Màrius Asensi: VIATGE A NAMÍBIA (i III)

DIA 14:

Falta poc per Etosha, pel camí ja veiem unes girafes.

Per fi, hem arribat a Etosha. Etosha és un dels parcs naturals més grans del món. Té una superfície de 22.270 km² (més o menys com Eslovènia).

Etosha d'est a oest fa uns 350 km i té dos ecosistemes: sabana i bosc baix (arbustos). Té un llac enorme al centre i el parc disposa de diferents càmpings pels turistes. Etosha es troba a 435 km o 535 km de Windhoek (depèn de la sortida que agafis).

Els dos primers dies vàrem estar a Okaukejo on, típic dels càmpings, tenen una bassa artificial per observar els animals que van a beure aigua, com un amfiteatre romà. Just arribar vaig anar-hi i vaig trobar els meus dos primers elefants remullant-se.

El més curiós és que els animals tenen “normes” pel que fa a l'ordre de beure aigua. Els elefants els primers, rinoceronts, girafes, zebres desprès, lleons, hienes, Springboks, òrixs, xacals, etc.

Durant el dia vaig veure molts animals, i en grans quantitats, però en faltaven dos:  rinoceronts i lleons.

Quan arriba la posta de Sol, la vàrem veure a una torre que hi ha al càmping de Okaukejo.

A la nit vàrem anar a la bassa, on els tocava a les girafes.

DIA 15:

El mateix de sempre, ens despertem i a voltar per Etosha. Durant el dia faig ni mes ni menys que 909 fotos. Zebres, xacals, girafes, gallines de Guinea, Springnbox, òrixs, elefants, i finalment, tres lleons. Per fi he pogut veure els famosos lleons en llibertat.

S'ha de dir que en tot el parc, està completament prohibit sortir del vehicle, i per primera vegada veig que una norma es compleix sense discussions. Es que directament, t'hi jugues la vida.

També a la tarda, vàrem veure una hiena i kudus.

Deixem Okaukejo per anar a Halali. També amb una bassa, on vaig poder veure rinoceronts al vespre i la posta de Sol.

Allà només s'escoltaven les càmeres, cap soroll més.

DIA 16:

Deixem Etosha però, sortint d’allà, encara vàrem veure algun animal.

Ara anem direcció Tsumeb, conegut pels minerals de les seves mines.

Vàrem visitar un museu de la història de Namíbia i poc més.

El més sorprenent d'allà és que, tantes mines que hi ha i cap botiga de minerals.

Sortint de Tsumeb, anem a visitar el meteorit de Hoba, format per un 84% de ferro i un 16% de níquel, i pesa 60 tones. Les seves mides són 2,7m x 2,7m x 0,9m.

El mateix dia ja arribem a Windhoek, per sopar i marxar de Namíbia.

DIA 17-18:

Agafem el vol cap a Johannesburg, després un altre cap a Zürich i finalment cap a Barcelona.

Els vols els passàrem recordant Namíbia i tot el que ens ha ensenyat.

Amics del Museu: NOTÍCIA

La revista Cavall Fort (núm.1181, octubre de 2011) ha publicat un article de Mn.Francesc Nicolau, amb el títol "Hi ha moltes menes de galàxies", dirigit al públic més jove per tal que s'acostin al món de l'astronomia d'una manera didàctica i divertida alhora.

 

Màrius Asensi: VIATGE A NAMÍBIA (II)

DIA 10:

Ens despertem a Swakopmund i decidim fer una volta per la ciutat, gran en comparació amb altres ciutats de Namíbia. Observo que moltes cases són d'arquitectura d'Alemanya i que en comparació de Catalunya, els carrers son molt més amples.

Mirant el mapa de la ciutat, es veu que hi ha un museu de minerals: “Kristall Galerie”, l'anem a visitar uns quants del grup. En aquest museu, hi ha exposada la geoda més gran del món.

Dinem allà i a la tarda decidim anar a buscar la Welwitschia mirabilis, planta típica del desert del Namib. El més sorprenent és que poden viure 1000-2000 anys.

Finalment no la vàrem trobar perquè ja s’enfosquia i feia força aire que provocava una sensació de molt fred. Això si, vàrem veure una posta de Sol molt bonica.

DIA 11:

Ens acomiadem de Swakopmund, i de l’oceà Atlàntic, per anar cap al nord direcció Etosha.

Però abans, a la costa hi havia un vaixell pesquer a la deriva, i varem parar a fer-li unes fotos.

