Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 26 de juny del 2015

Isabel Benet: GARRAF (II): Corbera de Llobregat

Després de veure una petita part del sòcol paleozoic del massís del Garraf al turó de Montbaig, o Sant Ramon, sobre Sant Boi, anirem a Corbera de Llobregat (a la comarca del Baix LLobregat) per a observar la sèrie triàsica completa encara que un xic trasbalsada per les falles que l’afecten. Per a arribar a Corbera cal travessar el Llobregat pel pont de Molins de Rei i anar per l’antiga N-340 en direcció al port de l’Ordal. Poc després de passar a frec d’una fàbrica de ciment, en una rotonda cal prendre la carretera BV-2421, en direcció a Gelida, als talussos de la qual ja podrem observar el sòcol paleozoic i una bona part de la sèrie triàsica.

Corbera de Llobregat (part alta). www.es.db-city.com

Després de creuar el poble de la Palma de Cervelló, seguim recte, tot deixant a mà esquerra la desviació que porta a la part baixa de Corbera (o Can Roig), en direcció al nucli històric de Corbera de Llobregat, arraulit sobre la Penya del Corb (342 m) on aflora la fàcies Buntsandstein i on hi destaca l’església de Santa Maria (s.XVIII) construïda amb carreus de sorrenca vermella típica d’aquesta fàcies. Sota les impressionants roques del vessant nord de la Penya del Corb, cada any durant les festes nadalenques té lloc el pessebre vivent més antic de Catalunya.

Pessebre vivent sota la Penya del Corb (www.entrechiquitines.com)

Just abans d’entrar al nucli històric hi ha, a mà dreta, la carretera d’accés a la urbanització Bon Repòs on trobem un petit aparcament per deixar el cotxe si volem seguir a peu. Des d’aquest aparcament es té una bona vista del punt cap on ens dirigirem: la Creu de l’Aregall (o Aragall). Des de l’aparcament baixem per la carretera a creuar la riera de Corbera tot observant les pissarres grises del sòcol paleozoic.

Vista de la Creu de l'Aregall des de l'aparcament





Un cop creuada la riera cal anar fins a l’entrada de la Urbanització Creu Aregall on hi ha un monòlit de pedra. Des d’aquí enfilem muntanya amunt pel carrer de l’Eucaliptus, encara que, per causa de la intensa urbanització, no veurem res fins que no arribem a una estació de bombeig d’aigua. Aquí podrem observar els conglomerats i sorrenques vermelles de la base del Triàsic (fàcies Buntsandstein) amb vistoses laminacions creuades. Més amunt afloren les sorrenques i lutites; i finalment, després de deixar el bonic mas de Can Aregall a mà esquerra, afloren ja les lutites amb evaporites de la fàcies Röt.

Aspecte de les pissarres paleozoiques

Sorrenques i conglomerats de la base del Triàsic


Aspecte de la fàcies Röt

Immediatament per sobre de la fàcies Röt ja apareixen les calcàries i dolomies de la fàcies Muschelkalk inferior (M1). Per pujar a la Creu de l’Aregall cal anar fins al capdamunt del carrer i allà prendre un sender a mà dreta, marcat amb taques de pintura de color taronja, el qual ens condueix directament al cim situat a 549 metres d’alçada i a on hi destaca una gran creu de pedra. També hi ha una torre de vigilància contra incendis i un balcó que fa de mirador sobre el Penedès i els massissos de Montserrat i Sant Llorenç del Munt.

Aspecte de la fàcies M1 sota la Creu de l'Aregall

Cim de la Creu de l'Aregall

Continuem ruta per la carena, seguint les maques taronges, per un sender que s’endinsa al bosc del vessant nord de la serra. Així arribem a la carretera de Gelida (BV-2425), la qual creuem i seguim uns metres a l’esquerra pel seu voral fins que arribem a l’Alt de la Creu Aregall on afloren les lutites i sorrenques vermelles de la fàcies Muschelkalk mitjà (M2).

