És cosa ben sabuda que la Terra presenta clarament, des del punt de vista científic, una edat que ronda els 4.600 milions d’anys i que la Lluna té gairebé la mateixa edat, potser només uns 200 milions d’anys menys, dins de l’univers que fa uns 13.800 milions d’anys que existeix. Ara bé, la Lluna, com a satèl·lit, és un cas fora de sèrie perquè és molt gran, té una massa que fa 1,7% de la Terra, mentre els satèl·lits més massius de Saturn i Júpiter la tenen de només 0,2% i 0,008% de la massa dels respectius planetes. A més, la Terra és l’únic planeta dels quatre menors (els altres tres són Mercuri, Venus i Mart) dotat amb el privilegi de tenir satèl·lit, perquè els dos petits que té Mart no són originàriament sinó asteroides capturats. Per què aquest privilegi de la Terra?
Ja fa anys
que la solució es posà en un cataclisme que hagués fet desprendre de la Terra
una porció d’ella que acabaria sent la Lluna, i qui ho va raonar amb més
extensió fou el geòleg canadenc Reginald A. Daly l’any 1946, que explicà com la
Lluna seria el resultat d’una col·lisió gegantina entre una jove Terra i un cos
de gran volum.
Tenia raó
Daly? La resposta que avui dia es dona és que sembla que sí. Gràcies a l’estudi
cada vegada més detallat de la composició del terreny de la Lluna, i a les
poderoses simulacions fetes per ordinador, s’han anat encaixant les peces
d’aquest sorprenent relat amb el convenciment que aquest és el millor model que
tenim per explicar l’origen de la Lluna fa uns 4.400 milions d’anys.
Què va passar?
Doncs que una Terra acabada de formar, i encara poc ferma, va xocar amb un
astre gran com el planeta Mart, anomenat Teia, i el xoc va enviar quantitats
enormes de material a l’espai que després es va anar agregant per constituir la
Lluna. El satèl·lit acabat de néixer es va anar allunyant tot giravoltant la
Terra per atracció gravitatòria i aquest allunyament encara dura ja que la
Lluna s’aparta de la Terra uns 3,8 cm cada any segons càlculs molt acurats dels
astrònoms.
Nosaltres
només hi afegirem que sense la Lluna no hi hauria les marees que beneficien
tant la vida marina com la terrestre, i que en l’existència del nostre
satèl·lit hi veiem, una vegada més, la Providència divina.