Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 23 de desembre del 2025

Amics del Museu: Una història gràfica del Museu

Dins dels actes de celebració del 150è aniversari de la fundació del Museu Geològic del Seminari Conciliar de Barcelona (1874-2024) el passat dia 18 de desembre, a la Sala sant Jordi del Seminari, es va programar una ponència a càrrec d’Enric Aragonès, assessor científic i encarregat de l’arxiu històric del Museu. Les seves investigacions l’han portat a traçar una acurada evolució del Museu des dels seus orígens com a Gabinet d’Història Natural  fins a l’actualitat.

Presentació de la ponència a càrrec de Francesc Carrasco

Enric Aragonès inicia la ponència

Puntualment el Sr. Francesc Carrasco, subdirector del Museu, va fer la presentació de la ponència i, acte seguit, va començar un exhaustiu i molt estudiat repàs de la història del Museu amb fotografies d’època i imatges amb text, gràfics i esquemes molt entenedors, i tot això projectat a través de dues magnífiques pantalles de què disposa actualment la Sala Sant Jordi.


Així els presents a la ponència vam conèixer com va començar oficialment el Museu l’any 1874 de la mà del canonge Jaume Almera, essent rector del Seminari el Dr. Salvador Casañas. El Dr. Almera va crear l’Escola Catalana de Geologia i va nodrir el museu amb exemplars que recol·lectava amb els seus deixebles. La seva tasca més important, però, fou la confecció del mapa geològic de la província de Barcelona, del qual només va arribar a publicar cinc fulls però de tan extraordinària qualitat que encara són vàlids avui dia.

El seu deixeble i successor fou el Dr. Josep Ramon Bataller qui, després de la destrucció total del museu durant la Guerra Civil, es va encarregar de la seva reconstrucció i de recuperar materials, exemplars, mobles, biblioteca, i de distribuir-ho tot en el nou i més gran espai adjudicat al Museu. L’aspecte actual del Museu és fruit d’aquella reconstrucció.

El successor de Bataller fou Mn. Lluís Via i, durant el seu guiatge, es van fer les principals adquisicions d’aquest Museu: el mastodont (i la seva vitrina), i el sireni de Montserrat. També es dona forma a la tipoteca, s’inicia l’arxiu històric, comença a publicar-se la revista Batalleria i es fa el primer catàleg d’holotips.

La següent etapa és la dirigida pel Dr. Sebastià Calzada en la qual es crea l’Associació d’Amics del Museu (1994-2023) amb la publicació d’un butlletí intern per als socis, així com també una petita revista paleontològica coneguda com l’Scripta. També al 1999 s’inaugura la Sala Cardenal Carles, de caire didàctic, es posa en marxa la pàgina web (2007), i li és concedida la Creu de Sant Jordi (2009). Al 2011 s’inaugura aquest blog, en substitució del butlletí intern de paper, i es construeix una vitrina a mida pel sireni de Montserrat (2013). Els temes de les publicacions es decanten clarament cap a la paleontologia d’invertebrats enfront de la geologia.

Els reptes de futur són la nova fototeca, la qual recull gran quantitat de negatius, positius i diapositives. La recent renovació de l’espai d’exposició a càrrec del Dr. Joan Barrull, i inventariar la gran quantitat de material emmagatzemat (fins a un milió d’exemplars!). Després d’un calorós aplaudiment del públic assistent, i d’un torn de preguntes, es va passar a fer una visita guiada a les instal·lacions del Museu.

El Dr. Barrull ens va fer de guia de la visita

Se’ns van mostrar les novetats presents: nova il·luminació, noves vitrines, nous plafons informatius (amb la incorporació de codis QR), vitrines amb una bona col·lecció de minerals, i la recreació d’un antic Gabinet de Curiositats, l’origen de tot museu de ciències naturals.



Però sens dubte el que més vam apreciar els presents van ser les antigues vitrines i la sala que, des dels anys 70, ocupa l’actual biblioteca, tot comparant l’actualitat amb les imatges projectades a la ponència.


Per acabar l’acte es van omplir copes de cava per tal de brindar per l’èxit de la ponència així com també per a desitjar llarga vida al Museu i als seus principals col·laboradors.



