Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 28 de novembre del 2022

Isabel Benet i Ventus: Itinerari a la Torre de les Conclues (I)

Quan vam descriure l’espectacular recorregut pel congost de Mont-rebei vam prometre que tornaríem al poble de Corçà per fer-hi una visita i iniciar des d’aquí un altre no menys espectacular itinerari a peu cap a la Torre de les Conclues, una construcció medieval (s.XII-XIII) situada damunt un esfereïdor penyal abocat al pantà de Canelles.

La Torre de les Conclues suspesa damunt el congost de Fet

Per arribar a Corçà ho farem, com sempre, des de Balaguer per la carretera C-12, tot travessant el Port d’Àger (o Cap de la Creu). Des d’aquí ja podem distingir alguns llocs coneguts i d’altres que coneixerem ben aviat. També ja podem observar alguns materials que també veurem més endavant com són unes margues i lutites de color gris daurat i que destaquen en un vessant xaragallat. També aquí podem observar de ben a prop les cèlebres calcàries d’alveolines, les quals ja hem vist en molts d’altres itineraris per la zona i on aquests petits foraminífers destaquen fàcilment sobre la roca gris o rosada.

Panoràmica des del Port d'Àger

Aspecte de la "calcària d'alveolines"

Des del Port d’Àger seguim baixant per la C-12 i, uns 2 Km abans d’arribar a Àger, ens desviem a l’esquerra per l’estreta carretera que porta a Corçà, tot deixant de banda l’accés als pobles d’Agulló i Millà. En arribar a Corçà deixem el cotxe en un petit aparcament que es troba just a l’entrada del poble i comencem a caminar pels seus carrers que rodegen un petit turó, al capdamunt del qual es troben les restes del seu castell.

El poble de Corçà sota un turó

Situats al peu del vessant sud del turonet, observem que aquest està format mig per calcàries i mig per uns blocs (bretxes) que semblen poc consolidats: estem sobre una estructura tectònica molt complexa relacionada amb el front d’encavalcament del Montsec d’Ares.

El turó exhibeix una estructura molt complexa

Per una millor observació d’aquesta estructura, pugem al citat turó on, a més de les restes del castell (del qual només en queda el mur sud), també veiem com les bretxes afloren al seu punt més alt.

Mur sud del castell de Corçà

Aspecte de les bretxes al cim del turó

Des del capdamunt del turó, situat a 680 m d’alçada, podem veure com els Montsecs d’Ares i d’Estall s’estenen per l’horitzó nord separats per l’osca de Mont-rebei i, al sud, es despleguen les serres de Millà i Sabinós separades pel congost de Fet. Si ens fixem bé, podrem també veure la Torre de les Conclues, el nostre objectiu, coronant una piràmide coberta de matolls. Enfront de la torre està una altra vistosa estructura tectònica de la qual també n’haurem de parlar: l’anticlinal de les Conclues.

Vistes al sud des del cim del turó de Corçà

L’estructura, però, que hem pujat a observar es troba a llevant tot formant un esperó rocós que es desprèn del Montsec de Badia i damunt del qual es troben les restes de la torre de Sant Bartomeu (o dels Moros) i alguns murs, que és tot el que queda de l’antic castell de Claramunt.  Es tracta d’un plec dit “en genoll”, el responsable de que en aquest esperó no aflorin ni el Juràssic ni el Cretaci inferior, materials que sí que afloren a banda i banda de l’esperó per causa de l’erosió. Gastronòmicament, l’estructura es pot comparar amb unes postres dites “braç de gitano”.

Vistes a llevant



Aquest és el misteri que s’havia de resoldre al Mas de Gassol quan, damunt del Triàsic superior (fàcies Keuper) ja es trobaven els materials del Cretaci superior. Aquesta estructura també és la responsable que al nord de la masia de Mossenye es trobi un tascó de materials del Cretaci superior corresponents al flanc invers d’aquest plec. També es troba un tascó d’aquesta mena a l’indret de la Passarel·la, però que no és tan visible. Cap a ponent tenim la serra de Cantaperdius, sota la qual continua el front d’encavalcament del Montsec, ben visible en el paisatge, i on els materials del Cretaci superior es col·loquen damunt els de l’Eocè inferior.

Vistes a ponent

Després de delectar-nos amb tan complicada estructura, anem a descriure el recorregut excursionista que ens durà a la Torre de les Conclues (per a més detalls de l’excursió, cliqueu aquí).

Esquema i track de l'itinerari excursionista

Iniciem el recorregut a tocar de l’església de Corçà, on un camí mig empedrat ens condueix a la pista asfaltada que baixa al pantà de Canelles. Seguim un metres per aquesta carretera fins que trobem una pista a l’esquerra per on anem perdent alçada tot deixant enrere el poble de Corçà.

