Amics del Museu: 50è aniversari del Grup Mineralògic Català

El passat 29 de novembre es va celebrar a l’antiga fàbrica del licor Calisay, ara Centre Cultural Calisay d’Arenys de Mar, l’acte de celebració dels 50 anys de la creació del Grup Mineralògic Català, fruit la iniciativa d’un grup d’amics (Eugeni Bareche, Joaquim Callén i Jordi Lluís Pi), socis del Centre Excursionista de Catalunya on ja havien creat una secció dita Grup d’Estudis Mineralògics. Aviat s’incorporen també Joaquim Folch i Joaquim Mollfulleda qui va dirigir la destil·leria Calisay entre els anys 1947 i 1966 i que fou un apassionat dels minerals. La seva gran col·lecció es pot visitar al Museu Mollfulleda de Mineralogia d’aquesta localitat.

A l’entrada se’ns va fer entrega d’una motxilla amb uns obsequis i, sobretot, un magnífic exemplar de Minerals i Mines del Montseny, d’Eugeni Bareche i Frederic Varela, llibre que seria presentat en aquest acte de celebració.

Després de la benvinguda i la presentació oficial de l’acte, hi va haver uns parlaments a càrrec d’Eugeni Bareche, Jordi Lluís Pi, Jorgina Jordà, Joan Rosell i Frederic Varela, l’actual president del GMC. En aquests parlaments es va fer un repàs als orígens de l’entitat, moments i personatges clau, el seu brillant present, i com es presenta el futur tenint en compte que s’ha convertit en una entitat molt gran però dirigida per molt poques mans i totes elles voluntàries.

Feta aquesta primera part de l’acte hi va haver una pausa per a fer un descans i un refrigeri en una gran sala habilitada per a l’ocasió on no van faltar els cafès, refrescs, petits entrepans i pastes de tota mena. En aquesta sala també hi havia una sèrie de plafons amb la trajectòria del grup i unes vitrines amb publicacions antigues i modernes: la prestigiosa revista Mineralogistes de Catalunya i la seva versió castellana Paragénesis.

Cap al migdia es va reprendre l’acte amb la presentació del citat llibre Mines i Minerals del Montseny, una obra editada pel Grup Mineralògic Català, de quasi 500 pàgines a tot color, prologada pel Dr. Josep M. Mata Perelló, i que ha costat molts anys de feina als seus autors. En ell es fa un repàs exhaustiu de totes les explotacions mineres del massís, així com també de tots els minerals que hi han aparegut, alguns d’ells de grandíssima qualitat i prestigi mundial.

Però aquest llibre no sols vol ser un inventari actualitzat de la riquesa mineralògica i del patrimoni miner sinó també un homenatge a les persones que han fet del massís la seva llar i el seu ofici: miners, pastors, calciners, picapedrers... i també un reconeixement al geòleg Enric Sunyer qui ha fet alguns treballs al Montseny i que no ha tingut a casa nostra l’agraïment que es mereix.

Acte seguit es va fer una taula rodona que tenia per títol El col·leccionisme de minerals i la seva aportació a la mineralogia. A càrrec de Marc Campeny, Jordi Ibáñez, Jordi Fabre, Dr. Josep M. Mata Perelló, Jordi Gil, i moderat per Prudenci Gatell. Aquí es va debatre com eren, i com son actualment, les col·leccions de minerals i quin és el seu futur donades les regulacions en la seva recollida i la necessària col·laboració dels col·leccionistes amb el món acadèmic. Al final es va arribar a la conclusió que administració, mineralogistes i acadèmics estan condemnats a entendre’s i, com a gest de bona voluntat, en Joan Rosell va fer entrega a en Jordi Ibáñez i a en Marc Campeny d’un exemplar d’Abelloemringerita que és un nou mineral.

Així, després dels eixordadors aplaudiments per part dels nombrosos participants a l’acte, es va fer un “pica-pica” de germanor amb gran varietat de delicioses tapes regades amb vins i cerveses a dojo.... Moltes felicitats al GMC i per molts anys més!!!!

