Després d’haver visitat el Montsec de Meià (o de Rúbies), el més oriental dels “montsecs”, ara ens desplacem cap a l’extrem occidental del Montsec d’Ares, el “montsec” central, per donar un cop d’ull a un indret realment magnífic: el congost de Mont-rebei, excavat pel riu Noguera Ribagorçana i una de les joies més apreciades del recentment declarat Geoparc-Orígens (abans anomenat Geoparc Conca de Tremp-Montsec).
El congost de
Mont-rebei és un paratge impressionant de verticals parets calcàries d’uns 500
metres d’altura i separades, en el punt més estret, per només 20 metres i per
on discorre un camí artificial excavat a la roca. Aquest indret, però, no és tan
sols interessant a nivell paisatgístic sinó que també ho és a nivell geològic
com es veurà.
El punt més
fàcil per accedir-hi, però també més regulat, està al nord, per Pont de
Montanyana i la Masieta, encara que des de fa un temps també s’hi accedeix des
de l’enlairat poble de Montfalcó a través del discutible traçat del Camino Natural de Montfalcó al Congost de
Mont-rebei, camí que de “natural” no té res, ja que discorre per
passarel·les metàl·liques clavades als cingles i un pont penjant que uneix
ambdues ribes. Nosaltres, però, proposem la clàssica excursió des del poble de
Corçà, més llarga però més gratificant perquè al llarg del seu recorregut
veurem interessants materials i espectaculars estructures tectòniques. La
manera més directa d’arribar-hi és des de Balaguer, per la carretera C-12, tot
travessant el port d’Àger. Al capdamunt del port val la pena aturar-se per
contemplar l’espectacle de la serra del Montsec desplegada en la seva totalitat
davant els nostres ulls.
A la nostra
dreta, per llevant, s’aixeca el Montsec de Meià (o de Rúbies). Enfront tenim el
Montsec d’Ares, el més gran dels tres “montsecs” i separat del de Meià pel
famós congost de Terradets, on les aigües del Noguera Pallaresa queden
retingudes pel pantà de Camarasa. Molt més enllà, per ponent i separat pel
congost de Mont-rebei, treu el cap el Montsec d’Estall ja dins terres
aragoneses. El riu Noguera Ribagorçana, que fa de frontera, està aquí retingut
pels grans pantans de Canelles i Santa Ana.
Baixem del
port en direcció a Àger i, uns 2 Km abans d’arribar-hi, ens desviem a mà
esquerra en direcció a Corçà. Anem uns 5 Km per una carretera molt estreta, més
aviat una pista asfaltada, i passem de llarg del poble de Corçà, al qual hi tornarem
un altre dia. Continuem per la pista asfaltada un quilòmetre i mig més, tot
deixant a l’esquerra la desviació que baixa al pantà de Canelles. Així arribem
a un ampli aparcament on deixem el vehicle i continuem uns metres a peu per la mateixa
pista, tot gaudint de la vista de les alteroses crestes on s’asseuen les
ermites de la Pertusa i Santa Quitèria de Montfalcó, a banda i banda del
Noguera Ribagorçana.
La pista
finalitza en una esplanada on hi ha un parell de plafons informatius i on
comença el nostre itinerari. Abans, però, paga la pena prendre el difícil camí
que recorre un estrat de calcàries verticalitzades per a visitar les restes del castell i l’encimbellada
ermita romànica de la Mare de Déu de la Pertusa (s. XI-XII).
Si anem cap a
l’extrem de la cresta, allà on finalitzen diverses vies ferrades, tindrem una
molt bona vista de l’esperó rocós de Montfalcó format pels estrats
verticalitzats de les calcàries blanques del Cretaci superior i les dolomies
negres del Juràssic. Aquesta complicada estructura tectònica és el resultat de
la col·lisió del Montsec d’Estall amb el primer contrafort de les anomenades
Serres Marginals, de les quals ja en parlarem... en una altra ocasió.
Retornem a
l’esplanada on, ara sí, iniciem l’itinerari tot encarant-nos al Montsec i prenent
el corriol que marxa en direcció nord, marcat amb els senyals vermells i blancs
del sender GR 1. Encara que no afloren massa bé, anem trepitjant les margues i dolomies
negres del Juràssic, però, per altra banda, tenim un altre angle de visió de
l’impressionant crestall de Montfalcó, arrugat pel xoc del Montsec d’Estall...
com si un bloc de ferro hagués atropellat una planxa d’alumini.
Uns metres
més enllà, deixem a mà dreta l’antic camí d’accés a la mina de lignit de la
Bordonera. Avui dia aquest sender porta cap a l’inici d’una via ferrada que
remunta el barranc de la Pardina. Al fons de la vall treu el cap el roc sobre
el qual es troben les ruïnes del castell de Sant Llorenç.
