Jorgina Jordà: MINERGUALBA

El passat dissabte dia 20 d'octubre es va celebrar la fira MINERGUALBA, una nova iniciativa que combina la venda de minerals (limitada a uns pocs expositor) i  una taula d'intercanvi enfocada als aficionats.

Aquest nou format va ser tot un èxit, tant pels que van vendre, com pels que vam anar a intercanviar, i crec que tothom va acabar la jornada satisfet.

Es van poder trobar, minerals recentment extrets d’antics jaciments molt coneguts, com ara els fosfats del Turó de Montcada o la Mina Elvira de Bruguers, limonita de Montjuïc o calcita de Santa Creu d'Olorda i d'altres menys coneguts com, aragonita de la Mina Zaragoza, Queralbs, arsenopirita de Setcases, barita del Figaró o aragonita de Pineda de Mar.

Els clàssics quarsos ametista i ortoses de la pedrera Massabé i el Montnegre; epidotes i axinites de Casterner de les Olles; fluorites de la pedrera Berta i també d'altres localitats com Singuerlín o Ulldemolins; òpals de Caldes de Malavella, anapaïtes de la Cerdanya, etc.

Força material de la zona minera de La Unión-Cartagena, fluorites i barites d’Astúries, guixos de Fuentes de Ebro i de Montalbán, aragonita de Minglanilla, Camporrobles...

Cal dir que també hi havia molt bona representació de minerals de l'estranger: material del Marroc (vanadinites, malaquites, atzurites, fluorites, calcites...), del Vietnam: espinela i robí i del Pakistan: anatasa i brookita...

Un dels minerals que més em va cridar l'atenció van ser les mostres de celestina, d'Abella de la Conca, molt ben cristal·litzada i amb una tonalitat blavosa molt maca. Pel seu color també destacaven exemplars com una uvarovita dels Urals, Rússia i una pentagonita de la pedrera Wagholi, Poonah, Índia, aquestes dues últimes van venir cap a casa.

Tampoc no van faltar els micromuntatges de localitats tan variades com la pedrera Berta, l'Alforja, Rocabruna, Vielha, Arsèguel, Prullans, Toràs, Almeria... Gràcies als companys que van portar els seus binoculars, vam poder fer una bona tria de tots aquests minerals i molts d’altres com anatases, titanites, brookites, esfalerites, atzurites...

A l’estand del Grup Mineralògic Català s’informava de les activitats que es realitzen a la fira al voltant del col·leccionisme de minerals i es podien trobar diferents publicacions referents al món de la mineralogia. En aquesta ocasió, cal destacar el nou llibre sobre la mineria a la Vall Fosca "Les mines de Castell: de l'urani de Franco al descobriment de l'abellaïta” editat per l’Ajuntament de la Torre de Capdella i que està format per un compendi d’articles d’un destacat conjunt d’autors.

Es va poder gaudir també de tallers d'iniciació a la mineralogia, una exposició de minerals fluorescents  i l'exposició permanent de minerals a la masia de can Figueres.

Només em resta donar les gràcies a tots els organitzadors i participants d'aquesta primera edició de MINERGUALBA, en especial a l'Ajuntament de Gualba i al Grup Mineralògic Català.

Fotos: Agustí Asensi

Mn. Francesc Nicolau: Fenòmens violents detectats a la Galàxia

Quarta xerrada del primer cicle de conferències, sobre el tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (I), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 18 d’octubre del 2018 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

Hi ha una nebulositat a la nostra Galàxia  que s’estén a gran velocitat (1.500 km/s): es tracta de la nebulosa del Cranc. L’any 1054 els xinesos observaren al cel una gran explosió (també un cristià de Constantinopla deixà constància escrita d’aquest fenomen); el punt del cel on digueren que es produí és el lloc on actualment es troba dita nebulosa, i és clar que prové de l’explosió d’una supernova, estrella de gran massa que va esclatar.

En les reaccions nuclears del centre de l’estrella es produeix fins al ferro. A l’estrella s’equilibren la pressió expansiva d’aquestes reaccions nuclears amb la força gravitatòria; si el seu nucli està a centenars de mils de graus i es trenca l’equilibri en favor de la gravetat, al principi es contrau en si mateixa, originant-se elements més pesants que el ferro, per finalment esclatar en una gran explosió que origina la nebulosa. Al seu centre resta una nana blanca, o una estrella neutrònica si la estrella era de gran massa. Des de 1930 se sap que al centre de la nebulosa del Cranc hi ha una estrella neutrònica.

