Mn. Francesc Nicolau: UN BALANÇ DE LES DESCOBERTES FETES PEL KEPLER

Com potser recordareu alguns, aquest telescopi espacial batejat amb el nom del cèlebre astrònom alemany del segle XVI, Johannes Kepler (1571-1630), va ser posat en òrbita per la NASA el 6 de març del 2009, amb l’objectiu de detectar planetes extrasolars (exoplanetes), o sigui, a l’entorn d’altres estrelles. La seva missió estava programada fins al 2016, però una avaria el va inutilitzar temporalmernt, fins que el maig del 2013 els tècnics de la NASA el van poder recuperar amb resultats molt satisfactoris.

Recreació artística del telescopi espacial Kepler 

de Detlev van Ravenswaay (www.cosmonoticias.com)

Però sí que s’està fent l’anàlisi de totes les dades transmeses durant el seu funcionament. El 26 de febrer de l’any passat es van publicar uns resultats de gran abast com, per exemple, la troballa feta pel Kepler l’any 2012 d’un planeta molt semblant al nostre, d’un radi 2,4 vegades el terrestre i a uns 600 anys llum, denominat Kepler-22b. Gràcies a les descobertes del Kepler s’ha arribat a la conclusió que probablement una tercera part de les estrelles de la nostra galàxia tenen un sistema planetari, i així s’han arribat a identificar 715 planetes orbitant 305 estrelles amb un 95% d’una mida més petita que el nostre Neptú, cosa que ens diu que hi ha més planetes del que crèiem i molts seran semblants al nostre.

La manera com s’ho han fet per a detectar aquests planetes ha estat pel «mètode de trànsit», o sigui per la minva de llum que experimenta l’estrella quan li passa un planeta per davant i ja es veu que això exigeix una sensibilitat finíssima per part del fotòmetre de l’aparell; i per a distingir si es tracta d’un planeta o d’una estrella binària, es mira si s’hi veu el «centroide mòbil», nom que rep el punt de llum descentrat que hi ha quan és una estrella binària i que no hi és quan es tracta d’un astre opac, o sigui, un planeta.

Els 715 planetes estudiats tenen una gran diversitat: n’hi ha de gasosos, de rocosos, n’hi ha que orbiten estrelles dobles… però el codirector del centre d’aquesta investigació de la NASA expressa: «El conjunt de planetes confirmats fins ara inclou qualsevol tipus de planeta que hom pugui imaginar, excepte, per descomptat, l’equivalent al “perfecte” planeta Terra». Actualment la NASA té previst posar en òrbita, l’any 2017, el telescopi que ha de substituir el Kepler: es tracta del telescopi TESS, dotat de més sensibilitat.

Mn.Francesc Nicolau: S'HA ARRIBAT AL FINAL DE LA MISSIÓ DE LA SONDA "MESSENGER"

Potser us en recordareu: el dia 4 d’agost de 2004 era llançada a l’espai la sonda Messenger amb destinació al planeta del sistema solar més pròxim al Sol, per fer-ne un estudi detallat. Era la realització del pla que la NASA havia aprovat el juliol de 1999, i el que s’havia programat que fes ja s’ha acabat del tot. Com ha anat això que ha portat a cap? Doncs ha estat un èxit total!

Recreació de la sonda Messenger orbitant Mercuri (www.republica.com)

A l’octubre de 2006 aquest artefacte ja sobrevolava Venus (del qual també obtingué observacions interessants) i el gener de 2008 arribava als encontorns de Mercuri i, per fi, es posà en òrbita estable a l’entorn d’ell el març de 2011. Aleshores va començar la principal tasca que li havia estat encomanada: durant aquests quatre anys (exactament 1.504 dies), ha estat orbitant el planeta Mercuri donant-hi 4.504 voltes, bo i prenent-li 254.095 fotografies des de tots els punts possibles. Aquestes fotografies han donat un coneixement pràcticament exhaustiu de tota la superfície del planeta.

Les fotografies han mostrat com és cada punt segons com rep la radiació del Sol. Cal recordar que Mercuri té un moviment de rotació molt lent, un dia d’ell té una durada de 196 dies a la Terra. Això vol dir que hi ha 88 dies de llum solar i 88 de nit a qualsevol indret d’aquest planeta, cosa que fa que la temperatura hi pugui arribar fins a 700 ºK de dia i 150ºK de nit (o sigui 123ºC sota zero). I ens diu també que el Messenger només ha estat 6,3 dies mercurians observant el planeta. Quines són, doncs, les novetats que ha aportat el Messenger sobre el coneixement d’aquest planeta?

