Sortint per
la carretera de la Pobla de Lillet cap la Cerdanya, i que s’enfila cap al coll de
la Creueta, a l’indret del Clot del Moro ens sorprèn la visió d’un edifici esglaonat
i mig restaurat, que s’adapta a les irregularitats del terreny allà on es troba
entaforat. Es tracta de la primera fàbrica de ciment de Catalunya i que
actualment alberga el Museu del Ciment Asland de Castellar de n’Hug, una de les
seus del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (MNACTEC).
Al vestíbul
del museu, on hi ha les guixetes i una petita botiga, se’ns explica el sentit
de l’exposició ja que la visita és lliure. També ens avisen que no podrem
visitar les galeries subterrànies per trobar-se inundades. La sala del museu
ocupa les parts més baixes del que havia estat l’antiga cimentera que l’any
1901 Eusebi Güell, junt amb altres socis, va començar a construir sota les
ordres de l’arquitecte modernista Rafael Gustavino. L’edifici es va inaugurar
l’any 1904 i va funcionar fins l’any 1975.
L’exposició
s’inicia amb un repàs, a través de plafons i maquetes, de les tècniques
constructives, sempre a la recerca d’un disseny lleuger i ressistent alhora,
com la closca d’un ou. Així s’arriba a l’explicació de la cèlebre volta
catalana, una tècnica constructiva ja coneguda des del s.XV i molt usada pels
arquitectes modernistes, sobretot en construccions industrials, perquè era una
tècnica ràpida i econòmica que utilitzava maons plans i estructures de ferro
forjat. Al sostre de la fàbrica en tenim un bon exemple d’aquesta tècnica tan
nostrada.
En principi
el conglomerat que s’utilitzava per unir els maons en la volta catalana era el
tradicional morter de calç, producte que s’obtenia a base de coure les roques
calcàries en forns molt casolans on s’assolien temperatures d’entre 900 i 1000
ºC i que ja era conegut en temps dels romans.
El principal
problema d’aquest conglomerats és que necessita aire per a endurir-se, per això
a partir del s.XVIII s’investiguen nous morters que es solidifiquin en tota
mena de condicions. Així es descobreix que si a les roques calcàries s’afegeix
una part d’argila, el morter que s’obté es solidifica fins i tot quan està
moll. La més gran innovació, però, va ser la patentada, a mitjans del s.XIX,
per Joseph Aspdin i, posteriorment, pel seu fill William, els quals van
descobrir que calcinant la mescla de calcària i argila a més temperatura es produïa
un ciment més fort i resistent al qual li van donar el nom de Portland, regió
del sud d’Anglaterra on es troben unes calcàries que han donat nom al l'estatge Portlandià del Juràssic superior.
Aquest nou
ciment pòrtland va ser l’utilitzat per a la construcció de la cimentera del
Clot del Moro on, a partir del 1904, es va començar a fabricar aquesta mena de
ciment després que Eusebi Güell i el seus socis fundessin la Compañía General de Asfaltos y Portland S.A.
Asland.
L’elecció del
Clot del Moro per a la construcció d’aquesta fàbrica no va ser per casualitat.
En aquell racó de món es tenien tots els recursos necessaris per a posar en
marxa una fàbrica d’aquesta mena: una pedrera d’on s’extreien les calcàries
margoses finicretàciques i paleocenes situades al vessant nord del sinclinal de
Ripoll (dins del Mantell del Cadí), aquestes calcàries tenien el contingut
adequat d’argila per a la fabricació del ciment pòrtland, també hi havia
suficient aigua que feia moure les turbines i que arribava des de la capçalera
del riu Llobregat a través d’una gran canonada, la més llarga d’Europa en
aquell moment i, finalment, també hi havia el carbó necessari per als
forns rotatoris i que s’extreia de les mines de la propera serra de Catllaràs.
El principal
problema era el transport del producte elaborat fins als punts de venda. En
aquella època el tren es trobava a més de 30Km de la fàbrica, per això es va
haver de construir una línia fèrria de via estreta anomenada “el carrilet” i
que avui dia encara funciona com a trenet turístic entre la Pobla de Lillet i
el Clot del Moro.
