Amics del Museu: PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "UNA HISTORIA DE LA GEOLOGIA EN ESPAÑA"

Un cop més un grup d’Amics del Museu ens congratulem per haver pogut assistir a la presentació d’un altre llibre de tema geològic. Es tracta del llibre Una historia de la geología en España. En su contexto socioeconómico, cultural y político, y en el marco de la geologia internacional, escrit pel Dr. Manuel Julivert i Casagualda, amb un pròleg de Lluís Cabrera, i una presentació  de Pere Santanach. La publicació ha estat a càrrec del servei de  Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

El títol ja és prou explícit per a conèixer el contingut d’aquesta magna obra de síntesi històrica, una de les poques d’aquest gènere a Espanya, en la qual l’autor vol homenatjar tant a les persones com a les institucions que han dut a terme la tasca d’investigació i d’ensenyament d’aquesta àrdua disciplina científica.

Mots com isostàsia, mantells de corriment, tectònica de plaques, subducció... són termes que avui ens són tan familiars, inclús entre el gran públic, que ens fa l’efecte que sempre han existit quan, de fet, són conceptes molt i molt moderns i que la geologia espanyola va adoptar fa ben poc temps, per causa de la seva especial situació socioeconòmica i política, sempre reaccionaria a la incorporació de noves idees, així com també sempre disposada a avortar qualsevol iniciativa o esforç en aquest sentit.

L’acte de presentació va tenir lloc el passat dimecres 29 d’octubre a l’Aula Magna de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, i van presidir la taula el Dr. Pere J. Quetglas, vicerector de Comunicació i Projecció de la Universitat de Barcelona; el Dr. Josep M. Camarasa, expresident de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (IEC); el Dr. José Ramón Martínez Catalán, catedràtic de Departament de Geologia de la Universitat de Salamanca; i el Dr. Manuel Julivert, autor del llibre i catedràtic jubilat de Geologia Estructural de la Universitat d’Oviedo i de la Universitat Autònoma de Barcelona.

D'esquerra a dreta: M.Julivert, Ll.Cabrera, P.J.Quetglas, 

J.M.Camarasa i J.R.Martínez

Per iniciar l’acte, el Sr.Quetglas va donar la paraula al Sr.Martínez Catalán, qui va fer un compendi de la biografia i treballs publicats pel Dr. Julivert, sobretot en el camp de l’estructura del bassament hercinià, tan a la península ibèrica com a l’estranger, gràcies als quals el Dr.Julivert s’ha fet un nom dins el món acadèmic a nivell mundial.

Com a resum d’aquesta biografia direm que el Dr.Julivert va nèixer a Reus l’any 1930. Després de doctorar-se a la Universitat de Barcelona l’any 1957, va crèixer com a geòleg a les universitats Industrial de Santander i Nacional de Bogotà (Colòmbia) amb els seus estudis sobre la Serralada Oriental dels Andes colòmbians. En retornar a Espanya, va ocupar una càtedra a la Universitat d’Oviedo i, posteriorment, a la Universitat Autònoma de Barcelona fins a la seva jubilació de la tasca docent, però no pas de la seva tasca investigadora i divulgadora que continua ben activa.

El Sr. Martínez Catalán va prosseguir el seu parlament fent un resum dels temes que es tracten al llibre, tot lloant la seva prosa fluida i fent un especial incís en el endarreriment que sempre ha perseguit a la geologia espanyola, sempre a remolc de la geologia que es practicava als països del nostre entorn; i com a llastimós exemple el Sr. Martínez Catalán va lamentar que els llicenciats de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, no haguessin sentit a dir res encara de la Tectònica de Plaques, quan aquesta era una teoria de la qual ja se’n parlava des de mitjans dels anys seixanta.

Inicia l'acte el Dr.Martínez

El Sr. Martínez Catalán va finalitzar el seu parlament amb paraules d’agraïment dirigides al Dr.Julivert per l’enriquiment que suposa la lectura d’aquest llibre.

