Mn. Francesc Nicolau: D'ON SURTEN LES EMISSIONS DE METÀ AL PLANETA MART?

Els astrònoms están desconcertats. A prop d’on la NASA té el tot terreny Curiosity (que, com sabeu, es trova a Mart des de l’agost del 2012) es veu que hi ha alguna cosa estranya que de cop emeté una notable quantitat de gas metà, detectat tot seguit pels instruments de precisió que té aquest tot terreny americà. Com tothom sap, aquest gas pot procedir d’éssers vius, si bé no necessàriament. Hi ha fenòmens geològics que també poden formar-lo sense intervenció de cap vivent. Quina será la procedència d’aquest gas al planeta Mart?

La sonda Cusiosity a Mart (es.wikipedia.org)

Cal afegir-hi que el Curiosity també havia detectat ja la presencia de molècules orgàniques en el terra del planeta vermell, és a dir, en el cràter del volcà Gale, que és on es troba l’artefacte. Què vol dir això? Els indicis són que en aquest cràter hi va haver un llac en un passat remot i Caroline Freissinet, científica de la missió Curiosity ens diu: «Pensem que la vida a la Terra va començar fa uns 3.800 milions d’anys i els nostres resultats indiquen que a Mart hi ha llocs on es donàven les mateixes condicions en aquella época: aigua líquida, un entorn càlid i molècules orgàniques. Si la vida va aparèixer a la Terra, per què no podía aparèixer també a Mart?» I hi hauria deixat aquestes molècules. Probabilitat molt minsa, és clar.

L'astrobiòloga Caroline Freissinet (www.mars.nasa.gov)

El metà detectat pels aparells del Curiosity va ser sobtat, com una flatulencia, però que a l’atmosfera de Mart hi ha una mínima quantitat d’aquest gas ja era cosa sabuda, perquè es pot mesurar des de la Terra. Un telescopi de Hawaii en va registrar el 1999 una quantitat de 10 parts per mil milions (10ppb). I quatre anys més tard un altre telescopi va detectar una concentració quatre vegades més alta (40 ppb), i la nau Mars Express de l’Agència Espacial Europea el 2004 va trobar 15 ppb. I més tard la NASA enregistrava 60 ppb. Qui tenia raó?

La novetat descoberta ara és que varia la quantitat de metà que realment es troba a l’atmosfera, és a dir, que no és homogènia perquè el que passa és que encara n’hi ha emissions. Això ho ha demostrat ben clar el Curiosity comunicant-nos que de cop pot aparèixer una nova irrupció d’aquest gas i s’ha acabat dient que no sabem d’on surt el metà ni perquè apareix de cop.

I nosaltres, que no en som experts, acabem dient que potser l’explicació és senzilla, ja que es pot formar també geològicament. Esperem, tanmateix, que els científics ens puguin dir alguna cosa més a mesura que vagin trobant més dades aclaridores.

Mn. Francesc Nicolau: UNA NOVA ESPÈCIE DE ROQUES CREADA PER L'HOME

El que avui us explicaré és quasi una bajanada, però com que va ser una notícia apareguda a la prestigiosa revista Science, crec que no faré mal fet de donar-vos-la a conèixer. Tots sabeu que des de fa segles els geòlegs classifiquen les roques del nostre planeta en tres grups: magmàtiques (o eruptives), sedimentàries (o exògenes) i metamòrfiques, segons que s’hagin format simplement per solidificació dels materials que componen el nostre planeta, o per sedimentació dels que superficialment s’han anat dipositant, o per transformació a causa de la calor interna i de l’augment de la pressió en ésser enterrades a gran profunditat.

Exemplar de roca ígnia (basalt) www.roques.wikispaces.com

Quan diem «roca» en geologia sempe volem significar un conjunt de minerals de l’escorça terrestre que es troben formant una certa homogeneïtat en la seva barreja. Tothom sap, per exemple, que la roca anomenada granit és un complex de tres minerals: quars, feldspat (generalment l’ortosa) i mica. També pot haver-hi, però, roques formades per un sol mineral com són les calcàries, formades pel mineral calcita, o el carbó.

