Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 28 de febrer del 2020

Mn. Francesc Nicolau: La nostra Galàxia tingué un sotrac motivat per una altra galàxia


Recordeu la sonda Gaia? Va ser posada en òrbita per l’Agència Espacial Europea (ESA) el 19 de desembre del 2013 amb la missió principal de fer un catàleg tridimensional de la Galàxia prenent la posició de 1.000 milions d’estrelles, controlant-les una per una 70 vegades.

Sonda espacial Gaia

El programa era per 5 anys, però encara continua la missió i ens ha donat una sorpresa: un cert grup d’estrelles tenen una posició i una velocitat impròpies del lloc on es troben. La notícia s’ha publicat a la revista Nature i una de les persones que va rebre les dades fou Teresa Antoja, de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona, qui al principi es va pensar que es tractava d’un error de l’ordinador. Però les dades de Gaia es validen per un equip de més de cent investigadors abans d’entregar-les a la comunitat científica. Què passava, doncs?

La investigadora Teresa Antoja 
de l'institut de Ciències del Cosmos de la UB

Les dades eren correctes i aquelles estrelles havien patit l’atracció d’una galàxia nana que havia passat a prop ara fa, segons els càlculs, entre 300 i 900 milions d’anys. Aquesta petita galàxia ara es veu a Sagitari, a prop del disc de la Galàxia. De la mateixa manera que quan acostem un imant a un plec de llimadures de ferro aquestes s’ordenen en una determinada direcció, les estrelles d’un disc galàctic també s’ordenen davant l’atracció gravitatòria. I, encara que hagi passat molt de temps, les estrelles conserven l’efecte de la pertorbació que les va sacsejar i d’aquí els seu estrany comportament. I això és tot... de moment!

dimarts, 25 de febrer del 2020

Amics del Museu: LA CATALUNYA PREHISTÒRICA en 25 jaciments paleontològics


Novament, en aquest Bloc, ens fem ressò d'una recent publicació. En aquesta ocasió ens agradaria destacar un nou llibre de paleontologia que porta per títol: "La Catalunya Prehistòrica en 25 jaciments paleontològics" publicat per, 9 Grup Editorial Cossetània.



El llibre comença amb una introducció sobre la gran riquesa paleontològica de Catalunya, la qual es va començar a estudiar de forma sistemàtica fa uns cent cinquanta anys, i fa també un breu repàs als museus i institucions més significatius pel que fa a la conservació del patrimoni paleontològic, entre ells el Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Posteriorment, utilitzant unes magnífiques il·lustracions, el llibre es centra en les reconstruccions dels ecosistemes de Catalunya en els diferents temps geològics, i que s'han pogut determinar a partir de l'estudi de les roques sedimentàries i el corresponents registre fòssil. A més, es fa un repàs d'alguns dels jaciments més emblemàtics de Catalunya i que han proporcionat més informació sobre el registre paleontològic.

Destacar que totes les il·lustracions que hi ha són, del Sr. Roc Olivé, coautor del llibre, i que tot el text està escrit pel Sr. Guillem Orlandi, també coautor, amb un llenguatge molt entenedor que permet arribar a tots els amants de la paleontologia independentment del seu nivell.

Esperem que aquest llibre ajudi a seguir endavant amb la tasca de divulgació i cura del patrimoni paleontològic de Catalunya.

divendres, 21 de febrer del 2020

Amics del Museu: MINERALEXPO BarcelonaSants 2020


Els propers dies 28 i 29 de febrer i 1 de març tindrà lloc a les Cotxeres de Sants de Barcelona la fira internacional MINERALEXPO Barcelona-Sants, esdeveniment organitzat pel Grup Mineralògic Català, de minerals, fòssils, pedra tallada i tallers didàctic.



Els horaris són:
-Divendres de 15 a 21h
-Dissabte de 10 a 21h
-Diumenge de 10 a 19:30h

Horaris dels tallers 
Els participans



dijous, 13 de febrer del 2020

Isabel Benet: El carbó del Pedraforca (IV): Saldes

Des del sector de Palomera, continuem el nostre repàs a les explotacions de carbó més occidentals de la conca de l’Alt Berguedà tornant al coll de la Trapa on trobem la carretera B-400 per la qual anem en direcció a Saldes.

