El passat
dissabte 22 d’abril, vigília de Sant Jordi, vam dur a terme la sortida de
primavera de l’Associació d’Amics del Museu. Aquest cop vam anar a visitar les
salines de Privà, més conegudes com les salines de Vilanova de la Sal, a la
comarca de la Noguera.
Vista de les salines de Vilanova de la Sal
Després de
reunir-nos al pàrquing del Centre d’Interpretació de l’Or a Balaguer, vam
prendre la carretera local LV-9047 en direcció a Gerb i des d’aquí, per la
carretera LV-9046, ens vam endinsar en el garbuix geològic de les serres
marginals on s’observen els primers plegaments visibles del Prepirineu. A la
porta de les salines ja ens esperava en Miquel Marcelino, alcalde en funcions
de Vilanova de la Sal i que avui ens va fer de guia d’aquest espai tan
singular.
El grup reunit a la porta de les salines
Abans
d’entrar, el company i geòleg Carles Manresa ens va fer entrega, a en Miquel i
a l’Associació d’Amics del Museu, del llibre El ciclo productivo de la sal y las salinas reales a mediados del siglo
XIX de l’autor Alberto Plata Montero i editat per la Diputació Foral d’Àlaba
i que passarà a formar part del fons bibliogràfic del nostre museu.
En Miquel Marcelino ens fa de guia
Abans
d’entrar, però, en Miquel ens va explicar que des de l’any 2004 les salines de
Vilanova de la Sal són propietat de l’associació Ascalfó (Associació
Catalana de Lleure Formatiu), de la que ell en forma part. Aquesta associació
està formada per un grup de voluntaris, professionals i especialistes en
diversos camps que comparteixen un mateix objectiu: la recuperació i la conservació
del patrimoni natural, cultural i paisatgístic. Les salines de Vilanova de la
Sal són un element molt important d’aquest patrimoni que cal conservar i donar
a conèixer a través de visites guiades. A més a l’any 2009 les salines van ser
declarades Bé Cultural d’Interès Local.
Atents a les explicacions d'en Miquel
Un cop a dins
prestem molta atenció a les interessants explicacions que en Miquel ens dóna
sobre la història de les salines des que ja al Neolític es va descobrir la
font d’aigua salada, tal i com ho demostren les troballes arqueològiques que
s’hi han fet. Però no és fins l’arribada dels romans que es comença a “conrear”
la sal... i és que això de fer sal no és gens fàcil, i en Miquel ens explica l’evolució
de l’elaboració de la sal a través dels diversos paviments que s’han conservat
al fons de les basses d’evaporació, des de la simple argila premsada fins als
paviments de ciment portland, passant pels paviments de lloses de calcàries taulejades,
que tan abunden per aquesta contrada.
Observant l'antic paviment de lloses calcàries...
... i el més modern de rajoles de ciment portland
Les argiles premsades sota les rajoles
També se’ns
va explicar el perquè de trobar sal tan lluny de la costa actual, i és que
l’origen d’aquesta sal cal buscar-lo en l’inici de l’obertura de l’oceà
Atlàntic, ara fa més de 200 milions d’anys, quan damunt d’immenses planes
fangoses s’hi formaven grans bassals d’aigua hipersalina sota un clima tropical
desèrtic. També se’ns va explicar el fet que aquí hi hagi una important
acumulació de guixos i sals (dites “evaporites”), i és que ens trobem dins de
l’estructura geològica coneguda com a diapir
de Les Avellanes. Aquest diapir es va formar durant l’aixecament dels
Pirineus axials i per causa del desplaçament cap al sud de la seva cobertora sedimentària
en forma de mantells de corriment. Aquests mantells es van moure damunt les argiles
i evaporites de la fàcies Keuper del Triàsic superior; i és que les
argiles i evaporites són roques molt plàstiques que, sota un esforç tectònic,
actuen com una “pell de plàtan”.
Les actuals basses d'evaporació
Fetes
aquestes explicacions vam anar a veure les modernes piscines d’evaporació,
malauradament sense aigua perquè encara no ha començat l’època del conreu de la
sal, i primer cal revisar-les per evitar les pèrdues per filtració. També vam anar
a donar un cop d’ull al pou d’aigua salada i a la sínia de fusta que es va
instal·lar antigament per fer pujar l’aigua gràcies a l’esforç d’un ruc que
donava voltes, això sí, sempre cap a l’esquerra, perquè se’ns va assegurar que
els rucs que giren en sentit horari... es maregen!!! Actualment l’aigua s’extreu
amb una bomba elèctrica.