El 1572, quan encara no hi havia telescopis, Tycho Brahe observava el cel. L’onze de setembre d’aquell any, va deixar escrit que aquell vespre, després de pondre’s el Sol, al zenit brillava una nova i lluminosa estrella. Els dies successius anava brillant progressivament amb més intensitat, inclús fent-se lleugerament visible durant el dia, fins que finalment va desaparèixer al cap d’uns mesos d’anar minvant la resplendor: va veure una “nova Stella”, i d’aquí ve el nom de noves.

El 1595, David Fabricius també, a la constel·lació de la Balena, va deixar testimoni de la desaparició d’una estrella però, al 1603, Johann Bayer la va tornar a observar. Fins i tot Johannes Kepler, el 1604, a la constel·lació d’Ofiüc va observar una nova, però de menor lluïssor que la de Brahe. El 1646, Johannes Hevelius va constatar que l’estrella de la constel·lació de la Balena, anomenada Mira Ceti, apareixia i desapareixia cada 331 dies, i això és un misteri que encara no s’ha resolt.

John Goodricke, anglès establert a Holanda, va estudiar l’estrella Algol (“diable” en àrab), la qual varia la seva brillantor durant unes hores. L’explicació és deguda a que té una companya més dèbil que li passa pel davant i per això sembla que perdi lluentor. Però també va descobrir una autèntica variable (les quals es caracteritzen per perdre la brillantor progressivament): l’estrella Delta Cefeu.

Fritz Zwicky el 1940 va usar les supernoves per calcular les distàncies (Enrietta Leavitt havia utilitzat les cefeides per calcular la distància amb el núvol de Magallanes). Les noves poden ser recurrents; n’hi ha una que “s’encén” i “s’apaga” cada 30 anys. Ian Shelton va trobar una supernova als núvols de Magallanes el 1957 i que era molt rara. Les noves i les supernoves es poden subdividir (com també les cefeides).

Alvan Clark, el 1962, va descobrir una companya de Sirius que era una nana blanca. Les nanes blanques tenen densitats molt altes, de mils de tones per centímetre cúbic. Wilhem Luyten , qui estudià les nanes blanques, va arribar a la conclusió que la concentració d’una estrella encara podia ser més gran si es comprimien més els components de l’àtom, fet publicat teòricament per Lev Landau: els electrons s’unirien als protons del nucli per formar neutrons i quedaria en estat elèctricament neutre, donant lloc a una estrella neutrònica (com la que hi ha al centre de la nebulosa del Cranc) amb milions de tones per centímetre cúbic.La gravetat que exercirà aquesta mena d’estrelles serà molt gran i, a més, giren a gran velocitat: són els anomenats púlsars.

Recreació d'un púlsar

Els púlsars foren descoberts el 1967 per Anthony Hewish i Jocelyne B. Burnell. Quan s’estudiaren la radiació d’un púlsar, veieren que aquesta és intermitent i que cada dia es retarda uns 4 minuts (degut al dia terrestre sideral que dura 24 hores menys 4 minuts). Aquest impuls te una duració constant determinada: 1,3 seg, 1,1 seg, o inclús de 0,25 seg.

El punt final d’una estrella supermassiva és la formació d’un forat negre, com els existents al centre de les galàxies (el nostre és d’una massa dos milions de vegades la del Sol). El 2016 va haver-hi l’explosió d’una gran supernova, la més gran que es coneix, però en una galàxia llunyana. El novembre de 2017 es van detectar ones gravitatòries originades en xocar dues estrelles neutròniques: un fenomen violentíssim. També un forat negre de 800 milions de vegades el Sol fou observat aquest estiu passat.

NOTA: Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí. Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

Mn. Francesc Nicolau: Estrelles que presenten particularitats que no es coneixien

Tercera xerrada del primer cicle de conferències, sobre el tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (I), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 2 d’octubre del 2018 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

Els primers astrònom es van ocupar de les estrelles i les interpretaven com a punts fixos de la volta celeste. Hiparc de Nicea, cap als voltants del 150 a.C. se li va ocórrer fer una classificació per magnituds i va establir de la 1ª a la 6ª (aquestes últimes són les que només es poden percebre en una nit molt clara amb bona vista).

Els astrònoms del segle XVII precisaren la classificació mitjançant el telescopi. Prengueren una estrella tipus de 1ª magnitud (Alfa de l’Espiga) i digueren que la de 6ª seria 100 vegades més petita; així la de 2ª magnitud era 2,5 vegades més petita que la de 1ª, la de 3ª 2,5 vegades que la de 2ª, etc. Els telescopis actuals han arribat a percebre la 24ª (un milió vegades inferior  a la 6ª). Sirius tindria una magnitud negativa, per ser més brillant que Alfa de l’Espiga.