El Pedraforca des de Saldes


Mapa geològic esquemàtic dels voltants de Saldes

Uns metres abans de l’accés al poble, trobem la desviació que porta al mirador del Gresolet i al refugi Lluís Estasen des d’on surten la major part de les excursions al cim del Pedraforca i els camins cap a la base de les seves muralles farcides de vies d’escalada.

Escalant la via Homedes a la cara nord del Pedraforca

Entrem uns metres per aquesta pista asfaltada fins a una casa de turisme rural on deixem el cotxe. Des d’aquí anem a peu per una pista de terra on, sota la impressionant cara sud del Pollegó Inferior, trobem els primers afloraments de les margues amb lignits del finicretaci (fàcies Garumniana). Des d’aquí podem anar a donar un cop d’ull a la bocamina de l’anomenada Mina del Tercer Nivell.

Aflorament de margues amb lignits 
als peus de la cara sud del Pollegó inferior

Bocamina del Tercer Nivell...

 ...coronada per una capelleta dedicada a Santa Bàrbara

En aquesta mina, des de l’any 1982, s’explotaven les capes quasi verticals de carbó amb el clàssic sistema de testeres, però al 1985 es van canviar per un altre sistema anomenat de subnivells descendents que van convertir la incòmoda i perillosa explotació vertical en una d’horitzontal, amb galeries superposades dins la mateixa capa. Això va fer possible la mecanització de l’explotació i d’aquesta manera es van enllaçar les antigues mines de coll de Jou, situades més amunt, les quals es van convertir en els pisos 4, 5, 6 i 7 d’aquesta explotació. Totes aquestes galeries, però, van desaparèixer en extreure el carbó de coll de Jou a cel obert.


Comparació dels sistemes d’explotació en testeres (dalt) i de subnivells descendents (a baix), extret de Els Tresors geològics del Parc Natural del Cadí- Moixeró, A. Martínez i M. Tudela

Explotació del carbó a cel obert

Si tornem a la pista principal podem pujar fins a coll de Jou tot passant pel peu del Roget, un turonet on afloren unes sorrenques vermelles del Terciari, relacionades amb les que es poden veure al coll de la Trapa, i adossades al vessant sud del Pollegó inferior mitjançant un contacte discordant. Prop d’aquí havia estat l’estació tensora de Ca la Jana del telefèric de l’Espà, i de la qual ja en vam parlar en segon capítol d’aquesta sèrie.

El Roget camí del coll de Jou

Vistes cap al coll de la Trapa i serra d’Ensija des de coll de Jou

Així arribem al coll de Jou, indret on als anys 80 del segle passat es va explotar el carbó a cel obert, cosa que va provocar una onada de protestes. Un cop va cessar l’activitat, es va restaurar l’espai i avui dia quasi no es nota l’impacte de l’explotació la qual, en canvi, va deixar al descobert el contacte discordant entre les sorrenques i conglomerats del Terciari i les margues amb lignits de finals del Cretaci, i també s’intueix l’encavalcament de les calcàries del Cretaci inferior (que formen el cos del Pollegó Inferior del Pedraforca) sobre les margues amb lignits del finicretaci. Es dona el cas que aquí surt un sender conegut com Camí dels Minaires, ja aquest era el trajecte que feien la gent de Gósol per anar a buscar carbó.

 Arribant a coll de Jou...

 ... s’observa un contacte discordant i un encavalcament

Tall geològic esquemàtic de coll de Jou, 
extret de Pedraforca. Estratigrafia y estructura, J. Ullastre & A. Masriera

Retornem a la carretera B-400 on, uns metres més enllà en un recinte tancat a tocar del cementiri i del camp d’esports de Saldes,encara es poden veure algunes de les instal·lacions de la que va ser la Mina Nova la qual es va començar a obrir l’any 1989 i el carbó s’extreia a través d’una cinta transportadora.

Entrada a les instal·lacions de la Mina Nova

Imatge d’època on hi destaca la cinta transportadora

Tornem enrera per entrar al nucli urbà de Saldes. A la plaça, i des de l’any 1995, l’Oficina d’Informació de l’Ajuntament acull el Centre d’Interpretació del Pedraforca i de la Mineria de Saldes mostra permanent sobre les particularitats geològiques d’aquest sector i del seu patrimoni miner. Més endavant trobem l’església de Sant Martí, d’origen romànic encara que el temple actual és del segle XVII. A tocar de la porta d’entrada hi ha un monument dedicat a les victimes de la mineria al terme municipal de Saldes i la imatge de Santa Bàrbara que coronava la bocamina del Tercer Nivell.