Fotografia feta pel Messenger de la superfície de Mercuri (www.space,com)

A part del que ja hem dit de les fotografies —que permeten fer amb tot detall i nitidesa un mapa completíssim de la seva superfície— podem subratllar quatre coses interessants. La primera és que el camp magnètic que posseeix (casa que ja sabíem que existia gràcies a la sonda Mariner 10 que el va detectar a la dècada dels setanta, i que és molt dèbil: unes 3 mil·lèssimes de gauss) no està centrat en el planeta sinó desplaçat cap al pol nord i els experts encara no han sabut trobar l’origen d’aquesta asimetria. La segona és que la major part de les planures que s’hi veuen són d’origen volcànic: s’hi veu bé que provenen de corrents de lava que s’hi han dipositat, o sigui, que és material volcànic que recobreix gairebé tota la seva superfície. La tercera és que la hipòtesi que a la seva formació original havia tingut una temperatura de més de 10.000 ºK (sobretot per impactes d’asteroides) s’ha descartat perquè s’hi veuen metalls que amb aquestes condicions s’haurien volatilitzat i no ho han fet.

Finalment, la quarta novetat són les «fondalades» (dales en anglès, hondonadas en castellà) que s’hi veuen, poc profundes però brillants, són formacions que no s’han vist en cap més planeta del sistema solar. Els experts s’han aventurat a dir que podrien formar-se quan alguns materials volàtils de la superfície s’escapessin en interaccionar amb el vent solar; però aquesta explicació és només una hipòtesi. I encara ens diran potser més coses quan els ionvestigadors de la NASA hagin estudiat tot l’embalum de dades que ha aportat el Messenger i que ara falta analitzar.

Mn. Francesc Nicolau: LA INVESTIGACIÓ DELS ASTRES DEL CINTURÓ DE KUIPER

El Cinturó de Kuiper és el conjunt de tots els objectes astronòmics que orbiten el nostre sistema solar més enllà del planeta Neptú. Ocupen un espai que va des de 40.000 unitats astronòmiques (s’entén per unitat astronòmica la distància Terra-Sol, i es representa per UA) fins a 200.000 UA, o sigui, des d’un a tres anys llum.

Es calcula que conté milers de milions d’astres gelats que no han sofert variacions d’ençà que es formaren el sol i els planetes ara fa 4.600 milions d’anys. L’objecte més gran conegut fins ara és Plutó, descobert el 1930 per Clyde Tombaugh (1906-1997), i qualificat aleshores com el novè planeta del sistema solar, però ara es diu que millor no dir-ne «planeta» perquè, si bé és un astre opac que orbita el nostre Sol, només té de comú amb els altres vuit planetes aquest fet i res més; la seva constitució ja pertany a la dels objectes més llunyans que formen el «cinturó» que hem dit.

Extret de www.notinerd.com

La descoberta d’aquest conjunt d’astres té la seva història. Fa uns 35 anys se n’ignorava l’existència. Però els mitjans d’observació l’han revelada. S’anomena Cinturó de Kuiper, però seria millor dir-ne Cinturó de Julio Fernández perquè va ser l’astrònom uruguaià, que així es deia, el primer que va augurar-ne l’existència en el seu article del 1980, On the existence of a comet belt beyond Neptune («Sobre l’existència d’un cinturó de cometes més enllà de Neptú»). Fixem-nos que Fernández va posar «cinturó de cometes», perquè aquests objectes són cometes en potència ja que si hi ha alguna variació (per xocs o pel que sigui) en el seu moviment poden esdevenir autèntics cometes en desprendre’s del conjunt fins a precipitar-se a l’entorn del Sol.

No va ser fins el 1992 que es començaren a descobrir visualment alguns dels altres objectes que hi ha al «cinturó» des de l’observatori de Hawaii. El primer va ser QB 1, i ben aviat en seguiren d’altres. Avui dia ja se’n tenen més de 1.500 de catalogats. Tots més petits que Plutó. D’aquest s’ha de dir que el 1980 ja se li descobrí un satèl·lit, que s’anomena Caront, però que ara s’ha vist que en té quatre molt més petits, a més d’altres particularitats.

