No es pot negar que la fama de dos dels nostres grans geòlegs, Lluis Marià Vidal i Carreras (1842-1922) i Norbert Font i Sagué (1874-1910), transcendí sobradament el reduït cercle dels entesos en Ciències de la Terra. Les activitats prodigioses que desplegaren, ja fos en el camp de la recerca, com a publicistes o com a conductors de les diverses corporacions culturals a les que pertanyeren -l’Acadèmia de Ciències (Vidal), la Institució Catalana d’Història Natural (Font), el Centre Excursionista de Catalunya i la Junta de Ciències Naturals de Barcelona (ambdós)- i en definitiva el prestigi que se’n derivà els varen fer populars entre la intel·lectualitat catalana i, en darrer terme, entre la societat en general a través de la premsa escrita. Bastarà saber que el nom de Font y Sagué va aparèixer 171 vegades a La Vanguardia entre 1894 i 1910 i el de Vidal 140 vegades entre 1885 i 1922: 10,2 i 3,7 vegades/any de mitjana, respectivament.
En el món intel·lectual de la Barcelona de la primera dècada del segle XX, destacà la figura del cultíssim escriptor, filòsof i pedagog Eugeni d’Ors i Rovira (1881-1954), que des de 1906, donava forma al seu projecte noucentista mitjançant una columna breu que, intitulada “Glosari” i signada amb el nom de Xènius, publicava a La Veu de Catalunya. En cadascuna d’elles reflexionava sobre algun fet concret.1 En conjunt, el Glosari, que es publicaria fins 1921, constitueix un mosaic incomparable, l’única obra que d’Ors publicà en català i la que el portaria a regir els destins culturals de Catalunya durant la primera Mancomunitat.
1 El que anà apareixent a La Veu de Catalunya, a partir dels començos de 1906 tenia, és cert, la forma d’un comentari periodístic d’actualitat, però de contingut era més ambiciós, puix que, segons declarava repetidament, el qui els escrivia havia de dictaminar en ells quines eren les palpitacions del temps i pertocava al seu autor la missió de deduir la lliçó implícita en la noticia quotidiana, en elevar l’anècdota a categoria. La Glosa s’emparenta amb l’assaig (Enric Jardí, 1967: Eugeni d’Ors, Barcelona, Aymà ed., p. 57).
El traspàs de Font en plena jovenesa, esdevingut el 19 d’abril de 1910, i un discurs sobre evolucionisme pronunciat per Vidal durant la presa de possessió de la presidència de l’Ateneu el tres de desembre d’aquell mateix any, varen ser dos fets que Xènius va considerar oportú tractar en sengles Gloses.
De Font i Sagué, el glossador en lamentà la desaparició prematura i recordà, entre agraït i admirat, el moment en què el va conèixer i la seva actitud positiva davant d’una col·laboració concreta que li havia sol·licitat. Font, qualificat de geòleg noucentista,2 és vist com l’home d’acció que era: abrandat, resolutiu, entusiasta, col·laborador desinteressat i generós en extrem.
De Vidal, d’Ors no es va poder estar de criticar el discurs presidencial,3 argumentant que no havia esmentat els experiments d’Huc De Vries (1848-1935), que apuntaven a un ressorgiment de la teoria de les mutacions sobtades.4 Segons el botànic holandès, l’evolució no era lenta i gradual, com pensava Darwin, sinó discontinua, a base de mutacions atzaroses útils per a les espècies. Actualment, l’explicació més completa dels mecanismes que governen l’evolució de les especies (Teoria sintètica de l’evolució), inclou les mutacions de De Vries al costat de les variacions hereditàries i la selecció natural (Darwin) i la influència del medi sobre els organismes (Lamark).
Les idees del conferenciant en aquest terreny eren semblants a les de Joan Vilanova i Piera (1821-1893), i clarament emparentades amb les del seu mestre, l’antidarwinista Jean Louis Armand de Quatrefages de Bréau (1810-1892): la immobilitat de l’espècie i la limitació de l’evolució als ordres inferiors els situaven en una posició intermèdia entre el fixisme i l’evolucionisme.5 Una posició fortament influenciada per la voluntat d’acordar ciència i religió, majoritària entre els naturalistes de l’època, que oposaven al materialisme dels darwinistes, considerat perillós per al futur de la humanitat. En aquesta línia, Vidal assenyalà el creacionisme com a principi rector de la història de la vida, reduint l’evolució a un paper molt marginal:
El señor Vidal condensó con gran habilidad y destreza los hechos de observación y las síntesis mas ó menos legítimas en que los han agrupado los autores de la teoría evolucionista, partiendo desde las diversas doctrinas cosmogónicas ó de formación del universo y de la Tierra en particular, para enlazar estos orígenes con la aparición de la vida sobre nuestro planeta. No se muestra partidario el señor Vidal de la teoría evolutiva como una solución que permita prescindir de una causa primera, esto es de la intervención de un Creador, ni acepta la evolución más que limitada al reino animal por sí mismo, ó al reino vegetal por sí mismo, negando la continuidad de esos reinos y estableciendo, por el contrario, que se pasa de uno al otro por manera brusca y que constituyen órdenes de cosas independientes, como tuvo que serlo la aparición de la vida
2 Entre els altres personatges als que Xènius elevà al Olimp del noucentisme en sengles gloses dedicades, recordarem els poetes Josep Carner i Guerau de Liost, els pintors Josep Maria Sert i Pere Torné-Esquius, els escultors Clarà, el músic Joan Longueras, l’urbanista Lleó Jaussely i el polític Francesc Cambó.
