·las i Vesta, de dimensions quelcom inferiors a Ceres. Pensaven que eren els fragments d’un planeta que havia esclatat i, més tard, se’ls nomenà asteroides. Però si provinguessin d’un planeta que hagués esclatat, procedirien d’un mateix punt, cosa que no passa. (foto 8)

L’astrònom August Charlois va descobrir posteriorment 101 asteroides més, amb la tècnica de l’exposició fotogràfica al telescopi amb el mateix moviment que les estrelles: els asteroides es manifestaven com a una ratlleta lluminosa, mentre que les estrelles eren punts. Comas i Solà, a la dècada del 1920 des de Villa Urània i de l’Observatori Fabra, amb una tècnica fotogràfica seguint el telescopi l’orbita de l’asteroide (era l’estrella la que deixava en aquest cas la ratlleta i l’asteroide un punt) va descobrir-ne un total d’onze: Hispània, Alfonsina, Mercè, Amèlia, Pepita, Regina, Gothlàndia i Barcelona; la resta, en canviar la nomenclatura per anomenar a aquests cossos, tenen només l’any del descobriment i dues lletres.

El 2005 hi havia un total de 9.000 catalogats; actualment en són uns 100.000, dels quals només uns 30.000 tenen nom. La massa del conjunt dels asteroides es 0,018 de la massa de la Terra. Serien, doncs, les restes de la nebulosa primitiva que originà el Sistema solar, però que no arribaren a donar cap planeta. El 94% tenen l’òrbita entre Mart i Júpiter. El 6% restant tenen òrbites molt excèntriques i que poden arribar a tallar la terrestre (serien els irregulars).

Eros s’acosta al Sol més que Mart i arriba a 18.000.000 km de la Terra. Hermes, té una forma irregular i arriba fins a l’òrbita de Venus. El 1937 va passar molt a prop de la Terra. Ícar és molt estrany i arriba a una distància de 28.000.000 km del Sol, més a prop que Mercuri. El 1996 va passar a una distància de 17.000.000 km de la Terra.

Hidalgo s’allunya del Sol i va fins més enllà de Saturn.

Els asteroides Troians, anomenats així per tenir noms de personatges de la guerra de Troia, es situen en els dos punts de Lagrange de Júpiter, on l’atracció del Sol i del planeta fa que sigui un lloc d’estabilitat i formen un triangle amb el Sol, estan plens d’aquests objectes. En quan a la seva composició, uns són formats sobretot per carboni, i els altres són sideròlits, en els quals predomina el ferro. En la seva composició també entren l’olivina, els piroxens i els silicats de ferro. A Ceres hi ha arribat un satèl·lit artificial americà que ha detectat a la seva superfície uns punts molt brillants i que reflecteixen la llum; no se sap quina és la substància que el produeix.

Si voleu veure el video de la conferència, cliqueu aquí.

Jorgina Jordà: PRESENTACIÓ DE NOUS PROJECTES AL MUSEU MOLLFULLEDA DE MINERALOGIA

El passat dissabte 19 de novembre, coincidint amb la celebració de la setmana de la ciència, el Museu d’Arenys de Mar va realitzar l’acte de presentació del nou Projecte Museològic del Museu Mollfulleda de Mineralogia que va culminar amb la inauguració d’un nou espai expositiu.

L'acte, que va tenir lloc a la sala noble del Centre Cultural Calisay, va estar presidit per  la Directora del Museu d’Arenys de Mar, Neus Ribas i va comptar amb la presència d’Isabel Roig regidora de Cultura de l'ajuntament d'Arenys de Mar, Marc Campeny, geòleg i comissari del projecte de renovació i del senyor Nèstor Ribera Mollfulleda, nét del fundador del museu, Joaquim Mollfulleda. 

Directora del Museu d’Arenys de Mar, senyora Neus Ribas i senyor Marc Campeny, geòleg i comissari del projecte de renovació

Senyor Nèstor Ribera Mollfulleda i senyora Isabel Roig regidora de Cultura de l'ajuntament d'Arenys de Mar

Durant l’acte, es van donar a conèixer les motivacions d'aquest projecte, l’objectiu principal del qual és adequar i modernitzar el discurs museístic i adaptar el museu als nous temps, especialment, fent-lo més didàctic i pedagògic, pensant en les nombroses escoles i centres d’ensenyament que  anualment el visiten. Tal com va quedar palès, això s’intentarà fer amb el màxim rigor científic per continuar amb la seva tasca divulgadora i fer que la mineralogia estigui a l'abast de tothom.

