Enric Aragonès: ALLÒ QUE NO RECTIFICA "LA VANGUARDIA" (2)

Fa alguns mesos vaig explicar en a les pàgines en paper del Butlletí intern (publicat en aquest blog) el fracàs de les accions que es varen portar a terme per tal que el primer i més prestigiós diari de Catalunya rectifiqués una falsa informació publicada el 13 de febrer de 2006, la qual lesionava greument el bon nom del Dr. Almera i del seu ajudant Norbert Font i Sagué. Segons l’articulista, els experts del Museu Geològic del Seminari haurien deduït, a la vista dels fòssils recuperats de la cova de Gràcia, corrent l’any 1901, que el diluvi universal i fins i tot el paradís terrenal podrien haver estat situats a Catalunya. El sotasignat rebé un correu del defensor del lector en què el columnista no es feia responsable de l’afirmació que, sense citar-ne la procedència, havia extret d’un llibre sobre l’arquitecte Gaudí; no hi va haver rectificació pública (Aragonès, 2009: “Allò que no rectifica La Vanguardia” Butlletí intern, 18(60), p. 9-11).

Un bon amic em va fer notar que el meu escrit no demostrava la falsedat de la frase en qüestió. Certament: es tractava tan sols de fer conèixer l’episodi i la impermeabilitat del diari a argumentacions més fonamentades. En el ben entès que als Amics del Museu, que coneixen sobradament el compromís del fundador amb la Ciència, no calia demostrar-los la innocència del canonge dels càrrecs delirants se li imputaven sense cap mena de base. No obstant, el fet de haver-se fer públic el meu modest escrit penjant-lo a la xarxa, ha capgirat la situació, atès que l’immensa majoria dels lectors no deu estar al corrent de la integritat, ara posada en dubte, dels personatges afectats. Ara s’escau, doncs, preguntar als protagonistes de la història quina va ésser la seva actuació davant l’aparició de restes fòssils de grans mamífers quaternaris, quines conclusions en varen treure i com les varen explicar a la societat del seu temps. Que parlin els seus escrits: només així podrem escatir el valor real d’allò que va publicar el diari i de l’actitud posterior (sostenella y no emendalla) dels seus responsables.

Explica Font i Sagué que va ser al novembre de 1900 quan el Sr. Eusebi Güell li comunicà que en una finca seva de Vallcarca, anomenada Can Muntaner - també Can Larrard; exactament en el paratge anomenat “Font del Carbó”, situat a 200 m d’alçada en el vessant costaner de la Muntanya Pelada - hi havia trobat una gran quantitat d’ossos. El mossèn, que havia cantat missa pocs mesos abans essent-li padrí el ric hisendat, hi va anar, amb l’encàrrec del Dr. Almera d’inspeccionar i recollir els materials que en sortissin:

Hi vaig corre, però la caverna ja no hi era; obrint un camí l’havian tallada, pero, en cambi, vaig trobar cuidadosaments separats, per ordre de l’arquitecte Gaudí, els restos que contenía. ¡Mare de Deu, y quin munt d’ossos! N’hi havia de todas midas y formas, y la majoría encara estavan empotrats dintre la toba calissa; femurs de gran tamany, costellas trossejadas, banyas de cervo rompudas, mandíbulas colossals de rinoceront ... etc, etc., y sobre tot, una munió de closcas de tortuga de diferents tamanys, que de primer els trevalladors prengueren per caps d’home petrificats ... (Font, 1904: “Alrededores de Barcelona. Can Muntané de Gracia. La caverna del Parch den Güell”. Revista de la Cámara mutua de la Propiedad, 2(14): 99-100).

Com que les obres de desmunt havien de continuar, Font recomanà a l’encarregat que separessin els blocs on hi veiessin ossos. Hi va tornar tot sovint, inspeccionant i separant amb compte les peces; les quatre caixes de restes que es varen recuperar es traslladaren al Museu de Geologia del Seminari amb el vistiplau del Sr. Güell. Un primer examen hi va distingir mandíbules de Rhinoceros, una banya de Cervus megaceros; closques que podrien ésser de Testudo graeca  recobertes d’argila vermella, trobades a sobre d’una planxa estalagmítica amb grossos Helix; no s’hi observaren senyals de presència humana. Font va presentar així la troballa a la Institució Catalana d’Història Natural (febrer de 1901), al Centre Excursionista de Catalunya (butlletí d’abril) i a la Real Sociedad Española de Historia natural (sessió del 4 de desembre). En aquesta darrera comunicació hi feia algunes precisions: hi havia nombroses dents de rosegadors; l’espècie megaceros seria tan sols probable; mentre que els Helix serien de l’espècie aspersa i estarien incrustats en la planxa estalagmítica damunt la qual hi aparegueren les tortugues, i a sobre la bretxa d’ossos (Font 1901a: “Troballa geológica”. Butlletí de la institució Catalana d’Història Natural, 1(2): 9-10; també a: Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 11(75): 124-125; Font 1901b: [Descubrimiento de una cueva llena de brecha huesosa en Gracia]. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 1(10), p. 363).

Després d’aquestes comunicacions d’urgència, Almera trameté els ossos de més interès al professor de geologia i degà de la Facultat de Ciències de Lyon, Charles Jean Julien Depéret (1854-1929), qui els va classificar (hi ha correspondència al respecte en l’epistolari de Bofill, conservat a l’arxiu de la Junta de Ciències); tot seguit va informar a l’Acadèmia de Ciències de que la troballa confirmava la seva hipòtesi de l’origen continental dels Lagomys de Còrsega i Sardenya:

Ce savant confrère [Almera] vient de m’envoyer une série d’ossements enfouis dans une brèche rougeâtre qui remplit une petite grotte  à Gracia, aux portes de Barcelone. J’ai reconnu dans ces débris de nombreux ossements et des mâchoires du L. corsicanus parfaitement typique, associé au Rhinoceros Mercki, à une petite race du Cerf élaphe, et à des tortues de terre assez spéciales. Cette faune se rapporte, sans hésitation, à l’époque du Quaternaire ancien (Depéret, Ch., 1902: “Sur l’origine et la dispersion géographique du ‘Lagomys corsicanus’”, Comptes rendus hebdomadaires des séances de l’Académie des Sciences de París, t. 135, p. 884-886; sessió de 24/11/1902).