Seguidament va prender la paraula el Sr.Camarasa, doctor en Biologia, qui va haver de reconèixer que de geologia no en sabia pas gaire, però que com a historiador de la ciència va ressaltar el valor històric de l’obra, fent especial ènfasi del coratge del Dr.Julivert en afrontar un tema tan delicat i complex com és la història de la ciència a Espanya, car d’historiadors sobre aquest tema n’hi ha ben pocs, i no dubta a preconitzar que aquest llibre està cridat a esdevenir, amb el temps, una obra de referència imprescindible per a posteriors estudis sobre la història de la geologia a Espanya o a Catalunya.

El Dr.Camarasa en un moment del seu parlament

Seguidament el Sr.Quetglas va donar la paraula al Dr.Julivert, qui va fer un breu parlament on hi va ressaltar la complexitat del context socioeconòmic i polític en el qual s’ha hagut de desenvolupar la geologia a Espanya, amb molt poca implicació de l’estat, fos qui fos qui governés, car durant molts anys la geologia va estar en mans dels enginyers de mines. El Dr.Julivert justifica el fet que la seva història finalitzi amb la transició democràtica, dient que els temps actuals són encara massa recents per a fer-ne història i que això ho deixa per les futures generacions.

El Dr. Manuel Julivert 

El Sr.Cabrera pren la paraula per a afegir el caràcter aventurer del Dr.Julivert qui amb els seus freqüents viatges pel Sàhara, sovint acompanyat de la seva esposa la també geòloga Dra. Isabel Zamarreño, va confecccionar el llibre El Sáhara, tierras, pueblos y culturas, el qual va veure la llum l’any 2003. El Sr. Cabrera va continuar amb un elogi de l’obra, perquè en ella es dóna molts detalls sobre els orígens de la Universitat de Barcelona i dels seus precursors, els quals van establir les bases d’aquesta ciència tan marginal al nostre país, fins aconseguir d’enfilar-la al tren de la geologia internacional. Ara només prega perquè l’actual crisi econòmica, i la subsegüent política de retallades, no ens faci baixar d’aquest tren que tant ha costat d’agafar.

Finalitza l’acte el Sr.Quetglas qui destaca el valor, ja no de les històries de les institucions i universitats, sinó de la història de les disciplines científiques en particular i que tan cares són de veure publicades, i acaba el seu parlament amb unes paraules d’agraïment al public assistent i amb una sincera felicitació a l’autor per una obra tan lluïda. El Sr. Quetglas ens recorda, que podem adquirir-la en aquesta mateixa sala a un preu reduït, cosa que vam fer uns quants, immediatament després dels calurosos aplaudimets de rigor.

Mn. Francesc Nicolau: UN NOU PROJECTE PER ELIMINAR DIÒXID DE CARBONI DE L'ATMOSFERA

La contaminació pel gas diòxid de carboni, com tothom sap, no para de créixer. Cada vegada es fa més urgent fer-hi alguna cosa. L’efecte del seu augment és doble: es va accelerant el canvi climàtic i es fa més irrespirable l’aire que ens rodeja. Per això hi ha tot un moviment entre els científics per escatir, cercar i trobar què podem fer per aturar el progrés d’aquesta realitat tan perniciosa. I un dels projectes és l’anomenat “captura i petrificació del diòxid de carboni”. La revista Investigación y Ciencia ens ho explica i us en vull fer un breu resum.

Aquesta denominació vol dir senzillament el procés de prendre aquest gas de les centrals tèrmiques, que tant en produeixen, i passar-lo a ser part de les roques subterrànies inamovibles. Com portar-ho a cap? Una resposta seria injectar-lo en roques sedimentàries poroses, com per exemple les arenisques, però s’ha vist que aquesta operació no té garanties ja que en aquesta mena de roques es pot filtrar i escapar amb facilitat. Es diu que la solució més segura seria ficar-lo en roques basàltiques que, com que tenen magnesi, ferro, calci,..., reaccionarien químicament amb el diòxid de carboni i serien la seva tomba permanent.

