Isabel Benet: VOLTREGÀ, RECORDS D'UN MAR ANTIC

El passat 9 d'abril ens vam reunir els Amics del Museu per portar a terme la sortida de primavera. Aquest cop l’indret escollit va ser Santa Cecília de Voltregà, població situada al peu dels cingles, sobre els quals es troba l’altiplà del Lluçanès, i que constitueixen el límit occidental de la Plana de Vic.

Des de Can Pantano, prop de Santa Cecília, vam observar els materials que formen aquests cingles: a la part baixa afloren unes margues grises amb fauna marina entre la que destaquen moluscs, equínids, crancs, esponges, briozoos i fins i tot nautiloideus. Amb aquesta fauna es poden datar aquests materials com a Bartonià (Eocè superior), i és que a principis de l’Era Terciària en aquesta zona hi havia un mar que ocupava l’actual Depressió de l’Ebre i estava obert a l’oceà Atlàntic. En aquest mar desembocàven els rius procedents de la Serralada Prelitoral (que en aquesta zona es correspon amb l’actual Montseny) i de la qual encara no se n’havia separat el bloc Corso-Sard, i dels recent nascuts Pirineus que encara s’estaven aixecant en aquell moment. Aquests rius abocaven sediments molt diversos: els més grollers (graves i sorres) es quedaven prop de la línia de la costa, mentre que els sediments més fins (lutites, argiles) eren transportats mar endins, formant-se així una sèrie de deltes (Fan delta) on s’establia un canvi lateral de fàcies, cosa que va estudiar per primer cop, als anys seixanta, en Francesc Farrés, geòleg de Vic i que, malauradament, no ens va poder acompanyar. Aquests deltes avançaven (progradaven) cap a l’interior de la conca conforme s’elevaven els relleus circumdants.

Els sediments grollers són els que formen la part alta del cingle i on es troben les ruïnes del castell de Voltregà. Els estrats tenen forma de tascó perque disminueixen la seva potència, en allunyar-se de les terres emergides, vers l’interior de la conca. Quan a aquest mar no arribaven sediments detrítics s’hi formaven esculls coral·lins com els que es poden trobar a Sant Martí Xic, i en el moment en que es va tancar la comunicació amb l’Atlàntic, per l’aixecament de les serres de Cantàbria, aquest mar es va anar reblint i assecant formant-se així les extraordinàries acumulacions salines de Súria, Cardona i Sallent, les quals van quedar sellades amb els sediments argilosos impermeables que es van dipositar al damunt.

Aspecte de les margues marines

Pel camí anàvem trobant les petites flors blavoses de la verònica (Veronica persica) i als voltants de la Font de la Terrada vam veure alguns arbustos de ginestola, de flors grogues molt vistoses i que despreníen una agradable aroma.

Verònica

També vam poder observar el vol del voltor comú (Gyps fulvus) que planejava majestuós per damunt nostre.

Per a acabar bé la jornada, vam fer un dinar de germanor a Can Vinyals de la Guixa (Sentfores) prop de Vic, un antic mas rehabilitat com a restaurant, envoltat de camps de colza florida molt fotogènics.

Camps de colza florida

Fotos: Jorgina Jordà

Amics del Museu: ABRAHAM WERNER

Abraham Gottlob Werner, considerat un dels pilars de la geologia moderna, va nèixer al 1749 a la localitat prussiana de Wehrau (actualment a Polònia).

D’avantpassats ferrers, va passar la infantesa entre pedres. Després d’estudiar a l’escola de Bunzlau, als 14 anys ja treballava amb el seu pare que era inspector d’una farga. Al 1769 va anar a estudiar a la recent inagurada Acadèmia de Mineria de Freiberg (Saxònia) on va rebre lliçons tan teòriques com pràctiques sobre l’art de la mineria.També va estudiar lleis a la Universitat de Leipzig.

Al 1774 va escriure el seu primer treball amb el títol “De les característiques externes dels fòssils”. S’ha de tenir en compte que abans del segle XIX s’entenia com a “fòssil” tots els cossos de la Terra ja que aquest mot prové del llatí fodere que vol dir enterrat. Per tant, pel jove Werner, els minerals eren la “fossilia nativa” i el seu mètode de determinació es basava en els caràcters externs d’aquests: color, figura, movilitat de les seves partícules (si eren sòlids o líquids), textura, transparència, duresa, flexibilitat, pes, olor, gust i fins i tot el so, entre d’altres. L’apartat de “figura” el subdividia en: figures comunes, particulars, regulars (o cristal·litzacions) i estranyes on hi classificava els fòssils d’animals i plantes.

