El progressiu
trencament de Pangea, que ja es va iniciar a finals del Paleozoic, va continuar al Mesozoic amb la formació de fosses (rifts)
i blocs (horts) en un procés anomenat
rifting, el qual va donar lloc a
grans planes al·luvials on hi anaven a parar els sediments producte de l’erosió
dels relleus circumdants, corresponents a la Serralada Herciniana, a través de nombrosos canals d’aigua trenats que dipositaven conglomerats, gresos vermells i lutites
en unes condicions climàtiques molt àrides. Aquests materials mesozoics constitueixen
la primera de les tres fàcies de què consta el Triàsic germànic: la fàcies
Buntsandstein.
Paisatge del Triàsic amb Chinotherium per Z.Burian a "Les animaux préhistoriques"
Imatges extretes de Fossilia Ilerdae 2011 (Institut d'Estudis Ilerdencs)
El procés de rifting va seguir progressant cap a
l’est ampliant-se així la conca en aquesta direcció.Quan aquests relleus es van
haver atenuat del tot, damunt aquesta plana al·luvial es va instal·lar una
plana fangosa (sabkha) on es dipositaven lutites, carbonats i evaporites
(guixos i sals) corresponents a les fàcies Röt, les quals s’han pogut datar com
a Anisià inferior gràcies a l’estudi del pol·len present en aquests sediments i
que representen el pas gradual cap a la següent fàcies del Triàsic germànic: el
Muschelkalk, “paraulota” d’origen alemany que significa “calcària de petxines” i representa la invasió (o transgressió) del mar de Tethys damunt aquella plana
fangosa.
Aquesta
fàcies va ser definida a Alemania per Friederich von Alberti l’any 1834, on el
Triàsic mitjà està representat per un sol episodi transgressiu. En canvi a
“casa nostra”, són dos episodis transgressius amb un episodi regressiu
intercalat, de manera que anomenem Muschelkalk inferior (o M1) a la primera
transgressió; Muschelkalk mitjà (o M2) a l’episodi regressiu intercalat i
Muschelkalk superior (o M3) a la segona, i més important, transgressió marina.
Qui no ha
estat mai als Cingles de Bertí?, o al Tagamanent?, o a la Creu de l’Aragall?, o
a Siurana?, tots ells miradors privilegiats sobre balconades calcàries. Qui no
ha sentit a parlar de la famosa “Pedra d’Alcover” que tants tresors oculta?
El Puigventós vist des de Sant Pere Sacama
El Tagamanent
La fàcies Muschelkalk inferior al Puiggraciós
La fàcies Muschelkalk superior a la Mussara
El M1 a la Muntanya Blanca (Pratdip)
El M1 a la Feixa del Colom (Montblanc)
A inicis del
Triàsic mitjà, el mar que s’hi va instal·lar, però, no era més que una làmina
d’aigua salada molt poc profunda, de manera que, en el primer episodi
transgressiu d’aquesta fàcies (M1), abunden les lutites, les calcarenites, els
nòduls de sílex, els motlles d’evaporites i les calcàries total o parcialment
dolomititzades.
En aquesta fàcies
el fenomen de la dolomitització sembla que va succeir quan es van barrejar les
aigües marines amb les aigües dolces continentals en sediments ja consolidats,
de manera que les calcàries (carbonat càlcic), es transformen en dolomies
(carbonat càlcic i magnèsic) en ser substituït part del calci per magnesi.
Aquest procés fa que els fòssils es destrueixin o siguin molt difícils d’identificar.
Lògicament,
en aquest ambient de plataforma restringida i hipersalina, la fauna hi és
escassa però es poden trobar senyals de bioturbació (les anomenades “calcàries
de fucoides”) provocats per organismes tipus “cucs” que vivien a l’interior
dels fangs calcaris i que hi han deixat el seu rastre característic. A aquests
rastres se’ls anomena icnofòssils, ja
que el que veiem no és el cos de l’animal en si, sinó la manifestació de la
seva activitat la qual destrueix les estructures sedimentàries primàries.
"Calcàries de fucòides" al M3 de Collbató
Malgrat tot,
però, s’hi han pogut identificar bivalves, foraminífers, gastròpodes,
equinoderms. Entre aquesta fauna cal destacar la presència de Mentzelia mentzeli, un braquiòpode
present a les calcàries del Muschelkalk inferior el qual permet datar aquests
sediments (allà on s’ha trobat aquest fòssil) com a Anisià.
Al
Muschelkalk inferior també s’hi poden trobar un tipus d’ammonits del gènere Paraceratites que, sembla ser, estaven
adaptats a aquestes condicions tan extremes o també podria ser que, un cop mort
l’animal, les conquilles buides fossin arrossegades pels corrents fins al lloc
de fossilització.