Extret de www.startres.net

Doncs bé, els americans en volen saber més d’aquests astres i per això el gener del 2006 la NASA envià cap allà per estudiar-los de prop la sonda espacial New Horizons, que aquest dimarts 14 de juliol va passar a només 12.500 Km de la superfície de Plutó, per tal d’anar fotografiant els cràters d’impacte del planeta, i després també els del seu satèl·lit Caront. Què se’n traurà d’això? Fer-se una idea de les mides dels objectes del Cinturó de Kuiper, perquè el que cal esperar és que els que s’hi hagin anat precipitant (originant aquests cràters) ho hauran fet amb una freqüència proporcional a la seva abundància relativa, i segons els seu tamany sabrem les dimensions de l’objecte.

Però la New Horizons també buscarà possibles rastres d’un oceà sobre la superfície de Plutó i i farà altres observacions durant els cinc mesos que hi estarà orbitant. Després viatjarà cap als confins del sistema solar, cap al Cinturó de Kuiper on arribarà d’aquí a tres anys. Estarem a l’aguait i que tot sigui pel progrés de la ciència!

Isabel Benet: GARRAF (III): la Morella

En anteriors itineraris pel Garraf ja vam veure una part del sòcol paleozoic al turó de Montbaig (o de Sant Ramon), sobre Sant Boi, i la sèrie triàsica completa pels voltants de Corbera de Llobregat. Ara, per a donar un cop d’ull als següents períodes Juràssic i Cretaci del Garraf, haurem d’anar més a l’oest i endinsar-nos al nucli d’aquest massís, allà on es desenvolupen els fenòmens càrstics que tanta fama li han donat dins el món de l’espeleologia d’alt nivell. Per això us proposem pujar al punt més alt del Garraf, el cim de la Morella de 595 metres d’alçada, tot passant pel mas de la Pleta on es troba un dels punts d’informació del Parc Natural del Garraf.

La Pleta i la Morella des de la residència canina Canópolis

En aquest sector les nombroses falles fan que els materials aflorin com si d’un trencadís modernista es tractés, però en aquest itinerari es poden distingir bé el Juràssic superior (Malm) i una part del Cretaci inferior. La presència de fauna, encara que la major part d’ella és microscòpica, ha permès datar molts nivells entre el Kimmeridgià (Juràssic superior o Malm) i el Barremià (Cretaci inferior).

L’itinerari s’inicia a l’avinguda Cristina Güell de la urbanització Rat Penat, just sobre el Port Ginesta i les Botigues de Sitges. Tot seguit aquest carrer es converteix en una carretera local molt estreta i costeruda que puja tot fent fortes llaçades cap a la Plana Novella, antiga masia on avui dia hi ha un monestir budista molt conegut.

Tot i que el Juràssic al Garraf comença amb el dipòsit d’unes bretxes suposadament del Lias, aquestes bretxes no podrem observar-les aquí degut a la presència d’una falla; per això per aquesta carretera aviat veiem les típiques dolomies negres, molt recristal·litzades, d’aspecte a voltes bretxoide, i fètides (olor d’ous podrits) quan se’ls dóna un cop de martell, degut al seu contingut en sulfur d’hidrogen (H₂S), encara que s’ha de recordar que el mostreig amb martell està prohibit dins l’àmbit del Parc Natural del Garraf.

Aspecte bretxoide de les dolomies negres

Aquestes dolomies són tant negres que destaquen en el paisatge i, segons com, semblen fins i tot roques volcàniques i en elles no es pot reconèixer cap estructura ni trobar cap fòssil, car el fenomen de la dolomitització ho esborra tot i una de les possibles causes de la dolomitització, o sigui la transformació de les calcàries (carbonat càlcic) en dolomies (carbonat de calci i magnesi), està en la barreja d’aigües marines i continentals dolces prop de les àrees emergides. No obstant això, en una pedrera propera, els Srs. E. Ferrer i J. Magrans de Gavà i Amics del Museu, als anys 80 van trobar, dins una petita capa de lutites intercalada al paquet de dolomies negres, unes restes vegetals pertanyents a una conífera, Pagiophyllum cirinicum, la qual va permetre als Drs. G. Barale i S. Calzada datar aquestes dolomies negres com a Kimmeridgià. D’aquesta troballa se’n va fer un article publicat a l’Acta Geològica Hispànica (vol. 20, núm. 3/4, pàgs 227-231). Per això es diu que les dolomies negres del Garraf pertanyen al Malm (Juràssic superior) i que existeix una llacuna estratigràfica que abasta part del Juràssic inferior (Lias) i tot el Juràssic mitjà (Dogger).