Dels gasteròpodes se’n va encarregar el malacòleg Etienne Alexandre Arnould Locard (1841-1904). En sessió de 22 d’abril de 1903 els Drs. Almera i Bofill varen presentar a l’Acadèmia de Ciències barcelonina una memòria amb els resultats de la investigació. Aquest treball precisa l’estratigrafia de la cova en tres nivells:

1. nivell superior: 25 cm de lutites vermelles, calcàreo-argiloses, amb ossos de grans mamífers: d’un rinoceront (Rhinoceros mercki Kaup) i d’un cérvol (Cervus elaphus L, var. minor)
2. capa de travertí estalagmític (5-8 cm) amb profusió d’helícids: Helix Almerai n. sp., H. Depereti Loc, vars. globulosa i major (nova) i de Cyclostoma lutetianum Bourguignat.
3. nivell inferior que reposa sobre el substrat calcari devonià: travertí argilós amb abundants tortugues (Testudo ibera Pallas i T. lunellensis n. sp.) i petits mamífers: nombroses restes d’un lepòrid (Lagomys corsicanus Cuv), un molar d’eriçó (Erinaceus europaeus Linn) i una mandíbula d’Arvicola sp; d’escàs espessor.

És de notar que aquesta successió és diferent de la que va donar Font, qui situava les tortugues per sobre del nivell estalagmític en els seus primers articles. Font mantingué la seva estratigrafia després de la publicació de la memòria d’Almera i Bofill, tant en l’article de 1904 com en el Curs de Geologia dinàmica i estratigràfica aplicada a Catalunya (Barcelona, Thomas, 1905) on, per cert, qualificava el jaciment com el més interessant de tot el Quaternari català.

Els autors de la memòria interpreten les condicions de formació del dipòsit a base d’avingudes d’aigües ferruginoses alternants amb èpoques d’estancament; els animals s’haurien dipositat in situ; la coexistència de cérvols i rinoceronts indicaria canvis climàtics sobtats. Pel que fa a l’edat del dipòsit, seria del quaternari antic, posterior al de Terrassa (amb hipopòtams) i anterior al de la cova de Montcada. A continuació transcriuen les notes de Depéret que, a més de descriure amb tot detall les restes i justificar-ne la classificació, n’extreu conclusions paleogeogràfiques per comparació amb els jaciments perimediterranis propers:

1ª, La presencia del Rinoceronte y de las Tortugas, en nuestras cercanías, en los primeros tiempos de la era cuaternaria indica claramente una época de clima cálido en nuestra región, á la que debió suceder luego otra de clima frío ocasionado por la invasión de las nieves del Norte de Europa, que empujaron á los ciervos hasta nuestras latitudes. 2ª, La existencia del roedor Lagomys en nuestro litoral, y en la isla de Córcega, en aquella época, nos ensena que las hoy islas de Córcega y Cerdeña estaban, al principio de los tiempos cuaternarios, unidas al continente, formando una pequeña península análoga á la Itálica actual (Almera i Bofill, 1904: [Presentación de los restos fósiles descubiertos en una caverna de la Montaña Pelada (Gracia]. Boletín de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 2(6): 197-198).

Segueix l’estudi dels mol·luscs per Locard. Clouen el treball 3 làmines de fotografies que representen els helícids, la nova espècie de tortuga (2 exemplars), la banya de cérvol i dos fragments de mandíbula de Rinoceront). La memòria, impresa l’agost d’aquell mateix any amb el títol de “Consideraciones sobre los restos fósiles cuaternarios de la caverna de Gracia” dins la sèrie Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona (4(33), pàgs. 446-459), va merèixer un comentari elogiós del krausista (i doncs poc sospitós d’antievolucionisme) Salvador Calderón y Arana (1851-1911) en la sessió de 3 de febrer de 1904 de la Sociedad Española de Historia Natural: trabajo verdaderamente notable, de nuestros eminentes consocios de Barcelona ... valiosa investigación (Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 4, p. 67).

El 21 de setembre de 1904, Font inserí en un modest periòdic un escrit divulgatiu on explicava la troballa a un públic no expert i en valorava el seu interès científic:

No la vagin pas á veure [la cova], que no la trobarían. Es una d’aquellas bellesas ó troballas científicas que la casualitat descubreix y que desepareixen desseguida, y gracias encara que s’en tinga noticia á temps y se puga fer constar la seva existencia y se pugan recullir els datos científichs que contenían ... A molts els semblará molt poca cosa semblant troballa, pero, ben al contrari, es de gran interés científich, ja que, gracias á ella, s’han descobert especies novas pera la ciencia, y podém saber quelcom de lo que era aquest hermós plá de Barcelona abans de que l’home’l vingués á poblar; quinas eran sas condicions climatológicas y quins els animals que hi vivían (Font, 1904, op. cit.).

En la segona part de l’article descriu el paisatge en el que degueren viure aquells animals (una plana molt verda, la cova) mitjançant l’artifici de traslladar-se imaginàriament a aquells temps anteriors a la humanitat; també els processos geològics posteriors: la deriva climàtica vers una glaciació i la inundació de la cova responsable de la fossilització de les restes. No és fins al cap de molts anys que aquestes tornen a veure la llum: gràcies a la dinamita ... la caverna del Parc den Guell surt de las tenebras pera figurar per sempre més en els anals de la ciencia (Font, 1904, op. cit.)