Aflorament de la fàcies M2 a l'Alt de la Creu Aregall

Des d’aquí continuem per un sender que s’enfila pel vessant nord de la mateixa carena a frec de la tanca metàl·lica d’un xalet de la urbanització. Tot seguit ja trepitgem les dolomies de la fàcies Muschelkalk superior (M3), però per a veure millor aquests materials seguim pel sender fins que desemboquem a un camí carreter. Anant per aquest camí cal estar atents perquè uns metres més enllà trobem, a mà esquerra, una fita de pedra ens indica l’inici del corriol que aviat ens deixa al capdamunt de la Roca Foradada (573 m), espectacular balcó natural sobre la riera de Corbera i punt culminant d’aquest itinerari.

Aflorament de la fàcies M3 al capdamunt de la Roca Foradada

Per a veure la darrera fàcies del Triàsic, hem de retornar pel mateix camí uns pocs metres fins a una explanada on trobem, a mà dreta, un sender que baixa directament al carrer Mestral de la urbanització. Per aquest carrer anem a desembocar a la carretera de Gelida, prop de l’Alt de la Creu Aregall però al vessant sud de la serra. Així és que baixem uns metres per aquesta carretera en direcció a Corbera fins que trobem un corriol a mà esquerra marcat en verd i blanc que ressegueix els límits de la urbanització. Per aquest sender ens desplacem per damunt d’un estrat de les dolomies de la fàcies Muschelkalk inferior (M1), molt a prop del sostre d’aquesta fàcies.

El camí discorre prop del sostre de la fàcies M1

Per aquest sender creuem el curs de la riera de Corbera, la qual es despenja per una espectacular cinglera formada per les dolomies triàsiques. Anem pocs metres per sota de la carretera de Gelida, als talussos de la qual ja afloren les sorrenques i lutites amb evaporites de la fàcies Muschelkalk mitjà (M2).

Aspecte de la fàcies M2 a la carretera de Gelida

Seguim anant per damunt les dolomies i a frec del cingle fins que, de sobte, apareixen els guixos, lutites i carnioles de la darrera fàcies del Triàsic: la fàcies Keuper. Aquest contacte brusc entre les dolomies i els guixos es fa a través d’una falla problemàtica que als mapes s’interpreta com a un encavalcament.

Els guixos de la fàcies Keuper molt deformats

Els guixos de la fàcies Keuper s’observen molt bé anant per la carretera de Gelida (BV-2425) on formen una veritable trinxera. També afloren més a l’est, en el centre d’una petita fossa limitada per fractures de direcció NW-SE on s’asseu la urbanització Corbera Park entre les parts alta i baixa de Corbera. Aquests guixos van ser explotats anys enrere en moltes pedreres (guixeres) que avui romanen abandonades o colgades de terra.

Aspecte de la fàcies Keuper a la carretera
 de Gelida, prop de Can Ermengol

Així, a l’alçada de Can Ermengol, desemboquem al Camí Ral, allà on hi havia hagut l’antic mas dels Herbatges i que ara dóna nom a una urbanització. Per aquest camí, i per virtut de la falla anteriorment esmentada, passem dels guixos del Keuper a les sorrenques vermelles de la fàcies Buntsandstein, les quals ens acompanyaran fins al nucli antic del poble on podem aprofitar per a visitar l’encimbellada parròquia de Santa Maria, temple del segle XVIII però que té els seus orígens en una antiga capella romànica del desaparegut castell de Corbera.

Parròquia de Santa Maria de Corbera de Llobregat (www.es.wikipedia.org)

Però la veritable joia del patrimoni cultural d’aquestes contrades és, sens dubte, Sant Ponç de Corbera. Aquesta església romànica del segle XI és l’únic vestigi que queda d’un monestir benedictí, abandonat el segle XVI. El temple consta d’una nau amb una cúpula i una torre campanar sobre el creuer, i també té un absis i dues absidioles amb arcuacions i bandes llombardes. Sant Ponç es troba a una 3 Km de la part baixa de Corbera de Llobregat, a tocar de la urbanització Can Rigol, i malgrat portar el nom de Sant Ponç de Corbera, aquest temple ja pertany al terme municipal de Cervelló.