Gladiol

Montserratines

Al llarg de la dura pujada també podrem gaudir de les boniques flors amb que la primavera vesteix aquesta part del Garraf com són les vistoses montserratines (Centranthus ruber), els petits gladiols (Gladiolus communis), els coixinets florits de la farigola (Thymus vulgaris), o les flors grogues de la punxeguda argelaga (Genista scorpius). També podem veure algunes papallones com la migradora dels cards (Vanessa cardui) la qual arriba a les nostres contrades des del sud de la península o des del nord d’Àfrica.

Migradora dels cards

Prop de l’aparcament del Pic del Martell ja apareixen unes dolomies laminades i seguidament unes calcàries en les que es distingeixen algunes tènues bandes alternades fosques i clares: aquestes bandes són les anomenades laminacions criptalgals (o Algal-mats), i aquest bandejat no és més que el reflex de l’activitat d’unes algues microscòpiques que vivien en un ambient de plataforma carbonatada soma dins un clima subtropical. Aquesta plataforma estava protegida de les onades i dels corrents marins per una sèrie de barres de sorra o d’esculls marginals, els quals delimitaven un espai d’aigües tranquil·les, anomenat plataforma interna o lagoon, en el que només entraven i sortien els corrents de marea, per això també se l’anomena plataforma mareal o Shelf-lagoon.

Aspecte de les dolomies laminades

Aspecte de les laminacions criptalgals o Algal-mats

Segons L. Rosell, la morfologia d’aquestes laminetes ve determinada per la posició que ocupaven dins la plataforma; així les làmines planes s’haurien format a la part més alta de la zona submareal (o subtidal), mentre que les làmines ondulades (o crenulades) s’haurien format a la zona intermareal (intertidal o tidal flat) entre els nivells de la marea alta i la marea baixa. La presència de l’alga dasicladal Clypeina jurassica i de Favreina salevensis, un microcopròlit de crustaci (els copròlits són defecacions fòssils), van permetre als Drs. P. Rat (1966) i S. Calzada (1972), atribuir aquests dipòsits al Portlandià (pis situat al límit entre el Juràssic i el Cretaci). Tots aquests materials es dolomititzen cap a l’est, i a l’alçada de Begues ja passen a formar part del paquet de dolomies negres.

Aspecte de les laminacions planes

Aspecte de les laminacions crenulades

Aspecte de les laminacions en mostra de mà

Si continuem pujant per la carretera observarem que les laminacions criptalgals desapareixen i que per sobre d’aquests materials ja es troba un gran paquet de calcarenites amb nivells margosos i dolomítics, els quals suggereixen un ambient de dipòsit dins una conca restringida amb aports d’aigua dolça que fan que la salinitat no sigui l’adequada per al desenvolupament dels algal-mats. Aquest paquet forma el cos de la Penya Ginesta i del Pic del Martell (molt coneguts pels escaladors). Més endavant, als talussos de la carretera, també apareixen nivells de calcàries noduloses amb bioturbació i possibles sòls.

Vistes des de l'aparcament del Pic del Martell

Aspecte de les calcarenites a l'extrem més occidental del Pic del Martell

Aspecte de les calcàries noduloses

En aquests materials apareixen algues caròfites dels gèneres Choffatella i Torinosuella, ostràcodes, gasteròpodes, plaques d’equinoïdeus. Amb tot aquest material, el Dr. Sebastián Calzada va datar el conjunt entre el Valanginià i l’Hauterivià (Neocomià, Cretaci inferior).

Seguidament ja arribem a les envistes del mas de la Pleta. Abans d’arribar, però, a mà esquerra surt el camí que baixa al poble de Garraf i a mà dreta surt una pista ampla per on discorre part d’un itinerari botànic i on es poden contemplar les espècies més representatives del Garraf com són l’estepa blanca (Cistus albidus), el llentiscle (Pistacia lentiscus) o el cèlebre margalló (Chamaerops humilis), l’única palmera autòctona d’Europa.

Margalló

Quan aquest camí ample fa un gir brusc a l’esquerra, es pot prendre un sender estret a mà dreta que mena a l’interior de la dolina del Pic del Martell, situada al Pla dels Senyals. Les dolines són depressions circulars i amb forma d’embut molt característiques del modelat càrstic i que es formen per dissolució de les calcàries o pel col·lapse d’alguna cova. La dolina del Pic del Martell es reconeix perquè en una esplanada deixem de veure les calcàries que són substituïdes per unes argiles, l’anomenada “terra rossa”, les quals omplen l’embut de la dolina. En aquesta esplanada podem veure com floreixen les petites calabruixes (Muscari comosum).

