Després de
donar un cop d’ull a les explotacions de carbó, i d’altres elements, dels
voltants de Saldes, continuarem el nostre itinerari sortint per la
carretera B-400 en direcció llevant i prenent una pista a mà esquerra que porta
al santuari de Gresolet. A l’anterior capítol ens vam quedar al mas de Fumanya
on hi havia hagut la mina dita Transversal
Fumanya. Aquest itinerari que proposem, serà el darrer dels dedicats al
carbó dels voltants del Pedraforca i també el darrer del conjunt de ressenyes
dedicades a la conca lignitífera de l’Alt Berguedà.
Vista de la cara nord del Pedraforca
on hi destaca la silueta del Gat
Així, des del
citat mas de Fumanya, iniciem l’itinerari continuant per aquesta mateixa pista
fins l’aiguabarreig del riu de Saldes amb la riera de Gresolet, on es troba el
molí de cal Ferrer. En aquest punt, si hem vingut en cotxe l’haurem d’aparcar
si volem visitar l’antic monestir de Sant Sebastià del Sull, ja que hem de
creuar i seguir aigües avall el curs del riu de Saldes i, després de travessar
un bosquet de pins, arribarem a les restes del monestir, posades al descobert
els anys 70 del segle passat per un equip del Departament d’Història Medieval
de la Universitat de Barcelona.
Restes de l’església del monestir de Sant Sebastià del Sull
D’aquest
monestir ja se’n té notícia a finals del s.IX quan s’hi va establir una
comunitat de monjos que depenia del comtat de Cerdanya. Aviat, però, es va
convertir només en un priorat depenent del monestir de Sant Llorenç prop Bagà
que, amb la desamortització del s.XIX, es acabar abandonant. Al 1846, sobre les
ruïnes de l’església, de curiosa planta circular, es va aixecar una masia coneguda
com la Casa del Monestir que va estar habitada fins l’any 1910. Al costat oest
del temple s’hi trobaven les dependències dels monjos i, potser, un petit
claustre allà on encara s’hi poden veure algunes filades d’opus spicatum.
Filades d’opus spicatum als murs de Sant Sebastià del Sull
Per seguir
l’itinerari, retornem a la pista principal i continuem en direcció nord tot
remuntant el curs de la riera de Gresolet que s’obre pas entre les calcàries i
margues del Cretaci superior amb els seus estrats fortament inclinats al sud, tot
formant espectaculars congostos allà on travessa dures roques. Aquests
materials formen part del Mantell Inferior del Pedraforca, del qual ja en
parlarem... en una altra ocasió.
Roques del Cretaci superior
amb un cabussament molt acusat al sud
El Santuari de Gresolet entre la serra del Cadí...
... i el Pedraforca
Així arribem
al santuari de Gresolet, situat a la capçalera de la vall. En aquest punt es
troba l’encavalcament nord del Mantell Inferior del Pedraforca que posa en
contacte els materials del Cretaci superior amb els de l’Eocè del vessant sud
de la serra del Cadí, damunt els quals està bastit aquest santuari dedicat a la
Mare de Déu i que ja apareix documentat al s.XIII. Al s.XV, però, en resultà
molt afectat pels terratrèmols de la crisi sísmica i va haver de ser
reconstruït. Al llarg dels segles ha patit diverses modificacions, però la més
important data del 1887 quan el santuari va quedar a càrrec d’uns ermitans que
s’hi van estar fins al 1959 any en què la seva imatge romànica va ser
traslladada a la parròquia de Sant Martí de Saldes. Des del 2014 està prohibida
l’entrada pel perill d’esfondrament de l’edifici.
Vista del conjunt del santuari de Gresolet
Estat de la façana del santuari a l’any 2015
Per continuar
l’itinerari, retornem a la carretera B-400 per la qual anem fins al petit nucli
de Maçaners des d’on farem un petit recorregut circular a peu a través del qual
veurem, entre d’altres coses, la mina del Pollegó
Petit i el dolmen de Molers.
Esquema del recorregut
L’itinerari s’inicia
davant l’església de Sant Sadurní de Maçaners, d’origen romànic però totalment
modificada al s.XVII, des d’on prendrem el carrer que baixa a la font Vella.
Continuem per pista asfaltada fins l’entrada del mas de Sull. Aquí anem a la
dreta per un camí carreter, que baixa i revolta el turó on s’aixeca el citat
mas, fins que s’acaba en un torrent on hi ha un vistós salt d’aigua. Per arribar
a la mina del Pollegó Petit, hem de
creuar aquest torrent i, a l’altra banda, trobem la seva tapiada bocamina, just
a tocar del salt, i les restes d’una cabana.
Entrada de la mina del Pollegó Petit
al costat d’un vistós salt d’aigua
Bocamina tapiada
Aquesta mina
la van obrir a l’any 1936, a inicis de la Guerra Civil, per tal que el joves, i
no tan joves, de la rodalia s’estalviessin d’anar al front, i va estar activa
fins al 1952. El carbó que s’extreia era transportat per dones, a lloms de
burros, fins a Sant Julià de Fréxens on era carregat en camions. A prop hi van
haver altres dues mines (la del Prat del
Roget i la de la Tieta) però que han desaparegut, en
canvi aquesta bocamina s’ha conservat en bon estat perquè fou oberta en una
capa de dura calcària on hi apareixen unes curioses traces fòssils de difícil
identificació, però que bé podria tractar-se de Chondrite burrows.