En Miquel ens mostra els estris per la recollida de la sal
L'antiga sínia de fusta
En acabat passem per la "botiga"
Abans de
marxar vam passar per la “botiga” per comprar sal recollida a les salines, la
qual segons l’opinió de prestigiosos cuiners, és una de les millors a l’hora
de potenciar el sabor dels aliments i això s’ha de provar!!! Cadascun dels pots
porta una etiqueta on s’explica què és i a què es dedica l’associació Ascalfó.
Uns dels molts productes que s'hi ofereixen
Després
d’acomiadar-nos vam anar a donar un cop d’ull a les calcàries taulejades, en les quals poden trobar-se
acumulacions de bivalves que les daten com a Carnià inferior. També vam rebre
explicacions sobre el trencament de Pangea, la formació de l’oceà Atlàntic, la
dispersió dels continents i el tancament del mar de Tetis el qual va donar lloc
a les serralades modernes que formen el Front Orogènic Alpí.
Aspecte de les calcàries taulejades del Triàsic superior
En Jordi ens mostra restes de fauna marina
La Isabel ens mostra la ruptura de Pangea
També es va
parlar d’unes pedres molt especials que abunden per aquesta zona: es tracta de
les ofites, unes roques ígnies
subvolcàniques de color verdós, i que estan íntimament relacionades amb el trencament de Pangea i la formació de l'oceà Atlàntic. Aquestes roques es van emplaçar en forma de "sills" i estan formades principalment per augita
(que és un clinopiroxè) i labradorita (que és una plagiòclasi). La seva textura
porfírica els dóna una gran coherència i per això s’exploten en pedreres com a àrids.
I com encara
era aviat, vam anar en cotxe per la carretera C-12 en direcció al port d’Àger i
en una àrea de lleure a tocar d’aquesta carretera vam poder observar un bon
aflorament d’ofites en contacte amb les argiles i guixos del Keuper. Es va
poder observar també com l’emplaçament d’aquestes ofites va provocar una
alteració (petit metamorfisme de contacte) en aquestes argiles i guixos
triàsics. També vam poder veure com les ofites es disgreguen en forma de boles.
En aquesta àrea de lleure, on hi ha una capelleta feta amb carreus d’ofites,
ens vam fer la foto de grup per tenir un bon record d’aquesta jornada.
Preciós aflorament d'ofites
Meteorització de les ofites en forma de boles
Textura porfírica de les ofites que semblen una pell de serp
Després del
tradicional dinar de germanor al restaurant del monestir de Bellpuig de les
Avellanes, encara vam tenir temps d’anar fins a la presa de l’embassament de
Canelles per veure un dels pocs llocs on les ofites del Keuper contenen un
mineral d’alteració anomenat aerinita.
Aquest filosilicat fou molt important a l’Edat Mitjana perquè amb ell es
fabricava el color blau intens dels murals de les esglésies romàniques, en
substitució del lapislàtzuli que era molt costós. Aprofitant els bons
afloraments de la zona, també se’ns va explicar com, durant l’orogènia Alpina, el
mantell de corriment de les serres marginals va “viatjar” cap al sud a lloms de
les argiles i evaporites del Keuper, tot aprofitant la seva gran plasticitat.
A la presa del gran embassament de Canelles
Aspecte de l'aerinita
Explicacions de com els mantells "viatgen" a lloms del Keuper
Les boniques flors de l'albó de muntanya
Aflorament de materials del Keuper molt rebregats
Abans de
marxar, però, encara vam tenir temps d’observar les grans espigues de vistoses flors
blanques de l’albó de muntanya (Asphodelus
albus), i també l’extraordinària deformació de les argiles del Keuper, en
un aflorament situat a l’altra banda del riu, damunt de les quals es troben els
materials del Cretaci superior. Així, amb la panoràmica de les serres daurades
pel sol de la tarda, donem per finalitzada la sortida de primavera d’enguany.
Fins a la propera!