Una mica més amunt vàrem veure una de les colònies més grans d'óssos marins, a Cape Cross. Diuen que s'han arribat a 250.000 exemplars, però que avui dia, només en queden uns 10.000.

Està ben muntat, han fet una passarel·la per veure'ls millor, però s'ha de reconèixer que feia una olor molt forta i gairebé insuportable. Això si, val la pena aguantar, és impressionant.

A la nit vàrem acampar a la zona de Spitzkoppe, on hi ha la muntanya més alta de Namíbia, el Brandberg de 2.606 metres, un lloc impressionant, molt bonic i solitari.

DIA 12:

Ja és de dia, surt el sol entre les muntanyes de Spitzkoppe. Escolto uns crits d'un animal, no sé quin és, fins que a pocs metres del campament observo baixar una família de “Rock Hyrax” (en català: Damà roquer del Cap), una espècie de rosegador, amb forma de conill (cos i cua). Ràpidament i encuriosit per l'animal començo a escalar fins on suposadament estava el seu cau. El trobo amb una família de Damà que em cridaven perquè marxés, els hi vaig fer fotos i els vaig deixar em pau.

Ja marxant d'allà, trobem una altra família de Damà, molt gran, més fotos i en n’anem en direcció, Etosha. Però tot fent camí cap allà parem a veure unes pintures rupestres, que no eren pintures sinó gravats a les pedres.

Arribem a un càmping, acampem i dormim fins l’endemà.

DIA 13:

Era dilluns, al càmping, ens diuen “bon dia” uns ocells, negres amb unes ratlles vermelles a la cua, i també un “Yelowbilled Hornbill”.

Marxem del càmping i anem cap Etosha, quan ens adonem que tenim una roda punxada. Pel camí trobem un poblat petit, on ens l'arreglen. Era sorprenent, perquè “el taller” estava ple de peces de cotxe antigues però potser encara utilitzables.

Al migdia parem a dinar a un càmping a prop d’un riu amb aigua. Era com un oasi. Allà, el líder de les vacances em va portar a veure unes Welwitschia mirabilis, petites però com les dels catàlegs d'allà, una planta curiosa.

Allà mateix estava ple de llangardaixos, de color vermell, groc i un de gris bastant gran,i és quan en observar-los de prop vaig veure els dracs dels videojocs que acostumo a jugar.

Després de dinar continuem viatjant, on se’ns va fer de nit i vàrem plantar les tendes a una zona d’acampada que no sortia a cap mapa, i portada per dues senyores.

La sorpresa que em vaig emportar en veure que el lavabo i dutxa no tenien res de normal: la dutxa era una caldera per escalfar l'aigua i una tela, sense sostre, per protegir la intimitat, i el lavabo més o menys igual.

Isabel Benet: SERRAT DE LA MOIXA

Aquest és un itinerari de mitjana dificultat que es dirigeix al Serrat de la Moixa, entre les serres del Cadí i de Moixeró (frontera de les comarques del Berguedà i la Cerdanya), i que s’inicia prop del coll de Pendís al qual s’accedeix per una pista que comença al poble de Riu de Cerdanya (a la boca nord del Túnel del Cadí), i que està en bones condicions fins al refugi del Serrat de les Esposes. A partir d’aquí, però, s’ha d’anar en compte si es va en turisme.

Deixem el vehicle a la cruïlla amb la pista que ve de la vall de l’Ingla i que està en molt mal estat. Un cop creuada la barrera que impedeix l’accés motoritzat al Coll de Pendís, comencem a caminar en direcció sud, en suau pujada, cap a aquest coll tot trepitjant les pissarres fosques i els microconglomerats del Carbonífer (fàcies Culm). Seguidament, però, trobem uns materials força diferents: es tracta de les anomenades “Riolites de Gréixer”.

Aquestes són unes roques volcàniques de composició àcida i textura porfírica en les que destaquen uns fenocristalls de feldspat (sanidina i oligoclasi) i de quars, dins una matriu microcristal·lina que sovint presenta textura fluïdal. D’aquí prové el nom “riolita” que deriva del grec rhéos (corrent) i líthos (roca).