Autoria de les fotos: Isabel Benet i Màrius Asensi

Isabel Benet: Un tomb per Aliaga

En el primer article publicat en aquest blog, l’any 2011, donàvem notícia de l’arribada a la nostra biblioteca de la Guia del Parque Geológico de Aliaga, i en fèiem un resum. Aquests dies de Tots Sants hem tingut l’oportunitat de visitar aquesta zona de geologia tan particular.

Aliaga i rodalies des del seu castell

El poble d’Aliaga està situat al nord de la ciutat de Teruel, a la riba del riu Guadalope i sobre el vessant sud de la serra de San Just, a l’extrem NE de la Cadena Ibèrica. És un relleu comprès entre els Pirineus (al nord) i la serralada Bètica (al sud) i que representa el marge oriental d’Ibèria (la part emergida de la petita placa Ibèrica), una conca oberta al mar de Tetis, la qual fou sotmesa a una compressió de menor importància durant l’Orogènia Alpina.

A la Cadena Ibèrica trobem els materials de la cobertora mesozoica, dipositats en aquesta conca, damunt del sòcol paleozoic. També trobem una sèrie de cubetes reomplertes de materials del terciari, alguns afectats per la deformació i, fins i tot, encavalcats per la cobertora mesozoica.

La fossa de Calatayud-Teruel separa la Cadena Ibèrica en dues branques: la Branca Aragonesa (al nord) i la Branca Castellano-valenciana (al sud). Les cadenes Ibèrica i Costanera catalana, però, formen una sola unitat geològica i tectònica i per això aquesta darrera s’ha de considerar, geològicament, com la Branca Catalana de la Cadena Ibèrica.

El poble d’Aliaga es troba dins la Branca Aragonesa de la Cadena Ibèrica, al cor de l’anomenada Zona d’Enllaç, allà on les estructures de la Cadena Costanera catalana (de direcció NE-SW) passen progressivament cap a les estructures de la Cadena Ibèrica (de direcció NW-SE). Aquesta Zona d’Enllaç té un front d’encavalcaments, en forma d’arc, que va des de Vandellós fins a Portalrubio. Aquest cinturó encavalca la Branca Aragonesa (a l’oest), la Conca de l’Ebre (al nord) i la Cadena Costanera catalana (a l’est).

Així, en aquesta Zona d’Enllaç es creuen, quasi en angle recte, dues generacions de plecs de manera que es produeixen complicades formes d’interferència que són l’admiració de propis i estranys. Per això el Parque Geológico de Aliaga, creat l’any 1993, és el més antic d’Espanya i està dins del gran Geoparque Mundial UNESCO del Maestrazgo, creat l’any 2015.

La millor manera d’accedir-hi és fer-ho per la N 420, en direcció a Teruel, tot passant per Alcañiz i Calanda. Passat la Mata de los Olmos, desviar-se a la dreta cap a Ejulve i pujar els ports de Majalinos i d’Aldehuela. Així ascendim a un gran altiplà, l’anomenada Superfície d’Erosió Fonamental, on comencem a veure paisatges ben diversos: moles amb els estrats gairebé horitzontals i profunds barrancs on afloren uns estrats calcaris absolutament rebregats.

Paisatge baixant del port d’Aldehuela

En aquesta zona, els materials més antics que afloren son els guixos i les argiles de la fàcies Keuper (Triàsic) que fan de nivell de desenganxada dels encavalcaments. També apareixen els sediments marins del Juràssic. Però és durant el Cretaci que la conca comença a experimentar una sèrie de pulsacions que fan que s’alternin els ambients marins amb els continentals. D’aquests materials els més interessants, econòmicament, són els carbons (lignit) que es van formar a finals del Cretaci inferior en un ambient d’estuari i plana deltaica.

