Jorgina Jordà: PEDRERA DE SANT CORNELI

La Pedrera de Sant Corneli, també coneguda com a Pedrera de Can Saboia, està situada al municipi de Fogars de la Selva (Girona). Actualment, s’hi exploten leucogranits (roques formades per cristalls de quars, feldspats, plagiòclasis i biotita) per fabricar grava. Tot i així, l’indret es caracteritza per la presència de colades basàltiques d’un antic edifici volcànic, en les quals es pot admirar una bonica disjunció columnar. Per tot això, és un gran indret per a qui els hi agraden els minerals però també per a tots aquells que gaudeixen de la geologia en general.

Els minerals característics de la zona més cercats pels col·leccionistes, es troben a l'interior de vacuoles dins del basalt i són bàsicament, minerals del grup de les zeolites com phil·lipsita (molt ben cristal·litzada i fàcil de distingir amb la lupa), mesolita, natrolita i thomsonita, aquestes últimes molt més difícils de classificar a simple vista. A més de les citades zeolites també es poden trobar minerals com l’olivina, que a Sant Corneli és d'un color verd fosc intens o l’augita de color negre.

Phil·lipsita 

Calcita

Olivina

Més recentment, també s'han trobat cristalls aciculars d'aragonita en boniques cristal·litzacions radials de mida centimètrica, sovint, acompanyant les zeolites.

Aragonita

Destacar que aquest indret, és  també un mirador excel·lent ja que hi podem observar la falla per on passa la Tordera en el seu camí fins al mar.

No podia acabar aquesta crònica sense donar molt especialment les gràcies al company Josep Barnés, per haver realitzat les gestions amb el propietari de la pedrera, el Sr. Josep Camps, a qui també li donem les gràcies per haver-nos deixat accedir a l’explotació. No hem d'oblidar que aquesta pedrera es troba en explotació i està totalment prohibit accedir-hi sense autorització prèvia.

També cal destacar que el Sr. Josep Camps sempre ha tingut present la necessitat de preservar una part de la pedrera per les seves característiques geològiques excepcionals, cosa que cal reconèixer i remarcar efusivament.

Fotos: Agustí Asensi i Josep Barnés

Mn. Francesc Nicolau: BALANÇ DE LES DADES OBTINGUDES PER LA NAU ESPACIAL "CASSINI-HUYGENS"

D’aquesta sonda, obra conjunta d’europeus i nord-americans, llançada a l’espai el 15 d’octubre de 1997, ja n’hem parlat altres vegades. En la darrera us explicava que havia arribat al final de la missió que li havia estat encomanada. I, efectivament, el 15 de setembre fou precipitada al planeta Saturn, bo i prenent les últimes dades de la seva atmosfera, cosa que va fer després de descriure 293 voltes, les darreres molt a prop, entre els anells i el planeta (si voleu veure la ressenya, cliqueu aquí).

Així s’extingiren les seves informacions que foren de debó interessants pels astrofísics ja que va estar-se pràcticament 20 anys enviant dades i més dades que ara s’estan analitzant, i el seu estudi minuciós pot durar encara molts mesos. Ara bé, un detall que no puc passar per alt és que el control de les últimes òrbites i del seu enfonsament al planeta, amb tota precisió, va estar a càrrec de l’astrofísica Mar Vaquero (Maspalomas, Las Palmas de Gran Canaria, 1985) a qui li confiaren aquesta delicada tasca perquè ella és especialista en el control remot de sondes espacials, i aquest havia estat precisament el tema de la seva tesi doctoral.

La revista Investigación y Ciencia del passat mes de desembre publica un llarg article titulat «Cassini en Saturno» on s’exposen les principals descobertes de la nau Cassini-Huygens en els seus quasi 20 anys de funcionamant. I és això el que m’ha suggerit de fer.ne un resum.

Resulta que aquest artefacte ha revolucionat la idea que teníem de Saturn i de tot el que hi ha al seu voltant. La sonda va arribar a Saturn l’1 de juliol del 2004, però de camí ja havia donat informació d’altres astres, sobretot de Júpiter quan hi passà molt a prop l’any 2000. Després de posar-se en òrbita saturniana començà a treure fotografies del planeta i els seus satèl·lits, i el 14 de gener de 2005 es posà en òrbita de Tità, el més gran d’aquests satèl·lits, i va enviar-hi la sonda Huygens que portava, la qual “aterrà” suaument i es posà a estudiar l’astre. (foto 3)

Després es posà a estudiar els anells de Saturn, dels quals n’ha donat molts detalls: gruix (en alguns trams no arriba als 10 metres), diversitat de partícules (que en alguns punts fan com una prominència o muntanyeta), separacions entre ells, de vegades fan ones...

