A
l’estiu de 1883, del 3 de juliol al 7 de setembre, Verdaguer realitza una segona
i més llarga travessia pel Pirineu, iniciada al Conflent i continuada per la
Cerdanya, el Cadí, l’Alt Urgell, el Pallars Jussà, la vall de Boí, la vall
d’Aran, l’Arièja (des d’on puja a la Pica d’Estats) i Andorra.
Jacint Verdaguer
Al
Conflent hi farà una estada de dues setmanes que tindrà com a centre les
poblacions de Prada i Castell. El 3 de juliol s’instal·la al Petit Seminari de
Prada de Conflent, i a la tarda s’apropa a l’històric monestir de Sant Miquel
de Cuixà, on queda aclaparat per trobar-lo en avançat estat d’enrunament, i
ocupat el que resta en peu per una comunitat protestant que l’havia comprat el
mes anterior.
Sant Miquel de Cuixà
Detall del campanar
Los nois que habiten en lo monestir m'insulten des de la terrassa, o millor
dit, insulten la sotana, allí on un mes abans hauria estada tan ben rebuda.
¡Alabat sia Déu! Los rossinyols cantaven sense parar en aquelles vernedes, mes
jo, tot anant-me'n camí avall, girava cada punt los ulls al monestir, i no
cantava pas. La darrera persona que trobí en la vall fou un home amb una gran
dalla al coll; estava jo tan trist i afectat que em féu l'efecte de l'imatge de
la mort que vingués de segar lo poc que restava en lo jardí místic de Garí i
Ursèolo (es refereix a l’abat Garí i a sant Pere Urséol, qui
renuncià al ducat de Venècia per fer vida de penitència al monestir).
Restes del castell de Rià
El Canigó des del castell de Rià
Durant els dies següents visita les valls de Taurinyà i
Clarà, les restes del castell de Rià i el monestir de Marcèvol, que troba també
molt abandonat. El dia 8 s’instal·la a la petita població de Castell, al peu de
Sant Martí del Canigó, on hi restarà una setmana llarga que aprofitarà per
treballar en el seu poema i passar llargues estones entre les restes del monestir,
que de ben segur li foren un gran motiu d’inspiració. En una altra carta a
Jaume Collell li explica aquells dies:
Visc en una casa de pagés, a l’antiga catalana, que’m deixen llaurar en tot
pel meu coll. Aqui he retrobat la soledat, la companya de ma vida, que cerco en
va a Barcelona, sense la qual só un peix fora de l’aigua. Tres anys ha que no
havia passat dies tan a plaer, i això que no falta alguna espina. Avui, per
exemple, festa de la república, lo campaner ha tret la corda de la campana perquè
no tocàs a missa. (...) Passo la gran part del dia en les ruines de Sant Martí
i pels boscos del voltant. L’Aguiló (es refereix a
Marià Aguiló, poeta i linguïsta mallorquí)
faria aquí una verema de paraules.
Restes de Sant Martí del Canigó en un dibuix de 1834
Sant Martí del Canigó l'any 1902, abans de la restauració
La
visió de les ruïnes dels dos monestirs l’inspira aquells dies el famós poema Los dos campanars, elegia on els
campanars de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó estableixen un diàleg
en el qual evoquen els seus records gloriosos i preveuen la seva caiguda.
Aquesta composició, deixada de moment fora de l’esquema del poema Canigó, contribuirà decisivament a la
futura reconstrucció d’aquests monestirs.
Estrofes del poema Los dos campanars
Des
de Castell, Verdaguer, acompanyat per un guia, puja el 10 de juliol al Canigó.
En les seves notes només indica que esmorzen a Canals Verds, vora Marialles, i
que es troben al cim a l’alba del dia següent, des d’on fa una descripció del
panorama que podia entreveure en aquell matí enboirat:
L'alba va rossejant cada punt més; les estrelles encara "ragen
claror", segons frase del guia. Una polsinera d'argent i d'or cobreix la
mar d'aon alguna cinta de boira se'n deslliga. Lo primer que s'obira del
Rosselló són dues cintes de plata, que surten dels dos flancs de Canigó,
seguint casibé rectes i paraleles fins a la mar: la Tet i lo Tec. Grosses boires i
feixuges baixen de l'Alt Vallespir, i altres se n'arroseguen per los cims de
Costoja i Sant Llorenç. La calitja s'espesseix i no ens deixa veure el
Rosselló. Se veu molt bé Conflent, Prada —recolzada al Canigó—, Molig i el pla de Vinçà.
