Qui no ha
anat mai al Figaró, amb el professor de Ciències Naturals, a observar roques in situ i a buscar “bulimus” al coll de
Can Tripeta? Els professos escullen els Cingles de Bertí per a portar a terme
aquesta activitat perquè allà la geologia és “fàcil”, o sigui, que les roques
estan situades en l’ordre cronoestratigràfic normal: les més antigues es troben
sota les més modernes, tal i com va dir en Niels Stensen, pare de la Geologia moderna.
Els Cingles de Bertí des de la Trona
Als Cingles
de Bertí pot observar-se la major part de la sèrie triàsica, reposant
discordantment damunt el sòcol paleozoic del massís del Montseny, i cabussant
lleugerament (entre 5 i 10º) cap al WNW. Aquests són els afloraments mesozoics
més septentrionals de la Serralada Prelitoral, es disposen en una estreta
franja tot rodejant la falda oest del Montseny i representen la cobertora d’aquest
massís ja que, en aquella època, aquesta era una zona deprimida i no l’alterós
massís d’avui dia; de fet aquest sector va ser envaït pel mar dos cops durant
el Triàsic.
El millor
itinerari on es pot veure la seqüència triàsica, és al llarg dels poc més de 4
quilòmetres de la carretera que, des del Figaró, s’enfila al mas de Can Montmany;
per això aquest recorregut es pot fer a peu, en cotxe o en bicicleta. Aquest
itinerari és tot un clàssic ja que va ser inclòs al curs Ciclo de Geologia Práctica sobre los alrededores de Barcelona,
dirigit pel Dr. Lluís Solé Sabarís, a principis dels anys seixanta del segle
passat. L'itinerari en qüestió va anar a càrrec del Dr. Joan Rosell, i des llavors s'han publicat diversos quaderns on es detalla aquest mateix itinerari.
Al llarg del
primer quilòmetre podrem contemplar les calcàries grises del Devonià inferior,
plegades durant l’orogènia Herciniana; així com també un dic de pòrfir que la
carretera talla en dos punts.
Les calcàries del Devonià (Paleozoic)
Dic de pòrfir
Seguidament
ja trobem les sorrenques vermelles de la fàcies Buntsandstein (Triàsic
inferior), abans, però, al marge dret de la carretera es pot veure l’antic forn
de calç de Montmany (s.XVIII-XIX) en el qual es coïen les calcàries de la
fàcies Muschelkalk que ja veiem just damunt nostre.
Forn de calç de Montmany
Aquí, però, no
s’observen els conglomerats de la base de la fàcies Buntsandstein encara que
molt a prop, sí que es pot veure un petit gruix d’aquests conglomerats. Aquí
tampoc s’observa el contacte discordant d’aquesta fàcies amb el sòcol paleozoic
ja que aquest resta tapat per la vegetació. Per a veure bé aquesta discordança haurem
d’anar a Santa Eugènia del Congost, al talús obert recentment a la carretera
C-17.
Al llarg d’un
parell de corbes anem observant el pas de les sorrenques a les lutites de la
fàcies Röt (prop del contacte amb el Muschelkalk inferior), on es poden veure
unes taques grises (per reducció del ferro), tal vegada relacionades amb
l’activitat vegetal d’aquella època. De fet per aquesta zona s’han trobat
restes de coníferes, equisets i falgueres. També poden observar-se motlles
d’evaporites ja que aquesta és una fàcies de trànsit a la posterior instal·lació
d’una plataforma carbonatada soma, on es van dipositar les dolomíes i calcàries
micrítiques de la fàcies Muschelkalk. (Veure en aquest bloc: “Els vertebrats
del Permià i Triàsic de Catalunya”, de R. Espínola, juny 2012, clica aquí si vols veure l'article)
Tot seguit la
carretera talla de biaix tots els materials que formen la fàcies Muschelkalk
inferior (M1) els quals constitueixen el primer dels esglaons dels Cingles de
Bertí. En ella es poden observar rastres de biotorbació (“fucoides”) i, de
vegades, s’han pogut veure alguns nòduls de sílex.
A uns 800
metres de Can Montmany es troba el sostre d’aquest paquet de dolomies d’uns 60
metres de potència i, al seu damunt, ja trobem les argiles, gresos i guixos de
la fàcies Muschelkalk mitjà (M2) on s’ubiquen els camps de conreu d’aquesta
finca.
Paquet de guixos sota el turó de la Cuspinera
A partir de
Can Montmany l’itinerari continua per pista de terra on podem observar com el
Seneci del Cap (Senecio inaequidens),
planta invasora sudafricana, ja ha arrelat al Montseny. A França se l’ha
classificat com al “perill groc” per la seva ràpida expansió degut al fet que
les seves llavors, equipades amb un plomall, són fàcilment transportades pel
vent.
Després de
passar a frec de les ruïnes de l’ermita de Sant Pau de Montmany (s.XII), trobem
les dolomies i calcàries de la fàcies Muschelkalk superior (M3) que aquí es
troba molt reduïda ja que al damunt d’aquests materials ja es dipositen les
argiles, gresos i conglomerats del Paleocè inferior (Cenozoic o Era Terciaria)
on es localitzen els famosos gastròpodes lacustres Vidaliella gerundensis (“bulimus” pels amics).
Aspecte de les argiles i gresos del Paleocè, amb el Puig Ciró al fons
Els conglomerats poligènics del Paleocè
El gastròpode continental Vidaliella gerundensis
Aquí trobem
una llacuna estratigràfica de primer
ordre, això és: falten els sediments corresponents al Triàsic superior (fàcies
Keuper), tot el Juràssic i tot el Cretaci; això vol dir que aquests materials,
o bé no es van dipositar mai o, si es van dipositar, van ser erosionats. Tal
vegada va ser una combinació d’ambdós fenòmens, degut al fet que ens trobem al
marge d’una antiga conca sedimentària.
Damunt
d’aquestes argiles, gresos i conglomerats del Paleocè i Eocè inferior, trobem
els antics camps de conreu de la Rovira (s.XIII), masia actualment en ruïnes
però que va ser l’escenari de la novel·la de Raimon Casellas, Els Sots Ferèstecs, publicada l’any 1901.
Sobre aquests materials s’asseu l’esglaó més important dels Cingles de Bertí,
format per les calcàries, gresos i limolites de l’Eocè mitjà (Bartonià) i en
les que es poden observar uns foraminífers fòssils anomenats nummulits, els
quals evidencien que es tracta de sediments marins.
Tot això ho
podem veure si seguim pujant per la malmesa pista fins al coll de Can Tripeta,
al peu del Puig Ciró que, amb els seus 864 m, és un dels punts més elevats dels
Cingles de Bertí. En aquest coll s’observa com les calcàries de M3 cabussen
fortament cap al nord i això vol dir que són discordants respecte als sediments
del Paleocè com a conseqüència de l’orogènia Alpina, de la qual ja en parlarem…
més endavant.(fotos 20 i 21)
En un proper
article es proposarà un recorregut pel contigu Sot del Bac, itinerari que va
aparèixer a Algunos itinerarios
geológicos desde Barcelona, de S. Calzada i J. de Jaime, publicat l’any
1978.