A més de la
fàbrica es va construir una colònia per als treballadors i un edifici per als
enginyers i que actualment s’ha convertit en un refugi de muntanya. També es va
construir una sumptuosa casa-xalet, obra que s’atribueix a Gaudí, on
s’allotjaven els propietaris i els alts càrrecs, que ara està en ruïnes. A
tocar del xalet hi ha una ermita d’inspiració romànica.
La casa dels enginyers, actual refugi "Quatre Cases"
L'estat actual de la casa-xalet i tal com era en una foto de l'època
A la darrera
sala de l’exposició es detalla el funcionamant de la fàbrica i la complexa elaboració
del ciment pòrtland. Aquest funcionament és bàsicamant el mateix de les
cimenteres actuals. L’estructura esglaonada d’aquesta fàbrica permetia
d’aprofitar la força de la gravetat i incorporar-la al procés de producció, per
això hi ha una maqueta de la fàbrica, i la recreació d’un forn rotatori a
l’interior del qual s’explica el funcionament d’una fàbrica en cascada, des de
les pedreres situades al capdamunt, els molins trituradors i els forns
rotatoris situats a la part mitjana i que funcionaven amb energia hidràulica i
màquines de vapor i, finalment, els dipòsits i magatzems situats a la part
baixa on s’ensacava el ciment i es carregava al carrilet per a ser transportat
fins a l’estación de tren de Guardiola de Berguedà. A l’interior d’aquest forn
rotatori també es pot veure l’evolució de la calcinació de la matèria primera
(la roca calcària i l’argila) a diferents temperatures fins a aconseguir-se la
fusió a 1500 ºC i, com a consequència d’aquesta fusió, la formació d’un
producte anomenat clínquer el qual
s’ha de pulveritzar per a obtenir el ciment.
Maqueta del conjunt de la fàbrica
Recreació de l'interior d'un forn rotatori
Esquema de la fàbrica en cascada
Sortint de la
sala principal del museu, on a la seva època s’ensacava el ciment, entrem a una
altra gran sala on s’enmagatzemava el pòrtland en unes sitges de fusta i on
podem veure un audiovisual, elaborat amb filmacions fetes a l’any 1920, i l’exposició
de fotos Imatges del Berguedà al segle
XX.
A partir
d’aquí ens posem els cascs i sortim a l’exterior a observar la part visitable
de la fàbrica començant pel dipòsit del clínquer, un espai enorme i des d’on,
quan es pot, s’accedeix als corredors subterranis. A cada moment hi ha petits
plafons que ens situen dins la fàbrica i a l’instant precís del procés de
producció. De totes maneres la imaginació ha de treballar de valent per tal de
fer-se una idea de com era la fàbrica amb la maquinària present i en marxa.
Interior del dipòsit del clínquer
Plafó explicatiu i situació dins el conjunt de la fàbrica
No cal dir
que quan la fàbrica estava a ple rendiment, per les seves xemeneies sortien
fums i pols a dojo, per la qual cosa els problemes mediambientals i
respiratoris eren enormes i encara ara hi ha una gruixuda crosta de ciment que
recobreix les roques dels voltants de la fàbrica.
Aspecte de la crosta de ciment
Retornant cap
al vestíbul, passem pels laboratoris on constantment s’analitzaven mostres de cadascuna
de les fases de producció per tal d’ajustar, a cada moment, la composició de la
matèria primera i la temperatura o el ritme dels forns. Tot aquest control era
necessari per a obtenir la màxima qualitat del ciment pòrtland.
A la petita
botigueta, a més de records i productes típics de l’Alt Berguedà, també es pot
adquirir el quadern nún. 17 de la sèrie Quaderns
de Didàctica i Difusió editat pel Museu de la Ciència i de la Tècnica de
Catalunya on es fa un desplegament de la història de la fàbrica així com també del
seu funcionament, amb esquemes tridimensionals molt didàctics i fotografies de
l’època, cosa que ens pot facilitar l’esforç que suposa imaginar-se la fàbrica
completa.
Aquí
finalitzem aquesta interessant visita a la fàbrica de ciment Asland de Castellar de n’Hug. En
properes ressenyes apareixeran uns itineraris per la serra de Catllaràs els
quals ens permetran visitar els indrets on s’extreia el carbó que es consumia
als forns rotatoris de la fàbrica, així com també el camí que seguia el carbó
per arribar a la fàbrica i el procés de preparació d’aquest carbó abans de ser
introduït als forns. Per a més
informació cliqueu aquí
