Amics del Museu: El Museu Martorell, nou espai d'exposicions

El passat 19 de desembre va obrir de nou les seves portes l’antic Museu Martorell després d’haver estat tancat des de l’any 2010 a l’espera d’una rehabilitació, cosa que es va accelerar a finals del 2018 quan, per causa d’unes fortes pluges, es va inundar part de l’edifici. Les esperades reformes, però, no van arribar fins a l’any 2021 i encara continuen a hores d’ara, per això l’accés no es fa per la clàssica façana que dona al Parc de la Ciutadella sinó pel Passeig de Picasso.

Façana del nou Centre Martorell d'Exposicions

Després d’aquesta remodelació, el museu s‘ha convertit en el Centre Martorell d’Exposicions destinat a mostrar exposicions temporals relacionades amb el Museu de Ciències Naturals (Museu Blau), i per acabar bé aquest any 2023 hem anat a donar-hi un cop d'ull a aquest nou espai d'exposicions.

Així, després d’accedir a la petita sala que fa de distribuïdor, on hi ha les taquilles, els lavabos i una petita botiga, anem cap a la dreta (o Sala de Mar) on es mostra l’exposició Natura o Cultura?, un repàs a l’evolució dels museus d’història natural, des dels seus orígens en els antics gabinets de curiositats fins als actuals espais on es pretén fomentar l’educació, la reflexió i l’intercanvi de coneixements, tot gaudint del material que s’hi exposa.

A través d’un recorregut lineal i cronològic, presidit pel gran esquelet d’un elefant que va viure al zoològic de Barcelona, passem entre grans plafons retroil·luminats (amb informació en tres idiomes: català, castellà i anglès), i mobles antics amb materials històrics d’investigació.

Un goniòmetre, un visor estereoscòpic i un microscopi petrogràfic

Així ens assabentem que el Museu Martorell va néixer gràcies al llegat i les aportacions de l’arqueòleg i naturalista Francesc Martorell i Peña (1822-1878), qui va donar a la ciutat les seves col·leccions d’antiguitats, arqueologia i ciències naturals, així com també de la seva important biblioteca, per tal que no es perdessin després de la seva prematura mort.

L’edifici, d’estil neoclàssic, és una obra de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias i es va construir entre els anys 1878 i 1882, i és el primer de Barcelona que va ser dissenyat expressament per a convertir-se en un museu obert al públic. Es va inaugurar el mateix any 1882 amb el nom de Museo Martorell de Arqueologia y Ciencias Naturales i va ser una de les primeres construccions que es van fer en l'espai que va quedar després de l’enderroc de la ciutadella de Vauvan que vigilava la ciutat des del 1714.

Amb els anys, les col·leccions d’arqueologia van anar a parar a un altre lloc i el museu Martorell es va dedicar únicament a les Ciències de la Terra, tot nodrint-se de diverses donacions, com la col·lecció de sals de Cardona que ara s’exhibeix dins la seva vitrina, convenientment restaurada per tal de conservar aquest material tan delicat.

La vitrina de les sals de Cardona

A dia d’avui sembla que aquestes col·leccions estan ben guardades en un edifici proper, i que una petita part està exposada al modern Museu Blau del Fòrum. Un altre tema són els famosos grans blocs de roques que s’hi exposaven al jardí a banda i banda de la façana que dona al Parc de la Ciutadella i que ara resten mig escampats pels voltants, alguns protegits i alguns mig destruïts per causa de les obres que s’hi fan als jardins on, se suposa, que s’exhibiran els blocs “supervivents” i, segurament, alguns de nous.

Bloc d'antracita totalment destruït

Després entrem a la Sala de Muntanya on l’escultor i taxidermista granadí Antonio Pérez Rodriguez, a base d’animals que han finit de mort natural o pel control cinegètic, ha muntat una curiosa exposició, dita Wow. Animals de Museu, on aquests animals dissecats adopten postures ben reals, amb escenes de la seva vida, per tal que, com diu l’artista, “la bellesa duri més”. Les “escultures” van acompanyades d’informació sobre el tema i la distribució mundial dels animals representats en cada figura.

