Des del
privilegiat balcó de l’observatori Fabra tenim als nostres peus el Pla de
Barcelona, tot urbanitzat... tot? No, tot no! Entre el ciment, el ferro i l’asfalt
sobresurten, com illes, un conjunt d’elevacions boscoses paral·leles a la serra
de Collserola. Es tracta dels turons de Barcelona, altius miradors i pulmons
verds de la ciutat per excel·lència, amb una geologia molt particular.
Els turons de Barcelona vistos des de Montjuïc...
Hom hi ha
volgut veure la quantitat de set turons, per comparació amb els set turons de
Roma, però en realitat són sis els que destaquen pel seu relleu i que són
(d’est a oest): Turó de la Peira, Turó de la Rovira, Turó del Carmel (o
Muntanya Pelada), Turó de la Creueta del Coll, Turó del Putget (o Putxet), Turó
de Monterols, i el totalment urbanitzat Turó de Modolell.
Area que ocupen els turons de Barcelona,
sobre el Mapa Comarcal de Catalunya, núm.13, ICC
Els turons estan
emmarcats per grans artèries de comunicació com són la Ronda de Dalt al seu pas
per la Vall d’Hebron (al nord), la Via Augusta (a l’oest), la Ronda del General
Mitre-Travessera de Dalt-Ronda del Guinardó (al sud), i el Passeig de Valldaura
(a l’est); i ensems són també travessats de dalt a baix (i per sota), per
altres grans artèries com el Passeig de Fabra i Puig, el Passeig Maragall, la
Rambla del Carmel-túnel de la Rovira, l’Avinguda de Vallcarca i el carrer
Balmes.
En aquests
dies de confinament, on els barcelonins amb prou feines podem abandonar els
límits de la nostra ridícula comarca, podem aprofitar l’excusa per visitar
aquests indrets, a voltes molt desconeguts, a través d’un itinerari d’uns 12 Km
de recorregut i uns 600 metres de desnivell que va enllaçant els turons de
Barcelona començant pel turó de la Peira i acabant al de Modolell.
Esquema del recorregut sobre el mapa
Serra de Collserola, Ed. Alpina
Abans de
veure la geologia dels turons “en vivo y en directo”, però, al balcó de l’observatori
Fabra hi ha un plafó informatiu d’aquesta geologia, instal·lat per
l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, on els turons destaquen com un
trencadís gaudinià ...coneixia Gaudí aquest fet? Bé podria ser que sí, ja que
el mapa geològic de la província de Barcelona de Jaume Almera es va publicar
l’any 1891 i les obres del Park Güell, situat al vessant sud del turó del
Carmel, van començar l’any 1900... i a Gaudí no se li escapava res!
Esquema i tall geològic dels turons de Barcelona,
extret del plafó informatiu del ICGC
Facsímil editat per l’ICGC a l’Any Almera
Trencadís de Gaudí al Park Güell
En aquest
mapa es veu que les roques que afloren als turons pertanyen a l’Era Primària (o
Paleozoic), i que els materials més abundants són les calcàries del
Siluro-Devonià (Paleozoic mitjà) que, per les seves característiques, van ser
àmpliament explotades en pedreres pel seu ús en la construcció i per la
fabricació de calç de morter. Aquestes calcàries també afloren als extrems de
Collserola (Puig d’Olorda i Turó de Montcada) on també van ser explotades per
fer-ne ciment. La resta de materials que veurem als turons seran pissarres...
però també alguna sorpresa.
Ara sí, anem
a veure les roques de la vora, i per això iniciem el recorregut a la sortida de
l’estació de metro de Vilapicina, situada al passeig de Fabra i Puig. Des
d’aquí ens enfilem al proper turó de la Peira per les escales del carrer
Canfranc, al final de les quals girem a l’esquerra pel carrer Vall d’Ordesa.
Aviat apareixen unes pissarres molt deteriorades i extraordinàriament
deformades. Sense desanimar-nos pel deplorable aspecte de les primeres roques
del dia, continuem fins entrar al parc i pugem fins al seu cim (136 m) coronat
per una gran creu i amb vistes al nostre proper objectiu: el turó de la Rovira.