Aprofitant l’avinentesa, i com que aquest és el darrer article d’enguany, des d’aquí volem desitjar a tothom unes Bones Festes de Nadal i un Feliç Any Nou 2026!!!!

divendres, 19 de desembre del 2025

Mn. Francesc Nicolau: L'estudi de ratpenats ajuda a trobar maneres de combatre el càncer

És l’estudi, fet per la Universitat de Rochester (USA), que ha publicat que cal afegir els ratpenats a la llista dels éssers que han desenvolupat maneres ben efectives d’aturar el càncer. 

Pipistrellus Kuhlii

Ja se sabia, per exemple, dels elefants que, amb còpies addicionals del gen P53 que fabrica el seu organisme, fan fora les cèl·lules canceroses; i de les balenes, que tenen també un mecanisme de control, però el que s’ha descobert ara en els ratpenats és molt millor i es pot aplicar a l’organisme humà. Què és el que han descobert?

Els ratpenats, a més de tenir abundor del gen P53 com els elefants, tenen també la potencialitat de fabricar gran quantitat de l’enzim anomenat telomerasa que permet que les cèl·lules sanes sobrevisquin a l’atac de les canceroses i que continuïn proliferant, cosa que també fa que no augmentin tant les més perilloses. A més, s’ha vist que el seu sistema immune és més efectiu a l’hora d’atacar les cèl·lules dolentes sense crear inflamacions o altres efectes indesitjables.

Aquests estudis ens revelen les estratègies que han desenvolupat aquests animalons per prevenir el càncer i conèixer-les no és solament per a satisfer una curiositat, és important car ens donen pistes de possibles noves actuacions terapèutiques en el tractament del càncer en l’organisme humà.

En aquesta lluita ja s’havien aconseguit compostos per matar les cèl·lules malignes, però resultava que també atacaven les normals. Ara, però, si trobem estratègies que, seguint el que aprenem d’aquests animals, ens permetin destruir-les més eficaçment sense danys col·laterals, tindrem més possibilitats de sobreviure als càncers. De moment es tracta de ciència-ficció, però gràcies a aquests estudis podrem fer un pas endavant. Desitgem que en segueixin d’altres....

dimarts, 9 de desembre del 2025

Amics del Museu: 150è aniversari del Museu Geològic del Seminari de Barcelona

Amb motiu del 150è aniversari (1874-2024) de la fundació del Museu geològic del Seminari de Barcelona, el nostre col·laborador científic Enric Aragonès, expert en la història de la geologia catalana, ens presentarà UNA HISTÒRIA GRÀFICA DEL MUSEU.

L’acte se celebrarà el dijous dia 18 de desembre a la Sala Sant Jordi del Seminari de Barcelona a les 19h. Després es farà una visita guiada a la sala d’exposicions del Museu, recentment remodelada pel nostre col·laborador científic Joan Barrull. No hi falteu!!!!

divendres, 5 de desembre del 2025

Amics del Museu: Exposició (In)visibles i (O)cultes

Aquest és el títol d’aquesta exposició itinerant que vol donar visibilitat a dones cultes de tots els temps i de moltes parts del món que, per raons diverses, han vist eclipsades les seves carreres científiques i relegades quasi a l’oblit.



La mostra consta de 26 panells (més dos d’introducció i comiat) amb fotografies de gran format i un text (en català i castellà) on es dona informació sobre la científica en qüestió, amb algunes curiositats relacionades amb ella i la seva època, i s’hi estaran desplegats al llarg del corredor d’accés al nostre Museu fins al mes de març de l’any vinent.


Entre elles hi ha metgesses, químiques, astrònomes (algunes ja les coneixem gràcies a les conferències de Mn. Nicolau), biòlogues, matemàtiques, físiques, una productora de cinema, i la primera dona que va viatjar a l’espai. Entre les més properes tenim a Francesca de Barcelona, Blanca Catalán de Ocón, Núria Casacuberta i Maria Rubies. I encara que el nostre és un museu geològic, no hi ha cap geòloga!... però en podem trobar unes quantes al llibre Geólogas de Guiomar Calvo.


