Aquest nou
itinerari, que recorre el Sot del Bac, és un complement de l’anterior , el qual
anava per la carretera que va del Figaró a Can Montmany seguint el torrent de
ca n’Oliveres (si el voleu tornar a consultar cliqueu aquí). El recorregut pel Sot del Bac està ressenyat a
la guia Algunos itinerarios geológicos
desde Barcelona de Sebastián Calzada i José de Jaime, publicat conjuntament
pel Departamento de ciencias del colegio
San Antonio Abad de las Escuelas Pías i el Museu Geològic del
Seminari de Barcelona, l’any 1978.
El camí que
puja pel Sot del Bac només es pot fer a peu i, si bé les roques no són tan
visibles com a l’anterior itinerari degut a l’exuberant vegetació, la bellesa
de l’indret el fan altament recomanable.
La ruta també
s’inicia a l’estació del Figaró des d’on prenem el carrer Ramon Mestre fins que
creuem la via del tren. A partir d’aquí seguim per pista marcada en groc i
blanc corresponent a un sender de Petit Recorregut (PR-C 33) que va pel vessant
obac de la muntanya. En aquest punt afloren les calcàries del Silurià superior-Devonià
inferior i, si ens hi acostem, podrem observar la seva textura nodulosa.
Poc més enllà
el PR abandona la pista i segueix per un sender a mà dreta que primer planeja
uns metres i després puja fort per tal de guanyar alçada sobre la vall. Aquest
camí continua pujant i planejant alternativament sota un espès bosc d’alzines,
pins i roures cosa que el fa molt agradable però només en un punt són prou
visibles les sorrenques de la base del Triàsic (fàcies Buntsandstein) on el
camí s’encaixa en una mena de trinxera.
Més amunt,
als marges del camí, ja comencen a veure’s les calcàries noduloses de la fàcies
Muschelkalk inferior les quals constitueixen el primer esglaó del Cingles de
Bertí, però on es fan més visibles és acostant-se a la cinglera. En aquest punt
es pot observar una espectacular balma excavada a les calcàries.
Poc després
hi ha una desviació a mà dreta que baixa al llit del torrent on es pot
contemplar un bonic salt d’aigua anomenat Salt del Prat. Aquest salt es
despenja per un tobogan de pedra tosca folrat de molsa i va a parar a un petit
bassal on s’acumula l’aigua i del qual sembla que, d’un moment a un altre, ens
hagi de sortir una d’aquelles cèlebres fades anomenades Dones d’Aigua.
L’indret està
absolutament tancat per les altes cingleres que fan de muralla i són la delícia
dels escaladors d’alta dificultat. Al conjunt d’agulles rocoses se les anomena
Agulles del Prat però hi ha dues d’especialment emblemàtiques: es tracta de "les
Germanes".
Per seguir
l’itinerari hem de refer el camí fins al camí principal i seguir pujant pel
sender excavat a la roca que supera el cingle fins a situar-se al capdamunt on
s’albiren precioses vistes del Sot del Bac i on podem observar les lutites de
la fàcies Muschelkak mitjà.
En el
contacte, que és molt brusc, es pot veure una crosta ferruginitzada (o hardground) la qual es podria correspondre
a un fons endurit degut a un llarg període de no sedimentació, i fins i tot d’emersió
i erosió d’una plataforma costanera rocosa; no oblidem que ens trobem en una
antiga línia de costa, amb fortes oscil·lacions relatives del nivell del mar i
en condicions de clima tropical.
El camí s’enfila
fort fins a desembocar a una propera pista, la qual hem de creuar per seguir
pujant entre camps de conreu abandonats que es trobaven sobre les lutites de la
fàcies Muschelkalk mitjà. Si l’excursió la fem a l’hivern, com és el cas, en
aquesta zona abunda una planta que ens ofereix les seves floretes: es tracta
del bruc d’hivern (Erica multiflora).
Seguidament
ja trobem la petita cinglera corresponent a la fàcies Muschelkalk superior on
es poden observar unes dolomies amb aspecte taulejat i nodulós, i amb rastres
de bioturbació (pseudofucoides), que es corresponen amb fàcies dipositades a
poca profunditat.
Un cop hem
superat aquest petit ressalt, podria dir-se que s’acaba aquest itinerari on
l’objectiu era l’observació dels materials del Triàsic, però al fons ja veiem
la silueta de la Trona, gran cilindre separat del cingle principal i que els
més caminadors poden intentar coronar ja que la seva ascensió no presenta cap
problema i el premi són unes bones vistes sobre el vessant oriental dels
Cingles de Bertí, sobre la vall del riu Congost i del massís del Montseny.
Per a
pujar-hi cal seguir el camí fins al coll de la Pedra Dreta on ja afloren
ampliament els llims vermells, sorrenques i conglomerats i bretxes del Paleocè-Eocè
inferior sobre les que es dipositen les margues grises (amb macrofauna de lamel·libranquis
del gènere Pecten, gastròpodes dels
gèneres Cypraea i Velates i els foraminífers del gènere Nummulites, que indiquen que aquests
sediments es van dipositar durant l’Eocè mitjà ), i les sorres groguenques amb
laminació creuada que són les que formen el cos del cingle.
El coll de la Pedra Dreta
Camí de la Trona
Foraminífers
Laminació creuada
Vista cap a la vall del Congost des de la Trona
El retorn més fàcil és el que es fa pel mateix
camí, però també hi ha l’opció de tornar seguint el caire dels cingles per tal
de baixar pel grau de Montmany i la carretera de Can Montmany, enllaçant així
amb l’anterior itinerari. Per més informació sobre aquesta variant de retorn
cliqueu aquí.
