Eduard Fontseré i Riba, el
gran meteoròleg, astrònom i sismòleg català, va néixer a Barcelona l’1 de marc
de 1870. Els seus pares van tenir un total de nou fills, dels quals cinc no
varen arribar a l’any d’edat; Eduard, l’únic noi supervivent, arribaria a
superar els cent anys d’una llarga vida dedicada al servei de la ciència i del nostre
país, on se’l considera el pare de la meteorologia catalana.
El jove Eduard Fontseré, llicenciat en Ciències
Als setze anys es matricula
a la Universitat de Barcelona per cursar Ciències, i obté la llicenciatura
l’any 1891 i el títol de doctor en Ciències Físiques i Matemàtiques tres anys
després. Als 23 anys aconsegueix en concurs la càtedra d’Astronomia convocada
per la “Sociedad Española para el Progreso de las Ciencias”, càrrec que
exercirà fins al 1909.
Façana de l'Acadèmia de Ciències i Arts
L’any 1894 l’Ajuntament de
Barcelona encarrega a l’Acadèmia de Ciències i Arts, situada al capdamunt de la
Rambla, la missió de fixar l’hora oficial de Barcelona. Fontseré és nomenat
director d’aquest Servei Horari, càrrec que mantindrà ininterrompudament fins
l’any 1961.
Aquell mateix 1894, Fontseré
i l’arquitecte Josep Domènech i Estapé elaboren un projecte de construcció d’un
observatori al cim del Tibidabo, que inicialment va topar amb l’oposició dels
pares salesians, que tenien el projecte de construir-hi un temple. L’impuls
definitiu del projecte el donà l’empresari i polític català Camil Fabra i
Fontanills, marquès d’Alella, qui amb una important aportació de 250.000 pts. finançà
la seva construcció. Finalment, l’abril de 1904 s’inaugurava l’Observatori
Fabra, situat al cim d’un contrafort que es desprén en direcció sud-est del
Tibidabo, a 413 m d’altura.
L'Observatori Fabra
Entretant, Fontseré s’havia
casat, a l’octubre de 1900, amb la mallorquina Margalida Marroig, amb qui
compartirà la resta de la seva vida i de qui tindrà quatre filles i un fill. Un
altre llarg víncul, a nivell professional, serà el que establirà, a partir de
1903, amb l’editorial Gustau Gili, on publicarà nombrosos treballs i
traduccions, i on fins als 99 anys seguirà anant cada matí a treballar al seu
despatx de l’editorial.
Fontseré intervé en la
creació, l’any 1910, de la Societat Astronòmica de Barcelona, dins la qual gestionarà
una xarxa de 224 estacions meteorològiques a tot Catalunya. Aquesta xarxa havia
estat iniciada l’any 1896 per la Granja Experimental de Barcelona, i continuada
després gràcies al mecenatge de l’empresari empordanès i també meteoròleg
Rafael Patxot qui, un cop establert a Barcelona, traspassa a la Societat la seva
gestió i en fa donació del material i aparells que tenia al seu observatori
particular de Sant Feliu de Guíxols.
Rafael Patxot
Al llarg dels anys Fontseré anirà
acumulant càrrecs en diferents societats científiques: membre de la Comissió
d’Astronomia i Geodesia de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts (1909), membre
de la Junta de Ciències Naturals (1910), director de la Secció Meteorològica i
Sísmica de l’Observatori Fabra (1912), membre de l’Institut d’Estudis Catalans
(1921), etc. També serà soci, a partir de l’any 1917, del Centre Excursionista
de Catalunya.
El Servei Meteorològic de
Catalunya esdevindrà la seva gran obra. Aquest servei fou creat el 31 de març
de 1921 per la Mancomunitat de Catalunya, a proposta de l’Institut d’Estudis
Catalans, i el doctor Fontseré serà el seu director fins al 1939. Rafael Patxot
ofereix el patrocini de la Fundació Concepció Rabell per a crear un centre
dedicat a l’estudi dels núvols, que aviat adquireix una gran importància a
nivell mundial. L’any següent s’inaugura la previsió diària del temps,
transmesa inicialment per teléfon i, a partir de 1927, per la ràdio.