Calabruixa

Pel mateix sender retornem a la pista principal i per aquesta pista arribem tot seguit al mas de la Pleta, edifici modernista que data de l’any 1894, el disseny del qual s’adjudica a l’arquitecte Francesc Berenguer, autor del Celler Güell del poble de Garraf. En realitat, per aquestes contrades, el mot “pleta” significa un tancat de pedres on s’aixoplugaven els pastors amb els seus ramats, però avui dia al mas de la Pleta s’hi aixopluga una oficina d’informació del parc, un petit espai d’exposició i una aula d’educació mediambiental.

Mas de la Pleta

Vistes de la dolina del Pic del Martell

Continuem per la carretera amunt tot seguint els senyals vermells i blancs del GR 92, amb vistes al Pla dels Senyals i a la carena principal de la Morella on hi destaquen un munt d’antenes i l’esfera d’un radar meteorològic. Per aquesta carretera passem a frec d’un pou natural protegit per una barana de ferro: es tracta d’un avenc, una altra forma de modelat càrstic desenvolupat a favor de les diàclasis del terreny.

Poc després ja arribem a la cruïlla amb la pista tancada al trànsit rodat la qual s’endinsa al paratge de Campgràs, al peu de la Morella. Aquí hi ha un aparcament i un cartell d’advertència de la Federació Catalana d’Espeleologia on s’avisa que allunyar-se dels camins marcats pot ser molt perillós per causa de la gran quantitat d’avencs que hi ha en aquest indret. Un dels més coneguts és l’Avenc del Llamp, situat just en aquesta cruïlla.

Continuem per aquesta pista asfaltada tot deixant a mà esquerra el ramal que puja a les antenes i a mà dreta un camí carreter que baixa a Castelldefels. Per aquesta pista podem observar com en algunes roques apareixen les restes fòssils d’uns bivalves del gènere Matheronia del Barremià (Cretaci inferior), els quals s’inclouen dins el grup dels anomenats rudistes i que van ser estudiats pel Dr. Calzada. Aquests lamel·libranquis vivien fixos sobre el fons marí i van ser molt importants durant el Cretaci, per això ja en parlarem d’ells... en una altra ocasió. Ara només direm que aquests exemplars s’assemblen molt a d’altres que podem veure sovint en roques ornamentals amb les quals es cobreixen parets d’edificis i paviments. L’aparició d’aquests fòssils significa que durant la segona meitat del Cretaci inferior en aquesta zona hi va haver una transgressió marina i aquí s’hi va instal·lar una plataforma carbonatada relativament profunda.

Seccions del rudista Matheronia sp.

Roca polida d'un paviment amb seccions de rudistes

Una idea de com serien aquesta 
mena de rudistes en tres dimensions

Del final de la pista surt un sender costerut que s’enfila cap al cim de la Morella, on hi destaca una gran creu de ferro. A més d’extraordinàries vistes, des d’aquí també podem veure el turó de Montbaig (o de Sant Ramon), el castell d’Eramprunyà i el turó de les Agulles, en aquest darrer turó tornen a aflorar on les dolomies negres del Juràssic les quals confereixen al paisatge una topografia ruïniforme. Aquí també podem veure una altra forma de morfologia càrstica: es tracta dels rasclers (o “lapiaz”) que són com esgarrapades més o menys profundes a la superfície de la roca, les quals es generen per l’acció de l’aigua de la pluja que dissol les calcàries.

El cim de la Morella

Vistes a llevant des de la Morella

Aspecte del rascler a la Morella

Des del cim cal recular fins a la primera cruïlla, i si hem vingut a peu des de l’estació de tren de Platja de Castelldefels, podem continuar l’itinerari seguint les marques verdes i blanques del sender local que, passant per Cal Ganxo, es dirigeix cap al nucli de Castelldefels i fer així un itinerari més o menys circular, però cal avisar que aquest circuit és llarg i cal un bon estat de forma. Per aquest sender de mitjana dificultat podrem veure el Fondo de les Terradelles (o Vall d’en Joan) on, des de l’any 1974 i fins al 2006, hi va haver l’abocador d’escombraries de tota l’àrea metropolitana de Barcelona i que va arribar a ocupar unes 85 hectàrees.

El Fondo de les Terradelles des de la Morella

Actualment, diuen, està en procés de restauració, però la gran quantitat de deixalles acumulades encara contamina els aqüífers de la zona i l’acumulació de gas metà a l’interior de molts avencs fa que la seva exploració sigui molt perillosa (inclús va provocar la mort d’un espeleòleg, l’any 1979, per l’explosió d’aquest gas). El cabussament (inclinació) dels estrats cap al SW afavoreix que l’aigua contaminada baixi cap al riu subterrani de la Falconera que desemboca al mar a l’alçada del poble de Garraf.