La magnitud del Sol, -27. Com les estrelles es suposaven fixes, creien que la magnitud permetia de saber la seva mida. Però la magnitud en realitat és aparent. La magnitud absoluta només se sap si es coneix la distància, però aquesta només es pot conèixer amb certa seguretat quan no supera els 150 anys llum. Alfa de Canopus mirant la seva magnitud absoluta, a uns 190 anys llum, brillaria amb una magnitud 50.000 vegades la del Sol. Rigel d’Orió, malgrat no tenir certesa de la distància, sembla que brillaria 260.000 vegades el Sol.

Per mesurar la distància a una estrella, se sap que la distància de la Terra al Sol és de 150 milions de kilòmetres; el diàmetre de l’òrbita és, per tant, de 300 milions o sigui: d’un punt en que es trobi la Terra, fins al seu oposat dins de sis mesos. Fent les oportunes mesures de l’estrella en aquelles dues dates, per triangulació es podrà obtenir la distància.

Christiaan Huyghens afirmà que hi ha estrelles amb canvis de posició; serien punts a l’espai amb característiques semblants al Sol: si fos així, es podria calcular la distància. Però això resultà no ser vàlid.

Isaac Newton va descriure l’espectre segons el color: la intensitat de les ratlles. William Wollaston va aclarir que l’espectre lluminós del Sol no era continu, sinó que presentava unes ratlles fosques. Fraunhofer va identificar l’espectre d’unes 200 estrelles més brillants. Gustav Kirchhoff va fer passar la llum d’un gas incandescent per l’espectroscopi i va observar que l’espectre no era continu, sinó format per unes ratlles. Les ratlles lluminoses de certs gasos coincidien amb les ratlles fosques de l’espectre solar. Això va demostrar que els astres no eren d’una matèria diferent de la de la Terra, ja que els gasos els originen tenen les mateixes propietats que els que tenim a la Terra.

William Huggins s’havia dedicat a veure que si l’espectre d’una estrella era igual al del Sol, cada una tenia un espectre diferent, amb la qual cosa es podrien classificar  segons els elements que la componien y la temperatura a la qual estaria la superfície de l’estrella.

Edward Pickering crea l’escala definitiva, prèvia la classificació del P. Secchi en blanques, grogues, vermelles, etc. Les identifica amb lletres O, B, A, F, G, K i M. Les O serien les més lluminoses; la resta ho van essent cada vegada menys fins arribar a les vermelles. Cada lletra es divideix en números de l’1 al 10 (O1, O2,..., O10). Arthur es K1; la Polar F8; el Sol G2 (és de color groc ataronjat). En un diagrama es relaciona la temperatura amb la llum que ens arriba. Ejnar Hertzsprung va observar que en aquest diagrama estarien relacionades, però no de manera total. El 1905 va publicar els resultats amb un revista de fotografia i va passar desapercebut. En canvi Henry Russell va estudiar el mateix i va publicar els resultats en un treball. Reconeguts els mèrits del primer, al diagrama se’l coneix com de Hertzsprung-Russell.

Les gegants vermelles  tenen molta lluminositat, però es troben a la part baixa de la gràfica. Les nanes blanques no tenen una gran lluminositat, però tenen temperatures superiors al Sol; haurien de tenir un aspecte molt brillant, però no es veuen quasi.

Friedrich Bessel va estudiar Sirius durant anys i va observar que la seva òrbita era en forma de “S”, la qual cosa únicament s’explicaria si tenia una companya (estrella doble). Alvan Clark va estudiar la resplendor de Sirius i va sospitar d’un petit punt de llum que l’acompanyava. Walter Adams amb espectrografia veié que era una estrella blanca  però petita, amb una densitat 70.000 vegades de l’aigua. Això també demostrava que els àtoms no eren compactes, sinó amb electrons que podien col·lapsar i comprimir l’àtom. La nana blanca pot evolucionar vers una estrella de neutrons i, fins i tot, un forat negre.

L’estrella Tabby (de Tabetha Boyajian, l’astrònoma que l’ha estudiada) passa d’una magnitud a una altra de manera estranya , amb pèrdues de lluminositat del 29. Aquest fet no s’ha resolt i queda encara pendent.  Fa poc que s’ha descobert que les estrelles tenen planetes. Hom suposa que més del 30% de les estrelles tindrà planetes.

NOTA: Si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí. Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí. Si voleu veure el resum de la quarta conferència, cliqueu aquí.

