Mn. Francesc Nicolau: Orientar-se amb els estels

Que hi ha animals que s’orienten amb els estels és un descobriment que han fet científics actuals. És tracta d’animals tan diversos com les foques, els escarabats piloters, i els ocells. A mitjans l’any 2000 quan Guido Denhardt, biòleg de la Universitat de Rostock, i els seu col·lega Björn Mauck es van plantejar el problema de com la foca Nick s’orientava quan feia recorreguts de nit, i van arribar a la conclusió que es guiava amb la visió dels estels del cel nocturn quan no hi havia núvols. No cal explicar com s’ho van fer per seguir les reaccions de la foca en qüestió, però el resultat innegable va ser que les estrelles més brillants del firmament li servien de guia.

Els escarabat piloters s’orienten seguint la Via Làctia 

Agencia SINC

I fa poc més d’una dècada que uns altres científics, Marie Dacke i Eric Warrant, de la Universitat de Lund (Suècia), van fer un altre descobriment a Sud-àfrica: van observar que els escarabats piloters feien rodar les seves boles de fem en línia ben recta, i això només s’aconsegueix si tenen un punt fix de referència. Però de nit no hi havia cap llum encès que expliqués el fenomen i, observant, observant, els dos estudiosos van arribar a la conclusió que aquests escarabats es guiaven seguint la Via Làctia.

Els investigadors Marie Dacke i Eric Warrant 

Sverigen Unga Akademi

I més segur és, encara, que els ocells de vol nocturn tenen els estels per fars orientadors. I això és el que va acabar demostrant del tot Stephen T. Emlen amb les experiències que va fer amb passerells blaus i va poder arribar a la conclusió que, a més a més, aquesta habilitat no és congènita sinó adquirida. Ara bé, això planteja la pregunta: què passa amb aquests animals si es troben amb la contaminació lumínica de les ciutats provocada pels humans? Com s’orienten aleshores en el seu trajecte? La resposta és clara: ja no s’orienten.

Els biòlegs Dacke i Warrant van poder observar a Sud-àfrica que els escarabats piloters de les poblacions il·luminades ja no avançaven en línia recta sinó fent cercles. I, es clar, el que s’ha observat en els escarabats piloters pot passar igualment amb les foques o els ocells, cosa que ha de tenir repercussions en certs sistemes biològics, i nosaltres només podem restar pendents de les investigacions i conclusions que es vagin publicant en el futur.

Amics del Museu: GeoEbre

Alvaro Arasa Tuliesa, prestigiós geòleg de les Terres de l’Ebre, és l’autor del llibre Origen del riu Ebre: De l’actualitat a l’actualisme, una visió de conjunt dels processos que han originat l’actual recorregut del tram final del riu i l’evolució del seu delta. Aquesta és l’obra de tota una vida d’investigació i estudi d’aquesta zona tan complexa.

El Dr.Alvaro Arasa va presentar la seva tesi doctoral l’any 1964 a la Universitat de Barcelona sobre els materials plio-quaternaris del Baix Ebre i el seu entorn. Després de dedicar-se professionalment a la geologia i a l’ensenyament, ara forma part d’un grup dit Grup de Recerca Científica Terres de l’Ebre (EbreRecerca) que fa divulgació de diversos aspectes del medi natural a través d’itineraris i publicacions com aquest llibre de gran format i escrit en tres idiomes (català, castellà i anglès), el qual segueix fil per randa el principi de l’actualisme de Charles Lyell del 1830: «El present és la clau del passat».

Així, amb didàctics esquemes, imatges de satèl·lit, talls geològics i fotos de grans dimensions, s’inicia descrivint l’actualitat del riu Ebre dins el context mundial i el context mediterrani, amb les seves variacions de cabal i la pila d’embassaments que en retenen les aigües i els sediments de la seva gran conca de recepció, els quals en modifiquen el seu traçat, i la influència que van tenir la crisi salina del Messinià i les glaciacions del Quaternari.

Observant una antiga terrassa del riu Ebre

Mostrant les evidències d’una antiga desembocadura de l’Ebre...

...amb còdols d’origen pirinenc

L’Alvaro dona a conèixer tota aquesta complexitat d’ambients sedimentaris amb entretingudes sortides geològiques pel Baix Ebre on ens mostra, entre d’altres coses, les evidències d’una antiga desembocadura del riu Ebre, així com també les evidències de diversos ascensos i descensos del nivell del mar, amb respecte del nivell actual, que donen com a resultat l’alternança d’ambients costaners (platges i dunes) i d’ambients de plana fluvial.

Observant les oscil·lacions del nivell del mar a Santa Llúcia

Anem cap al Morro Gros a observar les megadunes

També ens explica coses curioses com la pèrdua total de sorra de la platja de l’Arenal de l’Ampolla on, per causa d’unes actuacions efectuades després del pas del temporal Glòria (gener del 2020) ara als espigons nus només hi arrela el fonoll marí (Crithmum maritimum).

Fonoll marí a l’espigó de l’Arenal de l’Ampolla

A la visita dels Argilers d’Anguera vam observar les margues blaves del Pliocè i la seva fauna marina de fa 5 milions d’anys, ja que per aquella època el mar arribava fins a Tivenys.

Observant les margues del Pliocè....

...i la seva fauna marina

Després del dinar de germanor a la fresca ombra dels arbres de l’antiga estació de tren d’Aldover, el grup continua l’itinerari riu amunt però nosaltres hem ja de retornar car és molt tard i estem molt lluny, però tornarem! Fins a la propera!