3 “Discurs del president D. Lluís Marian Vidal”. Dins: Ateneu Barcelonés. Sessió pública inaugural del curs acadèmic de 1910 a 1911. Barcelona, L’Avenç, p. 13-45, 1910 // Tiratge a part: Teoría evolutiva. Discurs presidencial llegit en la Sessió Pública Inaugural del Curs Acadèmic de 1910 a 1911, celebrada a l’Ateneu Barcelonès el dia 3 de desembre de 1910. Barcelona, Tip. L’Avenç, 32 p.
4 En una glosa prèvia, d’Ors es reconeix lector del botànic holandès: Als 10 anys [els de la nostra generació] llegíem Afons Daudet, y, tal volta, Jean Lorrain. En cambi, setze anys més tart, ab tota la barba, ja, si’ns distreyem de la lectura d’Huch de Vries, es per a donarnos a la de la senyora marquesa de Ségur (La Veu de Catalunya, 7/06/1910).
5 Puche Riart, O. (2004): “Luís Mariano Vidal y Carreras”. In: Pioneros de la Arqueología en España. Del siglo XVI a 1912. Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Minas de Madrid (UPM), p. 89-93.
vegetal respecto á la vida animal y aun la de diversas especies de un mismo reino respecto de otras (La Vanguardia, 5/12/1910).
En cloure el discurs, expressà amb claredat les consideracions morals que l’impedien acceptar l’evolució universal:
Senyors: si estigués subjecte, l’Univers, desde son origen, no més que a les forces inherents a la matèria [...] el fatalisme seria senyor del Món, y l’Humanitat [...] passaria de la llibertat més absoluta [...] a la esclavitut més brutal. Veus-aquí per què veig perill en la propagació del materialisme; veus-aquí perquè no admeto l’evolució universal, que n’és tan pròxima parenta; veus-aquí perquè, prenent de la Ciència allò que té de positiu, m’acontento ab la teoria de l’evolució limitada, y crec fermament en l’intervenció de Déu en la creació y direcció ordenada de tot allò que la mísera intel·ligència no pot explicar.6
En qualsevol cas, la crítica del glossador era pertinent, i no va caure en terra erma: Vidal va resoldre incorporar els resultats de de Vries al discurs publicat, en forma de nota a peu de pàgina:
Últimament les experiències d’Hugo de Vries provant que poden produir-se espontaniament salts o diferencies considerables en la constitució d’una especie de planta cultivada en gran quantitat sense intervenir-hi la mà de l’home, han fet donar un gran pas a la teoria transformista, perquè permet pensar que, molts dels buits que la teoria evolutiva troba en l’escala dels sers organitzats, no hi ha necessitat d’omplir-los, ja que poden molt bé ser produïts per la naturalesa mateixa, sense interrompre la filiació; més aqueixa facultat no pot admetre-s més que entre límits molt prudents.7
Dues gloses: dues pinzellades que ens ajuden a conèixer una mica millor la qualitat humana que hi havia al darrerre de dues de les grans figures de la història de la geologia catalana.
Norbert Font i Sagué (superior) i Lluís Marià Vidal (inferior)
6 Vidal, op. cit., p. 45.
7 Ibid., p. 39.
GLOSES
FONT Y SAGUÉ, NOUCENTISTA
Ah, la vil, ah la cobarda Mort, que bé tries, que bé tries! Quants badochs a l’agora, quants invàlits en son recó! Però hi has triat aquest home. Y eren quatre soldats de sang generosa, qui’s batien com a lleons per la causa de la Ciencia a Catalunya, en mitg de la indiferencia suicida de les gents: y tú te n’emportes l’un en plena y treballadora jovenesa, als trenta sis anys.