Aquest projecte s’executarà en tres fases. La primera, que és la que es va inaugurar dissabte, consisteix en una renovació de la zona del vestíbul. En aquest espai, entre d’altres, hi destaquen un plafó amb un breu resum sobre la figura de Joaquim Mollfulleda, l'exposició del mineral del mes, que, en aquest cas, presenta una magnífica baritina de les mines d'Osor, donada per dos aficionats a la mineralogia, en Jordi Astivill i en Salvador Rodà; i la que està cridada a ser la secció estrella del museu: la sala dels minerals fluorescents, totalment fosca i creant un espai realment frapant. 

També va haver-hi unes paraules de record i agraïment per tots els col·laboradors del Museu, com el senyor Jordi Pubill i la senyora Montse Danès, que tant van fer durant aquests vint-i-vuit anys que ja té el museu.

Per últim, es va remarcar que el museu continuarà amb la seva bona relació i col·laboració amb els altres museus de mineralogia i geologia d'arreu de Catalunya i espera mantenir el lligam amb els col·leccionistes i aficionats a la mineralogia que tant han contribuït amb les seves donacions.

El senyor Nèstor Ribera Mollfulleda amb el  Doctor Josep Maria Mata i Perelló i la Directora del Museu de geologia Valentí Masachs, senyora Pura Alfonso Abella

Tots els presents a l’acte vam poder veure in situ aquestes novetats,  les quals, sincerament, ens van agradar molt a tots. La visita va ser molt agradable doncs sempre és un plaer tornar a gaudir de tots els indrets que ofereix aquest emblemàtic espai  sobre mineralogia.

Per acabar, els assistents vam poder brindar amb cava per assegurar l'èxit d'aquesta nova etapa del Museu Mollfulleda.

Felicitats a tots.

Mn. Francesc Nicolau: ELS PLANETES INTERIORS: MERCURI I VENUS

Segona xerrada del primer cicle de conferències que sobre els tema Els Astres i l’Astrofísica, va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 15 de novembre del 2016. Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.

Els planetes del Sistema solar es divideixen en interiors i exteriors. Els primers o tel·úrics, es caracteritzen per ser sòlids, amb nucli, mantell i escorça; ho són Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Els segons es caracteritzen per ser gasosos; en son Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Els interiors tenen un volum al voltant d’1/1000 de Júpiter; i Júpiter té un volum d’1/1000 el Sol. Els planetes terrestres en realitat serien cinc si hi comptem la Lluna, tal com es va apuntar a la passada conferència.

Mercuri és el planeta més petit, amb un radi de 2.439 km: no arriba ni a la meitat del de la Terra. El seu nom es degut a que el déu mitològic Mercuri, era el missatger dels altres déus, desplaçant-se a gran velocitat; com el planeta Mercuri és el més proper al Sol, gira el seu voltant amb major velocitat que els altres planetes i d’aquí el motiu del nom.

La translació dura 88 dies terrestres. Però quan es pot veure, només és una mica per damunt de l’horitzó al matí o al vespre, ja que la seva elongació és de 28ºi per això el gruix de l’atmosfera terrestre n’impedeix la seva visió, inclús amb el telescopi (Copèrnic sembla que no el va poder veure mai). El coneixement que tenim de Mercuri és gràcies a les sondes espacials. Els americans, el 1961-62 van decidir enviar-ne les primeres. La Mariner 10 el 1974 va passar a 703 km de la seva superfície i en va treure 716 fotografies; un cop donada la volta al Sol, hi va tornar a passar i en va fer unes 500 més.

Mercuri és un planeta sense atmosfera (1/2 milionèsima de la terrestre). La seva superfície es plena d’impactes de meteorits, molt semblant a la de la Lluna, però els cràters no són tan profunds com els del nostre satèl·lit, ja que Mercuri té més massa i per això els objectes que hi impacten no penetren tant. Hi ha alguns “mars”, però són més petits que els de la Lluna, segurament deguts a esllavissades que s’hi han estès.