Aquesta exposició ha estat una iniciativa del consorci del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (Museu Blau), comissariat per Mireia Alcaine i produït per Cristina Patino, i des d’aquí us animem a venir a donar-li un cop d’ull!

dilluns, 1 de desembre del 2025

Amics del Museu: 50è aniversari del Grup Mineralògic Català

El passat 29 de novembre es va celebrar a l’antiga fàbrica del licor Calisay, ara Centre Cultural Calisay d’Arenys de Mar, l’acte de celebració dels 50 anys de la creació del Grup Mineralògic Català, fruit la iniciativa d’un grup d’amics (Eugeni Bareche, Joaquim Callén i Jordi Lluís Pi), socis del Centre Excursionista de Catalunya on ja havien creat una secció dita Grup d’Estudis Mineralògics. Aviat s’incorporen també Joaquim Folch i Joaquim Mollfulleda qui va dirigir la destil·leria Calisay entre els anys 1947 i 1966 i que fou un apassionat dels minerals. La seva gran col·lecció es pot visitar al Museu Mollfulleda de Mineralogia d’aquesta localitat.


A l’entrada se’ns va fer entrega d’una motxilla amb uns obsequis i, sobretot, un magnífic exemplar de Minerals i Mines del Montseny, d’Eugeni Bareche i Frederic Varela, llibre que seria presentat en aquest acte de celebració.

Després de la benvinguda i la presentació oficial de l’acte, hi va haver uns parlaments a càrrec d’Eugeni Bareche, Jordi Lluís Pi, Jorgina Jordà, Joan Rosell i Frederic Varela, l’actual president del GMC. En aquests parlaments es va fer un repàs als orígens de l’entitat, moments i personatges clau, el seu brillant present, i com es presenta el futur tenint en compte que s’ha convertit en una entitat molt gran però dirigida per molt poques mans i totes elles voluntàries.

Feta aquesta primera part de l’acte hi va haver una pausa per a fer un descans i un refrigeri en una gran sala habilitada per a l’ocasió on no van faltar els cafès, refrescs, petits entrepans i pastes de tota mena. En aquesta sala també hi havia una sèrie de plafons amb la trajectòria del grup i unes vitrines amb publicacions antigues i modernes: la prestigiosa revista Mineralogistes de Catalunya i la seva versió castellana Paragénesis.



Cap al migdia es va reprendre l’acte amb la presentació del citat llibre Mines i Minerals del Montseny, una obra editada pel Grup Mineralògic Català, de quasi 500 pàgines a tot color, prologada pel Dr. Josep M. Mata Perelló, i que ha costat molts anys de feina als seus autors. En ell es fa un repàs exhaustiu de totes les explotacions mineres del massís, així com també de tots els minerals que hi han aparegut, alguns d’ells de grandíssima qualitat i prestigi mundial.

Però aquest llibre no sols vol ser un inventari actualitzat de la riquesa mineralògica i del patrimoni miner sinó també un homenatge a les persones que han fet del massís la seva llar i el seu ofici: miners, pastors, calciners, picapedrers... i també un reconeixement al geòleg Enric Sunyer qui ha fet alguns treballs al Montseny i que no ha tingut a casa nostra l’agraïment que es mereix.

Acte seguit es va fer una taula rodona que tenia per títol El col·leccionisme de minerals i la seva aportació a la mineralogia. A càrrec de Marc Campeny, Jordi Ibáñez, Jordi Fabre, Dr. Josep M. Mata Perelló, Jordi Gil, i moderat per Prudenci Gatell. Aquí es va debatre com eren, i com son actualment, les col·leccions de minerals i quin és el seu futur donades les regulacions en la seva recollida i la necessària col·laboració dels col·leccionistes amb el món acadèmic. Al final es va arribar a la conclusió que administració, mineralogistes i acadèmics estan condemnats a entendre’s i, com a gest de bona voluntat, en Joan Rosell va fer entrega a en Miquel Roquet, conservador de l'àrea de mineralogia del Museu Blau, d’un exemplar d’Abelloemringerita que és un nou mineral.


Així, després dels eixordadors aplaudiments per part dels nombrosos participants a l’acte, es va fer un “pica-pica” de germanor amb gran varietat de delicioses tapes regades amb vins i cerveses a dojo.... Moltes felicitats al GMC i per molts anys més!!!!