I més sorpreses en les fotografies dels satèl·lits coneguts, que no són pas com hom creia, simples boles de glaç amb algunes incrustacions. Per exemple a Jàpet s’hi veu una regió fosca i una de més blanca i s’ha observat que hi ha evaporacions que van d’una part a l’altra. I respecte de Tità s’ha vist clarament que conté llacs i mars de metà líquid en un paisatge d’aspecte semblant al de la Terra però amb metà enlloc d’aigua, ja que la seva temperatura és de 180ºC.

Al satèl·lit Encelad hi veié guèisers d’aigua que es formaven per les esquerdes de l’astre i la interpretació fou que té un oceà profund sota la superfície glaçada amb un nucli calent. I això s’ha vist com una possibilitat de trobar-hi vida, almenys microbiana. També s’han detectat tempestes a l’atmosfera saturniana. Enormes ciclons i alteracions que de vegades afecten el conjunt atmosfèric de tot el planeta... Tot molt interessant per als astrofísics,

Isabel Benet: GEOLOSKETCHERS AL MUSEU

Aquest dissabte 20 de gener ha tingut lloc la 5a Trobada GeoloSketcher, la qual pretén reunir als amants dels dibuixos ambientats en espais geològicament interessants. Aquest cop la trobada ha estat al nostre Museu, i per això a les 10 del matí ens hem aplegat a l’entrada de l’edifici del Seminari Conciliar de Barcelona prop d’una vintena de participants disposats a donar el millor de nosaltres mateixos. Tot un èxit de convocatòria.

Com sempre, després d’unes breus explicacions sobre el moviment GeoloSketcher, sobre la història del Museu i sobre el procés de fossilització, hem accedit a la sala d’exposició on tothom ha pogut donar unes quantes voltes tot cercant allò que més li cridava l’atenció i despertava la seva inspiració.

Acte seguit, un silenci sepulcral s’ha estès per la sala mentre els dibuixants, dempeus o asseguts i amb les “armes” a la mà, han près posicions i han començat els seus esbossos (Sketches) utilitzant les més diverses tècniques pictòriques.

Entre nosaltres hi havia alguns membres del grup Inky Fingers, una colla de dibuixants molt actius i entusiastes, que ens han mostrat alguns exemples dels seus treballs més recents; i malgrat trobar-nos en un museu paleontològic, no tothom s’ha dedicat només a esbossar fòssils.

Conforme passaven les hores, però, el fred siberià que impera a la sala ha foragitat a més d’un participant, no obstant això s’han vist treballs realment extraordinaris. Si els voleu donar un cop d’ull, cliqueu aquí.

S’ha de dir que l’exemplar més representat ha estat el conjunt de vertebres dorsals, amb les seves espectaculars expansions, del la joia de la corona: el mastodont dit Tetralophodon longiostris del Miocè superior (fa entre 11 i 7 milions d’anys), trobat a Polinyà.

Un cop finalitzades les nostres “obres d’art”, i abans no ens transformem nosaltres també en uns fòssils congelats, l’Isaac Camps, l’organitzador d’aquesta jornada, ha fet les pertinents fotos dels resultats i també les rigoroses fotos de grup, per a tenir així un bell record d’aquesta trobada. Fins a la propera! 

Foto de grup d'alguns dels participants

Amics del Museu: “CRUSTÁCEOS FÓSILES DE LAS CUENCAS SURPIRENAICAS”

El nostre consoci i geòleg Fernando Ari Ferratges ens ha fet arribar a la nostra biblioteca un exemplar del seu magnífic treball “Crustáceos fósiles de las cuencas Surpirenaicas”. El treball  ha estat publicat dins la col·lecció de Cuadernos de Paleontología Aragonesa que va editar la Asociación Cultural Bajo Jalón amb motiu de la celebració de les XIII Jornades Aragonesas de Paleontología 2017.

Tot i que el treball és una publicació científica molt elaborada, també pot utilitzar-se com una guia divulgativa i d’introducció al món dels decàpodes fòssils i que pot fer servei tant als aficionats com als estudiosos d’aquest complex però també apassionat món paleontològic.

Cal destacar que el treball presenta unes magnífiques il·lustracions elaborades pel mateix autor i també unes bones fotografies que el fan molt visual i entenedor pel lector.

Des d'aquí el volem felicitar i animar-lo a continuar fent més ciència com aquesta!