Ara toca
baixar al fons del barranc per creuar-lo, però abans ens fixem en el vistós cingle
del serrat del Mill, format per les calcàries i margues del Cenomanià (inicis
del Cretaci superior). El paquet està afectat per un sistema de fractures
verticals sense desplaçament (dites diàclasis)
que individualitzen una sèrie de columnes i pinacles aïllats i per això se
les coneix com “calcàries de picons”. Aquest tipus de calcàries ja les vam
veure també al Montsec de Meià i al congost de Terradets.
Anem baixant,
tot fent llaçades, fins al fons d’aquest barranc excavat a les calcàries i
margues del Cretaci inferior on, a la part alta, apareixen unes capes de
lignits que, com a Vilanova de Meià, també van ser objecte
d’explotació. Aquí es van extreure a la citada mina de la Bordonera i,
sobretot, a les mines de Corçà, situades a tocar del riu i actives fins al 1960,
any en que es va inaugurar el pantà de Canelles. Avui dia les seves ruïnes
només són visibles quan baixa el nivell de l’aigua.
Passat el
barranc, comencem a pujar per l’altre costat tot deixant sota nostre les restes
del mas de la Pardina. A partir d’aquí anirem trepitjant els materials del
Cretaci superior, els quals formen els característics dos graons i el replà del
Montsec. En assolir la Feixa de Carlets,
anem una bona estona per sota els cingles del primer graó, a la base dels quals
apareixen nombroses seccions d’un banc de “rudistes” col·locats
en “posició de vida”, això és, tal i com vivien: en posició vertical i uns a
tocar de dels altres, com si fossin envasos en una caixa.
Arribem al capdamunt
del serrat del Mill, portentós mirador des d’on tenim una primera visió del
congost de Mont-rebei amb la torre de guaita de Girbeta (o Xiribeta) situada a
l’altre extrem del congost. També arribem a les envistes del Mas de Carlets,
antic refugi de muntanya construït damunt les margues del Santonià que formen
el “replà” del Montsec. Des d’aquí es pot veure l’anomenada Paret de Catalunya, el magnífic cingle
de la Serra de la Corona, el segon graó, format per les calcàries esculloses
del Campanià i per on discorren nombroses vies d’escalada de gran dificultat.
També s’observa la boca de la Cova Negra de Corçà.
Ara anem
davallant en direcció al congost tot deixant a mà esquerra el sender que baixa
al pont metàl·lic del “Camino Natural” del qual veiem les esfereïdores
passarel·les penjades del cingle del primer graó. Així continuem davallant fins
arribar a les envistes de l’entrada del congost on, fins fa no gaire, estava
tallat per causa d’un despreniment.
Des d’aquí
sortia l’antic camí excavat a la pedra l’any 1924 i que fou inundat per les
aigües del pantà de Canelles però que encara és transitable quan el nivell està
molt baix. L’actual camí, excavat l’any 1984, transcorre uns 30 metres per
sobre de l’antic.
Per aquest
estret i vertiginós camí, equipat amb passamans i bancs de fusta que alhora
també fan de protecció, anem flanquejant pels verticals penya-segats tot
observant les calcàries esculloses del Campanià (Cretaci superior) on apareixen
restes de fauna marina.
Gairebé a la
meitat del congost trobem un costerut trencall a mà dreta que puja a la cova
Colomera, desenvolupada a favor d’una gran fractura i situada uns 50 m per
sobre del camí. Malgrat que el camí d’accés no és gens fàcil, la seva visita és
molt recomanable ja que té una espectacular boca d’entrada.
Retornem al
camí principal i acabem de travessar el congost que, en total, només són uns
escassos però impressionants quinze minuts. Si mirem enrere, i el nivell del
pantà està prou baix, podrem veure l’antic camí inferior. En aquest tram final
ja afloren els gresos rosats del Maastrichitià.
Així sortim
del congost i arribem al pont penjant sobre el barranc de la Maçana per on
s’accedeix a Mont-rebei des de l’aparcament de la Masieta. Més endavant, i a
l’altra banda del riu, es poden veure les ruïnes de l’ermita de la Mare de Déu
del Congost, damunt la qual ja s’observen les argiles i gresos vermells de la
fàcies Garumniana del Cretaci terminal.
Aquí
finalitza l’itinerari d’avui, i si no tenim cap cotxe esperant-nos a
l’aparcament de la Masieta haurem de retornar pel mateix camí, però amb
l’al·licient de la llum daurada de la tarda il·luminant el congost.
En tornar a
creuar el barranc de la Pardina, si tenim sort podrem veure l’enlairat castell
de Sant Llorenç sobre la seva daurada roca. Així, en acostar-nos de nou a la
cresta de la Pertusa, tot mirant enrere ens delectem en la contemplació del
graó més alt del Montsec d’Estall il·luminat amb les darreres llums del dia. Deixem
la visita la poble de Corçà per un altre dia ja que hi tornarem per a fer un
segon itinerari a la Torre de les Conclues, des d’on observarem una altra estructura tectònica espectacular.