Camí del Canigó des de la Jaça de Cadí
La xemeneia o canal que mena al cim
La canal des del capdamunt,
amb els pics de Tretzevents i Sethomes
La creu al cim del Canigó
L’itinerari
al Canigó seria molt probablement per la jaça de Cadí i la xemeneia de Barbet.
Hom ha suposat que per trobar-se a punta del dia següent al cim pujarien encara
de nit per l’esmentada canal o xemeneia. Creiem més lògic que Verdaguer i el
seu guia haguessin assolit el Canigó el mateix dia de la sortida, i que passessin
la nit al cim per obirar des d’allí la sortida del sol, doncs aleshores hi
havia al cim de la muntanya una cabana de pedra construïda l’any 1842 amb motiu
d’una operació científica dirigida per Francesc Aragó, on els seus
col·laboradors hi sojornaren per poder realitzar diversos experiments sobre el
magnetisme en relació amb l’altitud.
Antiga cabana al cim del Canigó
Verdaguer
deixa el tranquil poble de Castell el 16 de juliol i l’endemà, des de Vernet o
Vilafranca de Conflent, parteix en transport de diligència cap a la Cerdanya, on
hi arriba pel coll de la Perxa. Hi resta a Puigcerdà fins al 20 de juliol, on
s’informa de la continuació de l’itinerari i de les rectories on fer nit. El
dia 21 visita alguns pobles de l’obaga al peu de la Tosa d’Alp (Urús, Bor,
Pedra, Riu) així com la cova de la Fou de Bor, i l’endemà, des d’Urús, emprèn
la travessa del Cadí.
En
aquella llarga jornada, Verdaguer, acompanyat per un guia, s’enfila per la vall
del Moixeró per guanyar la serra de la Moixa, pel coll de Pendís, i anar
carenejant fins al coll de Tancalaporta, a l’extrem oriental del Cadí, des d’on
inicia una llarga baixada cap als Cortils i Gòsol, per un roqueter interminable, tot de pedra de calç.
Coll de Tancalaporta amb el pic de Comabona al fons
Refugi dels Cortils, sota la carena del Cadí
En
les dues jornades següents, més curtes i pausades, va vorejant per sota el
Cadí, per Josa, Tuixén, Fórnols i Adraén, fins a la Seu d’Urgell, on hi restarà
dues nits. El 26 de juliol surt de la Seu per anar baixant per la ribera del
Segre fins a Organyà, i l’endemà emprèn una altra llarga jornada a través del
Pallars Jussà. Verdaguer, acompanyat pel vicari mossén Colom, s’enfila primer a
la muntanya i ermita de Santa Fe, on recull una tradició popular associada als
fòssils que es troben a l’entorn: En Santa Fe se troben castanyes de mar petrificades, on la gent creu veure
gravats los dits de la santa; i diu que són les pedres que li tiraven i que
ella copsava al vol.
Muntanya i ermita de Santa Fe
Continuen la pujada cap a la serra de Carreu, on cerquen
infructuosament la cova d’Ormini, i segueixen per Pessonada i Claverol fins a
la Pobla de Segur.
El
28 de juliol, seguint el curs de la Noguera Pallaresa, va de la Pobla a Gerri
de la Sal, tot passant per l’engorjat de l’Argenteria, que descriu amb
admiració: És un tros de muntanya de tosca, amb lleixes plenes de verdor, degotant
d'una a altra, o rajant aigua cristallina, que a l'hivern és gel a fils,
cascades, crespats i estranyes heures que s'enfilen des de baix... He vista
l'Argenteria a últims de juliol, en lo temps en que està més despullada de sa
bellesa principal. En temps d'hivern, quan tots aquells cortinatges de tosca,
aquells brodats de ras finíssim, aquells entretallats en triat evori, se tornen
de cristall, deu semblar allò lo vel d'una fada del nord estès al peu d'una
gelera. Fa ressaltar sa boniquesa lo aspre i
espadat de les veïnes muntanyes de roca, que s'aixequen com a parets de
l'abisme per on camina el viatger, a dos palms de l'abisme de les aigües, que
udola a sos peus.
L'Argenteria a l'estiu...
... i a l'hivern
L’endemà,
des de Gerri de la Sal, Verdaguer continua, amb un guia, pels pobles de Peramea
i Bretui i l’estany de Montcortés, del qual anota diverses llegendes, i un cop
a la Pobleta de Bellveí entra a la vall del Flamisell o vall Fosca, per seguir
ribera amunt fins a Capdella.
Estany de Montcortés
En
els dos dies següents, 30 i 31 de juliol, allotjat a Capdella o bé a Espui,
visita la munió d’estanys de la capçalera del Flamisell i segurament puja al
Montsent de Pallars, doncs dibuixa en el seu dietari un croquis del panorama
des del cim.