Doncs bé, la notícia que us haig de comunicar és que els humans hem produït una nova espècie de roca formada a partir dels plàstics: s’ha anomenat plastiglomerat. A la platja de Kamilo (Hawaii) els geòlegs han trobat una formació mineral fins ara desconeguda que han designat amb aquest nom. Es tracta d’una platja poc freqüentada d’uns 700 metres de longitud que es troba a 12 Km de la carretera asfaltada més propera. A ella només s’hi acosten els campistes que hi planten les seves tendes i hi encenen fogueres. I què és el que ha passat? Com que cremen residus plàstics (els que ells tenen i també els que arriben arrossegats per les ones), el plàstic fos actua com un ciment que compacta sorra de la platja i també material volcànic i fragments de coralls i petxinesque hi ha allí.

Exemplar de plastiglomerat (www.sierraclub.org)

Després de recollir diverses mostres d’aquesta «roca», la investigadora Patricia Corcoran, en el seu article a Science, ens diu que en qualsevol que en qualsevol lloc on hi hagi abundor de plàstic i una font de calor, com una foguera o una manifestació volcànica activa, «hi ha potencial de formació de plastiglomerats». Com que el món té ara uns 6.000 milions de tones de plàstic acumulades, els autors de la investigació diuen que hi ha d’haver gran quantitat de plastiglomerats encara per descobrir en altres indrets del nostre planeta, cosa que vol dir que això acabarà tenint un gran impacte en la història geològica de la Terra i potser aquests plastiglomerats seran indicadors de l’època geològica actual pels geòlegs del futur... Ens sembla, però, que aquesta darrera afirmació va més enllà del que aquest simple fet pugui suggerir, però això no vol dir pas que no sigui interessant el que us he explicat.

Mn. Francesc Nicolau: S'HA INICIAT LA SISENA GRAN EXTINCIÓ?

Un article que es va publicar a la revista Science , titulat «Fauna en desaparició», em va fer reflexionar i crec que el que hi deia també us interssarà conèixer-ho: es tracta dels resultats d’un estudi liderat per la UCL (University College de Londres) sota la dirección de Ben Collen, expert en biociències. El treball que es féu es va centrar sobretot en la desaparició dels invertebrats, principalment insectes, perquè fins ara han estat els menys estudiats, però sense deixar de banda els vertebrats dels quals s’ha constatat que ens els últims cinc segles n’ha desaparegut 322 espècies, a més de reduïr-se la población de moltes altres en un 25%.

El Dr. Ben Collen (www.ucl.ac)

Ara bé, la cosa dels invertebrats ha causat sorpresa als mateixos investigadors ja que el 67% de les espècies que s’han pogut monitorar presenten un descens poblacional d’un 45% de mitjana en els últims 35 anys. Dels insectes més comuns―papallones, escarabats, abelles i vespes―només al Regne Unit els científics constataven ja un descens d’entre el 30 i el 60% en els darrers 40 anys. No és estrany que Ben Collen digui: «Ens vam quedar impactats en descubrir en els invertebrats pèrdues similars a les dels animals més grans, ja que anteriorment es pensaba que els invertebrats eren més resistents. Encara que no sabem completament quin será l’impacte a llarg termini de la disminució en nombre, si que sabem que en l’actualitat ens trobem en la posición potencialment perillosa de perdre una part integral dels ecosistemes sense saber quin paper tenen».

Exemplar del lepidòpter Heodes vergaureae

Potser pensareu que a la humanitat això l’afecta poc, però no us ho cregueu. S’ha de recordar que en el 75% de tots els cultius alimentaris es requereix la pol·linització dels insectes; sense ells, sobretot les abelles, no es fecundarien les flors i els cultius es perdrien. Si a tot això hi afegim la desforestació que s’ha estès a tants països, no és estrany que els autors de l’article acabin dient: «Els humans han desencadenat una onada d’extinció, amenaça i declivi de les poblacions animals que pot ser comparable tant en velocitat com en magnitud amb les cins extincions massives prèvies de la historia de la Terra».

Com sabeu l’última gran extinció masiva d’espècies vives a la historia geológica va ser fa uns 65 milions d’anys causat per l’impacte d’un meteorit, el qual assenyalà la fi de l’era Secundària, amb l’extinció d’un 75% de les espècies. Ara l’home estaría fent un treball semblant al d’aquest gran impacte caigut del cel. NO siguem pessimistes, però tingue,m en compte que les dades reals ens manifesten la situación en la que estem.