Així doncs, ni rastre de la Creació, ni del Paradís, ni del Diluvi Universal en tots aquests escrits: ben al contrari: Ciència en majúscula, amb la intervenció dels millors especialistes i amb el reconeixement de les màximes autoritats del sector. Res de nou: el rigor científic habitual en els altres treballs del canonge i també en els de Font i Sagué, cosa que els valgué un prestigi merescut entre els cercles il·lustrats del seu temps. No és casual que tant que a Barcelona hi hagi sengles carrers amb els seus noms, ni tampoc que un dels centres de recerca del Consejo Superior de Investigaciones científicas porti el de Jaume Almera. Com s’ha pogut, doncs, escriure aquell paràgraf infamant que vàrem llegir a ‘La Vanguàrdia’, contra tota evidència?

Sabem que l’autor de l’article es va inspirar en un dels molts llibres publicats sobre Gaudí, signat pel professor universitari (!) Gijs van Hensbergen (Antoni Gaudí. Barcelona, Plaza & Janés, 2001), peça en la qual no resulta fàcil distingir el que és real del que és imaginari; vegeu el primer article d’aquesta sèrie. Aquest home, que insinua comptar el suport del director de la Càtedra Gaudí, podria haver-se inspirat al seu torn en un altre text, obra d’altres dos “especialistes” en Gaudí, en el qual citen l’article publicat per Font l’any 1904 llegit esbiaixadament i desqualifiquen gratuïta i globalment l’obra dels religiosos geòlegs:

N. Font ... escribe imaginativamente sobre las cuevas del Parque Guell, con evocaciones de los hombres prehistóricos y de “un gran diluvio”. Los sacerdotes geólogos introdujeron en el sistema de estudios científicos muchos otros fenómenos geográficos y geológicos de tono mítico. Mientras exploraban las cuevas del Parque Güell, Almera y Font y Sagué escribieron sobre otros parajes catalanes que atraían excursionistas [?] ... José María Forcada Casanovas ... ha documentado la misión religiosa de los estudios geológicos de Almera y el museo creado por él en 1874 (Kent, C., Prindle, D. J., 1992. Hacia la arquitectura de un Paraíso, Park Güell. Madrid, Ed. Blume, 175 p.)

Tot sembla indicar que hi hauria hagut un encadenament d’errades entre els estudiosos de Gaudí: un sector procliu a explotar el suposat vessant esotèric del gran arquitecte. Igual que en el joc dels disbarats, la bola es fa més grossa a mesura que va passant d’un transmissor a l’altre. El primer sembra sospites; el segon especula amb probabilitats i el tercer transforma aquestes en certeses: segons nostres geòlegs, el Paradís Terrenal hauria estat a Catalunya! Només una barreja d’ignorància, prejudicis, credulitat, inconsciència i supèrbia pot explicar aquest resultat: quelcom tan inusual entre els veritables científics com inadmissible en els comunicadors.

.

Enric Aragonès: ALLÒ QUE NO RECTIFICA "LA VANGUARDIA"

Fa cosa de tres anys, un conspicu articulista del primer i més seriós diari de Catalunya es va despenjar amb una sèrie de afirmacions gratuïtes que comprometien la bona fama del geòleg i paleontòleg Jaume Almera. Afirmava el Sr. Màrius Carol en la seva columna que la cova que Almera i Font i Sagué excavaren a començaments del passat segle al Park Güell ...

... pareció a los arqueólogos que contenía indicios de ser el paraíso terrenal. Por increíble que resulte, el doctor Almuera [sic] y los expertos del seminario conciliar, observando fósiles que incluían huesos de rinoceronte, caparazones de tortugas gigantes o cornamentas de ciervos ancestrales, creyeron encontrar  pruebas suficientes de que el diluvio universal y el mismísimo jardín del edén podrían situarse en Catalunya. El tránsito del siglo XIX al XX coincidió con un momento de excesos del nacionalismo romántico, así que no debe resultar extraño que hubiera personajes como el doctor Almuera, que dedicaron su vida a probar que la historia sagrada era una rama respetable de las ciencias naturales, de tal modo que no dudó en buscar emplazamientos bíblicos en Catalunya que confirmaran una interpretación literal de la historia de la Creación.  (Màrius Carol: “El Paraíso”. La Vanguardia, 13 de febrer de 2006)

            Davant d’aquest cúmul de bajanades, en data 14 de febrer el sotasignat s’adreçà al Defensor del Lector del diari en demanda de rectificació, amb el suport d’una relació bibliogràfica sobre la cova de Gràcia, el Dr. Almera i la seva obra geològica. Com a resposta, el Defensor es va limitar a transmetre-li una comunicació autoexculpatòria del Sr. Carol. Aquesta peça incloïa un paràgraf extractat d’una obra sobre Gaudí (escrita per un professor holandès i publicada a Barcelona en català i castellà) molt semblant al seu discurs, i feia constar que el primer agraïment de l’autor del llibre era per al Sr. Joan Bassegoda i Nonell, director de la càtedra Gaudí. Suficient, segons l’interpel·lat, per a demostrar que ell “no s’havia begut l’enteniment”.

 

            Mossèn Francesc Nicolau, en funcions de subdirector del Museu Geològic del Seminari, va demanar també que fos rectificada aquella falsa informació en una carta al Director del diari – carta que no es va fer pública i que va quedar sense resposta -, en la que, entre altres coses, deia:

El artículo “El Paraíso”, de Màrius Carol ... nos dejó perplejos y desconcertados. No tiene explicación que un periodista de su altura escribiera ... que el diluvio universal y el mismísimo jardín del Edén podrían situarse en Cataluña. Dichos fósiles, actualmente se guardan en el Museu de Ciències Naturals del Parc de la Ciutadella, de Barcelona. En modo alguno hicieron sobre ellos disquisiciones sobre el diluvio universal y menos del Edén, La relación del hallazgo nada dice al respecto. Ni podían hacerlo porque eran científicos serios. El Dr. Almera fue uno de los principales introductores de la Paleontología en nuestro país y siempre estuvo a la altura de su especialidad ... Atribuirle la ingenuidad descabellada que expresa dicho artículo es una infamia. Más, si se tiene en cuenta lo que se añade a continuación ... Lo que le ocupó la mayor parte de su vida como científico fue la composición del mapa geológico de la provincia de Barcelona, llevada a cabo por encargo de la Diputación Provincial, No salimos de la sorpresa al encontrarnos con afirmaciones tan absurdas expresadas sin conocimiento, siquiera, del apellido exacto de nuestro Dr. Almera, tan conocido y estimado por los geólogos de nuestro país. En prueba de ello, le adjuntamos copia de todos los trabajos publicados en aquellas fechas sobre el hallazgo, descripción de los fósiles y conclusiones a las que llegaron el Dr. Almera y colaboradores. También, algunos trabajos actuales sobre la biografía y las obras del Dr. Almera. (Francesc Nicolau: Carta al Director de la Vanguardia, datada el 2 de març del 2006)

