Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 30 de desembre de 2011

Isabel Benet: EL FRONT OROGÈNIC ALPÍ, col·lisions a gran escala

Quins crits més horrorosos degué llençar la Terra
infantant en ses joves anyades eixa serra!
Que jorns de pernabatre, que nits de gemegar,
per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes
del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes
com ones de la mar!
Jacint Verdaguer; Canigó (Cant IV)

Ens podem imaginar com es devia quedar de bocabadat mossèn Cinto en contemplar, per primer cop, el Massís de la Maladeta des del Port de la Picada, a la Vall d’Aran, aquell llunyà estiu de 1882 i tal vegada fou aquest l’indret que li va inspirar aquests versos.



L’amistat que l’unia amb Jaume Almera, amb el qual va fer algunes sortides, potser li va proporcionar aquesta visió “geològica” ja que, amb bon criteri, el poeta ja sospitava que aquesta era una obra que requeria molt i molt de temps per a realitzar-se… de fet milions d’anys.

Tots tenim tendència a pensar que qualsevol paisatge que veiem ha estat sempre així, i així seguirà essent quan haguem marxat. Això és degut a que el nostre pas per la Terra és massa efímer per a observar, en directe, els canvis geològics que imperen a gran escala i només som capaços de copsar aquells esdeveniments immediats com són una erupció volcànica, un terratrèmol o una esllavissada. Però els antics grecs ja s’havien adonat que a les muntanyes hi havia petxines i això només podia significar una cosa: que antigament allà hi havia hagut un mar… pura lògica!

Encara que pugui semblar absurd, en geologia és convenient “començar la casa per la teulada” i anar baixant pisos perquè amb una bona comprensió d’allò que és visible (les serralades, els altiplans, les valls, les depressions, les costes…) es pot comprendre millor allò que no es veu: els fonaments de l’edifici, l’interior de la Terra. Una bona manera de començar per la teulada és parlant del front orogènic alpí.

El front orogènic alpí està format per un reguitzell de grans serralades recents i encara enèrgiques, on es poden trobar els cims més alts del món. Entre les més importants hi ha, d’oest a est: l’Atlas (al nord d’Àfrica); la serralada Bètica, els Alps, els Càrpats i els Balcans, a Europa; i ja a l’Àsia les muntanyes del Ponto, el Taurus, el Caucas, l’Elburz, Zagros, Pamir, Hidukush, Karakorum i Himalaia. Totes elles ostenten cotes màximes que van des dels 3.478m del Mulhacen, a Sierra Nevada, fins als 8.848m de l’Everest, la major alçada del món, a l’Himalaia, passant pels 4.167m del Jebel Toubkal a l’Atlas, els 4.810m del Mont Blanc als Alps, els 5.642m de l’Elbrus al Caucas, els 7.495m del Pic Comunisme al Pamir, els 8.126m del Nanga Parbat a l’Hindukush i els 8.611m del K2 (la segona cima del món) al Karakorum.


El front orogènic alpí és el resultat del tancament d’un antic mar (anomenat Tethys) que a finals del Paleozoic separava dues grans masses continentals: Gondwana, al sud i Lauràsia, al nord. Ambdues masses, però, estaven unides en el seu extrem més occidental de manera que formaven un sol continent, Pangea, rodejat d’un sol oceà, Panthalassa. Aquest supercontinent era, de fet, molt inestable i ja a principis del Mesozoic (Triàsic) es va començar a trencar i a separar per la seva part central.




El nom de Gondwana prové de la terra dels Gonds, una regió al centre de l’Índia, mentre que el mot Lauràsia deriva de la contracció entre les Laurentian Mountains (al Canadà) i Euràsia.

Va ser al mar de Tethys que, al llarg del Mesozoic, es van anar acumulant els sediments que un dia formarien el front alpí quan aquests sediments es van deformar en acostar-se les plaques Africana, Índica i Eurasiàtica per virtut del mecanisme de la Tectònica Global o Tectònica de Plaques, mitjançant la qual la Litosfera (formada per les escorces continental i oceànica) i la part més alta del Mantell superior, es comporten com un cos rígid (de 50 a 150 Km de gruix) que es subdivideix en plaques que es mouen les unes amb respecte de les altres allunyant-se (a les dorsals oceàniques) o acostant-se i xocant (a les zones de subdducció).




El motor d’aquest mecanisme cal localitzar-lo a la part superior de l’Astenosfera on, degut a les elevades condicions de pressió i temperatura, es forma una capa plàstica damunt la qual les plaques rígides “suren”, desplaçant-se gràcies als corrents de convecció que hi tenen lloc en aquesta capa que ateny una fondària de fins 250Km. En els límits de les plaques és on es concentra la major part de l’activitat sísmica i volcànica del planeta.


Gràcies a aquest mecanisme de la convecció en el mantell es crea nova escorça oceànica a les dorsals i aquesta és de nou reabsorbida a les zones de subducció. Per aquesta raó els fons oceànics són relativament “moderns”(els més antics tenen una edat d’uns 200 Ma) si els comparem amb els continents on es poden trobar roques molt més antigues; de fet les roques més velles del món s’han localitzat a la costa oest de Groenlàndia i se’ls ha calculat una edat de 3.800 Ma!



Va ser en els marges passius (o estables) del mar de Tethys que es van anar acumulant sediments detrítics procedents de l’erosió dels continents i sediments marins (sobretot dolomies i calcàries) que es dipositaven en extenses plataformes poc profundes (o epicontinentals) tot formant els anomenats Geosinclinals: àrees amb forta subsidència (o aprofundiment) on s’acumulen grans quantitats de sediments que, més tard en deformar-se, donaran lloc a les serralades.