La
reactivació de les fractures tardihercinianes del sòcol va produir l’emersió de
la plataforma carbonatada per la qual cosa, damunt d’aquesta, es va instal·lar
una plana fangosa (amb corrents fluvials efímers i tolls evaporítics) en la que
es van dipositar lutites, gresos, guixos i carnioles. El control que exerceixen
les fractures tardihercinianes sobre els diferents blocs que s’aixequen fan que
aquesta fàcies experimenti moltes variacions laterals, tant d’ambients de
dipòsit com de potència, així cap al NE entre les lutites s’intercalen més
gresos, mentre que cap al SW entre les lutites abunden més els guixos de tipus
alabastre, corresponents a un ambient més distal, o sigui, més allunyat dels
relleus que s’erosionen.
Aspecte del Muschelkalk mitjà a Montmany (el Figaró)
Les anàlisis
palinològiques situen aquesta fàcies entre l’Anisià superior i el Ladinià
inferior, moment en que una nova transgressió, deguda a un aprofundiment brusc,
envaeix aquesta plana lutítica per la qual cosa es diposita la darrera de les
fàcies del Triàsic mitjà: el Muschelkalk superior (M3).
Detall del Muschelkalk superior a Colldejou
Aquesta
fàcies, en molts aspectes, s’assembla al Muschelkalk inferior (M1), en el
sentit que també s’hi troben calcàries dolomititzades, rastres de bioturbació
(“fucòides”), calcàries taulejades i noduloses, motlles d’evaporites… però en
general representen un aprofundiment més important de la conca amb fàcies més
marines, sobretot cap al SW on, entre les calcàries, s’hi poden trobar margues
amb Daonella lommeli, un
lamel·libranqui molt característic d’aquesta època i que permet datar aquests
sediments com a Ladinià superior.
Un altre
fòssil que cal destacar és l’Aspidura
montserratensis, una ofiura trobada a les pedreres de Collbató i de la qual
el Museu Geològic del Seminari Conciliar de Barcelona en conserva l’holotipus.
Vista de detall de l'Aspidura montserratensis
També són
importants els anomenats “Esculls de la Riba” els quals es troben en el sector
comprès entre Alcover, Mont-ral, Farena i la Riba. Es tracta de bioconstruccions
en forma de dom que poden arribar fins a 40 m. d’alçada i, encara que aquests
esculls es troben molt dolomititzats, en ells s’hi poden reconèixer
estromatopòrids, algues, briozous, esponges, etc.
Capítol a
part mereixen les dolomies taulejades d’Alcover (la “Pedra d’Alcover”), unes
dolmicrites d’origen detrític i de gra molt fí, datades en uns 230 Ma i
dipositades en una sèrie de conques molt profundes i tranquil·les, delimitades
pels “Esculls de la Riba” com si fossin piscines.
Calvet, F. et al. "Estratigrafia, sedimentologia y diagénesis del Muschelkalk superior en los Catalánides"; Cuadernos de Geologia Ibérica (núm 11); pp.171-197
Aquest fet va
provocar una estratificació de les aigües dins d’aquestes cubetes segons la
seva densitat, de manera que com més profundes, més salades eren les aigües i per
tant més anòxiques (sense oxigen), això provocava la mort immediata dels
animals que s’aventuraven en aigües massa profundes i en garantia la seva
extraordinària conservació, en no haver deteriorament orgànic i per un ràpid
enterrament. Així, d’aquesta manera, en aquests materials s’ha pogut trobar una
fauna tant rica que el jaciment ha estat classificat com un dels més importants
d’Espanya.
Heterolimulus gadeai; Ladinià (Alcover-Montral)
Entre els
organismes s’hi troben peixos, cefalòpodes, rèptils, decàpodes, limúlids,
coralls… La llista d’aquesta fauna està recollida en el treball de Beltan et al. (1989). Però el més
extraordinari és que aquests sediments han permès la conservació d’animals de
cos tou com són meduses o insectes. Entre aquests cal destacar la presència
dels Palaeocyphonautidae
(cifonautes), uns fòssils enigmàtics en forma de campana la qual podria
tractar-se del flotador d’un organisme indeterminat.
L'holotipus conservat al Museu de Palaeocyphonautes rugosus; Ladinià (Alcover-Montral)
Els peixos
d’Alcover-Montral, per la seva importància, van merèixer un estudi monogràfic
(Beltan, 1972). Entre aquests peixos cal destacar Alcoveria brevis (un celacàntid) i Perleidus giganteus. D’aquest
darrer es pot veure una còpia al Museu (feta pel Sr.Moraleja), ja que
l’exemplar original es conserva al Museu d’Alcover.
Còpia del Perleidus giganteus del Ladinià d'Alcover-Montral
El sostre
d’aquesta fàcies està representat per uns dipòsits progressivament més
continentals, en els que es poden trobar lutites ocres, dolomies margoses,
bretxes, motlles d’evaporites i hardgrounds o superfícies endurides que
evidencien esporàdiques emersions de la plataforma. Aquestes són les anomenades
“fàcies de transició” cap al darrer episodi del Triàsic: la fàcies Keuper, de
la qual en parlarem en un altre capítol d’aquesta història.
A l’igual que
amb la fàcies Buntsandstein, al llarg dels propers mesos aniran apareixent en
aquest bloc, diversos itineraris en els quals es podran observar diferents
aspectes de la fàcies Muschelkalk. Si voleu veure el Triàsic (III), cliqueu aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada