Encetavem l’any 2012 amb el
recordatori d’un centenari: el de la conferència on Alfred Wegener explicà, per
primer cop, la seva teoria de la Deriva Continental; i l’acabem amb un altre
centenari: el del descobriment de les sals potàssiques al pou “Salí” de Súria
per part d’Emili Viader i René Macary i del qual ja es va fer esment, en aquest
bloc, el passat mes de març a la ressenya sobre la fira Mineralexpo de Sants.
Per aquest motiu volem reproduir aquí una conferència, convenientment
actualitzada, pronunciada per en Sergi Falguera l’any 2006 i que fou publicada
al butlletí intern dels Amics del Museu núm. 50.
Els clorurs
englobats dins la franja evaporítica marina de finals del Bartonià-Priabonià,
s’estén dins del perímetre Manresa-Vic-Berga-Guissona-Balaguer i tenen el seu
origen en l’antic braç de mar, el qual formava part del més extens oceà
Atlàntic, i que ocupava tota la depressió de l’Ebre, obert al dit oceà pel País
Basc, així com també estava obert al mar de Tethys per l’Empordà. En aquella
època, l’acostament de la placa Europea amb la subplaca Ibèrica, tancà les
comunicacions de dit braç amb l’oceà Atlàntic i el mar de Tethys, i el resultat
fou la seva total evaporació. En els marges de la conca es diposità el guix
(sulfat càlcic hidratat) i en l’espai indicat (i també a Navarra) es
dipositaren halurs tals com la sal comuna o halita (clorur sòdic), la silvinita
(clorur potàsic) i la carnalita (clorur potàsic i magnèsic hidratat).
Un cop dipositades
les sals, foren recobertes per materials detrítics d’origen continental deguts
a cursos hídrics procedents principalment del Pirineu i, en menor grau, de les
Serralades Costaneres; el seu gruix pot assolir centenars de metres, amb edats
que van des de l’Eocè superior a l’Oligocè.
Salí de Súria i la Fm. Artés en posició invertida
Anticlinal fallat a Sallent. Foto: Isabel Benet
Els moviments
d’acostament citat es tradueixen en una compressió i plegament de tots aquells
materials. Aquest fet, unit a la plasticitat de les sals i la seva menor
densitat en respecte de les roques que l’envolten (com l’oli sota l’aigua que
té tendència a pujar a la superfície) fa que es trobin importants gruixos
d’evaporites als anticlinals i menor als sinclinals. Això és especialment
manifest a Cardona on la sal ha estripat completament la cobertora i aflora en
forma de diapir a la Muntanya de Sal.
Muntanya de Sal a Cardona. Foto: Agustí Asensi
També afloren a Súria, a la zona propera
al Mig Món (plec anticlinal complex) al sud del qual, al riu Cardener, afloren
guixos i pocs metres per sota de la superfície, els clorurs. Per aquest motiu
les concessions mineres que s’otorgaren al segon deceni del s.XX segueixen els
eixos dels anticlinals, ja que en aquests punts cal perforar molt poca cobertora
per trobar la sal, la qual cosa disminueix les despeses d’explotació. També els
sondatges d’investigació es troben ubicats ampliament en aquests llocs.
La sal a
Cardona és coneguda des dels temps prehistòrics i ja fou explotada pels romans.
A l’edat mitjana s’hi fomentà el Vescomtat de Cardona, posteriorment convertit
en ducat i cap de la noblesa de Catalunya; els ostentors tenien el dret
d’explotació de la sal de Cardona. Amb Felip V, l’any 1716, es produeix
l’estancament de la sal, el qual perdurà fins al 1870 quan fou recuperat
novament el dret d’explotació pel Duc de Medinaceli, descendent dels Cardona.
Llavors s’explotava en pedreres i no és fins al 1900 que Viader, administrador
del duc, modernitza els sistemes començant a excavar un pou d’uns 50 metres de
fondària el qual fou abandonat l’any 1934.
