En el capítol anterior ens vam quedar en el moment en qual Charles Lyell va tancar la
controvèrsia entre uniformistes (liderats per Lamarck) i catastrofistes
(liderats per Cuvier), tot decantant-se a favor dels uniformistes (o
actualistes) amb la seva declaració The
Present is the key to the Past (el present és la clau del passat). Aquí
s’inicia la geologia moderna.
Els protagonistes de la controvèrsia entre uniformistes i catastrofistes
El
coneixement de la geologia del vessant nord del Pirineu va estar estretament lligat
al coneixement de la geologia general de França, així mateix el coneixement de
la geologia del vessant sud també va estar estretament lligat al coneixement de
la geologia d’Espanya, però aquí tot va anar, com sempre, amb cert retard car,
per aquella època, la geologia encara estava dominada pels enginyers de mines.
No obstant
això, per aquella època arriben a Espanya prestigiosos geòlegs europeus que
faran que les coses es comencin a moure, tot substituint les velles tesis
neptunistes pels nous corrents i mètodes d’estudi, com són el reconeixement
dels diferents tipus de roques, els processos que les originen, i el valor dels
fòssils com a marcadors estratigràfics. Entre els principals enginyers està
Joaquín Ezquerra del Bayo qui, entre el 1847 i 1850, va traduir els Principles of Geology de Lyell i va
traçar un dels primers esbossos del mapa geològic d’Espanya. També, juntament
amb Casiano del Prado, l’any 1849 posen les bases de la que serà la Comisión del Mapa Geológico, institució
que hauria d’elaborar el Mapa Geológico
de España a escala 1:400.000.
Al mateix
temps es comencen a publicar estudis geològics regionals, acompanyats de mapes
geològics, entre ells alguns dins l’àmbit del Pirineu com el treball d’Amalio
Maestre qui, l’any 1855, va publicar el Plano
geológico de la cuenca carbonífera de San Juan de las Abadesas, el qual es
considera el primer mapa geològic de Catalunya. D’aquesta època també són els
estudis d’ Aldana de les mines de la Vall d’Aran, el treball de Rosales de les
mines d’or de Colera, i els estudis de Sánchez sobre les mines de carbó
d’Erill-Castell. I fora del Pirineu cal destacar la publicació, l’any 1856, de
la Carte géologique des environs de
Barcelone de Vézian, qui ja en distingeix els principals terrenys.
Quan, a
partir del 1874, es comencen a publicar els mapes, acompanyats del Boletín y las memorias del Mapa Geológico de
España, aquesta fou una obra molt meritòria donades les circumstàncies
d’aquella època: les males comunicacions, la deficient base topogràfica, el
migrat coneixement de la geologia del país, els pocs efectius humans que hi
havia per a dur-ho a terme... Els mapes de les províncies catalanes,
encarregades a Felipe Bauzà, mai van veure la llum degut al fet que aquest
enginyer va ser nomenat president de la comisió i des d’aleshores es va dedicar
a les tasques administratives, tanmateix per aquella època apareixen el català Lluís
Marià Vidal i l’aragonès Lucas Mallada. Aquests dos enginyers de mines van
coincidir a l’Escuela de Minas de Madrid
i tots dos van formar part de la Comisión
del Mapa Geológico.
Lluís Marià
Vidal, entre els anys 1883 i 1887, va ocupar el càrrec d’Ingeniero General a les mines de carbó d’Ogassa-Surroca on
ja va constatar que la suposada riquesa del jaciment no era certa degut a la
complicada geologia de la zona. D’aquesta època és també el seu estudi Cuenca carbonífera de la Seo de Urgel.
Va ser membre actiu i president del Centre Excursionista de Catalunya, on va
fundar la secció de Gelogia i Geografia física, i va ser un pioner de la
fotografia de muntanya. Entre els anys 1908 i 1910 va presidir el Instituto Geológico.
Lucas
Mallada, en canvi, va ser un enginyer que més aviat va destacar pels seus
escrits de caràcter socio-polític, en els quals es queixava amargament dels
mals i la pobresa de la seva pàtria. Tanmateix el 1878 va publicar Descripción física y geológica de la
província de Huesca, treball que anava acompanyat d’un mapa geològic. També
se’l considera pare de la Paleontologia a Espanya per la seva Sinopsis paleontológica de España, obra
que és més aviat una guia o catàleg pràctic per a que els enginyers poguessin
reconèixer i datar els terrenys geològics pel seu contingut fossilífer.
Entretant el
geòleg francès Léon Carez fa un reconeixement dels terrenys secundaris i terciaris
dels Pirineus catalans i aragonesos a la seva obra Etudes des terrains crétaces et tertiaires du Nord de l’Espagne,
publicat l’any 1881.