Entrem al Parc del turó de la Peira
Des del cim amb vistes al turó de la Rovira
Baixem del
cim pel costat oest del turó on, als vessants de la muntanya, podrem observar
unes roques una mica més agraïdes: són les calcàries de color ocre i aspecte
nodulós del Siluro-Devonià. En una placeta hi ha uns quants monòlits que
permeten una millor observació d’aquestes roques.
Aspecte de les calcàries del Siluro-Devonià
Sortim del
parc i baixem per Fabra i Puig fins trobar el carrer Petrarca per on anem fins
desembocar al passeig Maragall. Girem a l’esquerra i després de creuar un torrent
que baixa per l’antic carrer de la Carabasa (ara Peris Mencheta), passem a frec
d’un antic mas declarat Bé Cultural i reconvertit en l’Escola Municipal de
Música d’Horta-Guinardó. Es tracta de Can Fargas (o Mas Pujol) que té el seu
origen en una torre de defensa medieval.
Can Fargas quan era domicili particular
Seguim pel
passeig Maragall fins al carrer Font d’en Fargas on, a la cantonada, trobem la
Torre Giol d’estil modernista. Per aquest carrer pugem quasi directament al
turó de la Rovira entre senyorials cases amb bells mosaics, esgrafiats a les
parets i refistolats treballs de forja. Entrem a l’àmbit dels Tres Turons.
La Torre Giol
Així anem en
forta pujada, tot deixant a l’esquerra la parròquia de Sant Antoni de Pàdua,
fins a la plaça de la Font d’en Fargas on sota una balma artificial feta amb
calcàries devonianes trobem la font i, al costat, les restes d’un quiosc amb
sostre de trencadís, tot plegat en un lamentable estat de conservació. Ja som a
mitja pujada del turó de la Rovira i des d’aquí gaudim de la vista del Turó de
la Peira i de l’extrem més oriental de Collserola.
Vista des de sobre la Font d’en Fargas
Anem en suau
pujada pel vessant est del turó, per damunt del Parc del Guinardó, tot fent
llaçades per unes rampes on afloren unes pissarres grises, presumiblement del
cambroordovicià. Són els materials més antics que es poden trobar a l’àmbit
dels turons i són els mateixos que apareixen al vessant sud de la serra de
Collserola.
Aspecte de les pissarres cambroordovicianes
Seguim
revoltant el turó i arribem al l’entrada del carrer Labèrnia on hi destaca el
casal de Can Bassols, una de les primeres edificacions d’aquest indret a inicis
del s.XX. Aquí havia hagut un poblat ibèric, excavat als anys 30 i datat entre
els segles IV i II aC. El poblat no es va poder conservar per causa de la
pressió urbanística, però les troballes que s’hi van fer estan dipositades al Museu Arqueològic
de Barcelona i al Museu d’Història de la Ciutat. Els detalls de l’excavació, i
altres temes del barri del Carmel, es poden consultar al llibre de Lluís M. Bou
i Eva Gimeno El Carmel ignorat. Història
d’un barri impossible, editat per l’Ajuntament de Barcelona.
Enfilem el turó de la Rovira
Anem pel
carrer paral·lel de Marià Labèrnia, flanquejat de petites casetes entre les
quals hi ha una que fou construïda l’any 1927 per l’arquitecte J.M. Jujol,
deixeble de Gaudí. Així arribem al cim del turó de la Rovira (261 m) coronat
per antenes, un dipòsit d’aigua, els edificis de les bateries antiaèries de la
guerra civil, i les restes de les barraques que es van construir els immigrants
que arribaren durant la postguerra.
Vistes al sud amb les restes de les bateries antiaèries
Al cim afloren àmpliament les calcàries Siluro-Devonianes que aquí es presenten sota dos
aspectes diferents: les calcàries massives de color ocre que ja hem vist i unes
altres calcàries noduloses de color gris. Totes aquestes calcàries van ser
intensament explotades en pedreres. Una de les pedreres més grans fou la de Can
Baró, situada als peus del vessant sud del turó, la qual va estar activa des de
les acaballes del s.XIX fins a finals dels anys 60. Des del cim podem veure aquesta
pedrera i el nostre proper objectiu: el turó del Carmel o Muntanya Pelada, on
hi destaca el modern santuari homònim.