Unión Explosivos compra les concessions que pertanyien
a Solvay i al Duc de Medinaceli i, a
mitjans de la dècada dels anys 20, inicia les excavacions dels pous “Nieves” i “Alberto”,
en ple rendiment el 1930, i la fàbrica de tractament “Manuela”. El 1960
treballaven uns 2.000 empletats i la profunditat assolida als pous ja era propera
al miler de metres, amb temperatures pròximes al 50ºC. La empresa expotadora es
transformà en Unión Explosivos Riotinto (UER) i després ERCROS. El 1989
es tancà definitivament l’extracció de la sal potàssica a la mina “Nieves” i
concessions colindants, on s’arribà a una profunditat màxima de 1.308 metres i
un total de 209.591 metres de galeries excavades, sense comptar les diverses
grans cambres de major grandària.
Pocs anys
després, el 1993 es constitueix una nova empresa minera, amb el nom de salinera
de Cardona SL per a l’extracció només de sal mineral, mitjançant la concessió
minera “Las Salinas” de Cardona. L’ús principal d’aquesta sal és el manteniment
de les carreteres a l’hivern i per a l’alimentació de bestiar. Una gran part de
la producció s’exporta cap a França ja que, a més de les salines marítimes de
Sant carles de la Ràpita, són de les més productives avui dia existents al sud
d’Europa. De les
antigues colònies mineres construïdes per les diverses empreses, encara avui es
continua vivint en algunes d’elles, com és la “Manuela”, al Raval de la Coromina i dels Escorials.
Antiga colònia minera de Sallent. Foto: Isabel Benet
A
l’actualitat solament hi ha explotacions a Súria, Sallent i Balsareny. La mena
beneficiada és la silvinita, malgrat ser un dels minerals primaris juntament
amb l’halita i la carnalita. Es consideren minerals secundaris el guix, la
illita (silicat del grup de les argiles) i l’anhidrita (sulfat càlcic anhidre)
els quals s’alternen en forma de capes mil·limètriques amb els primaris, que ho
fan en capes concèntriques.
El Salí de Súria
Capes plegades a l'interior de la mina
A Súria, fora
d’un curt periode d’explotació al 1837, no és fins el 1876 quan s’inicien els
treballs miners. El 1910 el francés Macary sol·licita una concessió i,
juntament amb Viader, crearen la Societad
Macary y Viader per a l’explotació de les sals que havien descobert i que
començaren a la mina “Roumanie” el 1912. A 68 metres de profunditat la sal roja
que extreien era rebutjada per les cabres i ovelles ja que el gust de la
silvinita és amargant i no salat. Les
anàlisis d’aquestes sals foren efectuades pel farmacèutic Joan Bofill, cosí de
l’esposa de Viader. Mesos després en Viader arribà a realitzar un total de
quatre sondeigs per a assegurar-se plenament de la gran descoberta efectuada. Una
primera valoració feta pels enginyers de mines César Rubio i Agustín Marín, de
l’IGME, motivà que l’Estat creés una reserva al seu favor.
Extensió de la concessió "Roumanie"
El 1913 es
constitueix la primera empresa Fondina SA
amb capital toltalment estranger mitjançant
l’adquisició de 9 concessions mineres, d’aquesta manera el sindicat
alemany de les sals potàssiques mundial, el Deutshes
Kalisyndicat, s’establirà a la futura conca potàssica de l’estat espanyol
per a un millor control de la resta d’empreses interessades. Mentrestant
l’empresa franco-belga Solvay et
Compagnie arriba a un acord amb Macary
i Viader adquirint tots els seus drets miners. Poc temps després aquesta
companyia efectua tres nous sondejos dins la concessió “Roumanie” i “Saladita”
al voltant del pou “Salí” de Súria i així s’inicia una “guerra” entre empreses
i particulars per arribar els primers a explotar aquesta riquesa tant valuosa
per a l’indústria.
Aquell mateix any l’Estat suspén temporalment qualsevol nou
registre miner en aquesta zona fins que els enginyers de l’IGME no finalitzin
el seu treball d’investigació. La suspensió es va allargar fins dos anys i el
propi estat espanyol es declarà el primer interessat a beneficiar-se’n de manera que, a finals d’any, una nova
empresa (Unión Española de Explosivos)
vol avançar-se a Fodina SA i a Solvay et Compagnie en la zona del Salí
de Cardona on Viader també havia descobert la presència de sals potàssiques.