Mn. Francesc Nicolau: Hi ha gran varietat de nebuloses dins la Galàxia

Segona xerrada del primer cicle de conferències, sobre el tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (I), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 27 de setembre del 2018 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

Tot començà amb Christian Huygens quan, observant un núvol a Orió el 1655, ho va interpretar com una agrupació d’estrelles molt llunyanes. Cent anys després, Charles Messier va trobar una altra nuvolositat. En els seus estudis dels cometes, va observar que aquests astres al principi es manifestaven com un petit núvol. Però certs núvols romanien fixos per què no eren cometes i va fer-ne un catàleg que constava de 109 nebuloses. La número 1 és la d’Orió i la 41 és la d’Andròmeda (que en realitat és una galàxia)

John Hershel també observa les nebuloses i publica un altre catàleg amb 1.500 nebuloses. Unes es veia clar que eren cúmuls d’estrelles. Però d’altres eren núvols d’hidrogen, d’heli, i molt minoritaris, d’altres elements. Huggins va demostrar que el que havia insinuat Herschel, ell podia afirmar, amb tota seguretat, que eren núvols de molècules d’hidrogen i d’altres elements. El mètode emprat per saber-ne la seva natura és mitjançant l’espectrografia. Si un focus lluminós es fa passar per un espectroscopi, el resultat és una banda continua de colors anomenada espectre, i que va del violeta al vermell. Però si al raig de llum s’interposa un gas calent, a l’espectre apareixeran unes bandes fosques que ens permetràn de conèixer la composició d’aquest gas.

Una primera classificació de les nebuloses fou la de separar-les entre galàctiques i extragalàctiques. Avui dia, des de Shapley, se sap que les segones són altres galàxies pròpiament dites; algunes d’elles molt llunyanes, segons els estudis d’Edwin Hubble. Max Wolf i Edward Barnard, pel 1900, el que Herschel anomenava “forats negres”, ho interpreten com a nebuloses fosques, zones on no es veia res, cap estrella. Seria matèria que no emet llum.

Les nebuloses de la Galàxia, actualment es classifiquen en:

-Fosques

-Lluminoses de reflexió: emeten llum que les il·lumina.

-Lluminoses de emissió: de plasma ionitzat que emet per fluorescència.

-Lluminoses planetàries: emeten excitades per una estrella central.

Si es classifiquessin per la forma, n’hi hauria una varietat enorme.

Hi ha nebuloses que en lloc de presentar ratlles d’emissió, emeten un espectre continu: són les nebuloses de reflexió. Hi ha que rebem radiacions d’estrelles que tenen temperatures de més de 30.000ºC i les emissions estan per sota de l’ona curta, per aquest motiu no es poden veure i el que veiem es l’emissió per fluorescència de les nebuloses. Aquestes en són la majoria  de les nebuloses, com ara la d’Orió. John Herschel va ser el primer en analitzar-la i va arribar a aquesta conclusió. Una altra seria la de les Randes i correspon a les restes d’una supernova.

Les nebuloses planetàries també en són moltes (unes 1.500) i farien com de “planeta” d’una quasi sempre nana blanca. Són d’emissió per fluorescència: Dumbell, Ull de Gat, Espirògraf, Lira, Hèlix, Òliba, Formiga, Esquimal, etc. L’estrella que hi ha al mig seria el que queda d’una nova, estrelles que tenen una massa fins a sis vegades la del Sol.

Si fos la massa superior a sis, seria una supernova, amb una explosió més forta, donant lloc a una nebulosa (s’arriben a detectar-hi elements pesants com l’urani). El nostre Sol és una estrella de segona o tercera generació. La nebulosa del Cranc s’allunya a 1.300 km/s. L’any 1054, els xinesos van escriure als seus annals que hi havia una estrella nova al cel on ara hi ha aquesta nebulosa.

NOTA: Si voleu veure el resum de la primera conferència, cliqueu aquí. Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí. Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.

Mn. Francesc Nicolau: Es va coneixent millor l'estructura de la nostra Galàxia

Primera xerrada del primer cicle de conferències que, sobre el tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 20 de setembre del 2018 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

Fins el 1700, els científics encara parlaven d’estrelles fixes. La Terra ho és tot i el Cel és una volta amb estrelles encastades. Edmund Halley fou el primer en dir que les estrelles es movien, però fins a William Herschel, descobridor del planeta Urà, no es va consolidar aquesta idea. Va observar que, segons la posició del telescopi, hi havia zones amb més densitat d’estrelles que d’altres.

Aquest conjunt estel·lar, (que després s’anomenà la Galàxia) seria tot l’Univers. William Herschel va recomptar les estrelles. El conjunt de les que es veien a ull nu, tindria una forma aplanada. Però també observà que l’Univers no seria solament la Galàxia, sinó també les nebuloses, ja que va veure que n’hi havia d’extragalàctiques. També s’hi constata al catàleg de Messier de 109 nebuloses, publicat el 1881, que hi ha nebuloses extragalàctiques (avui se sap que moltes són galàxies lluyanes).