També per aquelles
dates, a Escòcia els geòlegs Callaway i Lapworth descobreixen que unes
roques arcaiques (de 3.000 milions d’anys) estàn situades damunt d’unes roques
paleozoiques molt més joves (de 500 milions d’anys), fet que altera el lògic
ordre estratigràfic establert per Steno l’any 1668, segons el qual les roques
més antigues estàn sempre sota les més modernes. Això els va fer pensar que
existien una mena de falles inverses, d’angle molt baix, que feien que els
materials del bloc superior es desplacessin horitzontalment per damunt dels del
bloc inferior. Al 1884, Archibald Geikie va batejar aquestes falles amb el nom
d’encavalcaments.
El 1884 el
geòleg francès Marcel Bertrand, fruit dels seus estudis als Alps i a la
Provença, va més enllà tot sorprenent la Societat Geològica de França amb la
publicació d’una breu nota, Rapports de
stucture des Alpes de Glaris et du bassin houiller du Nord, on assegura que
un plec pot arribar a tombar-se horitzontalment i desplaçar-se a grans
distàncies, de manera que terrenys antics van a raure damunt de terrenys més
moderns. A aquestes capes de transport les va anomenar nappes de charriage, són el que nosaltres anomenem mantells de corriment. Amb aquestes
idees Bertrand va aconseguir que els geòlegs veiessin les muntanyes amb uns
altres ulls, i per això se’l considera el pare de la tectònica.
Exemples de nappes proposades per Bertrand als Alps i a la Provença
Entre finals
del segle XIX i inicis del segle XX, a Catalunya es desenvolupa una geologia al
marge dels organismes oficials, més centrats en la mineria. Són els temps de la
Renaixença i d’aquesta època destaca sobretot un nom: el del Dr. Jaume Almera i
Comas, i encara que els seu principal camp d'estudi no va ser al Pirineu, llevat d'alguns petits treballs en llocs com la vall de Núria, les Alberes o la Cerdanya, val la pena conèixer la vida
d’aquest geòleg considerat un dels puntals de la geologia moderna a Catalunya.
Jaume Amera,
nascut a Vilassar de Mar l’any 1845, va cursar estudis eclesiàstics al Seminari
i va ser ordenat prevere l’any 1872 i canonge de la catedral de Barcelona al 1885
però, a més, va cultivar el camp de les ciències en llicenciar-se en la secció
de Físiques i tenia el títol de Doctor en Ciències Naturals, però per consell
de Josep Landerer es va decantar cap a la geologia. Així, quan al 1874 als
estudis que s’oferien al Seminari es va incorporar l’ensenyament de les
ciències naturals, Jaume Almera fou nomenat professor i va ampliar l’antic
Gabinet d’Història Natural, agregat a la Biblioteca Episcopal des del 1817, i
va fundar el Museo de Geognosia y
Paleontologia, embrió de l’actual Museu de Geologia del Seminari.
De la mà de
Landerer va assistir al Primer Congrés Geològic Internacional, que es va
celebrar a París l’any 1878, i amb ell va obtenir els primers contactes amb
geòlegs estrangers, però la seva tasca més important fou l’aixecament del mapa
geològic de la província de Barcelona amb la col·laboració d’Eduard Brossa, qui
li confeccionà els mapes topogràfics a escala 1:40.000, treball que li fou
encarregat l’any 1885 i del qual només es van publicar cinc fulls d’una gran
qualitat i acompanyats de monografies paleontològiques i estratigràfiques en
col·laboració amb Artur Bofill.
Sembla ser que a Espanya, el primer que va reconèixer les noves idees de
l’estructura en nappes fou René Nicklès
qui, entre el 1904 i 1906 les va identificar a la serralada Bètica. A
Catalunya, entre els anys 1907 i 1911, Domènec Palet i Barba (amic de Jaume
Almera) les va identificar a la serralada Prelitoral. Poc després Paul Fallot,
basant-se en un treball previ de Bartomeu Darder, també les va identificar a la
serra de Tramuntana de Mallorca.
Però fou arran del XIV Congrés Geològic Internacional, celebrat a Madrid l’any 1926, on Fallot,
Jacob i Astre van presentar els resultats de les seves investigacions al
vessant sud de la zona axial pirineca, que s’acceleren els estudis als
Pirineus... però això ho veurem en el següent capítol d’aquesta història.
Bibliografia
• Manuel
Julivert, Una historia de la geologia en
España: en su contexto socioeconómico, cultural y politico, y en el marco de la
geologia internacional, Universitat de Barcelona, 2014
• Història
Natural dels Països Catalans, vol I, pàg. 38-50, Enciclopèdia Catalana, 1986
• Atles
Geològic de Catalunya, 1:50.000, ICGC, pàg. 40-157, 2010
• Bartomeu
Darder, La paleogeografia de la
Meditèrrania occidental (1928), reproduït a la rev. Ciència, núm. 47, 1986