El Salí de Súria
El 1917 ja
s’havien realitzat 18 sondatges i a l’any següent arribà el ferrocarril de via
estreta procedent de Manresa Alta. Al 1920 es constitueix la Sociedad Minas de Potasa de Suria (MPS),
amb els socis fundadors de Solvay et
Compangnie (82% de les accions) i la Societé
Bordelaise des Produits Chemiques (18% de la resta de l’accionariat). L’any
1922 comença la producció de sal potàssica a Súria mitjançant el pou “Maestro”,
dins la concessió “Roumanie”, i tal fou l’importància que assoliren les mines
que fou construïda una colònia obrera (a l’igual que en altres poblacions que
s’esmenten). L’alt cost i les dificultats per obtenir la sal potàssica
mitjançant l’extracció de carnalita, els directius i tècnics de l’empresa
decideixen d’extreure també la silvinita. Finalment, fins l’any 1936, només
s’explotarà la silvinita.
Una antiga prospecció de sals potàssiques
El 1918
continuen els treballs de prospecció al voltant del pou “Salí” i es comença la
perforació del que serà el primer pou rendible de sal potàssica de l’estat
espanyol i del sud d’Europa. Dos anys més tard es constituirà l’empresa Minas de Potasa de Suria, filial de Solvay et Compagnie, la qual fou
adquirida per l’Estat entre els anys 1982 i 1986, mitjançant una empresa
pública que poc després serà Suria K.
El 1989, en finalitzar la concessió, l’explotació fou recuperada per l’INI (Instituto Nacional de Industria).
Instal·lacions actuals de Sallent. Foto I.Benet
A Sallent els
pous “Luís” i “Enrique” foren excavats al 1929 i la sal potàssica apareix a 300
m de profunditat. El 1970 foren explotades per la UER, després per l’INI i
actualment per Iberpotsh. Les explotacions d’aquesta zona presenten el problema
dels despreniments interiors que es manifesten en superfície amb l’enfonsament
del terreny com passa al barri de l’Estació, on totes les construccions
presenten nombroses esquerdes.
Vista de les instal·lacions a Vilafruns (Balsareny) Foto: I.Benet
A Balsareny
les explotacions s’inicien al 1956 quan Explotaciones
Potásicas excava el pou el pou mestre a la mina “Emerika” la qual assoleix
els 529 metres de profunditat. Abans, però, l’Estat en un sondeig practicat a
l’any 1920, va trobar-hi potasa. La zona també havia estat reconeguda per
l’alemanya Fondina que no va realitzar cap mena d’explotació. El 1996 la mina
de Vilafruns a Balsareny, de l’empresa Potasa
Ibéricas SA, és absorbida finalment per Suria
K
Entrada de les mines de Sallent. Foto: I.Benet
El 1998 totes
les concessions, mines i instal·lacions en actiu al Bages, passen a una única
empresa de la qual avui continua la seva explotació intensa. Aquesta de capital
israelià i filial de Dead Sea Works
Limited, va constituir la societat espanyola Iberpotash SA. Així
mateix Dead Sea Works és filial del
grup químic israelià Israel Chemicals Llimited.
Per a acabar
farem un repàs a alguns actes de commemoració del centenari com són: la
recostrucció de l’indret on s’ubicava l’antic pou d’en Macary i Viader al Salí
de Súria gràcies a la pròpia empresa minera actual Iberpotash, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Súria; la
restauració dels pous I, II i IV de les mines de sals potàssiques explotades
actualment per Iberpotash. El dies 20 al 23 de setembre es va celebrar a
Manresa el XIII Congreso Internacional
sobre Patrimonio geológico y Minero, organitzat per Iberpotash, i es va fer una sortiga geo-minera al pou “Salí” de
Súria. El passat 4 de desembre (dia de Santa Bàrbara) a Cardona, durant la
festivitat dels miners, s’inaugurà una placa en homenatge a Emili Viader a la
plaça d’entrada al Parc Cultural de la
Muntanya de Sal. Finalment el dia 10 de desembre, l’Ajuntament de Súria va
nomenar a Emili Viader i René Macary, fills adptius d’aquesta vila bagenca,
també es preveu que el parc municipal “El Casino” s’anomeni a partir d’ara,
Parc Municipal “Macary y Viader”.