            Encara el 10 de març, el Sr. Riera, com a president dels Amics del Museu Geològic del Seminari, va trametre al Director de La Vanguardia un recull de la documentació publicada més important relativa al Dr. Almera i a la cova del Park Güell (12 documents), amb el prec que el fes a mans del Sr. Carol.

            Així – és a dir, en no res - va quedar la cosa, fins que el 22 de maig de 2008 una nova Defensora del Lector, la Sra. Marga Soler, argumentà en la seva secció de La Vanguardia la necessitat de garantir als lectors una segona oportunitat per tal de rebre la informació correcta, en el cas que la publicada en primera instància no ho hagués estat. Qui escriu això va aprofitar l’ocasió per demanar un cop més la rectificació en una carta que acabava dient:

És possible que al diari li bastés saber que les afirmacions de l’autor de la columna no eren seves, però el fet és que ell les havia assumit com a pròpies en no citar-ne la procedència. I també ho és que hagués estat senzill contrastar-les ... cosa que evidentment ningú no va fer. Els qui estimem la ciència i els científics d’aquest país no acabem d’entendre com La Vanguardia pot atemptar contra la fama, avalada per la indiscutible qualitat de la seva obra, d’un dels més grans, i no rectificar, que és tant com mantenir-ho. Potser fóra el moment, malgrat el tems transcorregut, de restituir el bon nom del Dr. Almera, bo i situant-lo al lloc que per dret li pertoca i que ningú mínimament informat gosarà contradir: el d’un dels més eminents científics catalans de tots els temps. (Enric Aragonès: Carta a la Defensora del Lector de La Vanguàrdia, 30 de maig de 2008.

            Carta que no va merèixer cap resposta, ni pública ni privada.

            Pel que fa a la font del Sr. Carol, el professor Gijs van Hensbergen, després d’explicar que el Sr. Güell es va posar en contacte amb Almera i el seu ajudant (Norbert Font i Sagué), arran del descobriment de la cova en fer les obres del parc (desembre del 1900), diu, segons transcripció de l’articulista:

La noticia de que había fósiles que incluían huesos de rinoceronte, caparazones de tortugas gigantes y osamentas de ciervos y otros animales entusiasmó a los paleontólogos, que llevaban 25 años en busca de emplazamientos bíblicos en Cataluña que pudieran confirmar una interpretación literal de la historia de la Creación. Pero de pronto la cueva ofrecía pruebas circunstanciales suficientes para indicar la existencia del Diluvio Universal y de que el Jardín del Edén muy bien podría haber estado emplazado en la mismísima Cataluña. La dedicación de toda una vida del doctor Almuera [sic] a probar que la historia sagrada era una rama respetable de las ciencias naturales parece hoy en día motivo de risa, pero el mito de Cataluña como cultura primitiva encontró partidarios  en Gaudí y Güell. (Gijs van Hensbergen, 2001: Antoni Gaudí. Barcelona, Plaza & Janés).

            Desconeixem l’opinió que el llibre de van Hensbergen mereix al professor Bassegoda, el qual sembla que va col·laborar en el seu recull. Però ja el Sr. Jaume Massó, director del Museu Vilaseca de Reus, havia detectat des del primer moment la barreja de fantasia i realitat que presideix aquesta obra:

Fa uns quants mesos, es van presentar públicament i amb un bon ressò mediàtic les versions catalana i espanyola d’una nova biografia del nostre personatge, preparada especialment per al mercat internacional. Es tracta del volum Antoni Gaudí, de l’holandès Gijs van Hensbergen. Quan el vaig començar a llegir, atret per la curiositat d’un llibre com aquest, escrit per un autor que “se ha convertido en uno de los mayores expertos en la vida y la obra d’Antoni Gaudí” (segons l’edició catalana del diari El Mundo del 27 de març de 2001), em va decebre per la diversitat d’errors i imprecisions que hi vaig anar trobant. Potser és un defecte meu, però se’m fa molt difícil d’acabar de llegir un llibre que d’entrada se m’apareix tan marcat de rigor. El senyor Hensbergen, que ha visitat personalment molts dels indrets gaudinians de Reus i Riudoms i que ha criticat les “llicències poètiques” d’altres autors (pàg. 42), ha forçat un pèl massa determinats aspectes complementaris de la biografia de Gaudí. En d’altres –simplement- ha tirat pel dret, com quan fa referència a les exploracions juvenils que suposadament va fer Gaudí ... És totalment inversemblant que explorés els jaciments arqueològics de la Boella i del Burgar (citats pel senyor Hensbergen d’una manera molt confusa, tipològicament i cronològicament), que es van localitzar (i estudiar –precisament- per Salvador Vilaseca) als anys quaranta i seixanta del segle XX. Fins i tot esmenta la Necròpolis paleocristiana i el Fòrum de Tarragona, dos espais monumentals que es van començar a posar al descobert poc abans de la mort de Gaudí, a més d’altres edificis o monuments antics molt poc vistents aleshores (pàg. 42-43). (Jaume Massó: “Notes sobre el jove Gaudí i l’arqueologia del Camp de Tarragona”, Revista del Centre de Lectura de Reus, nº 1, 2001, pp. 19-22)

            Així escriuen alguns la història: un indocumentat d’aquí copia un indocumentat d’allà, passant per alt tota la informació digna de crèdit que té a l’abast; ho publica com si fos seu en un mitjà de gran difusió, i ningú no se’n fa responsable.