Com a membre de ple dret de l’Organització
Meteorològica Internacional, el Servei Meteorològic de Catalunya organitza el
juny de 1929 a Barcelona, sota la direcció d’Eduard Fontseré i Rafael Patxot,
la reunió de la Comissió Internacional per a l’Estudi dels Núvols, fruit de la
qual fou la publicació posterior de l’Atles
Internacional dels Núvols i dels Estats del Cel.
Una altra iniciativa del
Servei Meteorològic de Catalunya, amb l’impuls entusiasta del doctor Fontseré,
fou la instal·lació d’un observatori al Turó de l’Home, al Montseny, amb motiu
del Segon Any Polar Internacional (1932-1933), en les sessions del qual es sol·licità la realització de mesures meteorològiques a
cims elevats amb l’objectiu d’obtenir dades que permetessin investigar la
circulació atmosfèrica entre les regions polars i les baixes latituds. La
creació d’un refugi-observatori al Turó de l’Home ja fou intentada l’any 1881
per l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, precursora del Centre
Excursionista de Catalunya, però s’hagué d’abandonar per la inclemència del
temps i la manca de pressupost. Fou a l’estiu de 1932 quan es col·locà al cim
d’aquesta muntanya una caseta de fusta que havia estat prèviament el pavelló de
Noruega a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i que ara faria les
funcions d’observatori.
La primitiva cabana de l'observatori del Montseny,
el gener de 1934 (montsenyrutaametistes.wordpress.com)
Al llarg de tots aquests
anys Fontseré assisteix a nombroses conferències, reunions, assemblees i
congressos nacionals i internacionals (Madrid, Ciutat de Mallorca, Londres, Utrecht,
Zurich, Viena, Leipzig, Praga, Copenhaguen, Estocolm, Innsbruck, Francfort,
Munich, etc.). Treballador incansable, també hi participa activament en la
creació de dues filials de l’Institut d’Estudis Catalans: la Societat Catalana
de Ciencies Físiques, Químiques i Matemàtiques (1931) i la Societat Catalana de
Geografia (1935). Al seus nombrosos càrrecs s’hi afegeix, l’any 1934, el de president
de l’Ateneu Barcelonès.
El doctor Eduard Fontseré en la seva maduresa
Durant
la Guerra Civil, Fontseré va romandre a Barcelona i continuà la seva activitat
cientifica enmig d’aquelles circumstàncies tan difícils; cal dir que tingué un
paper molt destacat en la salvaguarda de l’edifici i el patrimoni de l’Acadèmia
de Ciències quan fou ocupada la seva seu de la Rambla durant els Fets de Maig
de 1937.
El 26 de gener de 1939 les
tropes franquistes ocupen Barcelona, i un grup de soldats, comandat per un
tinent que pertanyia al “Servicio Meteorológico Nacional”, es van presentar a
les instal·lacions del Servei Meteorològic de Catalunya, situat a l’edifici del
rellotge de l’Escola Industrial, i a cops de culata dels seus fusells van
destruir totes les instal·lacions, mobles i aparells. Van fer fora tot el
personal que hi havia i es van incautar de la biblioteca i de l’arxiu. El
doctor Fontseré, amb 69 anys, va acudir al Servei per intentar salvar el que
pogués, però fou grollerament insultat, amenaçat i apartat a un costat amb
violència; fou aquell un dels moments més penosos de la seva vida. Els soldats
també van anar a l’Observatori Fabra i es van apoderar de la valuosa col·leció
de clixés de núvols de la Fundació Rabell. Uns dies més tard ho van carregar en
camions i s’ho van endur a Madrid, tot dient que complien ordres superiors.