Deixem enrere Corçà....

...i ens encarem a la serra de Sabinós...

...tot passant pel Mas de Joaquim

Així anem fins travessar el barranc de les Colomines i continuar a l’esquerra cap al Mas de Joaquim on finalitza la pista. A partir d’aquí seguim un corriol que es dirigeix cap a la zona dels Espins, un conjunt de dos crestalls rocosos separats per profundes barrancades i que cal travessar per arribar, finalment, al peu del turó on s’alça la Torre de les Conclues. Pel camí anem tenint vistes de l’altra riba del pantà, ja dins l’Aragó, on destaca l’església del poble de Fet, enlairada damunt un cingle vermellós.

Travessem un parell de crestalls rocosos...

...amb bones vistes sobre el pantà de Canelles i el poble de Fet

Travessem també un parell de profundes barrancades

Finalment, pugem al turó on es troba la Torre de les Conclues

Una curta però penosa pujada, mig per corriol i mig per tartera, ens deixa al cim del turonet. Fins aquí hem fet uns 4,5 Km de recorregut (que el recorregut total serà el doble perquè hem de tornar pel mateix camí) i ens trobem a una alçada de 696 m, similar a l’alçada de Corçà. Des d’aquí estant tenim una molt bona vista del Montsec, el congost de Mont-rebei, el pantà de Canelles i la cresta dels Espins que hem travessat. Per accedir a l’interior de la torre ho fem a través d’una gran obertura que hi ha al seu mur nord.

Panoràmica cap al nord des de la Torre de les Conclues

Accedim a l'interior de la torre per una obertura

Així entrem a un espai rectangular amb un arc suspès, mig apuntat (s.XII-XIII), que suportava un pis superior. Per una porta adovellada sortim a un esfereïdor balcó que dona directament sobre el congost de Fet. Estem sota la carena de les serres de Millà i Sabinós que ens tanquen l’horitzó pel sud.

Arc gòtic suspès

Porta adovellada al mur sud que ens deixa en un balcó....

...amb paoroses vistes sobre el congost de Fet

Fins aquí ha estat la descripció excursionista cap a la Torre de les Conclues i, com el retorn es fa pel mateix camí, procedirem a la descripció geològica de l’itinerari, ja que així anirem en sentit cronològic des dels materials més antics (del Cretaci superior) fins als més moderns (de l’Eocè inferior).

Vista lateral de l'anticlinal de les Conclues

Abans de marxar, però, donem un cop d’ull a l’impressionant anticlinal de les Conclues que des d’aquí veiem sota el mirador de la serra de Millà, i del qual en seguirem parlant en el proper capítol d’aquesta història. 

NOTA: Si voleu anar al següent capítol, cliqueu aquí.

dijous, 24 de novembre del 2022

Amics del Museu: “VIURE ENTRE VOLCANS: UN ANY DESPRËS DE L’ERUPCIO DE TAGOJAITE, LA PALMA”

Us informem que el dimarts 29 de novembre, de 18,30 a 20 h, al Museu de Ciències Naturals de Barcelona (pl. Leonardo da Vinci, 4-5, parc del Fòrum) tindrà lloc la tertúlia "Viure entre volcans: un any després de l'erupció de Tagojaite, La Palma".

És gratuïta, però s'ha de fer la reserva prèvia.



Més informació en el següent enllaç:

https://museuciencies.cat/activitats/2022-11-29_conversesnat/

Museu de Ciències Naturals de Barcelona

Pl. Leonardo da Vinci, 4-5

Parc del Fòrum

08019 Barcelona

Tel. 932566002


dilluns, 21 de novembre del 2022

Mn. Francesc Nicolau: L'economia de l'hidrogen en perspectiva

Em preguntareu què s’entén per economia de l’hidrogen. És una expressió que s’ha inventat per designar un modes de producció d’energia basat en l’hidrogen.  I cal dir també que és la designació del desig de molts experts en el tema energètiques la principal font d’energia que s’utilitzi d’ara endavant per a les necessitats que té la vida humana sigui precisament d’aquesta mena i substitueixi les actuals fonts energètiques basades en l’ús de combustibles fòssils (gas i petroli).

Se’n diu «economia» perquè, a la llarga, sembla que aquesta mena d’energia serà més econòmica que aquestes altres que ara fem servir i és interessant saber per què es desitja que sigui l’hidrogen el que ens proporcioni energia i com es troba la realització de la seva obtenció.