Montsent de Pallars
Port de Rus, entre el Pallars Jussà i la vall de Boí
El
primer d’agost, des d’Espui, s’enfila al port de Rus i entra a la vall de Boí,
on hi restarà gairebé dues setmanes. Durant aquesta estada, allotjat
probablement a la rectoria de Boí, visita els pobles de la vall i realitza dues
ascensions d’envergadura, a banda i banda de la vall.
Pala Alta de Serradé
En
la primera d’aquestes, realitzada el 7 d’agost, puja, amb un guia, a la Pala
Alta de Sarradé, al massís de Comalesbienes. Aquell dia, des del poble de Boí,
comencen per resseguir el riu de Sant Nicolau fins a l’estany de la Llebreta. Allí deixàrem la
vall, enfilant-nos a esquerra per unes timbes d'on ne baixa un sallent d'aigua
regular. Seguírem lo riu, caminant per uns tarterars interminables, i no
trigàrem a trobar un altre estany. Lo voltàrem per enfilar-nos a la muntanya
Serradé que, a sa esquerra, s'aixeca dreta i llisa, fent difícil la pujada. Hi
muntàrem amb l'ajuda de Déu. Sa cima està coronada d'un torriconet arruinat,
que no sembla fet per manobres sinó per senzills pastors.
Tossal de Capseres
El
9 d’agost, també amb un guia, puja al Tossal de Capseres, al massís dels
Besiberris, altrament conegut en alguns mapes com a Punta Lequeutre. Havent
sortit, com a l’anterior excursió, del poble de Boí, s’atansa tot seguit al santuari
de Caldes. Per sobre el santuari un segueix un corriol entre vellaners i boixos, i més
amunt entre faigs i pins superbos, anant a passar per prop de la Sallent, que
en son primer salt és escabellada, fressosa e indòmita, com una fera que
domaran, abans de gaire, les roques de sa presó. Seguim bosc amunt fins als
primers pradells, regats per regalades i abundoses aigües, i nos decantem a
l'est, enfilant-nos per les emboscades espatlles del Capseres. Mitja hora amunt
se troba un replà, i aprés un altre, i ja es troba la muntanya esporreta i nua,
si no és de tarterals i congestes.
Com
en altres indrets on havia estat, Verdaguer va recollint diverses tradicions,
llistes de topònims i paraules i expressions pròpies del parlar de la vall.
Finalment, el 13 d’agost deixa Boí per passar a la vall d’Aran, tot fent itinerari
pel santuari de Caldes, els estanys de Cavallers, Negre i Travessani, el port
d’Oelha Crestada (des d’on aprofita per pujar al tuc de Monges, a l’esquerra
del port) i, ja a la vall d’Aran, per la Restanca, Arties i Gessa.
Els antics banys d'Arties
Verdaguer
no hi resta aquest cop gaire temps a la vall d’Aran, doncs l’endemà puja des de
Bagergue al pla de Beret i s’arriba, en un itinerari a la inversa de l’any
anterior, al santuari de Montgarri per participar en la vigilia i la diada, el
15 d’agost, de l’aplec de la Verge de Montgarri. En aquest aplec hi confluia gent
del Pallars, l’Aran i el Coserans (Arièja), procedents aquests darrers del port
d’Orla. Verdaguer escriurà diverses versions sobre aquell aplec en el seu
dietari, en una carta a Jaume Colell i en el llibre Excursions i viatges.
Santuari de Montgarri
L’endemà,
des de Montgarri, acompanyat pel mossèn del santuari i potser també per un guia,
intenta l’ascensió al tuc de Mauberme (que ell anomena Montoliu) per la vall del
Forcall (Eth Horcalh) i el coll d’Orets, però han de desistir per causa de la
boira. A les set del matí (hora solar) partim, amb mossèn Joan, a Montoliu (Mauberme), lo puig més alt d'esta cadena de serra. Pujàrem ribera amunt del
Noguera; trencàrem a la dreta, a cinc-cents passos, per la vall de Forcall. Hem
atravessat l'extrem del pla de Bagergue, per damunt l'estany Negre, on hi ha
mines de plom, deixades. Com lo Montoliu (Mauberme) estava emboirat, hem
arribat sols a sa soca (possiblement el coll d'Orets), més ençà de la Horqueta; després hem seguit la serra cap a sota el
port d'Orla, i des d'allí hem baixat de nou al Forcall, aon uns pastors
francesos nos han convidat de llet de vaca amb molta amabilitat.
El
17 d’agost Verdaguer deixa definitivament el santuari per passar a les terres
occitanes de l’Arièja, regió més coneguda aleshores com a País de Foix. Acompanyat
la primera part de la travessa per un guia, intenten ascendir al Mont Valier
però, com a la jornada anterior, la intensa boira els fa desistir.