Els dos tipus de calcàries que afloren al cim del turó de la Rovira
Aspecte nodulós de les calcàries grises amb una petita falla
El turó del Carmel i el modern santuari
Per donar un
cop d’ull a la pedrera de Can Baró, retornem al carrer de Labèrnia des d’on
prenem unes escales que ens deixen a una pista que passa sota les construccions
de les bateries i per damunt d’un espectacular pont de ferro: és el pont
Mülhberg, col·locat l’any 1991 per unir, provisionalment, el parc del Guinardó
amb la carretera del Carmel. Des del pont gaudim d’enlairades vistes de la
pedrera, espai que s’ha de convertir en el parc dels Tres Turons.
El pont Mülhberg sobre la pedrera de Can Baró
Passat el
pont anem pel carrer Mülhberg. Es dona el cas que l’any 1930, i durant les
obres d’obertura d’aquest carrer, van aparèixer restes fòssils de conills,
ratolins, cèrvols, cabirols, linx, tortugues... i rinoceronts! Tots ells
atrapats a l’interior d’una antiga cova del Quatrenari. Aquest material va ser
estudiat pel Dr. Josep Ramon Bataller qui, l’any 1932, va escriure un treball
titulat El jaciment fossilífer del Carmel
(Muntanya Pelada). Ben aviat, però, les obres van malmetre el jaciment que
va acabar per desaparèixer.
Al capdavall
del carrer Mülhberg, al coll entre els dos turons, desemboquem a la carretera
del Carmel on trobem el bar Las Delicias,
immortalitzat per Juan Marsé a la seva novel·la Últimas tardes con Teresa. A tocar del bar apareixen unes roques
molt deteriorades, potser per la presència d’una falla, en les quals es poden
distingir uns fragments que tenen l’aspecte de lidites, una mena de quars negre, i de les quals ja en parlarem...
en una altra ocasió.
Possibles lidites a tocar del bar Las Delícias
Antiga ermita del Carmel
Creuem la
carretera i ens comencem a enfilar per un costerut corriol, tot trepitjant les
calcàries ocres i passant a frec de l’antiga ermita del Carmel, dedicada a la
Mare de Déu del Carme i construïda l’any 1864. El flamant nou santuari es va
inaugurar l’any 1962. Anem a frec del mur que delimita un recinte on es veu el
campanar de l’ermita de la Mare de Déu de Fàtima i on estava previst de
construir un hospital antituberculós.
Camí del cim del turó del Carmel
Des del
capdamunt del Carmel (265 m), el punt culminant dels turons, a més de la
Rovira, veiem el nostre proper objectiu: el turó de la Creueta del Coll. També
tenim vistes de l’extrem de la carena del Carmel, el conegut com ”Turó de les
Tres Creus”, monticle artificial i que es troba dins el recinte del Park Güell,
i dels turons del Putget i Monterols. A l’extrem oest de Collserola destaca
Sant Pere Màrtir (o Mont d’Orsà).
Vistes a la Creueta del Coll
Vistes a l’oest amb els turons del Putget i Monterols
Abandonem el
cim per la carena nord i baixem pel carrer de les Coves d’en Cimany, nom que
recorda que per aquí hi havia hagut les mines de ferro de Can Xirot. El període
d’explotació va ser molt curt perquè el material era escàs i de mala qualitat però
les seves galeries van ser explorades per membres del Grup d’Espeleologia de
Badalona. Així arribem al carrer del Santuari des d’on anem a l’esquerra fins a
les envistes del temple, originari del s.XI i que conserva elements romànics.
L’absis i la torre de la Mare de Déu del Coll
A tocar
d’aquest temple afloren uns conglomerats de color vermellós, i si ens hi
acostem la sorpresa és majúscula: el conglomerat està format per còdols
arrodonits de quars ja que es tracta dels conglomerats basals de la fàcies Buntsandstein del Triàsic (Era Secundària o Mesozoic), i que hem vist a
tants llocs... però aquest és l’únic aflorament a Collserola i que ha quedat
preservat per un conjunt de falles normals i inverses.
Aflorament de conglomerats...
... amb còdols arrodonits de quars de la fàcies Buntsandstein
Esquema del conjunt de falles que van preservar els conglomerats triàsics
Anem al turó
de la Creueta del Coll pel carrer del Santuari i pel passeig de la Mare de Déu
del Coll, tot passant a frec de la finca Sansalvador, d’estil modernista i que
té la particularitat que durant un breu espai de temps es van explotar i
comercialitzar les aigües d’un pou de suposades propietats medicinals
fins que aquest es va esgotar. El més curiós és que, per accedir a aquest pou, es van excavar un conjunt de túnels que ara es poden veure en una
visita guiada.