Model de planta de producció i emmagatzematge d'hidrogen 
mundiario

Amb el títol The Hydrogen Economy, el 2002 el nord-americà Jeremy Rifkin ja va publicar un llibre sobre aquest tema, i l’editorial Paidós en va fer la traducció al castellà: La economia del hidrogeno. Aquest llibre és una exposició de com la humanitat ha fet ús de les diferents formes d’energia que ha obtingut del medi natural per a fer front a les seves necessitats fins a l’actual aprofitament del petroli, que està experimentant, com tots sabem, la crisi de tenir una perspectiva d’acabar-se aviat; fer-ne ús, doncs, té una durada cada cop més limitada.

Aquest llibre ens ho explica amb detall fent notar, a més, que la combustió del petroli ha estat part important de la contaminació atmosfèrica amb el conseqüent canvi climàtic. Exposa, tot seguit, com la introducció de l’economia de l’hidrogen pot posar fi a aquesta crisi i com és de desitjable que així sigui, tot explicant el que s’hi ha fet fins ara al respecte.

Jeremy Rifkin 
Viquipèdia

L’hidrogen, descobert el 1776 pel britànic Henry Cavendish, constitueix en massa el 75% de l’univers: no hi ha perill de que se’ns acabi. Va començar a produir-se amb finalitats comercials el 1920, i com que és un component de l’aigua es pot obtenir fàcilment per electròlisi, i el més important: és un combustible que no deixa residus. Com a tal es començà a fer servir entre el 1920 i 1930 per a l’aviació i, poc més tard, a Alemanya i Anglaterra ja s’utilitzava experimentalment en cotxes, camions i locomotores. Però no és fins al 1973 que Amèrica, amb la crisi del petroli, es decidí posar més atenció a l’hidrogen, i més encara als anys noranta quan es parla de com s’incrementava la contaminació per CO².

El 6 de setembre de 1995 v a començar a funcionar la primera planta solar d’hidrogen a Califòrnia (EEUU). Hem dit «solar» perquè l’energia que la feia funcionar era la radiació del sol. Però també es poden construir plantes d’aquestes amb energia eòlica, com ja s’ha fet en alguns països d’Europa. Entra altres hem d’esmentar l’estació comercial que va obrir Alemanya a Hamburg el 4 de gener dels 1999.

Hem de dir, doncs, que ja s’ha fet alguna cosa, però és molt més el que cal fer. Acabem amb unes paraules de Rifkin: «Per primera vegada a la història tenim al nostra abast una forma d’energia omnipresent que acabarà sent tan barata com els ordenadors personals.... S’obrirà la possibilitat de democratitzar veritablement l’energia i posar-la a l’abast de tots els éssers humans de la Terra» Déu ho faci!

dilluns, 14 de novembre del 2022

Amics del Museu: Guia geològica de Montsant

Acaba d’arribar a la nostra biblioteca del Museu, de la mà d'en Ferran Colombo, la segona edició (2021) de la guia geològica dedicada a la Serra de Montsant, editada pel Parc Natural de la Serra de Montsant i amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya, essent els seus autors en Manu Gómez i Ferran Colombo amb la col·laboració de David Albalat.

La guia s’estructura en una sèrie de capítols, el primer dels quals tracta de temes  generals (com els conceptes de temps geològic, columna estratigràfica, l’edat de les roques de la zona...), així com també un xic d’història geològica, amb l’ajut de fotografies i esquemes senzills però molt didàctics, que ens situa dins els moviments de les plaques que van donar lloc a la formació del Montsant.



Tot això és una llarga introducció al cos de la guia on, per veure al camp el que s’explica al text, es proposa un llarg itinerari geològic entre Cabacés i Albarca dividit en tres etapes.

En cadascuna de les etapes s’especifica la distància del recorregut, el temps estimat, el desnivell acumulat i una sèrie de recomanacions, així com també la representació del recorregut sobre un mapa geològic on s’indiquen la situació de les fotografies que apareixen al text i també un perfil topogràfic.

Finalment, la guia inclou un glossari de termes geològics que apareixen al text pels lectors que no estiguin acostumats a aquesta terminologia tècnica, i també inclou tot un seguit de referències bibliogràfiques amb que es basa el text i per a tothom qui vulgui ampliar coneixements.

Així que ja ho sabeu: amb aquesta guia a la mà podreu gaudir més intensament del paisatge, la natura i el patrimoni històric i geològic d’aquesta impressionant serra situada al marge sud-oriental de la Depressió de l’Ebre i enganxada a l’extrem meridional de la Serralada Prelitoral a cavall de les comarques del Priorat i les Garrigues. Esperem que us agradi!!!!

dilluns, 7 de novembre del 2022

Jorgina Jordà: MINERGUALBA 2022

El passat dissabte 15 d'octubre, es va celebrar a Gualba la IV edició de la fira d'intercanvi i venda de minerals MINERGUALBA, que va tenir lloc a la Pista Poliesportiva 1 d'Octubre, un espai molt ampli i on hem estat molt còmodes.

