Després de visitar la Torre de les Conclues i les roques que poden veure’s al llarg del seu recorregut, ara toca observar amb més deteniment els materials que ocupen la Vall d’Àger. Així ens situem de nou al capdamunt del Port d’Àger, excel·lent mirador des del qual albirem com, a l’actualitat, la Vall d’Àger és una vall fluvial estreta i orientada de llevant a ponent i per on discorre el riu Fred, afluent del Noguera Pallaresa que és un dels dos grans rius que tallen la vall transversalment. L’altre gran riu que la travessa és el Noguera Ribagorçana, fronterer amb l’Aragó. Al seu dia ja vam dir que la línia que va de nord a sud i que uneix el Coll de Fabregada, el coll d’Ares, el Portell de Claramunt i el Port d’Àger, és una important divisòria d’aigües, però ja veurem que és molt més que això.
Geogràficament la Vall d’Àger s’estén entre els pantans de
Canelles (a l’oest) i Camarasa (a l’est), però geològicament va un xic més
enllà del pantà de Canelles, concretament fins desaparèixer sota els
conglomerats oligocens de Fet, ja dins territori aragonès, i que ja vam veure
de lluny des de la Torre de les Conclues. Cap a llevant la Vall d’Àger s’estén
fins al coll d’Orenga on enllaça amb la seva germana la Vall de Meià, de
similars característiques.
A finals del
Cretaci superior i inicis de l’Era Terciària (o Cenozoic), i per causa de
l’apropament de la placa Ibèrica a la placa Eurasiàtica, la zona que ens ocupa
va experimentar un aixecament, per la
qual cosa es van dipositar els sediments de caràcter continental, procedents
del Massís de l’Ebre (al sud) i de l’incipient Pirineu (al nord), que
constitueixen la fàcies garumniana.
La Vall d’Àger
es configura ja com a conca sedimentària aïllada fa uns 55 milions d’anys (a
inicis de l’Eocè), tot just quan el Montsec comença a treure el cap, separant-la
així de la conca de Tremp. I és que la història geològica de la Vall d’Àger
està íntimament relacionada amb la del Montsec, i no s’expliquen l’una sense
l’altre.
Així a l’Eocè
inferior, i com a resultat de la gran transgressió ilerdiana, damunt el
materials continentals de la fàcies garumniana s’estableix una gran plataforma
carbonatada on proliferen els foraminífers, sobretot les
alveolines, per això als materials que es dipositen en aquesta plataforma se’ls
coneix com a calcàries d’alveolines
(tècnicament dites Formació Àger). Tanmateix
a l’indret de La Passarel·la, entre les calcàries amb alveolines apareixen
alguns nivells de conglomerats, els còdols dels quals procedeixen del recent
nascut Montsec. Aquests materials dibuixen aquí un vistós sinclinal, del qual
ja en parlarem més endavant.
A la Vall
d’Àger aquestes calcàries d’alveolines
es poden contemplar de llevant a ponent al llarg de la seva extensió, però el
millor aflorament es troba a l’ermita romànica de la Mare de Déu del Remei (s.
XI), tota ella entaforada dins una balma situada a l’extrem més oriental de la
serra de Montclús i a mig aire de la vall del Noguera Pallaresa, retingut aquí
pel pantà de Camarasa.
Es dona el
cas que al sud d’aquesta ermita està la capella de Sant Urbà, situada damunt
les calcàries del Cretaci superior però just al contacte amb les argiles roges continentals
de la fàcies garumniana. D’aquesta capella, també romànica, ja en vam parlar en
aquest blog quan vam relatar el trist final del poble de Montclús per causa d’un gran terratrèmol ocorregut l’any 1373.
A pocs metres
de l’ermita del Remei estan les restes del castell d’Oroners, del qual en
prou feines queden alguns murs dempeus que exhibeixen uns curiosos “grafittis”
medievals, però des d’on tenim magnífiques vistes de la Baronia de Sant Oïsme on
hi destaca una torre circular del seu antic castell del s.XI que es retalla
contra els imponents cingles del Montsec de Rúbies, on es pot veure la gran
llosera de la famosa Pedrera de Meià.
Tant el
castell d’Oroners com l’ermita del Remei es troben sota un vistós cingle format
per les calcàries bioclàstiques de la Formació
Àger, que aquí presenten unes espectaculars laminacions encreuades a gran
escala proporcionades pels forts corrents de marea, dominants en aquella època
i dels quals ja en parlarem en el proper capítol, on veurem de prop els
sediments que van deixar els dos deltes que, en temps successius, es van
instal·lar a la conca d’Àger.
Després de
dipositar-se aquests materials de plataforma carbonatada es va produir el
moviment lateral d’una important falla que va trencar la uniformitat de la
conca sedimentària pirinenca, tot separant la conca del futur Prepirineu
oriental (Terrades-Ripoll-Cadí) de la conca del futur Prepirineu occidental
(Tremp-Jaca-Pamplona). A aquest “accident” tectònic se’l coneix com Falla del Segre, ja que aquest riu ha
excavat part del seu curs seguint aquesta ruptura i de la qual ja en
parlarem... en una altra ocasió!