Entrada a la finca Sansalvador
Més endavant
prenem una rampa que ens condueix a l’entrada del parc de la Creueta del Coll,
ubicat a l’interior del forat deixat per la segona més gran pedrera dels turons:
la pedrera de Vallcarca. A l’estany del parc s’emmiralla l’escultura de
Chillida Elogi de l’aigua. Darrera
l’àrea de pícnic prenem un dreturer corriol per pujar al punt culminant del
turó (245 m), coronat per una gran creu. Per aquest corriol afloren unes
pissarres lluents i d’un gris metàl·lic que sembla ser que són del Silurià. Per
damunt tenim les calcàries devonianes que van ser objecte d’explotació.
Estany i escultura de Chillida al fons
Aflorament de pissarres silurianes
Baixem del
cim a frec de la tanca que ens separa del front d’explotació, amb enlairades
vistes sobre el parc i el proper turó del Carmel. És moment de deixar l’àmbit
dels Tres Turons i d’enfilar el camí cap al proper objectiu: el Putget.
Vistes des del front d’explotació de la pedrera
Per això
desemboquem de nou el passeig de la Mare de Déu del Coll i anem a la dreta en direcció
a Vallcarca. Passem per damunt del viaducte inaugurat l’any 1923 i el primer
que va construir amb ciment armat. Creuem l’avinguda República Argentina i
pugem pels carrers Claudi Sabadell, Portolà i Marmellar per entrar al parc del
Putget, dissenyat per Joaquim Casamor l’any
1970 sobre uns terrenys de la família Morató. Anem fins al seu cim (182 m) des
d’on tenim bones vistes del pla de Barcelona, on hi destaca Montjuïc (que és
una altra història) i del mar.
El pla de Barcelona des del Putget
Possibles lidites
Baixem del
cim pels camins que fan llaçades. Tot el turó està bellament enjardinat i no afloren
massa roques però en algun racó podem
veure de nou les roques negres que semblen lidites. Tots aquests camins conflueixen
a la sortida pel carrer Manacor que prenem a la dreta fins a la cruïlla amb el
carrer Putxet pel qual baixem fins a la ronda del General Mitre.
Edifici Alhambra
Creuem la
ronda i anem a la dreta però hem d’estar atents perquè passat Balmes hem de
pujar pel carrer Berlinés on s’aixeca un curiós edifici d’estil arabesc dit
Edificio Alhambra. Així desemboquem a la plaça Bòston, ciutat agermanada amb
Barcelona i per això la plaça llueix una llagosta (The Boston Grasshoper) que és el símbol del seu ajuntament. Pel
passatge Hercegovina pugem al darrer turó de l’itinerari: el turó de Monterols.
The Boston Grasshoper
Calcàries siluro-devonianes al turó de Monterols
El petit
turonet s’eleva 124 m sobre el nivell del mar i està ocupat per una vegetació
mediterrània d’alzines, roures, pins i garrofers. En ell hi ha un bon
aflorament on podrem observar les darreres roques de l’itinerari: les calcàries
siluro-devonianes. Baixem del turó pel seu vessant oest cap a la plaça Adrià on
hi ha la Font de la Lliçó, obra del valencià Silvestre de Ereta, i un monument de
Josep Admetlla dedicat a l’advocat i polític Manuel Carrasco i Formiguera,
afusellat per Franco l’any 1938.
Font de la Lliçó
Després de
creuar el carrer Santaló, anem per Vallmajor fins al capdamunt del darrer turó:
l’imperceptible i totalment urbanitzat turó de Modolell (126 m), coronat pel
convent de Maria Magdalena. Però la millor manera de finalitzar aquest itinerari
és visitant els jardins que envolten Can Castelló, finca construïda l’any 1930
seguint l’estil d’una masia rural i que ara és un centre cívic i un casal de
gent gran.
Can Castelló
Des d’aquí
baixem a la transitada Via Laietana i anem a buscar l’entrada de l’estació de Muntaner dels FFCC Catalans, on posem
punt i final a aquest llarg itinerari geològic i històric pels turons de
Barcelona.