Wallula (Washington) extret de www.nature.org

I com passar de la química a la pràctica? Ja s’ha comançat a fer. Prop de Wallula (Washington) s’injectaren 1.000 tones d’anhidrid carbònic en uns basalts estratificats a 800 metres de profunditat. Ara només falta saber si s’hi ha realitzat la reacció química esperada. Alguns pessimistes deien que el procés havia de ser lentíssim i que la plena absorció potser trigaria mil·lenis a realitzar-se; cosa, és clar, insuficient. Però d’altres com Peter McGrail, creuen que només trigarà unes dècades, cosa que és prou per a fer-ho viable. Es pot comprovar a quina velocitat es fa la reacció química? D’aquí a uns pocs anys es mirarà quin ha estat el resultat.

Susan Hovorka (extret de www.cslforum.org)

Mentrestant a Carbfix (Islàndia) ja hi ha el projecte d’injectar 1.500 tones del gas durant els pròxims dos anys. Entre els mesos maig i juny d’aquest any s’han tret mostres dels basalts a fi d’estudiar-los i tenir seguretat d’èxit a l’hora de fer la injecció. Cal dir, tanmateix, que també hi ha qui no veu que, mentre la química fa la feina, el gas quedi prou hermètic sense que se’n escapi gens. Ho diu Susan Hovorka de la Universitat de Texas (Austin). Creu que les aigües profundes s’hi poden filtrar amb molta facilitat i endur-se’l. Que es faci primer, diu, la verificació de la capacitat real de retenció del gas per part del basalt.

Però encara cal afegir.hi una altra cosa: l’obstacle polític, que és més gros que els obstacles o inconvenients tècnics. Ho diu el mateix McGrail: és una operació que no té incentius econòmics; qui hi ha que arrisqui un capital si no hi ha cap compensació? Potser si es demostrés que efectivament el basalt és ideal per fer aquesta operació i es prenguessin mesures contra les empreses tèrmiques que no volguessin sepultar l’anhidrid carbònic, es començaria a posar aquesta idea en pràctica pel bé de tota la humanitat. Nosaltres, no ens en podem estar de dir-ho, és el que desitgem, mentre no es trobi un altre mitjà per fer minvar aquest gas que va prenent importància alarmant.

Isabel Benet: LA PEDRERA DE TALC DE TRIMONS

L’estiu de l’any 2009 vam pujar al pic de Tarbesó (2364m), situat a la comarca occitana del Donasà (Alt Arièja) al vessant francès del Pirineu, i des d’aquest cim vam veure una cosa extraordinària: una gran mossegada a mig aire d’una muntanya que teníem, no massa lluny, en direcció nord-oest. Després ens vam assabentar que es tractava d’una de les pedreres de talc més grans del món, situada al coll de Trimons (Trimouns), al nord de la població de Lausenac (Luzenac). Aquest coll separa la vall del riu Arièja (al sud) del Païs d’Olms (al nord), famós pels seus castells càtars com el de Montsegur. Trimons es troba als peus del massís de Sant Bertomièu (Saint Barthélemy), o també dit Muntanya de Taba, amb els pics de Solarac (2368m) i Sant Bertomièu (2348m) com a punts culminants.

El massís de Sant Bertomièu des del Pic de Tarbesó

Vam decidir de fer una visita a aquest massís per tal d’apropar-nos a aquesta impressionant explotació, i per això l’estiu de l’any passat vam sortir de Llívia en direcció al coll de Pimorent per la carretera que segueix la vall del riu Querol i, un cop passat el coll, vam baixar per la vall de l’Arièja, riu que neix prop del Pas de la Casa a la frontera entre Andorra i França. Després de passar per Merens i Acs dels Tèrmes (Ax-les-Thermes) vam arribar a Lausenac, des d’on vam començar a pujar per una carretera estreta i costeruda que en un parell de llaçades ens deixa, front per front, amb el castell de Lhordat (Lordat), tot passant sota la línia del telefèric per on pugen i baixen les vagonetes que transporten el talc des de la pedrera fins a la fàbrica situada a Lausenac.

Aquesta carretera també passa a frec de l’anomenada falla nord-pirinenca (FNP), gran fractura de moviment direccional sinistre, que creua els Pinireus des de la plana del Rosselló fins al País Basc i que representa la cicatriu de la col·lisió de les plaques Ibèrica i Eurasiàtica. Al marge de la carretera vam observar els materials del Cretaci inferior afectats per un metamorfisme tèrmic de baixa pressió degut al moviment d’aquesta falla.