Columna estratigràfica extreta dels plafons informatius

Just abans d’entrar al poble Aldehuela, i a tocar d’un petit embassament del riu Guadalope, hi ha un gran edifici abandonat de la que fou la Central Térmica de Aliaga, que va començar a funcionar als anys 50 amb el carbó que s’extreia de les mines properes a Aliaga. A finals dels anys 60, però, es va veure que aquestes mines no proporcionaven prou combustible, així que s’havia de portar el carbó des de les mines d’Escucha, cosa que la feia poc rendible i per això es va tancar a inicis dels anys 80.

Vista de l’antiga Central Térmica de Aliaga 

Wikipedia

Passada la central entrem en un curt però molt espectacular congost: el Desfiladero de Aliaga (o Estrecho de Aldehuela), on afloren els materials de trànsit entre el Cretaci inferior i el superior, aquest darrer format per capes calcàries molt verticals que l’erosió diferencial s’ha encarregat de ressaltar en profundes canals i agudes crestes. Per tot el congost hi ha plafons informatius (i rajoles de ceràmica) on se’ns informa del tipus de roques, els plecs ondulants, la fauna fòssil, els límits entre formacions continentals i marines... 

Estrats calcaris redreçats

Plafó informatiu en ple congost

Límit entre formacions

Lumaquel·la d’ostres dins la Formació Mosqueruela (Cretaci sup.)

Tot seguit ja arribem a Aliaga, a l’aiguabarreig dels rius de la Val i Guadalope i arraulit al peu d’un turó coronat pel seu castell. Des de l’entrada del poble tenim bones vistes del congost que acabem de travessar. Ens trobem a l’interior d’un complicat plec sinclinal, d’eix vertical, format pel replegament de l’anticlinal de Campos.

El congost d’Aldehuela des d’Aliaga 

Mapa geològic extret dels plafons informatius. 

Els colors són els mateixos de la columna estratigràfica

I és que aquí van tenir lloc dues fases compressives: la primera (d’orientació E-W) es va produir a finals de l’Oligocè i va formar grans plecs de direcció N-S (Ex: l’anticlinal de Campos-Miravete). La segona fase (d’orientació N-S) va tenir lloc durant el Miocè inferior i va replegar els plecs ja formats, donant com a resultat una sèrie de plecs més petits, d’eix vertical i de caràcter sinuós, com el famós Anticlinal de la Olla que veiem perfectament camí del castell.

Camí del castell d’Aliaga

Esquema del replegament de l’anticlinal de Campos, 

extret dels plafons informatius

El castell d’Aliaga té els seus orígens en una fortificació musulmana, conquerida el s.XII, i plaça forta durant les guerres carlines i la Guerra Civil. Els estrats verticals del sinclinal li fan de muralla natural. En el punt més alt, al qual s’accedeix per una escala metàl·lica, hi ha un mirador coronat per una gran creu des d’on, cap al nord, s’observa el nucli de l’anticlinal de Santa Bárbara.

Vistes al nord des del castell

Fetes aquestes observacions, retornem al poble pel mateix camí i continuem ruta per la carretera en direcció a Teruel tot passant pel petit nucli miner de Santa Bárbara, on hi va haver la mina dita “Hoya Marina” la qual va proporcionar lignit a la central tèrmica d’Aliaga fins l’any 1966. Ara hi ha un centre d’interpretació de la mineria.

Així, seguint el riu de la Val aigües amunt i després de passar per Cobatillas i Jarque, desemboquem de nou a la N 420 la qual prenem en direcció a Zaragoza tot remuntant la serra de San Just on hi ha desplegat un parc eòlic en tot el seu carener. Passat el port ens desviem cap a la dreta en direcció a Escucha on, de lluny, destaca la xemeneia de la gran central tèrmica, la qual va funcionar des de l’any 1970, amb el carbó que s’extreia de les seves mines, i que va tancar l’any 2012 al mateix temps que la central tèrmica de Cercs al Berguedà. Aquí també hi ha un Museo Minero.