Y, a fè de Deu, que’ls altres el trobaràn en manca! Perque penso que ningú, tal volta, com ell ha tingut a casa nostra el sentit d’aquesta condició indispensable del viure científich normal: la colaboració; y que ningú ha endevinat tan vivament la Ciencia com cosa de natura social... Del rabiós individualisme, quasi general als pochs estudiosos que’ns han anat sortint, nosaltres n’havem patit molt. Ens han avesat massa sovint al trist espectacle de l’encastallemant8 esterilisador, de la vidriosa gelosía. En cambi, en Font y Sagué... A n’en Font y Sagué jo no’l coneixia encara personalment, fà dos anys, quan un día a alguns amichs se’ns va ocórrer -lleminers de la espiritualitat de tal festa- reproduir al Saló Parès la conferencia que sobre estètica osteològica, havia fet Eugène Carrière al “Museum” de París. Pera millor realisació de l’escena, necessitavem uns quants esquelets. Còm procurarlos? Algú va parlar den Font y Sagué. Anàrem a vèurel a la Casa de la Misericòrdia a n’aquell hortet paradoxal que, en plè centre de la ciutat antiga, ell havia conjuminat, pera joya pagesívola dels seus pares. Donada aquesta entrevista, y malgrat la premura del temps, la situació se va veure salvada: El projecte de fer donar les peces d’una colecció era difícil; el transport molest y arriscat; l’objecte de nostra conferencia, no podía anomenar-se rigorusament científich, y resultava, en cambi, prou y força xocant pera les habituds de Barcelona... No hi va fer rès: el nostre geòlech noucentista va capir tot seguit el valor de la cosa, va sentir aquesta, y posà a son servey tot l’entusiasme, tota l’activitat. En sis hores, entre un naturalista particular y el Museu del Seminari van furnir y colocar al Saló Parès tot lo que es necessitava. Els obstacles, les incomprensions, les mandres, les suspicacies, y adhuc els reglaments que pera això va haver de salvar en Font y Sagué, no son per a explicats... Però ell era un home tot foc, fins en sos volers més marginals, fins en l’ajuda als propòsits del altres y no se l’apagava aixís com aixís.
Has calgut tú, la Vil, la Cobarda, pera apagarlo.
XENIUS
(La Veu de Catalunya, 25/04/1910)
EVOLUCIONISME Y MUTACIONS BRUSQUES
Don Lluis Mariàn Vidal va parlar l’altre vespre, ab ocasió d’obrirse les tasques acadèmiques de l’Ateneu, de la teoría evolucionista. La persona del conferenciant es altament simpàtica y sos antecedents professionals dignes d’una estima perfecta. Son discurs resultà instructiu y ben compost. ¿Me serà lícita una observació a la lleugera sobre l’un de sos punts, no per concret menys important?
8 Sic, per encastellement (gal·licisme); encastellament en l’edició de 1950.
El senyor Vidal aludí a les batalles científiques d’un jorn entre’ls partidaris de la teoría “dels cataclismes”, que admetien la possibilitat d’un cambi brusch en les condicions naturals, y els dogmatisadors de les mutacions lentes, de la necessitat de “sigles de sigles” en les obres de la evolució. Ningú ignora que, en aquell debat, que Goethe de de son Weimar seguia ab febre, els triomfadors foren els últims. Tot el mon se’n va convèncer aleshores, y Goethe n’hagué una gran alegría... El senyor Vidal ha tingut rahó al consignar aquest triomf. Tal volta no n’ha tingut tanta al considerarlo com a definitiu.
Perque’l docte conferenciant sab prou bé, sens dubte, que la discusió torna a ésser oberta d’uns quants anys a n’aquesta part. El botànich holandès, Húch de Vries, al demostrar experimentalment en sos jardins la possibilitat de les mutacions brusques, ha vingut [a] aterrar un dogma científich, admès per anys y anys, gairebé sense sospita de feblesa. Un llibre en que consigna’l resultat de sos estudis, baix el títol: “Especies y Varietats”, ha obtingut ressonancia enorme. Per efecte d’ell -no menys que de la teoria weissmeniana de la transmissió del plasma germinatiu9 - se parla de ”la crisis del darwinisme”... Tinc por que, dels termes precisos d’aquesta crisis, el senyor president de l’Ateneu se n’hagi inquietat massa poch.
En tot cas, la renaixença possible de la teoria cataclismal, en virtut de les descobertes d’Húch de Vries, es un aspecte prou interessant del problema de la evolució, pera que no se l’oblidi. Jo servo’l remordiment de no haverlo senyalat al malaguanyat amic mossen Font y Sagué, prou a temps pera que se’n pogués aprofitar en son opuscle sobre la qüestió del Diluvi. No’m perdonaria ara a mí mateix, l’haver deixat de recordarlo a la consideració esclaridíssima de don Lluis Mariàn Vidal.
XENIUS
(La Veu de Catalunya, 14/12/1910)
9 El biòleg alemany August Friedrich Leopold Weismann (1834-1914) havia refutat experimentalment la hipòtesi de la herència dels caràcters adquirits, i en conseqüència diferencià un “plasma germinal” hereditari d’un “plasma somàtic” no heredable.