NOTA: Article publicat al butlletí intern dels Amics del Museu, núm.60

Màrius Asensi: VIATGE A NAMÍBIA (I)

Jo, Màrius Asensi i Jordà, un adolescent de setze anys, vaig aconseguir anar amb dotze persones més a Namíbia, país d’Àfrica. Namíbia antigament havia estat colonitzada per l’imperi alemany, per això, actualment, encara es fan notar els rastres: l’idioma, les esglèsies, les infraestructures, etc.

VIATGE:

El passat 26 de Juliol, a les 18:00h em trobava a l’aeroport d’el Prat a punt de conèixer els meus companys per vint dies, la gran majoria ja es coneixien entre ells per altres viatges. En presentar-nos ens disposàvem d’anar a facturar les maletes destí Windhoek (capital de Namíbia). Al cap de no res ens trobàvem ensenyant el passaport, passant pel detector de metalls i buscant la porta d’embarcament, cosa complicada a la nova T1 del Prat, molt gran!

Finalment, a les 19:55h, em trobava dins l’avió enlairant-se de Barcelona en direcció a Zuric (primera escala). En aquest avió començava un viatge fins a Namíbia d’aproximadament quinze hores seguides. Una hora i vint minuts després em trobava a l’aeroport de Zuric on, a diferència del Prat, hi ha una terminal que només és accessible per mitjà d’un metro molt modern. A l’aeroport ens van tornar a demanar el passaport i un altre cop vam haver de passar per un detector de metalls. A les 22:10h em trobava ja embarcant al segon i més llarg dels tres vols. Com un rellotge suís (mai més ben dit!), a les 22:45h sortia de Zuric cap a Johannesburg, travessant el mar Mediterrani i tota Àfrica.

Un avió molt modern i còmode amb una pantalla per a projectar pel·licules, jocs, recorregut del vol i reproduir cançons. En aquest llarg vol vaig poder parlar amb uns companys, cosa que em va fer el viatge més curt, explicant-me els grans viatges que havien fet ells o simplement contestant-me les preguntes que jo els feia.

Arribats a una certa hora dins de l’avió, van apagar els llums, només deixant els d’emergència encesos; hora de dormir! cosa que només crec que vaig fer durant una hora; no estava acostumat al soroll dels motors.

Amb els ulls oberts i esperant adormir-me vaig notar que algú em tocava el braç, era un home anglès donat-me, sense dir res, una cartera perduda que no era meva; aleshores vaig mirar al meu costat dret i vaig veure un senyor gran amb molt papers a terra i vaig deduir que la cartera era seva, i amb el meu anglès molt bàsic vaig preguntar-li: This is your?, tot ensenyant-li la cartera i, efectivament, era la seva. Un simple Thanks you em va dir, i jo content d’utilitzar el meu anglès per primera vegada!

En arribar a Jonnanesburg tots vàrem notar la baixa temperatura de l’aeroport i, passant el control per tercera vegada, encara ens quedava una hora fins a embarcar per l’últim vol que sortia a les 12:00h.

A les dotze tots vàrem pujar a un avió, molt petit, que ens portaria a Windhoek en dues hores. El vol va ser molt tranquil i jo el vaig passar mirant per la finestreta les impressionants planes d’Àfrica

DIA 1:

A les 14:00h arribàrem a Windhoek per fi, i ens posàrem a esperar que les malets sortissin per la cinta, però no apareixien; el típic tòpic de perdre’s les maletes és cert!, però ara què fas a Namíbia, a 10.000 Km de Barcelona, sense la teva roba?. Esperar, era el que tocava, i de moment, infructuosament. Al parking de l’aeroport ens esperava una furgoneta que ens portaria per tot Namíbia, el més curiós és que en aquest país condueixen per l’esquerra i vam arribar a l’hotel “Casa Piccolo”, a uns 40 Km de l’aeroport, per una carretera molt recta.

Sense les maletes, arribem a l’hotel on ens crida l’atenció la decoració de la casa, tota de quarsos i d’altres minerals de grans dimensions.

Més tard em trobava, acompanyant a quatre companys del grup, a la recerca del material d’acampada i canviant euros per dòlars namibians per a poder pagar el sopar. A les 18:00h ja era fosc però nosaltres, encara amb l’horari de Catalunya, vàrem anar a sopar a les 22:30h a un hostal on vam tastar les carns d’animals típics del país: òrix, springbok… molt bones, la veritat. Així acabava el primer dia a Namíbia.

DIA 2:

El segon dia a Namíbia començava sense cap núvol al cel (típic al país) però feia un fred que no et pots imaginar, ja que allà és hivern.

Pendents de les maletes, ens disposàvem tots a baixar a Windhoek (capital de Namíbia) per a comprar roba. Molts companys experts amb el cas de les “maletes perdudes” temien el pitjor; jo no podia pensar res perquè era el meu primer viatge amb avió, però sóc optimista i fins a mitja tarda no em vaig disposar a comprar ni uns mitjons perquè justament quan estava comprant roba i a punt de pagar-la, ens avisen que les maletes arribaven aquella mateixa tarda.

Bé, ens esperem a “Casa Piccolo” i arriben les maletes, les posem a la furgoneta com un puzle i direcció al sud del país; aquí començava l’aventura de veritat!

Devien ser les 19:30h, fosc i arribem a una casa/recepció per a preguntar si podem passar la nit. L’home va pujar a la nostra furgoneta i ens va indicar fins a dues cabanes molt ben decorades i ben equipades. Tots vàrem sopar i contemplar el magnífic cel estrellat. Impressionant! La Via Làctia es veia perfecta!

DIA 3:

Em desperto, em vesteixo i surto de l’habitació, des d’allà puc veure la magnífica vista que la nit anterior ens ocultava: un llac blau i fabulós, amb ànecs i altres ocells.

Acabats d’esmorzar, recollim tot i continuem viatge cap al sud del país. Tot viatjant per unes carreteres rectes, ens trobem al Tròpic de Capricorn, parem, i a fer fotos!