Sant Ponç de Corbera (www.viatgeaddictes.com)

Aviat arribem a l’aparcament on hem iniciat aquest itinerari i on posem punt i final a aquest tomb pel Triàsic del Garraf.

divendres, 19 de juny del 2015

Mn. Francesc Nicolau: LA ROTACIÓ DE LA TERRA ES VA FRENANT

Potser no sabeu que el dia 30 de juny d’enguany durarà, oficialment, 86.401 segons, i em direu: si sempre ens han dit que la durada d’una jormada és de 86.400 segons, a què ve això ara? Doncs molt senzill, perquè es vol acomodar el temps mesurat pels nostres rellotges al temps astronòmic real. Resulta que la Terra gira cada vegada més lentament, cosa ben fàcil d’entendre: hi ha moltes causes que, encara que petites en comparació del nostre planeta, influeixen en el seu gir i el frenen. La mateixa Lluna amb les marees que hi provoca, els moviments interns de les profunditats que causen terratrèmols, els meteorits que colpegen la superfície i fins i tot els vents hi fan la seva contribució.

Extret de www.mitografias.com.br

És molt petit aquest frenatge, és clar, però és real i no és tampoc regular; actualment és d’un segon cada dos o tres anys. Ja fa temps que es va crear el Servei Internacional de Rotació i Sistemes de Referència Terrestre (IERS) que mesura periòdicament la rotació de la Terra i ha de complir l’encàrrec que se li ha fet d’informar amb un mínim de sis mesos d’antelació quan s’ha de sumar un segon al temps universal coordinat (UTC), i ho fan quan la diferència real entre aquest temps i l’astronòmic ja arriba a 0,9 segons. L’última vegada que es va fer l’afegiment d’un segon va ser l’any 2012, i ara torna a tocar.

Des del 1972, que és quan es va decidir tenir en compte el fet del desfasament gradual del temps astronòmic amb el mesurat per la humanitat ja s’han intercalat 23 segons.

Que la Terra es va frenant ja se sabia des de fa molt més temps. Els paleontòlegs fins i tot ho havien «vist». Com és possible? En els fòssils de certs coralls de fa milions d’anys s’ha vist que la construcció del seu suport fa com unes oscil·lacions diàries a causa de l’activitat diürna més intensa, tot dins una oscil·lació molt més gran que es correspon amb l’activitat d’un any (ja que hi ha més treball a l’estiu que no pas a l’hivern). Quantes onades petites s’hi registren en un any corresponents a dies d’activitat? Se n’hi veuen més de 400. I la cosa és clara: la durada de l’any ha estat pràcticament sempre la mateixa, i si els dies eren més curts, a causa d’una rotació més ràpida de la Terra, l’any havia de tenir més dies, com ho mostren aquestes construccions fòssils.

Però hem d’afegir a tot això que aquest segon que ara anem afegint ha estat controvertit perquè pot crear inestabilitat a Internet. L’últim segon afegit el 2012 va provocar la interrupció momentània de Linkedin, i l’aerolínia Qantas es va col·lapsar perquè durant unes quantes hores no va funcionar el seu sistema informàtic. Per això hi ha països, com els Estats Units, França o Alemanya que són partidaris de l’eliminació d’aquest segon de més. Més valdria. opinen, introduir la correcció d’un sol cop sumant una hora cada 600 anys. I es troben que Gran Bretanya, la Xina i altres estan a favor de fer-ho segon a segon com s’ha fet fins ara, perquè no anar afegint el segon a temps seria desvirtuar l’hora de la civilització, mantenint-la aliena a la realitat astronòmica. Això és el que hi ha. Nosaltres no hi podem dir (ni fer) res més.

divendres, 12 de juny del 2015

Amics del Museu: SORTIDA DELS AMICS A TAVERTET

El passat dissabte 6 de juny ens vam reunir els “Amics” per fer la sortida de primavera, abans no fes massa calor. L’indret escollit d’enguany ha estat Tavertet, poble de la comarca d’Osona situat a l’est de la Plana de Vic i al caire mateix d’una impressionat cinglera, la qual forma part del Collsacabra dins de la Serralada Transversal. Aquesta sortida és el complement d’altres que ja vam fer per aquest sector com són les de Coll de Malla i a l’embassament de Sau.