Des de Lhordat vam prendre la carretera que s’enfila de dret cap a la pedrera on vam veure uns plafons que ens assabenten que es fan visites guiades a aquesta explotació, així que vam decidir de tornar-hi un altre dia a visitar la pedrera. Per aquesta carretera arribàrem a una cruïlla des d’on vam prendre una pista a mà esquerra que ens va deixar a una petita esplanada on vam poder aparcar el cotxe gairebé sota la línia del telefèric i on hi ha un plafó informatiu de la ruta a seguir.

Des d’aquest aparcament vam seguir pujant a peu per la mateixa pista, ja en més mal estat, fins que, a mà esquerra, vam trobar l’inici del sender, marcat en groc, que s’enfila al pic de Solarac.

Malgrat que teníem la pedrera molt a prop, no poíiem veure-la perquè una tanca de filferro ens ho impedia; per això vam travessar la tanca amb compte i així vam tenir una primera visió de la impressionant explotació, situada a uns 1800 metres d’alçada, amb les seves enormes graderes en les quals els grandiosos camions, de més de 5 metres d’alçada que s’hi movien, semblaven formiguetes.

Tècnicament el talc és un fil·losilicat de magnesi pertanyent al grup de les argiles, i el seu nom prové del mot talq, paraula àrab amb la que ja es coneixia aquest mineral. De tacte greixós i molt suau, el talc es forma per alteració dels amfíbols, piroxens i olivines presents en determinades roques ígnies, i també per l’efecte del metamorfisme sobre roques carbonatades riques en silicats.

L’origen del talc que aflora al coll de Trimons, però, està més aviat relacionat amb una falla encavalcant, que posa en contacte els materials carbonatats del Siluro-Devonià amb els micaesquists i gneis del massís de Sant Bertomièu, i per ella van circular fluids hidrotermals rics en magnesi i silici.

Extret del llibre L'épopée du talc de Luzenac

Conforme anàvem pujant per la carena, encatifada amb les flors grogues del bàlec, teníem per ponent vistes a la Coma del Forat de l’Os (Trou de l’Ours) sobre la qual s’alcen els pics de Solarac i Sant Bertomièu, els nostres objectius. També anàvem tenint cada cop vistes més enlairades de la pedrera, i pel camí anàvem observant com els micaesquists brillaven sota l’intens sol.

Observant la Coma de l'Os

Aspecte dels micaesquists

Aspecte dels gneis migmatítics

Des del cim del Pic de Solarac vam continuar la ruta baixant al coll del Forat de l’Os, el qual separa els dos cims, i vam pujar al Pic de Sant Bertomièu, tot passant a frec de l’estany del Gorg Superior, encara colgat de neu. Pel camí anàvem veient minerals de ferro limonititzats.

El pic de Sant Bertomièu des del Pic de Solarac

Pujant al Pic de Sant Bertomièu amb el Solarac al fons

Limonita

Des del cim de Sant Bertomièu, gran mirador dels Pirineus, vam poder gaudir d’una esplèndida vista d’aquesta serralada, des del Canigó a l’Aneto, però a l’inrevés de com estem acostumats, o sigui des del nord. També vam poder veure, al nord-est el famós castell i la població de Montsegur. Des del cim de Sant Bertomièu vam prendre la carena SE per a tornar de nou a la pista, i a mitja baixada vam veure aflorar uns vistosos ortogneis.

Aspecte dels ortogneis

Després de travessar el torrent de la Fontrona, i de passar a frec d’una petita cabana de pastors, vam arribar de nou a la pista que, en franca baixada ens va deixar a l’inici del sender, tancant així aquest circuit circular pel massís de Sant Bertomièu. Si voleu més detalls d'aquesta excursió, cliqueu aquí.

Un altre dia vam anar a fer la visita guiada a la pedrera però, malauradament, les visites s’havien suspès degut a l’espessa boira que aquell dia cobria el coll de Trimons. Decebuts, vam entrar a la botiga on vam comprar un exemplar del llibre “L’épopée du talc de Luzenac” on s’explica la història de la pedrera, des dels seus inicis fins avui dia, amb moltes fotos antigues i modernes de l’activitat minera i les seves gents.