Feta aquesta visita, anem a donar un cop d’ull al també remodelat hivernacle, un edifici d’estil modernista, obra de l’arquitecte Josep Amargós, construït amb ferro i vidre l’any 1887 per tal d’allotjar plantes de climes càlids, i que va formar part del conjunt d’edificacions de l’Exposició Universal del 1888. Finalitzem, doncs, aquesta crònica i aprofitem l'avinentesa per a desitjar a tothom un Feliç Any Nou 2024.

Autoria de les fotos: Ventu Amorós, Isabel Benet i Xavier Rodríguez

Amics del Museu: Visita als jaciments paleontològics de la Maçana i del Doll

Després de visitar la molt recomanada exposició Dinosaures de la Patagònia que aquests dies té lloc al CosmoCaixa de Barcelona, per a complementar-la hem anat a veure uns dels jaciments més importants d’icnites de dinosaures de la Noguera: els jaciments de La Maçana i del Doll, tots dos a tocar de la carretera C-13, entre Camarasa i Tremp, també anomenada Carretera del Doll.

Aspecte del jaciment de La Maçana

Anant per aquesta carretera en direcció nord, després de passar sobre la presa del pantà de Camarasa, que reté les aigües del riu Noguera Pallaresa, cal estar atents ja que a l’alçada del Km 55 està el jaciment de La Maçana, però l’aparcament el tenim a mà esquerra en un lloc amb poca visibilitat per la qual cosa és millor continuar uns metres fins a la cruïlla de Figuerola de Meià on podem canviar de sentit i així encarar millor l’entrada al pàrquing que està un xic descarnada.

Amb molt de compte creuem la carretera i enfilem un corriol que ens deixa en el que sembla una antiga explotació de graves, la qual va deixar a l’aire el sostre d’un estrat calcari ple de petjades. Un plafó, molt deteriorat, només ens informa que estem en un jaciment paleontològic que cal respectar.

La major part de les petjades que es poden observar tenen forma circular, algunes de gran mida i fondària (fins a 10 cm), i van ser deixades per dinosaures sauròpodes, presumiblement Titanosaures, que es desplaçaven en ramats per damunt una plana fangosa fa entre 70 i 65 milions d’anys. Malgrat això, sembla ser que també es poden trobar icnites d’ornitòpodes i de teròpodes.

Ens trobem dins els materials de caràcter continental (limolites, gresos i calcàries lacustres) de la fàcies garumniana del Cretaci final que afloren damunt el Mantell de les Serres Marginals. Aquest jaciment, juntament amb el del Doll, es pot relacionar amb el de la Mata del Viudà, situat a l’extrem oest de la vall d’Àger, i i el de la Vall d’Ariet, situat l’extrem est de la veïna Vall de Meià.

Aspecte de les calcàries lacustres de la fàcies garumniana

Vista des del capdamunt del jaciment

Petjades de mides variades

Ara ens traslladem al jaciment del Doll situat a mà esquerra entre els quilòmetres 58 i 57 de la mateixa carretera en direcció a Tremp. Aquí també és millor anar uns metres més endavant fins a la cruïlla amb el poble de Fontllonga per canviar el sentit i deixar el cotxe en una ampla esplanada. El jaciment, de similars característiques que l’anterior, també està assenyalat amb un plafó informatiu molt deteriorat i igualment està situat al sostre d’un estrat de calcàries lacustres de la fàcies garumniana.

Jaciment del Doll...

...amb vistes al poble de Fontllonga

Les petjades de sauròpodes conserven una mica d’aigua de pluja

Aquests dos jaciments, de més de 1000 petjades, van ser donats a conèixer l’any 1993 pel nostre consoci Antonio Lacasa, investigador i membre de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i són un dels atractius del nou Geoparc Mundial Orígens.