Els cingles de Tavertet des del pantà de Sau (foto:Agustí Asensi)

Per això, en arribar a Tavertet des de l’Esquirol per la carretera BV-5207, vam continuar en direcció sud per una pista de terra fins al peu del turó del Castell on hi ha el mas del mateix nom. En aquest lloc vam deixar els cotxes i reberem una breu però molt completa explicació de com deuria ser la paleogeografia d’aquest indret durant l’Eocè (Era Terciària o Cenozoic), moment en què l’acostament de les plaques Ibèrica i Eurasiàtica fa que s’aixequin els Pirineus (pel nord) i l’actual serralada Prelitoral (pel sud).



Entre aquests relleus emergents hi havia un braç de mar que comunicava el recent nascut oceà Atlàntic (a l’oest) amb el que quedava de l’antic mar mesozoic de Tethys (a l’est). Al fons d’aquesta conca (que més tard serà la Depressió de l’Ebre), hi anaven a parar tots els materials resultants de l’erosió d’aquests relleus emergents.



A Tavertet ens trobem al marge de l’anomenat “Massís Catalano-Balear”, una línia de costa molt canviant on, en vertical, s’alternen els dipòsits continentals amb els ambients marins dipositats durant les transgressions del mar sobre el continent; però aquests canvis també s’observen en l’horitzontal on les fàcies varien lateralment i on es barregen una gran quantitat d’ambients sedimentaris que van des dels ventalls al·luvials, les platges, les barres litorals, les sorres deltaiques, les plataformes carbonatades somes o els fangs de plataforma distal. Això fa que l’estudi d’aquests sediments sigui una tasca molt complexa.
Després vam fer un repàs de la columna estratigràfica en aquest punt, la qual comença amb els materials del sòcol paleozoic i que aquí està format per unes pissarres de l’Ordovicià i uns granitoides intruïts al Carbonífer superior i que ja vam poder veure d’aprop des de la presa de l’embassament de Sau.

Observant els granitoides al pantà de Sau l'octubre del 2013

Immediatament per sobre, i en contacte discordant erosiu, se situen uns materials detrítics continentals, coneguts com Formació Mediona, en els quals es pot trobar el famós gasteròpode terrestre Vidaliella gerundensis (Bulimus pels amics) i per això a aquests materials se’ls adjudica una edat Thanetià (Paleocè). Aquí s’observa una llacuna estratigràfica, o discontinuïtat, de categoria ja que falta tot el mesozoic degut al fet que el Triàsic va desaparèixer per erosió, i el Juràssic i el Cretaci ni tan sols es van dipositar. La Formació Mediona es veu molt bé quan baixa el nivell del pantà tal i com va passar l’hivern del 2007-08.

La Formació Mediona a l'interior del pantà de Sau (febrer del 2008)





Per sobre d’aquests sediments es troben unes bretxes i també un gran paquet format per conglomerats, gresos i lutites vermelloses que engloben les formacions Vilanova de Sau i Romegats. En aquests materials no es troba cap mena de fòssils, però sota el cingle del Far, situat més a l’est, entre aquests sediments s’intercalen uns llentions de calcàries amb alveolines, conegudes com Formació Orpí, d’edat Ilerdiana (Eocè inferior).

Immediatament per sobre ja es troben els materials grisosos de la Formació Tavertet. Pel seu contingut en nummulits a aquests sediments se’ls adjudica una edat Luteciana (Eocè mitjà). Aquí ens van explicar la naturalesa del contacte entre els materials vermellosos i els grisosos.

Cingles de Tavertet des del Castell (foto:Agustí Asensi)

Aquest no és un contacte que separi dues menes de roques diferents, sinó que es tracta d’un sol paquet de gresos dipositats, primer, en condicions oxidants (colors vermells que indiquen la presència d’òxids de ferro del tipus hematites) i més tard, sota el mar, en condicions reductores (colors grisos). 

La superfície de contacte entre ambdos ambients (oxidant i reductor) és molt irregular degut als moviments verticals de l’antic nivell freàtic. El més interessant és que en aquesta superfície poden concentrar-se minerals d’urani (tipus pechblenda) formats a partir de la meteorització i posterior erosió dels granitoides del sòcol i de la cobertora mesozoica (sobretot dels conglometats i sorrenques de fàcies Buntsandstein del Triàsic) procedents del desmantellament del “Massís Catalano-Balear”. Aquesta mena de compostos d’urani són solubles en ambients oxidants però precipiten quan troben un ambient reductor i per aquesta raó es concentren en aquest contacte.

Turó del Castell

També se’ns va explicar que el turonet cònic del Castell està format per les margues de la Formació Coll de Malla i que està coronat per una petita barra de gresos que les protegeixen, per això a aquesta mena de turons aïllats se’ls anomena turó testimoni ja que, per erosió del seu entorn, s’ha quedat separat del cingle superior format pels gresos de la Formació Folgueroles. Aquests gresos de color gris-verdós foren estudiats pel nostre consoci el Sr. Francesc Farrés i el resultat fou la publicació, ja fa alguns anys, d’una monografia.


Tall esquematic, sense escala

En aquest moment també ens fan cinc cèntims sobre el fenomen de progradació deltaica: quan els materials detrítics arrossegats per rius i torrents arriben al mar, els més grollers (còdols) es queden a tocar de la línia de la costa mentre que els més fins (sorres i fangs) viatgen més lluny i més endins de la conca sedimentària. Els gresos de la Fm. Folgueroles no procedeixen del desmantellament del “Massís Catalano Balear” sinó que vénen del Pinineu que tot just s’està aixecant en aquest moment, per la qual cosa aquests gresos no contenen minerals d’urani. Després de totes aquestes explicacions ens vam traslladar fins a la proa del cingle, des d’on vam poder gaudir de bones vistes del pantà de Sau i dels relleus dels Munts.




Vistes als Munts i Vilanova de Sau

Vistes a les Guilleries i al Montseny, des del mirador

En aquest punt s’observa com en el sostre de la Fm. Tavertet hi ha una roca anomenada lumaquel·la que no és més que una roca formada per un amuntegament de closques de mol·luscs trencades (bioclasts) i arrossegades pels corrents i les onades.


Aspecte de la lumaquel·la

A les margues vam poder observar i identificar una gran quantitat exemplars de fauna marina entre els quals hi havia equínids del tipus Epiaster, Coelopleurus isabelae i Opyaster nux; gasteròpodes com “Sycum”, Turritella imbricata, Natica, i Modiolus; bivalves del tipus Vulsella, Lentipecten corneus, Pholadomya, Venericardia, Chlamys infumata, Euphistulana, Venus; i ostrees del tipus Cubitrostrea plicata i Pycnodonte pharaonum. Aquesta darrera ostra té la particularitat que una de les seves valves desenvolupa una mena de quilla de la que sobresurt una extensió anomenada espina hyotica que l’ajudava a ancorar-se al fons marí. També vam poder identificar alguns crancs del tipus Pylumnoplax, briozoos, nòduls de pirita i boniques druses radials de celestina.

Un equínid (Coelopleurus isabelae)
 i dos bivalves (Venus i Pycnodonte pharaonum)

Després de totes aquestes observacions vam tornar a agafar els cotxes i ens vam parar prop de Tavertet on, a tocar de la pista, apareixen unes barres litorals fetes exclussivament de nummulits, possiblement del tipus Nummulites tavertensis.

Aspecte de les barres de nummulits



I com ja era molt tard, amb aquestes observacions vam donar per acabat l’itinerari d’avui; però la festa va continuar al restaurant Cal Teixidor de Vilalleons, on vam fer l’inexcusable dinar de germanor i on vam aprofitar per a felicitar al president de l’Associació d’Amics del Museu pel seu aniversari. Felicitats i fins la propera! 