D’aquest llibre hem extret aquest resum de la història: Abans que existís la pedrera, al coll de Trimons hi havia tres petits turons... En aquest coll, el talc es presenta en forma de roca massiva (anomenat esteatita), d’un color blanc-gris o verdós, i molt tova. Segur que aquesta roca no va passar desapercebuda pels viatgers i pastors que freqüentaven  el coll i que la util·litzaven per a esculpir figures. No va ser fins l’any 1840 que l’enginyer Jules François es va fixar en aquest producte que, procedent de l’Alt Arièja, es venia a les drogueries de Toulouse i en va fer un “reportatge”.

Un dels primers a adquirir els drets d’explotació del talc de Trimons, així com també un molí a Lausenac, fou un tal Jacques Durand qui, amb l’ajut del seu fill, inicia la primera explotació industrial l’any 1848; però la mort prematura d’ambdós precursors, i la mala gestió per part dels seus successors a l’empresa, fan que aquesta sigui venuda l’any 1888 al tribunal de Foix, per tal de poder pagar als nombrosos creditors. En aquest moment els drets d’explotació els va adquirir Julien Dumas qui, amb la seva influent i rica esposa Hélène, reprèn l’activitat l’any 1889 ajudat per l’enginyer Georges Goubeau. Entre les millores estan la construcció d’un camí carreter i d’un primer telefèric que communicaven les tres pedreres amb la vall, on també s’hi estava construint una línia ferroviària. Amb aquestes millores es passen de les 5.000 Tm de talc estret  l’any 1895, a les 13.000 Tm, al 1900, ja que aquest és un producte que cada cop té més demanda en els sectors del paper, la pintura, i de la cosmètica.

L’any 1905, de la mà de Georges Goubeau, es constitueix la Société Anonyme dels Talcs de Luzenac (SATL), i abans de la Primera Guerra Mundial la producció ja era de 50.000 Tm, totes extretes a base de pic i pala. Però durant la guerra aquesta producció es redueix dràsticament. A Georges Goubeau, que mor l’any 1923, el succeeix Paul Fédou que n’augmentà la producció fins a les 80.000 Tm l’any 1929, gràcies a la incorporació dels primers mitjans mecànics en forma de pales de vapor i elèctriques. Però la crisi econòmica de 1930, els conflictes laborals, i després la Segona Guerra Mundial i la posterior ocupació, van portar de nou l’empresa al límit de la seva existència.

Amb l’alliberament i de la mà de Paul Fédou ajudat pel seu gendre Pierre Villemur, amb el mateix nombre de treballadors d’abans de la guerra, aconsegueixen augmentar la producció de manera espectacular degut al fet que, a partir del 1952, l’extracció ja és del tot mecanitzada amb pales hidràuliques gegants, grans perforadores, camions de gran tonatge (els dumpers); a això s’afegeix la modernització de la fàbrica i dels habitatges dels treballadors, el transport d’aquests a la pedrera, l’establiment d’una mútua... Així s’aconsegueix arribar a una producció de 200.000 Tm l’any 1965 que puja fins a les 300.000 Tm al 1974. La major part d’aquesta producció va a les fàbriques de paper.

L’any 1976 es posa en marxa el nou telefèric i la SATL, durant aquests darrers anys, s’ha dedicat a comprar d’altres empreses dedicades al talc com la Talkwerke Naintsch, Talcos Pirenaicos, Mineraria Valle Spluga, la Sociedad Española de Talcos, la Steetley Talc, Cyprus Talc, la Three Springs, Río Tinto... convertint-se així en un grup, un dels més grans del món. Avui dia la producció sobrepassa el milió de tones, i és que el talc, a més de la fabricació de paper, està present en molts productes farmacèutics i del món de la cosmètica, a les pintures, als plàstics, a la ceràmica, l’agricultura, l’alimentació, en la fabricació del cautxú... Encara, però, es segueixen esculpint figuretes, com es feia antigament.