L’activitat científica i
professional del doctor Fontseré havia rebut un cop molt fort, tot i que se’n
pogué sortir dels expedientes de depuració que instruïen els vencedors gràcies,
probablemente, a la seva edat. La Universitat de Barcelona el jubila l’agost de
1940, però el doctor Fontseré va poder continuar el seu treball científic a
l’Observatori Fabra. El seu compromís amb la cultura catalana el porta a
participar en la represa d’activitats, a partir de 1942, de l’Institut
d’Estudis Catalans, i en particular de les dues filials que havia ajudat a
fundar; els primers actes semiclandestins de la Societat Catalana de Geografia tenen
lloc al domicili de Josep Iglésies, destacat autor de guies i obres de
referència excursionista i gendre del doctor Fontseré.
Josep Iglésies
La figura del doctor Fontseré
es converteix en un referent del nostre país pel seu compromís amb la ciència i
la cultura catalanes, i els successius homenatges que li donen institucions i
col·lectius, amb motiu dels diferents aniversaris, esdevindran actes d’un clar
significat catalanista i democràtic.
S’inicia una època de
distincions i homenatges. L’agost de 1945 l’Ajuntament de Barcelona felicita el
doctor Fontseré en complir-se els 50 anys del Servei Horari; també l’Acadèmia
de Ciències i Arts ho commemora en sessió solemne. El març de 1950, amb motiu
dels seus 80 anys, és homenatjat per diferents personalitats del món de les cìències,
en un acte que tingué lloc a la casa de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, seu de
moltes sessions semiclandestines de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1958 aquesta
entitat el nomena President Honorari. El 1960, en fer els 90 anys, l’editorial
Gustau Gili publica el llibre-homenatge Miscel·lània
Fontseré, i la Universitat de Tolosa de Llenguadoc el nomena Doctor Honoris
Causa; així mateix, és encunyada una medalla commemorativa, amb el lema “Els catalans a Eduard Fontseré 1870-1960”.
Placa commemorativa a l'observatori del Turó de l'Home
L’any 1970, en arribar el
doctor Fontseré als 100 anys, el Centre Excursionista de Catalunya va anunciar
la seva iniciativa per col·locar una placa commemorativa a l’observatori del
Turó de l’Home en homenatge al seu promotor. Però el “Servicio Meteorológico
Nacional”, que s’havia incautat de l’observatori l’any 1939, s’hi va oposar,
perquè la inscripció era escrita en català. Així, doncs, la placa no fou
col·locada, perquè el Centre Excursionista de Catalunya es va negar a fer-la en
castellà. Hagueren de passar 25 anys perquè l‘esmentat “Servicio” accedís a la
col·locació de la placa, el novembre de 1995. Posteriorment es cedí la
titularitat al Servei Meteorològic de Catalunya, però en l’actualitat aquest
observatori es troba en desús, i és en el veí Puig Sesolles on el SMC té
instal·lada una estació meteorològica automàtica.
El doctor Fontseré va
continuar treballant fins gairebé el final dels seus dies. Autor d’uns 180 títols,
d’entre la seva bibiliografia cal destacar: Elementos
de ciencias físicas y naturales (1911, edició en català 1932); Atlas elemental de núvols (1925); Elements de geografia (1938); Elementos de meteorologia (1943); Assaig d’un vocabulari meteorològic català
(1948), Una visió meteorològica del Turó
de l’Home (1950); Meteorologia de
l’excursionista (1961, ampliació dels articles publicats 40 anys abans al
butlletí del CEC); Recopilació de dades
sísmiques de les terres catalanes (1971, en col·laboració amb Josep
Iglésies).
El darrer llibre d'Eduard Fontseré, editat pòstumament
El dia 18 de setembre de
1970 s’acabava aquella llarga vida dedicada al servei de la ciència, del país,
de l’erudició i de l’ensenyament.
