A l’anterior
sortida dels Amics a Collserola, el passat 19 de gener, va sorgir la idea de
tornar-hi un altre dia per a visitar l’antiga mina Juanita (o Maria Juanita),
situada sota el turó de Sant Pere Màrtir (o Mont d’Orsà). Per això novament ens
vam reunir el dissabte passat a la plaça Mireia al final de la carretera
d’accés al club de tennis “Ciudad Diagonal” a Sant Just Desvern.
El nostre
consoci Sergi Falguera, que és qui conduïa aquesta sortida, ens va fer un tast
de situació geogràfica i geològica ja que ens trobem a l’extrem occidental de
Collserola (a la Serralada Litoral) on afloren amplament els materials
paleozoics i els granitoides. Des d’aquí veiem el massís de Garraf, a l’altra
banda de la vall del Llobregat, ja que el dia és molt clar i lluminós. En Sergi
ens va explicar que en aquest lloc hi havia hagut una mina de galena anomenada
“del Vernís”, ja que abans s’utilitzava el plom per a donar lluïssor metàl·lica
a les ceràmiques.
Vam iniciar
la sortida tot caminant per la pista d’accés a la Carretera de les Aigües on
vam poder observar les filites ordovicianes afectades pel metamorfisme de
contacte el qual les va trasformar en filites pigallades.
Aspecte, al camp, de les filites pigallades
Aspecte del pòrfir
També es va
poder veure un dic de pòrfir, uns filons de quars deformats durant el procés de
metamorfisme regional i també vam veure de lluny la pedrera de calcàries
devonianes de Santa Creu d’Olorda.
Veta de quars deformada
Abans
d’arribar al mirador vam passar per damunt una passarel·la de fusta que
flanqueja els terrenys on està situada la Caseta de les Aigües, just sota la
torre d’antenes que culminen el cim del Mont d’Orsà.
A partir del
mirador ja entrem al vessant sud de Collserola, tenint la ciutat de Barcelona
als nostres peus. En Sergi ens va mostrar un tall trasversal de la serra i del
pla de Barcelona de Lluís M. Vidal, el qual, encara que era antic, va fer el
seu servei per a donar una idea de la distribució dels materials presents. Des
d’aquí es veia molt bé el monestir de Pedralbes, mot que prové de la contracció
de Pedres Albes (o roques blanques).
Vam seguir
per la pista en direcció a llevant tot observant un dic d’aplita (convertit en
sauló degut a l’alteració dels feldspats), les pissarres paleozoiques
convertides en cornubianites per efecte del metamorfisme de contacte, tal i com
ja vam poder veure a sortida anterior; així com també diversos despreniments de
roques deguts a les recents pluges.
Tot seguit,
sota la Carretera de les Aigües, vam veure les restes d’una pedrera on s’havien
explotat els granitoides i just, al seu damunt, vam descobrir una de les boques
de la mina Juanita. Aquesta mina, de la qual s’havia extret galena i esfalerita,
està situada en una zona afectada per la circulació, a través d’una possible
falla, de fluids hidrotermals. La vistosa coloració entre verdosa i ataronjada
és deguda a l’alteració superficial produïda per l’atmòsfera i les aigües
meteòriques.
La primera
referència d’aquesta mina data de l’any 1734, però sembla que ja havia estat
explotada amb anterioritat. L’època de màxima activitat de la mina es situa
entre finals del segle XIX i principis del XX i fins hi tot va merèixer un
treball de Mn.Font i Saguer que es va publicar, l’any 1905, al Butlletí de la
Institució Catalana d’Història Natural amb el títol El jaciment de blenda y galena de St.Pere Martir. Aquesta mina va
estar activa fins l’any 1934.
Amb certes
dificultats, vam anar enfilant el torrent fins a la primera bocamina, la qual
no és més que una estreta obertura que dóna accés a un petit corredor que
s’acaba poc més enllà en un eixamplament on s’hi van practicar dos forats que
donen a l’exterior. Tot plegat és força curiós.
Més amunt hi
ha un gran clot circular amb una excavació horitzontal que s’endinsa a la
muntanya, tot seguint el filó de mineral, i que havia estat aprofitada com a
habitatge. A les escombreres encara es poden observar restes de la galena i
d’altres minerals que s’havien extret. També vam poder observar una crosta
ferruginosa anomenada gossan.
Aspecte del gossan
Restes de galena
Pujant al coll del Portell
Finalment, a
tranques i a barranques, vam assolit el coll del Portell on vam observar unes
filites afectades pel metamorfisme de contacte amb uns porfiroblastes de
quiastolita, i també vam desembocar a una pista que vam anar seguint de baixada,
en direcció a la plaça de Mireia on teníem els cotxes aparcats. Però abans,
encara, vam tenir temps de visitar una petita obertura practicada a les
pissarres negres (o ampelítiques) del Silurià, a la capçalera de la vall del
Verç, a la qual s’accedeix per un sender que surt just a mà esquerra de
l’entrada del club de tennis. Aquestes pissarres s’havien explotat amplament a
la pedrera de Sant Creu d’Olorda amb la finalitat, segons sembla, de donar el
característic color gris al ciment.
Al final ens
fem la foto de rigor, encara que tres dels nostres membres ja han marxat degut
al fet que ja era tard. Així d’aquesta manera ens acomiadem fins la propera
sortida que esperem que sigui ben aviat!