Els astrònoms que varen seguir, continuaren les passes de Herschel. El seu fill, John Herschel, va introduir la fotografia a l’astronomia. Jacobus Kapteyn va obtenir unes dimensions molt aproximades de la mida de la Galàxia, però inferiors a les reals.

Harlow Shapley, periodista que posteriorment va estudiar astronomia, ja va intuir que la Galàxia no era tot l’Univers, evidenciat pels cúmuls globulars que l’envoltaven. Va calcular-ne les distàncies (pel mètode de les variables cefeides). El conjunt d’aquells cúmuls formaria una mena d’esfera. La distància que obtingué va sortir una mica exagerada degut a que hi mancava la introducció de la correcció per l’absorció de la llum deguda al pols interestel·lar.

Robert Trumpler va fer posteriorment una correcció, però fou Jan Oort qui va indicar que al centre de la Galàxia hi havia un enorme forat negre cap a on confluïen una sèrie de braços, quatre de grans i dos més de petits. En un d’aquests braços (el d’Orió) hi seria el Sol a una distància d’uns 28.000 anys llum (Herschel, en canvi, pensava que el Sol ocupava el centre de la Galàxia). El diàmetre de la Galàxia és d’uns 80.000 anys llum. Així, podem afirmar que vivim en una zona llunyana d’un braç d’una galàxia entre tants milions d’elles que formen part de l’Univers.

Hi ha galàxies que assumeixen per atracció gravitatòria d’altres de més petites (se les mengen) i per aquest motiu, se les anomena caníbals. La nostra tendeix a la mida gran. S’ha cruspit alguna de petita? Aquest fet es reflectiria amb grups d’estrelles viatjant en ella a diferent velocitat. Actualment, se’n coneixen unes 20 de possibles fòssils cruspides per la nostra (no seria impossible trobar-ne una vintena més, segons es diu).

La investigació més important sobre la Galàxia que es porta avui dia és la que duu a terme la sonda europea Gaia, amb la que es va elaborant un mapa. Estudia diàriament uns quants milers, fent 70 mesuraments de cadascuna d’elles (lluminositat, etc.). Els primers resultats són de 2016, amb més de 1.147 milions d’estrelles. El 2017 ja n’eren 1.400 milions. Espanya hi participa: Jordi Torra ha estat el president del IEEC (Institut d’Estudis Espacials de Catalunya) que hi ha fet bona feina.

Si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí.

Jorgina Jordà: EL MIRADOR DEL ROC DEL QUER

El Mirador del Roc del Quer està localitzat a la parròquia de Canillo, municipi d’un dels nostres països veïns: Andorra.

Només arribar-hi, ens n’adonem que el mirador no només destaca per les seves vistes espectaculars, sinó que la seva pròpia construcció també crida molt l’atenció. Aquest consisteix amb una passarel·la de 20 metres de llargada, la qual inicia el seu recorregut en terra ferma durant uns 8 metres però que en els 12 restants queda penjada a l’aire.

Aquesta plataforma acaba amb una biga suspesa sobre el buit i en la qual es troba una gran escultura de l'artista argentí Miguel Àngel González González, la qual representa un home que contempla el paisatge i reflexiona sobre el que veu.

Als nostres peus, i mai millor dit, es troben les valls de Montaup i del Valira d’Orient.

Una de les coses que més em va agradar van ser els plafons explicatius que ajuden al visitant a conèixer l’entorn que té davant dels seus ulls i detallen quins han estat els processos geològics que s’han produït per donar lloc a la formació del relleu que ens envolta.

Aquest plafons comencen fent una explicació molt entenedora i, fins i tot, una mica romàntica de com es va formar el Roc del Quer. Posteriorment, es prossegueix amb un repàs molt didàctic de totes les èpoques geològiques i els processos que van succeir:

- La formació de les roques (Cambrià-Carbonífer inferior)

- La orogènesi Herciniana (Carbonífer superior)

- El desmantellament de la serralada herciniana (Estefanià superior-Triàsic inferior)

- Els períodes de sedimentació posteriors i que no s’han conservat a Andorra         (Triàsic inferior-Cretàcic superior)

- La orogènesi Alpina (Cretàcic inferior-Miocè)

- Les glaciacions (Miocè-Pleistocè)

- La formació del relleu actual

Així que ja ho sabeu, un indret molt recomanable per visitar si és que no teniu vertigen!

Fotos: Agustí Asensi