Traces fòssils de difícil identificació,
potser Chondrite burrows?
Vistes al Pedraforca des de Molers
Per seguir
l’itinerari hem de continuar amunt pel mateix corriol, el qual surt a un ample
carener amb magnífiques vistes sobre la muntanya del Pedraforca. Estem prop del
petit veïnat de Molers, on hi destaca l’església d’origen romànic de Sant Ponç.
Vista de la façana de ponent de Sant Ponç de Molers
Plafó informatiu de Sant Ponç de Molers
Vista de conjunt de Molers
Des d’aquí
anem a sortir de nou a la carretera B-400 a l’alçada d’un càmping. Creuem la
carretera i entrem per un camí carreter que s’enfila suaument sota un bosc de
pins. Aviat trobem un petit cartell de fusta que ens indica l’entrada del
sender que puja cap al dolmen de Molers, el monument prehistòric més important
de la comarca. Es tracta d’un sepulcre de l’edat dels Metalls (entre 1800 i 1400
aC) format per dues lloses laterals i una tercera que fa de coberta. Els
materials arqueològics que s’han trobat en les excavacions es troben al Museu
Diocesà de Solsona.
Dolmen de Molers (Viquipèdia)
Planta i secció del dolmen de Molers,
extret del plafó informatiu adjunt
Si continuem
amunt pels carrers de la urbanització, arribarem a un ampli coll on se suposa
que hi havia hagut la tensora de cal Guineu del telefèric de l’Espà. D’aquesta
instal·lació no en queda absolutament res, llevat d’una muntanyeta de carbó al
costat de la pista. Imatges de l’època mostren les torres de suport dels cables,
torres que encara se’n conserven algunes ben amagades entre l’espès bosc de la
zona.
Ubicació de la tensora de cal Guineu del telefèric de l’Espà
Carbó apilat al costat de la pista
Imatge d’època de les torres de suport dels cables
Torres i vagonetes ocultes per la vegetació
Per aquesta mateixa
pista baixem i arribem de nou a la carretera B-400, a l’alçada del cementiri i
molt a prop d’on hem deixat el cotxe a l’entrada del poble de Maçaners on
tanquem el cercle d’aquest petit itinerari. Per finalitzar aquest capítol, continuem
carretera avall, en direcció a la C-16, per tal d’anar a veure les restes de
l’estació de descàrrega dels Hostalets, tot passant a prop del mas de Cal
Ceguet on hi havia hagut la darrera estació tensora del telefèric de l’Espà.
Així mateix
deixem a mà dreta la desviació de Vallcebre, creuem el torrent homònim, i de
passem de llarg del càmping El Berguedà,
on es troba l’estació d’angle de Griera del telefèric de Vallcebre, i que
ja vam visitar en un anterior ressenya. Així, pocs metres més avall, podem
deixar el cotxe en un eixamplament de la carretera i entrar a peu per la pista
d’accés de cal Coix.
Per aquesta
pista, i després de passar a frec del mas de Can Griera, davallem fins al pont
sobre el torrent de Vallcebre i, poc més enllà, ja trobem les restes de la que
va ser l’estació de descàrrega dels Hostalets, de la qual només es conserva la
tremuja de ciment (també hi havia hagut unes tremuges de fusta) i part de la
base de suport de la roda del cable tractor.
Restes de la tremuja de ciment de
l’estació de descàrrega dels Hostalets
Restes de la base de suport de la roda
Ens acomiadem del Pedraforca...fins a la propera
Aquí posem
punt i final de la sèrie de ressenyes, a través de les quals hem vist les
explotacions de carbó dels peus del Pedraforca; així mateix aquí també
finalitzem tot el conjunt de ressenyes que, des de l’any 2013 venim publicant
en aquest blog i amb les quals hem anat veient les diferents zones d’explotació
del carbó de la conca lignitífera de l’Alt Berguedà i el seu patrimoni miner i
geològic, des de la serra del Catllaràs al Pedraforca tot passant pels sectors de Malanyeu-la Nou, Cercs-Peguera, i Vallcebre . Però del Pedraforca no ens acomiadem
del tot, ja que hi tornarem més endavant, per esbrinar la seva complexa
estructura, en una propera sèrie de ressenyes.
Bibliografia:
• Ullastre,
Jordi & Masriera, Alícia: Pedraforca.
Estratigrafia y estructura, Treballs del Museu de Geologia, núm 12, 2004
• Soler R.
& Oriola J.: Relleu fotogràfic de les
mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997
• Cuadros i
Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt
Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986
• Serra i
Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003
• Picas, J.
& Prat, A.: Els telefèrics de carbó,
Zenobita Ed., 2004
• Santandreu
i Soler, M. Dolors: Passejada per la
història de Saldes, rev. L’Erol, núm 65, 2000
• Martínez,
Albert & Tudela, Marc: Els tresors geològics del Parc Natural del
Cadí-Moixeró, ed.Itineraris Geològics, 2013
• Departament
de Treball, Industria, Comerç i Turisme: El
patrimoni miner de Catalunya. Guia de Mines Museu i Museus de Geologia i
Mineria, Generalitat de Catalunya, 2003