La Baronia de Sant Oïsme

Per a completar la visita, anem fins a la Baronia de Sant Oïsme a veure el conjunt medieval format per una església romànica i una torre rodona que es pujar fins al seu capdamunt des d’on es té una bona vista dels Montsecs d’Ares i de Meià separats pel profund engorjat de Terradets. Als nostres peus tenim el pantà de Camarasa, malauradament molt migrat a causa de la sequera que patim des de fa tan temps...

El pantà de Camarasa quasi buit...

Finalitzem aquesta jornada amb una visita al nucli històric d’Àger i amb un bon dinar al restaurant Casa Xalets, i aprofitem que s’acosten les festes nadalenques per desitjar a tothom unes Bones Festes!!!!

Mn. Francesc Nicolau: El problema de la contaminació lumínica

Tots hem de tenir en compte aquest assumpte: hi ha un excés d’enllumenat nocturn que ens perjudica de debò a tots els éssers vivents. Fins i tot la revista Science ha publicat cinc articles sobre el tema i ara us explicaré algunes coses importants que s’hi exposen.

Aspecte de la Barcelona nocturna 

BCN Nit Bearfotos

El nostre organisme té un ritme per a les seves funcions, ritme que s’acomoda al dia i a la nit. Si rep llum a la nit com si fos de dia el cos actua de manera que molts processos metabòlics queden alterats. Ho assegura la investigadora Barbara Harding: «Els més estudiats són els processos hormonals, però la contaminació lumínica també afecta al sistema immunitari i a la microbiota» D ’altra banda sabem que en les zones de contaminació lumínica, la pandèmia va fer més infeccions que resultaren més llargues i greus.

També la vida de molts animals es veu alterada per la llum nocturna. Concretament les aus migratòries que es desorienten, els ratpenats que es troben que la llum redueix el seu radi d’acció i fragmenta el seu hàbitat, els rosegadors que veuen escurçada la seva vida... hi ha casos semblants que no cal detallar.

Així mateix l’enllumenat exterior (municipal) d’una ciutat com Barcelona representa el 19% del consum elèctric, amb les despreses corresponents. Només aquesta llum de l’exterior de les grans poblacions genera 1.471 milions de tones del gas diòxid de carboni que cada any generen els centres de producció elèctrica i, com ja sabeu, també cal treballar per minvar l’excés de producció d’aquest gas tan perjudicial.

Però aquesta contaminació és, per desgràcia, un problema a l’alça ja que les extensions amb enllumenat elèctric han crescut un 10% anual en els últims dotze anys. Actualment, un 83% de la població de la Terra viu sota un cel contaminat per la llum artificial, i si no prenem mesures dràstiques la situació anirà en augment perquè s’ha fet la previsió de que si ara és un 19% el consum extern de llum d’una ciutat, cap al 2040 serà del 27%. Val la pena conèixer tot això per tenir més en compte l’ús que en fem de l’electricitat a casa nostra.

Jorgina Jordà: MINERALEXPO Barcelona-Sants 23 (2a edició)

Entre els passats 10 i el 12 de novembre, es va celebrar la segona edició d’enguany de la MINERALEXPO Barcelona-Sants, la fira de minerals organitzada pel Grup Mineralògic Català, i que sempre compta amb molt bona acollida per part de visitants i expositors.

Els assistents vam poder gaudir d’una gran diversitat de minerals de diferents qualitats i preus, amb la qual cosa tothom va sortir-ne satisfet.

Del que es va poder veure em va cridar l'atenció: mostres de fenaquita d’A Franqueira, Pontevedra, localitat molt més coneguda pels seus berils; galena octaèdrica de la pedrera de Bakio, Biscaia; unes boniques conicalcites de Fiñana, Almeria o una bonica mostra d’aragonita sobre dolomita d'Ojos Negros, Terol que era novetat d’aquest any. També alguns minerals clàssics de bona una mida i de localitats actualment no accessibles com ara marcassita de Reocín, Cantàbria; beril de Pereña, Salamanca o quars fumat de Cerro Muriano, Còrdova. La venda de col·leccions antigues també va permetre veure cassiterites de diverses localitats o les clàssiques mostres de vivianita de la Corta Brunita, per exemple.