Aspecte de la "terra rossa" pel camí a Castelldefels

Pedrera, al fons es veuen les Agulles

Per aquest sender també podrem veure l’aspecte de la “terra rossa” entre els blocs calcaris, la queixalada d’una pedrera oberta a les calcàries del Cretaci, i bones vistes de la costa des del coll de Santa Maria. Passat cal Ganxo trobem una cruïlla: a l’esquerra baixa a Castelldefels i a la dreta el camí va a una surgència canalitzada anomenada la Guixera. Aquest nom suggereix que aquí potser hi va haver una explotació dels guixos de la fàcies Keuper.

Les Basses de Can Roca

Amb l’aigua d’aquesta surgència s’omplen les anomenades Basses de Can Roca on hi ha una agradable àrea de lleure sota l’ombra dels pins. Des d’aquí ja es baixa directament a l’estació de tren de Castelldefels on finalitza aquest llarg però molt profitós itinerari.

Per a més informació podeu consultar la Geozona 348 El Massís de Garraf, clicant aquí.

Mn. Francesc Nicolau: LA NOSTRA GALAXIA S'HA ANAT ENGOLINT GALÀXIES MÉS PETITES

La revista Investigación y Ciencia  en el seu número de febrer d’enguany publica un article titulat: «Los fósiles de la Via Láctea» Segurament us preguntareu quina mena de fòssils són aquests. Molt senzill: es refereix a les restes de petites galàxies que la gravetat de la nostra gran massa d’estrelles (la Galàxia en majúscula) ha anat atraïent fins fer-ne part de la seva constitució. I és que al cosmos hi ha galàxies «caníbals», que són les que es veuen com si estiguessin menjant-se alguna altra galàxia més petita i ja sabeu la força de la gravetat n’és la causa.

La nostra galàxia: la Via Làctia

Com que ja fa uns 13.700 milions d’anys de l’inici del Big bang, hi ha hagut temps per fer que moltes petites galàxies hagin estat engolides per altres de més grans. I efectivament s’observa que a mesura que ens endinsem en el fons còsmic, més galàxies petites es veuen i ja sabem que si són a milions d’anys llum les contemplem com eren aquestes galàxies fa aquests milions d’anys, i això confirma el que dèiem: abans n’hi havia més.

Doncs bé, l’article citat ens diu que l’any 2000 es començà a posar en obra, per part dels americans, el pla SDSS (sigles angleses de Sondeig Digital del cel Sloan) per obtenir dades d’uns 80 milions d’estrelles de cara també a descobrir relíquies de galàxies «cruspides» per la nostra. Com es pot conèixer que un grup d’estrelles prové d’una altra galàxia? Segons càlculs fets, sabem que quan una galàxia petita és atreta per una més gran comença a esfilagarsar-se al llarg d’una línia que l’uneix a la que exerceix l’atracció en ella, i com que la força és més intensa a les regions més pròximes es va allargant la línia que l’uneix a la depredadora bo i originant-s’hi les anomenades forces de marea, provinents de l’estirada.

Gran núvol de Magalhães

El regueró d’estrelles va expandint-se i es va dispersant, tant que fins i tot pot arribar a rodejar la galàxia principal. Per trobar, doncs, els «fòssils» de galàxies absorbides per la nostra només cal cercar reguerons estel·lars que es moguin de forma homogènia a una velocitat lleugerament diferent de la de les altres estrelles que no en formen part.

Què s’ha aconseguit amb aquests 15 anys de sondeig d’estrelles? Ens diu l’autor de l’article que fins ara semblen segures, com a romanents galàctics, unes 20 d’aquestes estructures que s’han trobat a la Via Làctia. No arriben ni a un 1% del total galàctic i eren galàxies molt petites; alguna d’elles no arribaria ni a una milionèsima part de la nostra, però cal dir que fins ara no s’ha pogut fer l’anàlisi completa. Podrien ser més de 20 les que encara no s’ha pogut detectar. La cosa continuarà i contribuirà a compondre la història de la nostra Galàxia.

La sonda espacial Gaia

Pel que fa a l’estudi detallat de les estrelles, els europeus tenen també en òrbita la sonda espacial Gaia que des del 2013 va analitzant pel seu compte conjunts estel·lars. Entre tots ho farem tot.