Monument a les víctimes de la mineria

La imatge de Santa Bàrbara del Tercer Nivell

Si sortim de Saldes en direcció a llevant arribarem a les interessants restes del seu castell. Poc abans d’arribar-hi, però, als marges de la pista encara podem veure les margues de la fàcies garumniana amb algunes capes de lignits, les quals s’havien explotat a les mines Sant Joaquim i Susagna entre els anys 1940 i 1976. En canvi pels voltants del castell ja afloren unes calcàries amb fòssils d’animals marins; i és que hem traspassat el contacte entre els materials costaners del finicretaci i les calcàries marines del Maastrictià (Cretaci superior).

Margues amb lignits del finicretaci 

Calcàries del Cretaci superior amb fòssils d’animals marins

Així arribem a al castell, bastit damunt l’extrem oriental de la carena dita Costes d’en Dou. D’aquest castell, documentat des del s.XI i envoltat per una muralla, en destaca una magnífica sala coberta amb una volta apuntada (s.XIII) amb una porta d’arc de mig punt fruit d’una reforma posterior. Al damunt hi havia una altra sala avui dia mig enrunada.

Habitatges en ruïnes als peus del castell

Els dos nivells de les dependències del castell de Saldes

Interior de la sala amb volta apuntada

Aquest castell va estar habitat fins ben entrat el s.XV, moment en que s’inicia la seva davallada i abandonament. A tocar del cos del castell es troba la que havia estat la seva capella, Santa Maria del Castell, una ermita del s.XIII d’una nau de volta apuntada. Des d’aquest punt enlairat tenim bones vistes del caos de blocs del Graus de Palomera que ja vam visitar en l’anterior capítol.

L’ermita de Santa Maria del Castell de Saldes 

Vista dels Graus de Palomera des del castell

Sota del castell, i a tocar del curs del riu de Saldes, des dels anys 30 del segle passat hi havia hagut una gran zona d’explotació, amb les mines Pedraforca i Campos, les quals van generar tot un veïnat amb economat, oficines, lampisteria, allotjaments per als miners i les seves famílies, un bar i pistes poliesportives on es practicaven esports poc coneguts a la comarca com són l’hoquei sobre patins i el tennis. Fins hi tot hi va haver un projecte de construcció d’una minicentral tèrmica que finalment no es va dur a terme.

Imatge d’època del sector d’explotació de les mines Pedraforca i Campos

Aquí també es trobava una estació motriu del telefèric de l’Espà als Hostalets, el motor de la qual només servia per posar en marxa el sistema de vagonetes, ja que quan aquest assolia la velocitat adequada el motor s’aturava i les vagonetes es movien solament amb l’inèrcia, per això aquí també hi havia un sistema de frenada que només s’accionava en cas de necessitat. Aquesta era també una estació d’angle ja que el telefèric canviava d’alineació tot formant un angle de 153º.


Esquemes del recorregut del telefèric i de l’estació motriu de Saldes,
extret de Els telefèrics de carbó, J.Picas & A. Prat

La mina Campos va estar activa des de l’any 1944 i havia arribat a tenir 7 nivells d’explotació, però el seu problema era el grisú, o sigui el gas metà que es genera a les zones pantanoses i que s’acumula en bosses entre les capes de carbó, Aquest gas, en barrejar-se amb l’oxigen, produeix una mescla molt explosiva en presència d’una flama; i aquesta fou la causa de la mort de 18 miners el dia 10 d’abril de 1951, gravíssim accident que va deixar molt tocada aquesta explotació, i més quan l’any 1960 hi va haver una altra explosió amb el resultat de dos morts. Això va fer plantejar a l’empresa Serchs SA el tancament de l’explotació, cosa que ocorreguè l’any 1963.

Per aquells topants també hi havia hagut la mina Pedraforca, la qual es va començar a explotar l’any 1940 i es va mantenir activa fins l’any 1985. Aquesta mina es va arribar a comunicar amb la les mines Sant Joaquim i Susagna de més amunt, però tot això va desaparèixer sota els runams de l’explotació a cel obert de coll de Jou. Avui dia tot aquest recinte està tancat al públic. 