Autoria de les fotos: Isabel Benet i Màrius Asensi

dimarts, 18 de novembre del 2025

Isabel Benet: Un tomb per Aliaga

En el primer article publicat en aquest blog, l’any 2011, donàvem notícia de l’arribada a la nostra biblioteca de la Guia del Parque Geológico de Aliaga, i en fèiem un resum. Aquests dies de Tots Sants hem tingut l’oportunitat de visitar aquesta zona de geologia tan particular.

Aliaga i rodalies des del seu castell

El poble d’Aliaga està situat al nord de la ciutat de Teruel, a la riba del riu Guadalope i sobre el vessant sud de la serra de San Just, a l’extrem NE de la Cadena Ibèrica. És un relleu comprès entre els Pirineus (al nord) i la serralada Bètica (al sud) i que representa el marge oriental d’Ibèria (la part emergida de la petita placa Ibèrica), una conca oberta al mar de Tetis, la qual fou sotmesa a una compressió de menor importància durant l’Orogènia Alpina.


A la Cadena Ibèrica trobem els materials de la cobertora mesozoica, dipositats en aquesta conca, damunt del sòcol paleozoic. També trobem una sèrie de cubetes reomplertes de materials del terciari, alguns afectats per la deformació i, fins i tot, encavalcats per la cobertora mesozoica.

La fossa de Calatayud-Teruel separa la Cadena Ibèrica en dues branques: la Branca Aragonesa (al nord) i la Branca Castellano-valenciana (al sud). Les cadenes Ibèrica i Costanera catalana, però, formen una sola unitat geològica i tectònica i per això aquesta darrera s’ha de considerar, geològicament, com la Branca Catalana de la Cadena Ibèrica.

El poble d’Aliaga es troba dins la Branca Aragonesa de la Cadena Ibèrica, al cor de l’anomenada Zona d’Enllaç, allà on les estructures de la Cadena Costanera catalana (de direcció NE-SW) passen progressivament cap a les estructures de la Cadena Ibèrica (de direcció NW-SE). Aquesta Zona d’Enllaç té un front d’encavalcaments, en forma d’arc, que va des de Vandellós fins a Portalrubio. Aquest cinturó encavalca la Branca Aragonesa (a l’oest), la Conca de l’Ebre (al nord) i la Cadena Costanera catalana (a l’est).

Així, en aquesta Zona d’Enllaç es creuen, quasi en angle recte, dues generacions de plecs de manera que es produeixen complicades formes d’interferència que són l’admiració de propis i estranys. Per això el Parque Geológico de Aliaga, creat l’any 1993, és el més antic d’Espanya i està dins del gran Geoparque Mundial UNESCO del Maestrazgo, creat l’any 2015.

La millor manera d’accedir-hi és fer-ho per la N 420, en direcció a Teruel, tot passant per Alcañiz i Calanda. Passat la Mata de los Olmos, desviar-se a la dreta cap a Ejulve i pujar els ports de Majalinos i d’Aldehuela. Així ascendim a un gran altiplà, l’anomenada Superfície d’Erosió Fonamental, on comencem a veure paisatges ben diversos: moles amb els estrats gairebé horitzontals i profunds barrancs on afloren uns estrats calcaris absolutament rebregats.

Paisatge baixant del port d’Aldehuela

En aquesta zona, els materials més antics que afloren son els guixos i les argiles de la fàcies Keuper (Triàsic) que fan de nivell de desenganxada dels encavalcaments. També apareixen els sediments marins del Juràssic. Però és durant el Cretaci que la conca comença a experimentar una sèrie de pulsacions que fan que s’alternin els ambients marins amb els continentals. D’aquests materials els més interessants, econòmicament, són els carbons (lignit) que es van formar a finals del Cretaci inferior en un ambient d’estuari i plana deltaica.

Columna estratigràfica extreta dels plafons informatius

Just abans d’entrar al poble Aldehuela, i a tocar d’un petit embassament del riu Guadalope, hi ha un gran edifici abandonat de la que fou la Central Térmica de Aliaga, que va començar a funcionar als anys 50 amb el carbó que s’extreia de les mines properes a Aliaga. A finals dels anys 60, però, es va veure que aquestes mines no proporcionaven prou combustible, així que s’havia de portar el carbó des de les mines d’Escucha, cosa que la feia poc rendible i per això es va tancar a inicis dels anys 80.