Foto: Agustí Asensi

Si voleu més informació, podeu consultar la Geozona 216 (Tavertet-Cingles del Far) clicant aquí.

dijous, 4 de juny del 2015

Isabel Benet: GARRAF (I): Turó de Montbaig

El Garraf és un massís relativament aïllat que es troba limitat per la vall del Llobregat (a l’est), la depressió del Penedès (al nord-oest) i el mar (al sud) i està repartit entre les comarques del Baix Llobregat, Garraf, l’Alt i el Baix Penedès. El Garraf forma part del conjunt de Serres i Depressions Costaneres, anomenada també Serralada Costanera Catalana, i és la terminació meridional de la Serralada Litoral Catalana.

Costes de Garraf i platja de Castelldefels 
des del camí de la Pleta


Una bona part del massís (unes 12.376 ha) està qualificat com a parc natural, integrat pels municipis de Begues, Castelldefels, Gavà, Avinyonet, Olesa de Bonesvalls, Olivella, Sant Pere de Ribes, Sitges i Vilanova. Per la seva proximitat a la ciutat de Barcelona, el Garraf és una escola de geologia molt interessant perquè aquí afloren el sòcol paleozoic, la sèrie triàsica completa i una potent sèrie calcareodolomítica que comprèn els períodes Juràssic i Cretaci. A més a més, el massís guarda també un riquíssim patrimoni cultural que cal conèixer.


Els materials triàsics i juràssics es troben a l’extrem més oriental del massís tot formant una estreta franja, orientada nord-sud aproximadament, i lleugerament inclinada cap a l’oest; la resta del massís està format  en la seva totalitat per les calcàries del Cretaci inferior. El massís, però, té l’inconvenient que està afectat per una gran quantitat de falles, de manera que aquestes limiten una sèrie de blocs que es van enfonsant progressivament cap al sud-oest fins que, a l’alçada del Vendrell, aquests blocs desapareixen sota els materials miocènics de la Depressió del Penedès. Per raó d’aquestes falles que disloquen el conjunt, l’observació de les sèries estratigràfiques es fa un xic complicada perquè de vegades no segueixen un ordre cronològic

Per a poder veure tots aquests materials, els propers dies publicarem diversos itineraris a través dels quals anirem coneixent un xic la geologia del Garraf així com també el seu riquíssim patrimoni cultural.

El Celler Güell al poble de Garraf (wikipedia.org)

Església de Sant Baldiri, a Sant Boi
i turó de Montbaig o de Sant Ramon al fons

Per començar bé, anirem a Sant Boi, vila mil·lenària els orígens de la qual es remunten a l’època romana i que es a troba la riba dreta del riu Llobregat. El seu nucli històric es desplega al voltant de l’església barroca de Sant Baldiri, la qual s’alça a mig aire d’un turonet. En el seu interior es troba la tomba de Rafael Casanova i la sagristia acull un retaule gòtic de Lluís Dalmau. Aquesta església aprofita un mur d’una antiga ermita romànica de la qual encara queden alguns carreus tallats en sorrenques triàsiques. Es creu que en aquest punt, al segle I dC, hi havia hagut un dipòsit que alimentava unes termes romanes que es van decobrir al peu del turó l’any 1953.


Per aquest nucli històric passava l’antic Camì Ral de Barcelona a Vilafranca, camí que seguirem per pujar al turó de Montbaig, o de Sant Ramon, on donarem un cop d’ull al sòcol paleozoic. Per accedir al dit turó, cal pujar pel carrer d’Eusebi Güell i sortir de Sant Boi per la carretera BV-2004 en direcció a Sant Climent de Llobregat. Als pocs metres, i al capdamunt del barri de Can Paulet, trobarem a mà esquerra una zona d’aparcament des d’on prendrem una pista tancada amb una cadena: és el Camí de l’Ermita i porta d’entrada del Parc Forestal de Montbaig. Per aquesta pista, que al principi està asfaltada, passem a frec d’un petit edifici de planta octogonal conegut com el Pavelló de Caça i que fou propietat dels marquesos de Cornellà.

Pavelló de Caça

Un xic més amunt i a l’inici d’una petita recta deixem a mà esquerra un sender pel qual podem anar a visitar la torre medieval de Benviure (s.X), situada al cor del barri de Can Paulet. Aquesta torre de guaita, situada al Camí Ral, controlava el pas cap al castell d’Eramprunyà.

Torre medieval de Benviure

Al final d’aquesta recta anem a l’esquerra per una altra pista, també tancada amb una cadena, que va cap a la font de Gualbes on hi ha una petita àrea de picnic i on comencen a aflorar les pissarres grises Camboordovicianes que formen part del sòcol paleozoic del Garraf. Aquí també trobem un plafó informatiu del Camí Natural de l’Anell Verd de Sant Boi. Des d’aquesta font, diversos corriols molt costeruts permeten fer dreçera cap al cim. També hi ha un altre corriol que baixa a la torre de Benviure.

Àrea de lleure de la font de Gualbes

A partir d’aquí comencem a pujar tot fent llaçades i acompanyats de les pissarres que afloren àmpliament als talusos de la pista. En alguns llocs, sobre els plans de foliació de les pissarres també podem observar una sèrie de franges més fosques: es tracta d’unes estructures anomenades liniacions d’intersecció, gràcies a les quals es pot determinar la direcció i la inclinació (o vergència) dels plecs que afecten aquestes pissarres. D’aquestes estructures tant importants ja en parlarem... en una altra ocasió.

Aspecte de les pissarres Camboordovicianes

Liniacions d'intersecció

Al llarg d’aquesta pista també anem trobant diversos plafons, uns més malmesos que altres, que ens informen de la flora i la fauna que podem trobar per aquests topants i on destaquen notables exemplars de roure cerrioide (Quercus cerrioides).



Roure cerrioide amb els aments o flors masculines

Més amunt desemboquem a una altra pista, procedent del barri de Les Orioles i de la Muntanyeta i per on poden pujar els vehicles fins ben a prop del cim. Unes quantes llaçades més i arribem al capdamunt del turó on hi destaca una imponent ermita de finals del segle XIX i dedicada a Sant Ramon Nonat. A tocar de l’ermita hi ha també un bar-restaurant i un espai d’exposició gratuït del Centre d’Interpretació del Paisatge del Baix Llobregat.

Ermita de Sant Ramon coronant el turó de Montbaig

Malgrat la seva modesta alçada (239 m), aquest cim és un autèntic balcó sobre el delta del Llobregat. A més també s’albira una vista excepcional que va des de Collserola, el Montseny i Montserrat i hom assegura que, en dies molt clars, es pot veure fins i tot l’illa de Mallorca. Aquest turó és també un bon observatori de les aus migratòries.

Com que ens trobem a les portes del Garraf, aquest massís ens tanca l’horitzó per ponent, on hi destaca el cim de la Morella el qual, amb els seus 593 metres, és el punt culminant del massís de Garraf. Aquest cim es distingeix fàcilment perquè en ell hi ha instal·lades una pila d’antenes i l’esfera d’un ràdar meteorològic. Sota la Morella també es pot veure el penya-segat on s’alça el castell d’Eramprunyà, i on aflora la base del període Triàsic (fàcies Buntsandstein) i de la qual ja en vam parlar en aquest blog.


El retorn el podem fer pel mateix camí o bé pel Camí del Cordal de Sant Ramon, un tallafoc molt costerut que baixa directament al pas de l’Estret de Roques on un bonic pont de fusta permet creuar la carretera de Torrelles amb seguretat.

Pont peatonal sobre l'Estret de Roques

Cripta d'Antoni Gaudí a la Colònia Güell (commons.wikimedia.org)

A partir d’aquí ens caldrà seguir els senyals del Camí Natural de l’Anell Verd per baixar cap a la Colònia Güell, una antiga fàbrica textil que s’ha convertit en un barri amb un conjunt arquitectònic declarat Bé Cultural d’Interès Nacional i on hi destaca la Cripta, obra modernista d’Antoni Gaudí, el sostre de la qual se sustenta, en part, damunt autèntiques col·lumnes basáltiques. El Camí Natural segueix baixant cap al Parc del Llobregat, una pista a frec del riu per la qual retornem de nou a Sant Boi.