Desprès de dir missa partim (de Montgarri) per la ribera esquerra del Noguera, que
anam deixant avall, pujant-nos-en serra munt. Arribant al cim de la serra, baixam a un llac gran i
negre que hi ha al costat mateix de Mont Valier; mes com aquest està emboirat,
amb molta pena remuntem lo port. Seguim la serralada fins a trobar lo d'Aulà,
aon, deixant lo guia, me'n baixo jo amb la maleta a coll. Dues hores més avall se
m'obre als peus la vall de Conflenç.
Port d'Aulà, entre el Pallars Sobirà i l'Arièja
Des
del port d’Aulà, doncs, Verdaguer entra a l’Arièja per la vall de Salau, allotjant-se
aquell dia i el següent a la població de Coflens. El 19 d’agost, vorejant la
ribera del Salat, baixa fins a Seix, i d’allí, en cotxe de cavalls, per Ost i
Ercé, s’adreça a Aulús, on hi resta dues nits. Des d’aquesta població,
Verdaguer fa una excursió. el dia 20, a Sant Lizier d’Usto pel coll de la
Trapa, i és possible que també aprofités per anar a la famosa cascada d’Ars.
Cascada d'Ars
Sembla
que aquí tingué lloc l’incident de la seva breu detenció per gendarmes
francesos, segons explica en una carta poc coneguda adreçada a mossèn Pere
Bonet, qui l’havia acollit en el Seminari de Prada, datada a l’octubre d’aquell
any, havent finalitzat la seva travessia:
Mon viatge pels Pirineus fou molt feliç. Cap contratemps tinguí que valga la
pena de contar, sinó en Aulús, aon, anant a veure la cascada de Garbet (es
refereix a la cascada d’Ars, situada en una raconada de la vall de Garbet), los douaniers me detingueren, fent-me
presentar al chef, qui em digué que m’havien pres per un republicà disfressat
dels que anaven a moure la revolució en Espanya. “Il y a beaucoup de ces
gens-là en Espagne”, deia el carrabiner que em menava a l’autoritat.
Primera edició de l'Oda a Barcelona (1883)
Segons
una nota editorial que acompanyava una edició de l’any 1896 de l’Oda a Barcelona de Verdaguer, aquest
pogué demostrar la seva identitat mostrant als gendarmes un exemplar de la
primera edició d’aquesta obra, que tot just acabava d’editar l’Ajuntament de
Barcelona amb un gran tiratge i amb un retrat seu, la qual portava entre els
seus papers: “Mireu —els digué— ¿aqueix retrat no és el meu?” L’inspeccionaren bé i
hagueren de dir que sí. Els ajudà a llegir el títol i primeres ratlles de
l’Oda, i afegí: “Doncs jo sóc l’autor d’aqueixa poesia, i no un mossén
disfressat, sinó legítim i veritable. L’Ajuntament de Barcelona, llegiu-ho
vosaltres mateixos, ha fet estampar aqueixa oda meva; no ho hauria pas fet si
jo fos un revolucionari o un home dolent, i n’ha impressos 100.000 exemplars,
que’m valen per 100.000 passaports”. El sergent, convençut per tan senzill
argument, li demanà mil perdons i el deixà volar a son plaer per les altures
pirenaiques.
Després
d’aquest incident, Verdaguer deixa per uns dies la seva travessia pel Pirineu i
l’endemà s’adreça a Sent Gironç per seguir en tren cap a Tolosa de Llenguadoc.
Hom ha suposat que a Aulús Verdaguer hauria trobat el seu amic Justí Pepratx, i
junts farien aquest viatge que allunyava momentàniament el nostre poeta del
Pirineu.
Justí Pepratx, amic de Verdaguer
i traductor de l'Atlàntida al francés
A Tolosa s’està un parell de dies i el 23 d’agost retorna en tren al
Pirineu, per Foix i Tarascó, des d’on continua cap a Vic de Sòs i Auzat. Des
d’aquesta població surt l’endemà a la tarda, acompanyat per un guia, per anar remuntant inicialment la vall de Solcèn i continuar després per la vall de l'Artiga i la coma de Subrà fins arribar al vespre als orris del Pla
Subrà, al peu del Montcalm.
Al
dia següent, 25 d’agost, Verdaguer començava una de les més llargues jornades
de muntanya d’aquell estiu, amb l’ascensió a la Pica d’Estats i l’arribada a
les valls d’Andorra.
NOTA: Si voleu veure el següent capítol, Les excursions de Verdaguer al Pirineu (III), cliqueu aquí.