L'esdeveniment va comptar amb representants de pràcticament tota la geografia catalana.



Es va poder gaudir de molta varietat mineralògica. Des de minerals de jaciments clàssics com calcita de Santa Eugènia de Berga; arsenopirita i sepiolita de Setcases; fluorita (d'un color molt bonic) de Sant Marçal; fluorita, cerussita i galena, de la Pedrera Berta; òpal de Caldes de Malavella; linarita, auricalcita i barita d'Ulldemolins; quars, microclina i albita de Massabé o una gran quantitat de mostres de fosfats de la mina la Mina Elvira, Bruguers (tinticita, fluorapatita, aragonita, montgomeryïta, planerita, etc.) i mineral del Turó de Montcada, entre els quals hi destacava un exemplar d’al·lòfana de gran mida, avui en dia impossible de trobar.



Cerussita de la pedrera Berta


Barita d’Ulldemolins



També minerals d’altres d'indrets menys coneguts, com ara calcita de la Pedrera del Sot de Goleres, Castellar del Vallès o del Coll de Pal, Bagà. Una curiosa calcedònia amb rosetes del pantà de Santana, Ivars de Noguera; aerinita de la presa de Canyelles; clorita pseudomòrfica de cordierita del Coll de la Boquera, Mont-ras; microclina i quars d'Arbúcies o quars i feldspat del Pla d'Encendra, Viladrau; fluorita de Tossa de Mar; aragonita d'Esterri d'Aneu i també bones mostres de prehnita amb quars de Gerri de la Sal.


Foto: Martí Rafel

Foto: Martí Rafel

Foto: Martí Rafel


Quars i feldespat del Pla d'Encendra, Viladrau

Prehnita amb quars de Gerri de la Sal.


I com no, mostres dels quarsos ametista de Santa Coloma de Farners premiats a la darrera fira de Sant Celoni.

De la resta de la Península Ibèrica, cal destacar les mostres de pirita i sofre de la Cañada de Verich, Terol; guixos d’un gran nombre de localitats com ara Fuentes de Ebro o Montalbán, piromorfita de mina Florisada, el Endrinal, Salamanca; magnesita molt bonica de la pedrera de los Serranos, Alacant; cassiterita d'una localitat poc coneguda com és Vilches, Jaén; wulfenita i menys habitual vanadinita de Las Albuñuelas, Granada; cinabri de la mina Escarlati, Puerto de las Señales, Lleó i un llarg etcètera.




En l'àmbit internacional, hi tornava a haver molta representació de minerals del Marroc (vanadinita, malaquita, atzurita, fluorita, calcita, piromorfita, etc.) i també del Vietnam: espinel·la, robí...

Piromorfita de Bou Iboulkhir, Khenifra, Marroc. Mida de la peça: 6 x 6 cm Foto: Pedro Mingueza


Tampoc no van faltar els micromuntatges de localitats variades com: anatasa, titanita i fluorapatita, de Vielha; esfalerita, tetraedrita, semseyita, ullmannita i bottinoïta de Lanzuela, Terol; duftita de Cabezo de Hierro; sulfurs i carbonats de la Pedrera Berta; willemita de Sant Fost de Campsentelles i unes boniques mostres de titanita, fluorcalciopiroclor i aegirina de les Illes Açores.


Foto: Martí Rafel


Menció especial pels minerals poc coneguts, només aptes pels qui volen tenir la màxima representació d'espècies i també per les mostres de localitats tipus com ara la vauxita de la mina Siglo XX, Llallagua, Bolívia o la kulanita amb fluorapatita de Rapid Creek, Yukon, Canadà.



Es va comptar amb tallers d'iniciació a la mineralogia coordinats pel GMC i que estaven dirigits a tots els visitants però, especialment, als més petits.



També es va poder fer donació d'alguns exemplars pel Museu de Minerals de Gualba, amb l'objectiu que a poc a poc es converteixi en un referent de la mineralogia catalana.

Per acabar, pels qui van voler sumar-se es va realitzar un dinar molt distès i agradable amb tot d'anècdotes i històries mineralògiques de sobretaula.

Foto: Joan Vinyoles


Només queda donar les gràcies a tots els organitzadors i participants d'aquesta ja quarta IV de MINERGUALBA i, en especial, a l'Ajuntament de Gualba i al Grup Mineralògic Català, per l'esforç que comporta organitzar esdeveniments com aquest del que tots en podem gaudir.