Al llarg d’aquesta dilatada història, les tres pedreres que havien existit a principis del segle XX s’han convertit en una sola i immmesa explotació i, malgrat els esforços de l’empresa per a recuperar l’indret per a la natura, els tres turons que van donar nom al coll de Trimons ja han desaparegut per sempre més...

NOTA: els noms pròpis estan en occità i, entre parèntesis, en francès

Mn. Francesc Nicolau: ÉS PROMETEDORA L'ENERGIA PROCEDENT DE L'HIDRÒGEN?

Tothom sap que l’aigua no és un element químicament simple (com equivocamant creien els antics) sinó un compost de dos elements. Cada una de les seves molècules consta de tres àtoms, dos d’hidrogen i un d’oxigen, que, separats, són gasos a la temperatura ambient. Si tenim un recipient ple de gas hidrogen i apliquem a la seva obertura una flama es posa a cremar, és a dir aquest gas es va combinant químicament amb l’oxigen atmosfèric fent aigua tot desprenent energia calorífica. Així l’hidrogen es pot considerar una font energètica sempre que en tinguem en quantitat. Energia neta perquè l’únic residu que ocasiona és aigua clara. Però... és que podem obtenir-ne en prou abundor de manera que sigui rendible des del punt de vista econòmic?

En el nostre planeta no hi ha hidrogen lliure perquè és tan lleuger que si el deixem a l’atmosfera acaba escapant-se cap als astres; la gravetat terrestre no és prou intensa per retenir-lo. Però, ja ho sabem, els oceans el contenen amb gran abundor combinat amb l’oxigen. Ara bé, l’energia que es necessita per a descompondre l’aigua i obtenir hidrogen és la que donarà l’hidrogen quan es cremi i no pas més. No s’aconsegueix res traient-lo del mar!

Així i tot, avui dia hi ha qui ha pensat a fer «centraletes» energètiques a base d’hidrogen, que siguin d’utilitat. Posem el cas d’una central eòlica que en un moment donat, a causa d’un fort vent molt persistent, es trobi amb excés de producció. On col·locar l’energia sobrant? En una instal·lació que descompongui l’aigua. I quan el vent amaina i cal subministrar energia es pot treure de la crema de l’hidrogen obtingut quan hi havia energia eòlica sobrant.

Illa d'Utsira (extret de www.es.touristlink.com)

I és això el que ja s’ha començat a fer. És l’actualitat científica que us faig saber aquesta setmana: a Noruega, a l’illa d’Utsira, que es troba a 18 quilòmetres de la costa, hi ha dues centrals eòliques que s’encarreguen de produir energia elèctrica per a tots els seus habitants, que no en reben gens del continent. I com que hi ha temporadesde vent intens i temporades de calma es va decidir instal·lar-hi també una centraleta d’hidrogen per a regular com hem dit la producció energètica. I ja podem anunciar el resultat: un èxit total. Tant és així que ja s’ha posat en marxa fer a l’illa de Còrsega una instal·lació semblant i també a l’illa Reunión, i en aquests casos per aprofitar l’excés d’energia, no eòlica sinó fotovoltaica (la que s’obté amb panells solars), que tenen a aquests dos llocs. Esperem que també sigui un èxit.

Cal dir, tanmateix, que no es pot pensar pas encara que seria bo generalitzar centrals d’aquest tipus. Presenten les seves dificultats: no tenen un cost prou baix i presenten el problema dels contenidors (que si són de metall són atacats per l’hidrogen) i el de la durada dels dispositius, que ara com ara es veu curta. Però s’estan fent estudis per superar aquests inconvenients i fins i tot hi ha qui investiga la possibilitat de l’obtenció de l’hidrogen a partir de restes orgàniques. Sigui el que es vulgui, o el que es faci, la notícia crec que era prou curiosa per a ser comunicada als nostres lectors.

NOTA: article publicat al full Catalunya Cristiana el 30 de desembre del 2012.

