Ja sabem que
gràcies al telescopi Kepler en òrbita
s’ha detectat l’existència de més de 700 exoplanetes (o sigui, planetes de fora
del sistema solar). El darrer fou el planeta anomenat Kepler-452b, situat a la constel·lació del Cigne (a 1400 anys llum
de distància) i detectat el passat 23 de juliol. Però detectar no és veure’ls,
és només deduir que hi són pel fet que fan disminuir la llum de l’estrella al
voltant de la qual giren quan hi passen pel davant. La sensibilitat del Kepler arriba a captar les minves de
lluminositat de només centmil·lèsimes. Per això se n’han descobert tants.
Recreació artística del planeta Kepler-452b (www.en.wikipedia.org)
I encara hi
hagué un altre mètode per detectar la presència d’un planeta de gran massa al
voltant de la seva estrella: per les oscil·lacions o vaivens aparents de
l’estrella a causa de la força de gravetat que el planeta exerceix sobre ella,
ja que aleshores els dos astres s’influencien mútuament, fent que el planeta
atregui també l’estrella. Naturalment d’aquesta manera només era possible
trobar planetes de gran massa i molt propers a l’estrella.
Així i tot
se’n descobriren alguns: el primer va ser l’anomenat 51 Pegasi b, l’any 1995, a 51 anys llum de nosaltres. Per
l’oscil·lació de l’estrella (la qual, per cert, és molt semblant al Sol) es
pogué deduir que el planeta hi feia una volta cada quatre dies, per tant molt
pròxim i, en conseqüència amb una temperatura superficial de més de 1000º, una massa com la meitat del nostre Júpiter
(que és d’unes mil vegades la de la Terra), i amb un volum més gran per ser un
planeta gasos a aquesta temperatura tan alta.
L’Observatori Europeu Europeu (www.eso.org)
Doncs bé,
aquest planeta que ja feia 10 anys que es coneixia se n’ha «vist» la llum. Com
ha anat això? Curiosament no ha calgut el Kepler,
s’ha pogut veure des de l’Observatori Europeu Austral, situat al desert d’Atacama
(Xile) amb el seu telescopi de 3,6 metres de diàmetre. Com sabeu la llum d’un
focus lluminós s’enrogeix si s’allunya de l’observador i es fa blavenca si s’hi
acosta (efecte Doppler) i això es pot
veure en les ratlles espectrals de la llum que emeti. Sabíem que era 4 dies de
període de rotació del planeta pel moviment d’oscil·lació de la seva estrella.
Ara bé, el planeta s’acosta i s’allunya de nosaltres més que l’estrella en el
seu moviment orbital de 4 dies
.
No podríem
veure les seves corresponents ratlles planetàries en la llum que ens arriba més
corregudes (cap al roig i cap al blau alternativament) que les de l’estrella?
En realitat la radiació lluminosa que rebem té una part, mínima però
detectable, provinent del planeta. Mirem de captar-la. Això és el que es
proposaren els de l’Observatori Austral. I ho aconseguiren! Aquesta és la
notícia que s’ha publicat a la revista Astronomy
& Astrophysics fent notar altres detalls que ara no cal comentar.
Amb aquest
sistema s’espera poder detectar més llum de planetes amb el Very Large Telescope (VLT) de Xile. Es
tracta de 4 telescopis de 8,2 metres de diàmetre, que s’acoblen i augmenten la
seva potència com si fossin un de sol. Si detectem més llums planetàries ja ho
sentirem a dir...