La densitat de Mercuri és de 5,44 (la Terra de 5,52). Existeix camp magnètic segurament degut a la inducció del Sol i no per gir del seu nucli (veure més endavant). La superfície és plena de pols com la de la Lluna. Les capes interiors del planeta se suposen similars a les de la Terra. Mercuri encara conserva una mica de moviment de rotació, però el seu dia és de 176 dies terrestres. La temperatura superficial és molt extrema: de dia 350ºC i de nit -170ºC.

El 2004 es va decidir enviar una altra sonda anomenada Messenger, la qual va sobrevolar Venus el 2006 i va arribar a Mercuri el 2011, quedant en òrbita estacionària durant quatre anys. Va prendre unes 254.000 fotografies des de tots els punts possibles. Un dels resultats de la seva investigació va permetre afirmar que l’eix del seu camp magnètic no passa pel centre planetari com és el cas del terrestre, sinó que queda a un lateral (no s’ha trobat encara explicació). La major part de les seves planures són d’origen volcànic. La hipòtesi de la seva formació és que ho va fer per sota de 10.000ºC, ja si ho hagués fet per damunt, certs metalls que entren a la seva composició s’haguessin volatilitzat. A la seva superfície hi ha fondalades que es remunten a la seva època de formació i que encara estan en fase d’estudi.

El planeta Venus és l’”estel” més brillant del cel per la brillantor que proporciona el seu albedo (poder de reflectivitat de la llum que incideix en un astre). La Lluna reflecteix un 5% de la llum que li arriba i Venus un 64%, d’aquí aquesta brillantor. Per això se li va donar el nom de la deessa Venus. El radi és de 6.051 km, molt similar al de la Terra. Aquests fets induïren a pensar que fou un astre molt semblant al nostre (inclús amb selves). Com la seva superfície està coberta per núvols, no se sabia la duració del seu dia. Giovanni Schiaparelli pensava que també durava 24h.

El 1957 es va distingir que hi havia als seus núvols una formació com “Y” i que donava la volta al planeta en 4 dies terrestres. Però pel radar es va veure que la seva superfície ho feia en 245 dies terrestre. Aquest fet s’explica per què les capes atmosfèriques giren a gran velocitat respecte a la superfície. Venus és un món infernal. El gruix de la seva atmosfera és de 70 km, essent la seva part alta, intensament nuvolosa. Fins a 32 km no comença a fer-se nítida, però resulten dies molt foscos. Els soviètics varen enviar unes sondes que anomenaren “Venera” que vol dir Venus en rus.

La Venera 3 va penetrar a la seva atmosfera, però a 35 km d’alçada va deixar de donar informació. Les Venera 9 i 10 van fer fotografies en blanc i negre de la seva superfície i la Venera 13 va fer-ne en color, però amb la llum proporcionada per la nau. Els americans enviaren les “Pioneer”. La pressió atmosfèrica és enorme, equivalent a 90 atmosferes terrestres. A la superfície quasi no hi ha cràters meteòrics, ja que l’atmosfera esmicola els asteroides que hi cauen. La temperatura a la superfície és de 470ºC. La composició atmosfèrica, que s’esperava similar a la terrestre, ha resultat molt diferent amb un 97% de diòxid de carboni, 2% de nitrogen, una mica d’oxigen i d’àcid sulfúric.

La superfície de Venus és bastant plana, sense grans muntanyes, amb quatre regions més altes amb respecte de la resta. La densitat és de 5,5, molt similar a la de la Terra, amb un nucli del 25% (30% el de la Terra). Carl Sagan va suggerir d’enviar moneres, (algues cianofícies) a la part alta de l’atmosfera perquè descomposessin el diòxid de carboni, deixant lliure l’oxigen. Assaigs de laboratori han demostrat que el procés és factible i en 140 anys podrien haver descompost totalment l’atmosfera. Els seus cels serien vermells i ataronjats. Potser hi va haver un oceà que va desaparèixer. S’han comptat uns 1.600 volcans, dels quals és possible que alguns encara siguin actius.

Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.