Aragonita sobre dolomita d'Ojos Negros, Terol; Foto: Sergio Evangelio

Marcassita de Reocín, Cantàbria

Quars fumat de Cerro Muriano, Còrdova; Foto: Sergio Evangelio

Vivianita de la Corta Brunita, La Unión, Múrcia; Foto: Sergio Evangelio

Com sempre, no van faltar minerals d'arreu del món: de l’Iran, andradita amb hedenbergita de Gachin Salt i mostres de granat amb andradita dels Monts Belqueys. D’Afganistan, escapolita de la vall Kokcha i del Kazakhstan un exemplar de bornita molt ben cristal·litzat. També destacava un bon assortit de minerals de Namíbia: ortòclasi, beril aiguamarina i boltwoodita d'Erongo a més d’unes bones mostres d’or amb shattuckita de Kaokoveld. També del continent africà, calcita cobaltífera amb kolwezita de la mina Mashamba, RD Congo o un exemplar de les sempre curioses tanzanites d’Arusha, Tanzània. D’altres indrets, destacar una mostra de quars amb terminació pinacoidal de la mina Poema, Bolívia; del Brasil, beril heliodor de Padre Pariso o una peça de titanita amb cristalls translúcids de molt bona mida; ametista d'un indret poc conegut com és Nyiri, Hongria o una mostra de les clàssiques però no per això menys espectaculars esfalerites cleiòfanes de Madan, Bulgària, que tot i ser força grans, es veien ben translúcides amb una bona il·luminació.

Bornita del Kazakhstan

Ortòclasi d'Erongo, Namíbia

Beril aiguamarina d'Erongo, Namíbia

Calcita cobaltífera amb kolwezita de la mina Mashamba, RD Congo

Quars amb terminació pinacoidal de la mina Poema, Bolívia

Ametista de Nyiri, Hongria

Com a curiositat, destacar una mostra artificial de gadolini (un metall del grup de les terres rares, blanc platejat amb reflexos tirant a color llautó, mal·leable i dúctil). És coneix com a temperatura de Curie aquella a partir de la qual una substància magnètica deixa de ser-ho i es torna paramagnètica (es a dir, no l'atrau l'imant). La del gadolini és de 229ºK , o sia, 18,89ºC. Aquest fet es podia comprovar a la mateixa fira, ja que quan ens trobàvem a 18º la mostra era molt magnètica, però quan pujava per damunt d'aquella temperatura, ja no ho era, amb la qual cosa l'imant deixava d'atraure-la.

Gadolini

Una segona curiositat era una mostra de nòdul polimetàl·lic de manganès extret del fons de l'oceà Índic, a molta profunditat, per una expedició soviètica realitzada als anys seixanta.

Nòdul polimetàl·lic de manganès, fons de l'oceà Índic

De més a prop de casa, es van poder trobar minerals de Cap de Creus: beril, latzulita, cianita pedomòrfica d'andalusita..., extrets abans dels anys vuitanta; fosfats del turó de Montcada, variscita, crandal·lita; fluorita de Gualba de Dalt; els clàssics minerals de la pedrera Berta; una molt bonica andradita de la Mina del Socau i molts més.

Andradita de la mina del Socau, Vallcàrquera, Figaró-Montmany; Foto: Carles Manresa

Pel que fa als fòssils, bona varietat de mostres: ammonites, crustacis, decàpodes, equinoïdeus, peixos, mol·luscs... A destacar uns peixos de les illes Orkney, Escòcia, o una salamandra de Gracanica, Bòsnia Hercegovina.

Peixos de les illes Orkney, Escòcia

Durant el transcurs de la fira es van realitzar una sèrie d'activitats paral·leles relacionades amb el món de la mineralogia, com ara tallers i conferències.

Només em resta donar les gràcies a tots els que m'han parlat dels minerals més destacats i ens han permès fotografiar-los. També vull agrair als companys del Grup Mineralògic Català per encarregar-se d'organitzar aquesta fira any rere any.

Fotos: Màrius Asensi