També donar-li novament les gràcies a ell i a tots el qui han fet possible aquesta publicació, ja que, a més, ens han facilitat la possibilitat de descarregar-lo de forma gratuïta a partir del següent enllaç:

Pots visualitzar el llibre fent clic aquí

Roberto Espinola: PREMI CARMINA VIRGILI AL DOCTOR JOSEP MARIA MATA-PERELLÓ

El passat dia 15 de desembre del 2017, durant el tradicional sopar de Nadal del Col·legi de Geòlegs de Catalunya, es va fer entrega del Premi Carmina Virgili al nostre mestre, company i amic, en Josep Maria Mata-Perelló.

Aquest premi (abans conegut com a Geòleg de l’Any) reconeix la trajectòria d’un professional de la geologia que es considera que ha desenvolupat una tasca remarcable al llarg de la seva carrera, o que ha realitzat una activitat destacable durant l’any amb un impacte significatiu en la professió.

Els Amics del Museu Geològic del Seminari Conciliar de Barcelona ens congratulem que enguany aquest reconeixement s’hagi atorgat al professor Mata-Perelló, atesa la seva dedicació vital i apassionada a la defensa i divulgació del nostre patrimoni geològic i de la professió de geòleg al llarg de moltes dècades i que ara, un cop jubilat, encara continua fent.

 Moltes felicitats Josep Maria!

Fotos:Roberto Espinola

Mn. Francesc Nicolau: COM S'HO FAN ELS ASTRÒNOMS PER DETECTAR ELS EXOPLANETES?

A finals de l’any passat va sortir la notícia del descobriment d’un nou exoplaneta, anomenat Ross 128b, situat a uns 11 anys llum i orbitant una estrelleta del tipus nanes vermelles. LLegint la notícia potser molts us vau preguntar: com és possible veure un astre tan petit a tants anys llum de distància? Doncs resulta que aquest que aquest planeta no s’ha vist, sinó que s’ha detectat. Com? Amb un instrumental anomenat HARPS, ideat expressament per “caçar” aquesta mena d’astres.

Muntatge de l'espectrògraf HARPS (imatge inferior) 

a l'interior de la cúpula del telescopi situat a l'observatori de La Silla (Xile)

L’Observatori Austral Europeu (ESO) lidera l’observatori de La Silla als Andes xilens situat a 2.400 metres d’altitud on hi ha unes condicions òptimes per a les observacions astronòmiques ja que el cel és gairebé sempre serè i sense contaminació lumínica. Es tracta d’un conjunt de 18 telescopis entre els quals es va instal·lar, l’any 2002, l’instrument HARPS (High Acuracy Radial velocity Planet Searcher) per a buscar exoplanetes.

El director de la posada en marxa d’aquest projecte va ser Michel Mayor, de la Universitat de Ginebra, que va tenir la idea de trobar exoplanetes d’una manera indirecta: l’instrument HARPS és d’una precisió molt gran a l’hora d’observar si una estrella s’acosta o s’allunya periòdicament de la Terra. Si ho fa l’única explicació és que té un exoplaneta que l’atrau un xic amb la seva gravetat.

Michel Mayor

Aquest instrument va ser renovat al 2012 aconseguint una precisió que arriba a detectar moviments de només 3,5 Km per hora. Abans només podia descobrir planetes grans que sacsejaven molt l’estrella (i ja en va dectectar uns quants) però amb el perfeccionament ara pot percebre fins l’existència de planetes d’una mida similar a la de la Terra.

Abans de l’HARPS ja s’havien detectat exoplanetes amb el telescopi espacial Kepler que la NASA va posar en òrbita el 6 de març del 2009, però actualment amb aquest sistema ja en portem 130 exoplanetes nous i un d’ells és el Ross 128b. Ara es vol estudiar l’atmosfera d’aquest exoplaneta i això ho farà l’ELT, un altre dels telescopis de La Silla que s’està acabant de construir i que, segons sembla, serà capaç de buscar biomarcadors d’atmosferes planetàries. Aquest telescopi es posarà en servei a mitjans de la pròxima dècada.

El futur telescopi espacial James Webb

I deixeu-me afegir que encara hi ha més projectes: el més important és el del telescopi espacial que durà el nom de James Webb, obra conjunta de la NASA i l’ESA, i serà el successor del Hubble. Entre altres perfeccionaments, serà capaç d’observar i analitzar les atmosferes d’exoplanetes, cosa que podrà fer amb molta claredat des de l’òrbita on serà col·locat i així ens podrà dir més coses del Ross 128b que, encara que la seva proximitat a l’estrella li pot fer perdre l’atmosfera i no tenir aigua líquida, continua essent un bon candidat per buscar indicis de vida. Si n’hi troben ja ens ho faran saber!