El 1775 va ser nomenat professor de mineralogia, mineria i geognòsia de l’escola de mines de Freiberg. De caràcter tímid, amb la seva imaginació i erudició, però, va infondre una gran motivació i entusiasme en els seus alumnes molts dels quals van seguir la carrera del mestre. D’arreu d’Europoa i Amèrica venia gent a seguir els seus estudis per la qual cosa, l’acadèmia va adquirir un nivell dels més alts del món. A les seves lliçons es parlava dels usos econòmics dels minerals, de la seva aplicació en medicina, de la influència de la composició mineral en el sòl, relacionant la riquesa d’aquest amb la civilització de l’home. Entre els seus alumnes més destacats estan Jameson, Humboldt, Brochant de Villiers, Hoff, Mohs, Weiss i Reuss. El mateix Cuvier, tot i que no va ser alumne seu, si que fou un fidel seguidor.

Com a complement pràctic de les seves classes, va reunir una important col·lecció de minerals i fòssils així com també d’exemplars de malacologia, zoologia i un herbari. També va recopilar una àmplia biblioteca especialitzada. Werner no sols es va dedicar a l’estudi dels minerals sinó que va recopilar tots els coneixements que de la Terra es tenien fins a aquell moment, disciplina que ell va anomenar, per primer cop, Geognòsia (del grec”geos” Terra i “gnosos” coneixement). El terme Geologia encara no existia.

Werner va estudiar amb deteniment la disposició de les roques a les muntanyes dels Erzgebirge (Muntanyes Metalíferes), on es troba Freiberg, i que són la frontera entre Saxònia i Bohèmia. Així va agrupar les roques per ordre d’antiguitat:

1 - Les roques primitives eren el granit, el gneis, els esquists, els pòrfids, la serpentinita, el quars, la calcària primitiva, la "roca amb topazi" i el "mendelstein".

2 - Les muntanyes estratificades estaven formades per calcàries, gresos, hulla, creta, sal, guix i ferro.

3 - Les roques volcàniques, pseudovolcàniques i els seus productes, venien a continuació i s'originaven per combustió de carbó a l'interior de la Terra.

4 - Els al·luvions eren els darrers dipòsits, doncs es formaven per fenòmens actuals.

Aquesta disposició la va estendre a la resta del món.

Més tard, entre les roques primitives i les estratificades, va distingir unes roques de transició (o intermèdies) entre les que es trobaven la grauvaca, la calcària de transició, la roca verda amigdaloide, el guix de transició, certs carbons i el grafit.

Segons Werner, totes aquestes roques s’havien format dins l’aigua per precipitació (fins i tot les roques ígnies!). Les roques primitives s’haurien dipositat en un oceà universal i tranquil que, amb el temps, va anar canviant de composició, es va tornar turbulent i es va anar reduïnt en formar-se l’atmosfera. Aquesta concepció va donar lloc a l’escola Neptunista la qual va protagonitzar una gran controvèrsia amb l’escola Plutonista, defençada per James Hutton (1726-1797) i que proposava l’existència d’un cicle geoestratigràfic impulsat per el calor interna del planeta la qual era responsable de l’aixecament orogènic. Així, segons Hutton, les roques ígnies no s’haurien format per precipitació sinó per refredament i consolidació d’un magma preexistent.

Les teories de Werner, però, va influir molt a Espanya on Christian Herrgen en va ser deixeble i Carles de Gimbernat el va conèixer personalment quan va visitar Freiberg. Molts enginyers de mines van ser enviats a estudiar a aquesta escola a ampliar es seus estudis, i entre ells estaven Ramon de Munibe, Faustí de Elhuyar, Andrés Manuel del Rio, Ezquerra del Bayo, Felip Bauzà i Amar de la Torre. Malgrat que aquestes teories van anar caient en l’oblit, a Werner se l’ha de reconèixer el gran mèrit que va tenir a l’hora d’aplicar els coneixements teòrics a la pràctica en l’explotació de mines.

Abraham Gottlob Werner no es va arribar a casar mai i va morir al 1817 a l’edat de 68 anys. Serà la generació següent, amb Charles Lyell al capdavant, que la geologia prendrà el seu caràcter com a ciència.

Resum de l’article publicat al Butlletí intern núm.49