Continuem baixant fins a 60Km de Grootfontein, parem a un lloc on trobem unes quantes “chiitas” (guepards) engabiades, veiem com les alimenten.

Continuem avançant per aquella zona fins arribar a un “bosc” d’àloes, faig fotos i dinem allà mateix.

Cap a les 17:00h, continuem cap al sud fent-se fosc, i arribem a un camping prop de Seeheim, muntem les tendes, i a sopar i dormir fins demà, però abans m’aconsellen que deixi les sabates dins la tenda perquè els rosegadors típics del país acostumen a emportar-se les sabates dels turístes despistats, i com més olor desprenguin millor.

DIA 4:

Ens despertem tots, esmorzem i fem via cap a River Fish Canyon, el nom ho deia tot, una gorja com les d’Estats Units però en petit.

En arribar allà, em trobo davant de la segona o tercera gorja més gran del món. Ens passem gairebé tot el matí allà. En marxar el guia ens proposa anar a unes aigües termals del final de la gorja; nosaltres acceptem tot imaginant-nos les típiques aigües termals petites amb quatre pedretes de decoració. Fem carretera entremig de congostos molt “guapos” i en arribar al lloc on anàvem trobem un “Spa” preparat per a turístes, una cosa impressionant al mig del no-res. Allà és quan em començo a qüestionar si estic a Namíbia o si estic a un país europeu.

Acabats de dinar tornem cap al camping on sopem allà mateix (en el restaurant del camping), jo demano carn d’òrix perquè em va agradar, tot i que encara no sabia quin animal era!

DIA 5:

En despertar-nos, esmorzem i posem la vista ja cap a l’est del país : la costa de l’oceà Atlàntic. Agafem la “B4” i direcció Lüderitz, i ens acompanyen unes vistes cada vegada amb més sorra, menys plantes, algun cotxe per avançar i algun estruç per la carretera “pasturant”.

Fem algunes parades per descansar una mica com al poble de Aus. Finalment a mig matí arribem a Lüderitz, on ens deixen una casa ambdues plantes per a dormir.

Un poble molt tranquil, massa quan estàs acostumat a les ciutats com Barcelona. A Lüderitz es notava el disseny alemany; està envoltat de desert, desert i oceà, però està comunicada amb la resta del país per carreteres i una futura via del tren. A la tarda, anem a unes platges llunyanes del poble, veient així la posta de sol amb la força de les onades de l’oceà.

Vàrem tornar a Lüderitz on passaríem dues nits allà.

DIA 6:

Som 1 d’agost I anem a visitar un antic poble miner, d'on s'havien extret diamants, anomenat Kolmannskuppe.

Ens fan una visita turística amb guia ensenyant-nos com era el dia a dia dels miners. Al poble passem quasi tot el dia i a la tarda vàrem decidir tornar a prop de l’Atlàntic, però abans vam comprar peix per a fer el sopar. I, sorpresa! descobrim que el peix d’allà era congelat i que Lüderitz no té permís per a pescar ni vendre, i totes les flotes pesqueres són de “Pescanova”, totes són flotes espanyoles. Bé, finalment vàrem poder sopar peix i contemplar les estrelles.

DIA 7:

Em desperto acomiadant-me de Lüderitz, un poble que m’ha plagut de conèixer, no té res d’especial, però m’ha agradat força. Avui ens passarem tot el dia a la furgoneta viatjant cap el nord, en direcció Sesriem. Novament passem per Aus, Helmeringhausten i algun poblat petit. El viatge es va posar complicat quan a la sortida de Helmeringhausten, on havíem parat a la gasolinera, ens avisen que tenim una roda punxada. Vàrem prerdre mitja hora amb la roda. Total, arribem al camping més tard del que havíem planejat. Fem les tendes i dormim allà. En aquell camping s’escoltaven crits de rosegadors del desert.

DIA 8:

Em desperten a les 5:30h per a esmorzar, agafar la furgoneta i anar a la “Duna 45”, una duna famosa al país on havíem de veure la sortida de sol des del cim de la duna.

El nom no era complicat: el nom venia de la distància a la primera duna “gran” del desert i s’indicava amb el nombre de quilòmetres, en aquest cas 45Km. Bé crec que una de les coses que m’ha cansat més és pujar una duna, “fas dos passes endavant i en retrocedeixes una”, mentre se’t van ensorrant els peus a la sorra vermella de la duna. Sortia el sol i només estavem a mitja duna.

La duna era com les rambles de Barcelona : n’hi havia de gent! Fins i tot un grup de catalans!

Després de pujar a la duna ens ofereixen una “passejada”cap a uns llacs secs al mig del desert. Els llacs estaven a Sossusvlei, formats per un riu que s’endinsa al desert i mor allà. Ara que a Namíbia era l’estació seca, no hi corria aigua.

Vàrem caminar cinc quilòmetres, vàrem fotografiar els llacs i vàrem tornar a la furgoneta. El camí disposava de “taxis” que et portavem fins al llac, però no els vàrem necessitar.

A la tarda vàrem tornar al camping i vaig dormir com un tronc.

DIA 9:

Desmuntem les tendes i posem via cap a Walvis Bay passant per unes pistes on, en una “parada tècnica”, vàrem trobar turmalines i granats, dos minerals típics del país.

Vam arribar a Walvis Bay pels volts del migdia, vàrem dinar i fer alguna volta per la ciutat, però el nostre destí va ser Swakopmund on teníem llit a unes casetes prefabricades.

Finalment arribem, sopem i dormim a les casetes

Amics del Museu: QUÈ SÓN ELS FÒSSILS?

Els fòssils són restes d’organismes vius, els quals van viure en una època del temps anterior a l’actual. També es consideren com a fòssils les restes de la seva activitat, això és, les seves petjades, els rastres, els habitatges, les defecacions, etc.