Vista de la central tèrmica d’Escucha quan encara funcionava

Así es Aragón

museomineroescucha.es

Continuem per la mateixa carretera on, pels seus marges, es vam veient espectaculars afloraments de capes de carbó entre materials continentals de la Formació Escucha. Finalment, a l’alçada de Castel de Cabras, desemboquem un altre cop a la N 420, més enllà de Montalbán. Així prenem aquesta carretera en direcció a Calanda on, prop de la Mata de los Olmos, tanquem aquest cercle que hem fet pel sector més occidental de la Zona d’Enllaç de la Cadena Ibèrica.

Amics del Museu: El sireni de Montserrat, restaurat

El conegut com a Sireni de Montserrat va ser trobat a Castellvell i el Vilar i excavat als anys 80 del passat segle i, des del 2013, estava exposat en una vitrina feta a mida a la Sala Cardenal Carles del Seminari Conciliar de Barcelona. Però durant les maniobres de trasllat d’aquesta vitrina a la sala principal d’exposició del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, les restes van patir alguns desperfectes que s’han hagut de reparar.

Al compte d’Instagram de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya (XMCNC) s’ha publicat una petita notícia sobre aquesta restauració que traslladem a continuació:

Sabies que els sirenis estan emparentats amb els elefants? Tot i viure al mar, aquests mamífers tenen orígens terrestres i van evolucionar per adaptar-se completament a la vida aquàtica. El seu cos arrodonit, les extremitats anteriors i la cua en forma d’aleta els permetien desplaçar-se amb facilitat pel medi marí. Durant el Terciari van ser molt abundants, però avui només en queden cinc espècies, com el manatí del Carib.

Un dels testimonis fòssils més valuosos d’aquest grup és el Prototherium montserratense nov. Sp., trobat a Castellvell i el Vilar, i conservat al Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Aquest octubre s’ha dut a terme la seva restauració amb el suport de la Xarxa. Una intervenció minuciosa que ha inclòs neteja, consolidació i reconstrucció de les parts trencades respectant l’estructura i la superfície originals d’aquest espècimen que es trobava fragmentat en nou parts.

El procés ha culminat amb la creació d’un suport expositiu, fet a mida, pensat per protegir-lo i assegurar-ne la conservació a llarg termini.

La restauració a anat a càrrec de l’equip de l’Àrea de Preparació i Conservació de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont.

Bona Feina! 

L'exemplar restaurat damunt el seu nou suport

Des d’aquí us animem a venir al Museu a visitar aquest extraordinari exemplar.

Marina Lucio, Amadeo Triviño i Joan Barrull: Visita a MineralExpo Barcelona-Sants 2025 (2a edició)

El passat divendres 7 de novembre de 2025 una representació del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, formada per mineralogistes i paleontòlegs, va visitar la segona edició d’aquest any de la MINERALEXPO Barcelona-Sants, que es fa a les Cotxeres de Sants (C. de Sants, 79 - Passatge Fructuós Gelabert).

Com tots sabeu MineralExpo Barcelona-Sants és una fira de minerals, fòssils i bijuteria en pedra, on els visitants poden gaudir de peces de tot tipus, des de les més modestes per afeccionats incipients, fins a les més valuoses per col·leccionistes experts.

Aquest any hem vist que hi havia una àmplia representació d’exemplars de Catalunya i d’arreu del món. Però també es poden trobar actes culturals, exposicions, tallers, presentacions de llibres, etc. Els visitants poden comprar fòssils, minerals, meteorits, gemmes, elements de guarniment i “esotèrics”, llibres, revistes, eines per preparar exemplars, lupes de diferents augments, llanternes de llum ultraviolada, i una munió enorme de coses relacionades amb la geologia. N’hi ha per a grans i menuts, per novells i veterans, per butxaques grans i petites. Tot un espectacle de llum, color i coneixement.

Com cada any ha estat un èxit de públic, tal i com ens han confirmat alguns dels firaires amb els que vàrem poder parlar. Converses a cau d’orella, rotllanes amb animades tertúlies, intercanvi d’informacions, descripció d’anècdotes d’altres fires...i el que és més important, molta gent jove amb ganes de formar-se en el món de la geologia.

Us deixem unes imatges que són un tast del que es pot gaudir en aquestes trobades.