Vista de l’antiga Central Térmica de Aliaga 
Wikipedia

Passada la central entrem en un curt però molt espectacular congost: el Desfiladero de Aliaga (o Estrecho de Aldehuela), on afloren els materials de trànsit entre el Cretaci inferior i el superior, aquest darrer format per capes calcàries molt verticals que l’erosió diferencial s’ha encarregat de ressaltar en profundes canals i agudes crestes. Per tot el congost hi ha plafons informatius (i rajoles de ceràmica) on se’ns informa del tipus de roques, els plecs ondulants, la fauna fòssil, els límits entre formacions continentals i marines... 

Estrats calcaris redreçats

Plafó informatiu en ple congost


Límit entre formacions


Lumaquel·la d’ostres dins la Formació Mosqueruela (Cretaci sup.)

Tot seguit ja arribem a Aliaga, a l’aiguabarreig dels rius de la Val i Guadalope i arraulit al peu d’un turó coronat pel seu castell. Des de l’entrada del poble tenim bones vistes del congost que acabem de travessar. Ens trobem a l’interior d’un complicat plec sinclinal, d’eix vertical, format pel replegament de l’anticlinal de Campos.

El congost d’Aldehuela des d’Aliaga 

Mapa geològic extret dels plafons informatius. 
Els colors són els mateixos de la columna estratigràfica

I és que aquí van tenir lloc dues fases compressives: la primera (d’orientació E-W) es va produir a finals de l’Oligocè i va formar grans plecs de direcció N-S (Ex: l’anticlinal de Campos-Miravete). La segona fase (d’orientació N-S) va tenir lloc durant el Miocè inferior i va replegar els plecs ja formats, donant com a resultat una sèrie de plecs més petits, d’eix vertical i de caràcter sinuós, com el famós Anticlinal de la Olla que veiem perfectament camí del castell.

Camí del castell d’Aliaga

Esquema del replegament de l’anticlinal de Campos, 
extret dels plafons informatius


El castell d’Aliaga té els seus orígens en una fortificació musulmana, conquerida el s.XII, i plaça forta durant les guerres carlines i la Guerra Civil. Els estrats verticals del sinclinal li fan de muralla natural. En el punt més alt, al qual s’accedeix per una escala metàl·lica, hi ha un mirador coronat per una gran creu des d’on, cap al nord, s’observa el nucli de l’anticlinal de Santa Bárbara.


Vistes al nord des del castell

Fetes aquestes observacions, retornem al poble pel mateix camí i continuem ruta per la carretera en direcció a Teruel tot passant pel petit nucli miner de Santa Bárbara, on hi va haver la mina dita “Hoya Marina” la qual va proporcionar lignit a la central tèrmica d’Aliaga fins l’any 1966. Ara hi ha un centre d’interpretació de la mineria.

Així, seguint el riu de la Val aigües amunt i després de passar per Cobatillas i Jarque, desemboquem de nou a la N 420 la qual prenem en direcció a Zaragoza tot remuntant la serra de San Just on hi ha desplegat un parc eòlic en tot el seu carener. Passat el port ens desviem cap a la dreta en direcció a Escucha on, de lluny, destaca la xemeneia de la gran central tèrmica, la qual va funcionar des de l’any 1970, amb el carbó que s’extreia de les seves mines, i que va tancar l’any 2012 al mateix temps que la central tèrmica de Cercs al Berguedà. Aquí també hi ha un Museo Minero.

Vista de la central tèrmica d’Escucha quan encara funcionava
Así es Aragón

museomineroescucha.es

Continuem per la mateixa carretera on, pels seus marges, es vam veient espectaculars afloraments de capes de carbó entre materials continentals de la Formació Escucha. Finalment, a l’alçada de Castel de Cabras, desemboquem un altre cop a la N 420, més enllà de Montalbán. Així prenem aquesta carretera en direcció a Calanda on, prop de la Mata de los Olmos, tanquem aquest cercle que hem fet pel sector més occidental de la Zona d’Enllaç de la Cadena Ibèrica.