Aspecte dels runams que cobrien part del nucli miner als anys 90

Finalment sortim de Saldes i tornem a la carretera B-400 per la qual creuem el riu de Saldes per un gran viaducte. Just a l’altra banda ens desviem per una pista a mà esquerra que porta al santuari de Gresolet. Per aquesta pista arribem al mas de Fumanya on hi havia hagut la mina Transversal de Fumanya, la qual va funcionar pocs anys i es va arribar a comunicar amb la mina Campos de l’altra banda del riu. De fet des d’aquest punt es poden veure part de les instal·lacions que resten d’aquest sector miner. A tocar del mas també es pot veure un curiós edifici que bé podria estar relacionat amb l’època de l’explotació del carbó.

Vista del sector de la mina Campos des del mas Fumanya

Edifici singular a tocar del mas Fumanya

Aquí deixem aquest repàs a les explotacions del carbó dels voltants de Saldes. En el proper, i darrer capítol, continuarem per aquesta mateixa pista per a donar un cop d’ull a les restes del monestir de Sant Sebastià del Sull, el santuari de Gresolet, i moltes més coses interessants.

Bibliografia:
• Ullastre, Jordi & Masriera, Alícia: Pedraforca. Estratigrafia y estructura, Treballs del Museu de Geologia, núm 12, 2004
• Soler R. & Oriola J.: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997
• Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986
• Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003
• Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics de carbó, Zenobita Ed., 2004
• Santandreu i Soler, M. Dolors: Passejada per la història de Saldes, rev. L’Erol, núm 65, 2000
• Martínez, Albert & Tudela, Marc: Els tresors geològics del Parc Natural del Cadí-Moixeró, ed.Itineraris Geològics, 2013
• Departament de Treball, Industria, Comerç i Turisme: El patrimoni miner de Catalunya. Guia de Mines Museu i Museus de Geologia i Mineria, Generalitat de Catalunya, 2003

dissabte, 8 de febrer del 2020

Mn. Francesc Nicolau: Tornar a la Lluna el 2024?

El juliol passat es compliren 50 anys de l’arribada d’Arstrong a la Lluna, tot pronunciant aquell famosa frase de «Una petita passa per a un home, un gran pas per a la humanitat». A continuació, el company Aldrin també feia una passa igual, mentre que Collins es quedava a la nau. Després van seguir amb èxit cinc allunatges més. Cada vegada eren tres els astronautes que feien el viatge , però només dos posaven el peus a la Lluna; el tercer els esperava a la nau per retornar a la Terra. O sigui que fins ara només 12 humans han trepitjat la Lluna. Tots homes. I si ara hi anés també una dona?

Això ho han dit els de la NASA perquè ja tenen un projecte per al 2024. Després d’aquella proesa americana cap altre país no s’ha atrevit a enviar gent a la Lluna. Sondes robòtiques, sí (per exemple, la Xina n’hi va enviar una a observar-ne la cara oculta) però cap més astronauta hi ha anat des del 1972 quan hi anaren els últims americans que ho feren. Com que el viatge és molt costós, la NASA no s’afanyava per tornar a fer expedicions lunars. Hi havia un embrió de projecte per al 2028, però el president Trump ha proclamat que els americans tornaran a la Lluna cap al 2024, com a preludi d’un viatge a Mart, i ha dit que millorarà el pressupost per poder-ho dur a terme.

L'Space Launch System, el coet més potent mai construït

El projecte s’ha anomenat Àrtemis la deesa germana d’Apol·lo, nom que prengué el projecte de les primeres expedicions a la Lluna a més està previst que hi vagi també una dona. Per farà ús del nou coet Space Launch System, que serà el més potent de tots els que s’han fet servir fins ara; i a la Lluna caldrà col·locar-hi una mena de casa per poder-s’hi estar alguns dies.

Cal afegir que també comptaran amb l’ajuda de Jeff Bezos, l’amo d’Amazon, qui és l’home més ric del planeta i un entusiasta del projecte. Ja ha presentat el mòdul lunar, anomenat Blue Moon, que té la mida d’una caseta amb 4 potes per portar a la Lluna els vehicles i les persones. Si la cosa va endavant ja en sentirem a parlar.