Amics del Museu: NOTÍCIES DEL CARTOGRÀFIC

La direcció de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ens fa saber que aquest mes d’octubre ha penjat a la seva pàgina web l’interessant video “La mesura de la Terra”, un documental produït per l’ICGC que té per finalitat el mostrar l’evolució de la representació de la Terra a través dels temps, des de l’Antiguitat fins a dia d’avui. En aquest documental, de poc més de 30 minuts, es pot veure el pas d’entendre la Terra com una superfície plana a considerar-la una esfera; els primers càlculs per a conèixer les seves dimensions, els primers intents d’orientació, l’ús de la longitud i la latitud, l’el·laboració de mapes, la influència de la religió... Si li voleu donar un cop d’ull, només heu de clicar aquí (no us el perdeu!!!).

També ens fan saber que els dies 18 al 21 de novembre es celebrarà a la seu de l’ICGC l’exposició “25 anys del servei d’informació i prevenció d’allaus a Catalunya”, una exposició itinerant on es mostren les idees bàsiques del fenòmen de les allaus i com es poden predir per tal de minimitzar els seus efectes. El dia 21 de novembre, a la Sala d’Actes de l’ICGC es celebrarà una presentació dels continguts d’aquesta exposició i les diferents seus on ha estat exposada.

Una altra notícia és que el passat 4 d’octubre va tenir lloc la “Transcatalonia 2014”, una jornada de camp per a d’estudi del sòl, que enguany ha tingut com a escenari la Conca de Tremp.

També ens donen notícia de la publicació del llibre “Descripció particular de l’illa de Mallorca e viles”, una primera edició crítica del Llibre V de la Història general del Regne de Mallorca de Joan Binimelis (1539 (o 40)-1616), figura cabdal del Renaixement a les Illes Balears i a la Corona d’Aragó. Aquesta edició, a cura de Juli Moll, s’ha fet a partir, sobretot, de la còpia manuscrita de Jordi Fortuny (s.XVII) i s’integra dins la col·lecció Fonts Històriques Valencianes (núm.60) i compta amb un extens índex de noms, un disquet amb una ampliació de la introducció, una edició anotada de l’arquetipus en ortografia normalitzada i cinc apèndix. Aquest llibre és una co-edició de l’ICGC i la Universitat de València.

I, finalment, com sempre, ens assabenten de les darreres novetats d’Ortoxpres i Geoserveis.

Isabel Benet: CATLLARÀS, revisited

Arran de la publicació en aquest blog de tres itineraris per les principals mines de carbó de la Serra del Catllaràs (sector "del Teixó"; sector "del Cable"  i sector "del Castell") vam establir contacte amb en Josep M. Coll, informàtic de professió però gran entusiasta d’aquesta zona on, ara que s’ha “jubilat”, dedica el seu temps i la seva energia (que és molta) a recórrer la serra a la recerca del menor indici d’activitat industrial del que en pugui tenir notícia , ja sigui per publicacions, fotografies de l’època o per testimonis orals de gent que ho ha viscut de molt a prop.

Amb tota aquesta informació ha confeccionat un notable catàleg de bocamines recòndites, rastres d’edificacions mig ocultes per l’exuberant vegetació, plànols i alçats d’algunes galeries i l’ubicació d’entrades a mines avui dia totalment desaparegudes. El seu treball és tant minuciós que, després de prendre mesures sobre el terreny d’algunes ruïnes, tradueix aquestes dades, a través d’un programa informàtic, a imatges 3D i això li permet obtenir més informació sobre la seva possible funció.

Després d’unes xerrades prèvies on havíem posat en comú els nostres respectius coneixements de la zona, i veient que es complemetaven d’allò més bé (arqueologia vs geologia) vam decidir fer-hi una sortida de camp.  El resultat, un autèntic plaer de gaudir d’una visita guiada per les principals mines en un itinerari circular on vam poder contrastar punts de vista i observar molts d’aquests elements dels que nosaltres, lògicament, ni en sospitàvem l’existència.

Aquest itinerari el vam dur a terme el passat dissabte 19 de setembre. Després de trobar-nos a l’àrea de servei de Cercs, vam anar al Santuari de Falgars i des d’allà, per una pista en bastant mal estat, fins al Clot del Teixó on vam deixar el vehicle aparcat per a seguir a peu per la mateixa pista en direcció al Xalet del Catllaràs.