Impressions de peixos actinopterigis (Cretaci superior) Guinea

La ciència que estudia els fòssils s’anomena Paleontologia i forma part de les Ciències Geològiques i Biològiques. Els profans acostumen a confondre la Paleontologia amb l’Arqueologia; aquesta darrera estudia les arts, els monuments de l’antigor i les manifestacions de l’activitat manual de l’home (per exemple, les destrals de sílex).

Els fòssils són dins de roques formades a l’escorça de la Terra, que abans han estat en contacte amb els èssers vius. Gairebé tots els fòssils es troben en roques sedimentàries (com ara els gresos, les argiles o les calcàries). Són rars a roques volcàniques (només se’n presenten a les laves i a les cendres) o a les metamòrfiques de baix grau derivades d’antigues roques sedimentàries (com les pissarres i alguns esquists i marbres). No s’han trobat mai a les roques plutòniques, ni metamòrfiques d’alt grau (formades sota condicions de pressions i temperatures molt elevades, no aptes per a la vida).

Fòssil calcificat complet de Trigonia caudata (Albià, Cretaci inferior) Marmellar

El conjunt de fòssils d’un jaciment només mostra una petita part dels organismes que hi visqueren en el passat, perquè les possibilitats de conservació no són les mateixes per a tots els èssers vius. El medi aèri és destructiu per als organismes que hi moren si no són enterrats en poc temps. El medi aquàtic permet una millor conservació, ja que facilita que quedin enterrats ràpidament (per això, aquí els fòssils seran més abundants).

Fòssils no mineralitzats

No tots els organismes que viuen en un mateix medi tenen les mateixes possibilitats de fossilització: els organismes de cos tou en tenen molt poques. Normalment només es troben fossilitzades les parts dures que són les més resistents dels organismes, és a dir, els esquelets i les conquilles. De vegades, es conserven les parts toves en forma d’impressions, si els sediments són prou fins per a preservar-los (fulles de vegetals en argila, les meduses i altres organismes tous a les dolomies litogràfiques d’Alcover i Mont-ral). Són excepcionals els conservats en ambre (insectes del Bàltic o de la República Dominicana) o l’asfalt (mamífers i aus a La Brea de Califòrnia).

Impressió de Rana pueyoi (Miocè) Navàs

Dins de les roques, les parts dures dels organismes pateixen una sèrie de canvis químics que transformen la seva naturalesa original. Rarament aquests canvis són mínims; aleshores es conserven els esquelets i les conquilles originals: és el cas del nacre en els mol·luscs (cefalòpodes i alguns gasteròpodes i bibalves); de l’ivori i de l’esmalt en les dents de molts peixos, rèptils o mamífers. Però normalment es troben “petrificats”, manifestació dels fòssils que és la més corrent i coneguda entre el públic; en aquests cas, les pars esquelètiques originals han estat substituïdes per carbonat càlcic (calcita, normalment).

Fòssils calcificats

Altres tipus de fòssils són els “silicificats”, en els quals les parts esquelètiques eren originalment de sílice (òxid de silici), com és el cas de certes esponges i microorganismes unicel·lulars (radiolaris i diatomees); però també es dóna el cas que l’esquelet original hagi estat substituït per sílice: per exemple els troncs i les pinyes silicificats, en els que la cel·lulosa i la lignina han estat substituïdes per sílice.

Fòssils silicificats

També n’hi ha de “ferruginitzats” en què els esquelets i les conquilles han estat substituïts per compostos de ferro (sulfur de ferro: pirita i marcassita; òxid de ferro: hematites; hidròxids de ferro: limonita).

Ammonits ferruginitzats

En d’altres, quasi tots els vegetals, la matèria orgànica s’ha carbonitzat, és a dir, la cel·lulosa i la lignina dels troncs i les fulles s’ha transformat, enriquint-se en carboni: quan els cúmuls de vegetals són molt importants, s’originen les vetes de carbó de pedra.

Impressió de Pecopteris polimorpha (Estefanià, Carbonífer) Astúries

En molts casos, a causa de fenòmens de dissolució de les aigües subterrànies que circules per l’interior de les roques, desapareixen les parts dures originals. Llavors, els fòssils queden reduïts a l’estat de motlles. Els espais ocupats anteriorment pels esquelets o les conquilles ara resten buits. La part interior rocosa que ocupava les parts buides de dit esquelet o conquilla rep el nom de motlle intern; la part exterior, en contacte amb la roca, rep el nom de motlle extern.

Motlle intern de Clypeaster (Miocè) Maó

Motlle extern de Miltha (Megaxinus) bellardiana (Miocè) Avinyonet

L’estudi dels fòssils permet reconstruir la història de la vida; val a dir, exagerant una mica, que sense els fòssils la teoria de l’evolució seria una mera hipòtesi. Els fòssils informen de l’edat de les roques on es troben: cada període de la història de la Terra conté els seus característics. També ajuden a conèixer on es van originar aquestes roques: per exemple, trobar una closca d’una cloïssa en una argila, és la indicació de que aquesta roca es va originar al mar.

NOTA: Totes les fotografies són d'exemplars exposats a la vitrina especifica on s'explica el significat dels fòssils, classes, mecanismes de fossilització i conservació. Aquesta vitrina es pot visitar al Museu de Geologia del Seminari Conciliar de Barcelona.

Amics del Museu: BREU HISTÒRIA DEL MUSEU

Aquesta institució, pertanyent a l’Esglèsia de Barcelona, fou fundada el 1874, essent rector del Seminari el Dr.Salvador Casañas. El Museu té el seu precedent en el Gabinet d’Història Natural creat el 1817 i agregat a la Biblioteca Episcopal.

El seu objectiu principal és l’estudi de la Paleontologia, ciència que estudia els èssers vius del passat, conservats a les roques en forma de fòssils. En els darrers anys s’ha especialitzat, sobretot, en els invertebrats i els peixos fòssils.