Degut a la seva duresa, aquestes roques formen una espectacular cresta que talla la pista a l’alçada del Coll Roig, també són un xic més “modernes” que les dacites de Prat d’Aguiló (veure article: Cadí, aspectes naturalistes. Agost’11) ja que aquestes riolites es van emplaçar durant el Permià inferior (finals del Paleozoic) en el decurs d’una gran erupció volcànica comparable a la que va tenir lloc al Mount St.Helens (a les Muntanyes Rocalloses d’Estats Units) l’any 1980. Aquell antic volcà va expulsar tal quantitat de núvols roents que es va formar una capa d’ignimbrites i piroclastes que, encara avui, es pot reconèixer des de Campelles (a la vall de Ribes) fins al coll de Fadas (prop de Castejón de Sos, als pirineus aragonesos), produïnt-se així un excel·lent nivell guia (per isocronia i extensió) de l’anomenada Unitat Roja Inferior, la qual no apareix en aquest itinerari ja que, immediatament després de les riolites, ja afloren les calcàries del Maastrichtià (Cretaci superior) en les quals es pot trobar alguna fauna marina fòssil.

Estem davant el que s’anomena una “llacuna estratigràfica”, doncs falten els sediments de pràcticament tot el Mesozoic (Triàsic, Juràssic i quasi tot el Cretaci). Al Coll de Pendís ja apareixen els materials detrítics de la fàcies garummiana, que deu el seu nom a un condiment d’origen romà, ja que aquests sediments solen tenir coloracions característiques entre ataronjades, ocres i vermelloses.

 Dins aquests sediments es troba el famós “Límit K-T” o sigui la separació entre el Mesozoic i el Cenozoic en el qual es va produir la darrera gran extinció ara fa uns 65Ma. Entre els animals més coneguts que van desaparèixer estan els dinosaures i els ammonits.

Entrem de ple a un espès bosc de pi roig, seguint el camí ben marcat amb pintura vermella i blanca (GR-150) i trepitjant els sediments de la fàcies garumniana.

Als marges del camí troben diverses flors entre les que destaquen la prunel·la vulgar (Prunella grandiflora), la valeriana i la pírola (Pyrola rotundifolia).

Prunel·la

Pírola

Poc a poc ens anem acostant a la cinglera formada per les calcàries amb alveolines de l’Ilerdià (Eocè inferior) i que constitueixen el vessant nord del Serrat de la Moixa. Entre les esquerdes de la roca es pot trobar una petita meravella: es tracta de l’orella d’ós (Ramonda myconi) que és l’única representant ibèrica de les plantes tropicals de la família de les gesneriàcies; això s’explica pel fet que aquesta planta ja existia als Pirineus i serres properes abans de les glaciacions del Quaternari, per això se la considera una relíquia de la flora terciària i per tan una planta protegida.

Orella d'ós

Un cop superat el cingle ens situem al coll de la Moixa des d’on val la pena seguir el caire del cingle en direcció sud fins a la propera Roca de la Moixa des d’on es contempla, per ponent, la Serra de la Muga i el pas de Tancalaporta.

En aquests prats alts hi creix el panical blau (Eryngium bourgatii), planta endèmica amb aspecte de card però que en realitat és una parenta de l’api. El botànic occità que la va descriure per primer cop, Antoine Gouan, la va dedicar al seu amic i company d’herborització, el metge Bougart, quan Gouan va fer el primer estudi seriós de la flora del Capcir, el Conflent i la Cerdanya ( en especial de la vall d’Eina) a finals del segle XVIII.

A les roques del cingle s’arrapa una planta en forma de roseta les fulles de la qual tenen unes petites dents blanquinoses que no són més que precipitacions de carbonat càlcic que expulsa la pròpia planta a través d’uns porus. Es tracta de la corona de rei (Saxifraga longifolia) que només floreix el darrer any de la seva vida tot formant una panícula espectacular de fins mig metre de longitud.

També a les pedres apareix la paroníquia de roca (Paronychia kapela), petita planta reptant i de flors argentades.

Des de la Roca de la Moixa estant i mirant cap a llevant, es té una bona vista de la vall del Bastareny que s’estén fins a la població de Bagà, situada als peus de la Serra de Moixeró (a la boca sud del Túnel del Cadí).

També des d’aquí tenim una molt bona panoràmica de la cara nord del Pedraforca del qual destaca el Pollegó Superior, el seu punt culminant.

El retorn el fem pel mateix camí d’anada tot deleitant-nos amb els clavells de pastor (Dianthus hyssopifolius) els pètals dels quals semblen haver estat retallats amb delicades tisores.

Dades: Distància aprox.:10Km   Desnivell: 250m

Nota: Sortida realitzada el 15 de Juliol de 2011. Esquema extret del mapa Excursionista Cerdanya; E. 1:50.000; Ed.Alpina