Ruïnes al sector "del Cable"

Un cop situats sota la Roca de la Lluna ens vam desviar a mà esquerra pel sender que baixa cap al sector “del Cable” tot travessant un túnel excavat a la roca. Allà, amb l’ajut de fotografies antigues ens vam poder fer una idea bastant precisa de com era aquell indret quan estava en plena activitat, ja que era aquí on arribava tot el carbó de la serra per a ésser transportat en telefèric fins a l’estació de l’Empalme a tocar de La Pobla de Lillet.

Després vam pujar fins al malauradament degradat xalet del Catllaràs. Seguint el camí que el voreja, vam visitar la zona de la desapareguda Mina del Catllaràs, on encara queden alguns indicis de l’antiga activitat, sobretot en forma de runams.

Bocamina d'Arderiu

Pou d'Arderiu

Seguidament vam pujar a visitar la bocamina i el pou d’Arderiu, les úniques restes que gairebé coneix tothom perquè es troben a frec de la pista d’accés al refugi d’Ardericó. Des d’aquí vam pujar fins al Collet Fred on vam poder observar un banc d’ostres fòssils Exogyra pirenaica, del Maastrichtià marí (Cretaci superior).

Exogyra pirenaica

Foto J.M.Coll

Passat el Collet Fred vam anar a visitar la que nosaltres coneixíem com a Mina del Bac. Ens assabentem, però, que aquests eren noms col·loquials i que, oficialment, les mines del Catllaràs tenien els seus noms ‘oficials’ com ara Concepción, Nueva Antonia, Verdad, Carmelita…. A la font de la Devesa Jussana, i gràcies als mapes geològics que duem, ens fem una idea de la complicada estructura geològica de la serra. En el Prat Gespador (o Xispedor, o Gispedor, la toponímia de la serra és força ambigua) vam aprofitar aquest indret tant encantador per dinar. Ja començava a ser hora i teníem força gana.

Dinant al Prat Gespedor (foto: J.M. Coll)

Satisfets els estómacs, i descansades les cames, vam seguir ruta baixant cap a la Pleta de les Vaques on es troba el dit “pou del Moreno”, tapat per una coberta de ciment mig enrunada i mal protegida per uns filferros. És un indret realment perillós. La xemeneia propera al pou, testimoni d’una antiga màquina de vapor, encara es conserva prou bé. Més avall trobem l’entrada de la recòndita mina de Fontfreda i, no massa lluny, la bocamina mig inundada de la dita “Mina del Moreno”.

Mina de la Fontfreda

Seguint el traçat d’un antic telefèric, vam baixar directament cap a la Mina del Teixó on també hi ha restes d’edificacions i la bocamina per la qual vam poder endinsar-nos una mica malgrat que no duiem cap llanterna. Des d’aquí, descens ràpid a la pista on teníem el vehicle aparcat, tancant així l’itinerari.

Ruïnes al sector "del Teixó"

Bocamina del Teixó (foto: J.M.Coll)

L'interior de la mina (Foto: J.M. Coll)

Passant pel santuari de Falgars vam anar a fer-hi un cafè i allà vam estar fent una improvisada sessió de geologia, comparant diverses mostres de carbó d’altres indrets de Catalunya.

També vam estar xerrant amb els responsables de l’hostatgeria, que coneixen bé a en Josep Maria i també amb el Sr. Joan Saus, qui havia treballat a les mines de carbó del Collet i que amb els seus records d’infantesa és un testimoni de primer ordre per a localitzar i comprendre tot el que amaga la serra. Tot i això, en Josep Maria es plany de l’escassíssima informació que s’ha conservat sobre les mines del Catllaràs, malgrat la importància que tingueren durant els anys que van alimentar els forns de la fàbrica de ciment Asland del Clot del Moro. Junt amb un company arqueòleg, en Santi Pérez, en Josep Maria malda per rescatar aquest patrimoni de l’oblit. Per això des d’aquí fem una crida a qui pugui tenir informació, a posar-se en contacte amb nosaltres per tal que algun dia puguem veure publicada tota aquesta feinada que s’està duent a terme.