El primer director del Museu fou el Dr. Jaume Almera i Comas (1845-1919). Fou ordenat prevere el 1872 i, més tard, el 1885, fou nomenat canonge de la catedral de Barcelona, de la qual va arribar a ser degà el 1912. Durant molts anys va pertànyer a la Junta d’Administració de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Tenia els títols de doctor en Ciències Naturals i en Teologia, a més de ser llicenciat en Ciències Físiques. Fou introduït a la geologia per J.J.Landerer, geòleg i astrònom de Tortosa, el qual va apadrinar la seva entrada a la Societat Geològica de França el 1877. El 1879 va entrar a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la qual va arribar a ser president en diferents períodes. Va assistir a molts congressos internacionals i reunions científiques a l’estranger, malgat les dificultats per a viatjar.

El 1874 fou nomenat catedràtic de Ciències Naturals del Seminari de Barcelona, càrrec que va deixar el 1885 per a poder dedicar-se a la confecció del mapa geològic de la província de Barcelona, considerat com una de les seves obres més importants. Aquest mapa li fou encomanat per la Diputació de Barcelona.

S’ha de destacar que,actualment, aquest mapa encara és util·litzat, i que ha estat molt elogiat per científics tant nacionals com estrangers.

També va ser molt important la tasca paleontològica que va dur a terme, sobretot pel que fa als estudis sobre mol·luscs del terciari de les rodalies de Barcelona i en certa manera no superats. Els féu en col·laboració amb Artur Bofill, aleshores director del Museu del Parc de la Ciutadella de Barcelona.

El Dr.Almera creà escola entre els seus deixebles, dels quals destaquen els Drs.Norbert Font i Sagué, Marià Faura i Sans i Josep Ramon Bataller i Calatayud.

Norbert Font i Sagué

Norbert Font i Sagué (1873-1910) era molt polifacètic. Va participar en diversos Jocs Florals i és autor de moltes obres de caràcter geogràfic, històric, literari, etc. Sempre sentí molt profundament la seva terra catalana. Cal emmarcar-lo dins dels autors de la Renaixença. Fou un dels introductors de l’espeleologia a Catalunya l’any 1897, després de les exploracions a diverses coves i avencs en que acompanyà al francès Édouard-Alfred Martel. A més, fou un gran gran divulgador de la geologia a Catalunya. Havia cursat estudis de Ciències Naturals a Barcelona i a Madrid. Fou professor de Ciències Naturals a la Universitat de Barcelona i catedràtic de Geologia als Estudis Universitaris Catalans. Va escriure el primer tractat de geologia editat en català. Va ser molt admirat pels seus inmombrables deixebles, els quals sentiren molt la seva prematura mort.

Marià Faura i Sans (1883-1941) havia cursat estudis de Ciències Naturals a Madrid, on es va doctorar l’any 1913.

Va ser el continuador de les tasques del Mapa Geològic iniciat pel Dr.Almera, transformat en el Mapa geològic de Catalunya de la Mancomunitat, essent director del Servei Geològic de Catalunya. Els esdeveniments polítics i una forta crisi personal afectaren molt la producció científica del Dr.Faura. En els darrers anys de la seva vida es dedicà a tasques docents en matèria de Ciències Naturals a l’Escola d’Agricultura i a la Universitat de Barcelona.

Josep Ramon Bataller i Calatayud (1890-1962) fou el que continuà la tasca del Dr-Almera al Museu Geològic del Seminari, del qual va arribar a ser el director l’any 1926.

Cursà estudis de Ciències Naturals a Madrid, i es doctorà el 1917. Va ampliar estudis a França. Fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa i era membre de diverses societats científiques. També fou catedràtic d’Història Natural al Seminari de Barcelona i professor a l’Escola d’Agricultura. Va ser el primer catedràtic de Paleontologia de la Universitat de Barcelona des de l’any 1949 fins la seva mort. La tasca del Dr.Bataller fou molt enèrgica, ja que es va encarregar de la reconstrucció del Museu després de la devastació a que fou sotmès a conceqüència dels fets del 1936. Bataller estudià els mamífers fòssils a Catalunya. La seva obra sobre els fòssils del Mesozolic és de cabdal importància. Va prestar els seus serveis al Instituto Geológico y Minero de España, on va treballar en diferents fulls del mapa geològic nacional.

El Dr.Bataller va ser substituït a la direcció del MGSB per un deixeble: el Dr.Lluís Via i Boada (1910-1991).

El Dr.Via, després de cursar estudis de Ciències Naturals, es va doctorar en Geològia l’any 1959, amb una tesi dedicada a l’estudi dels crancs (crustacis decàpodes) de l’Eocè espanyol. L’estudi dels crancs era la seva especialitat des de que era alumne del Seminari (cap als anys 1930), fet que el feu arribar a ser reconegut a escala mundial.

Durant la seva vida es va dedicar en cos i ànima al Museu del Seminari; sempre va procurar d’enriquir-lo en tots els aspectes i d’obrir-lo als savis i als afeccionats. També s’ha de dir que el Dr.Via va ser professor de la Universitat del Seminari, del qual fou rector durant els anys del Concili Vaticà II (1962-1965).

Després de la mort del Dr.Via, la direcció del Museu va passar al Dr.Sebastià Calzada i Badia (1932), que actualment ocupa aquest càrrec. Abans, però, ja havia ocupat el càrrec de sotsdirector del mateix Museu. El Dr.Calzada és un escolapi i s’ha dedicat a la docència dins el seu àmbit. Es va doctorar en Geologia amb una tesi sobre braquiòpodes del Cretaci del Llevant peninsular l’any 1975. Els braquiòpodes són la seva especialitat, a més dels gasteròpodes i els bibalves mesozoics i cenozoics, entre altres. És autor de molts articles de caire paleontològic. Ha procurat aprofundir en la divulgació del Museu en tots els aspectes; ha continuat la revista del Museu anomenada Batalleria, iniciada en temps del Dr.Via; ha impulsat i consolidat l’Associació d’Amics del Museu, així com l’obertura de la Sala Cardenal Carles dedicada especialment als estudiants més joves. Actualment el càrrec de sotsdirector és ocupat per Mn.Francesc Nicolau i Pous (1930), exprofessor de la Facultat de Teologia i gran divulgador de temes científics.