Quan col·lisionen dues masses continentals, amb la conseqüent desaparició d’un mar, es produeix una Geosutura (o cicatriu) en la qual es poden trobar restes de l’antiga escorça oceànica subduïda: són les anomenades Ofiolites.


Al fenomen de la formació de muntanyes se l’anomena Orogènesi, i a la darrera etapa de deformació a gran escala se l’anomena oregènia alpina, període durant el qual es van produir les principals deformacions. Aquesta orogènia va començar a finals del Cretaci (a l’extrem més occidental) i que es va anar taslladant cap a l’est en un moviment de tancament com el d’unes tisores.

Durant l’orogènia alpina, a més de les serralades que constitueixen el front orogènic alpí, es van formar d’altres serralades com són els Pirineus, les Rocalloses (als Estats Units), els Andes (a Sudamèrica) i les muntanyes de l’extrem nordest d’Àsia.

Malgrat que hem util·litzat els Pirineus com exemple de serralada de plegament recent, per la seva proximitat, aquesta serralada no pertany al front orogènic alpí pròpiament dit ja que la conca on es van dipositar els seus sediments no estava oberta al mar de Tethys sinó al recent nascut oceà Atlàntic. Dels Pirineus i al seva evolució ja en parlarem… en una altra ocasió.

Fent una mica d’història (o de Geologia Històrica) podem dir que la nostra regió mediterrània ha patit… i força!. Trobar-se a l’extrem més agut d’una tisora que s’obre i es tanca no és cap ganga.

Ja hem dit que el supercontinent Pangea era molt inestable i entre finals del Paleozoic (Carbonífer superior i Permià) i inicis del Mesozoic (Triàsic) es va començar a fragmentar i donà com a resultat la formació d’una sèrie de conques aïllades on es dipositaven sediments de tipus continental detrític. Més tard aquestes fosses es van anar ampliant i interconnectant entre elles; per les falles més profundes va començar a fluir un magma de tipus àcid degut a l’emplaçament (a finals del Carbonífer) de grans batòlits de granits i granodiorites que van donar lloc a un vulcanísme dacític i riolític associat (veure l’article: Martinet, història i natura; Novembre 2011).

Durant el Triàsic la nostra regió mediterrània es caracteritzava per ser un conjunt de terres emergides, gairebé sense relleu, rodejat per un mar d’aigües somes i càlides on es dipositaven dolomies i calcàries, ja que es trobaven un xic per sobre del Tròpic de Càncer. A finals del Triàsic, però, es van separar definitivament Àfrica de Nordamèrica; aquest trencament donarà lloc a l’actual oceà Atlàntic. La litosfera era tant prima que per les fractures comença a fluir un magma de tipus bàsic (basàltic) per la qual cosa es va formar nova escorça oceànica en la recent nascuda dorsal. (fig.a i b)


Al mateix temps la placa africana es separa d’Euràsia tot eixamplant el mar de Tethys cap a l’oest, individualitzant-se així una colla de microplaques entre les que es troben la placa Ibèrica i la d’Alboran. La placa Índica també es separa d’Àfrica tot iniciant el seu llarg viatge cap al nord el qual finalitzà quan va col·lisionar amb Euràsia, xoc que va donar com a resultat la formació de les serralades del Karakorum, Pamir, Hindukush i Himalaia: les majors serralades actuals.

Durant el Cretaci inferior (Aptià, fa uns 110 Ma) es produeix la ruptura de l’Atlàntic nord per la qual cosa s’inicia la separació d’Amèrica del Nord i Euràsia que fins aquell moment estaven separades per un mar epicontinental (desenvolupat sobre escorça continental). També es pensa que per aquesta època existia un corredor amb escorça oceànica, entre la placa africana i la placa ibèrica, que comunicava Tethys amb el recent nascut oceà Atlàntic.


Sud d'Europa durant L'Aptià (110 Ma)

 basat en Decourt et.al. (Història Natural dels Països Catalans; Vol I; pp.72-76) 


Durant el límit K-T (65 Ma)

Durant el Cretaci superior Àfrica i Euràsia comencen a apropar-se per la qual cosa la placa ibèrica experimenta un moviment de rotació que provoca l’obertura del golf de Biscaia amb el conseqüent aprofundiment de la conca pirinenca on es dipositen els sediments que, més tard, formaran els Pirineus.

És durant aquesta època que es produeix la màxima dispersió dels continents, ja que Madagascar s’ha separat d’Àfrica i Austràlia comença el seu particular viatge que encara no ha finalitzat. (fig.c)

Degut a l’acostament de la placa africana, una bona part de l’escorça oceànica del mar de Tethys va ser engolida a les fosses i quan aquesta va desaparèixer del tot, comencen els processos de col·lisió durant els quals es formen els primers encavalcaments importants. Tanmateix, mentre les petites masses continentals xoquen contra la placa Eurasiàtica per donar lloc al front orogènic alpí, al seu darrere es va formant nova escorça oceànica que serà l’embrió de l’actual Mediterrània. (fig.d)

Per a finalitzar, una bona part de l’edifici alpí s’alça per damunt les ruïnes d’una antiga serralada avui desapareguda: la serralada Herciniana de la qual ja en parlarem… en una altra ocasió.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada