Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 25 de setembre del 2015

Amics del Museu: BATALLERIA 22

El passat mes de juny va sortir publicat el número 22 de la revista de Paleontologia Batalleria, amb set articles, tres d’ells en anglès, a més de l’acostumada crònica del Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Foto portada. Lichas marocanus Destombes, 1987
 Col·lecció Corbacho, JC 200

El primer article, signat per Sebastián Calzada, Pedro Adserà i Joan Corbacho i s’estudia el gasteròpode del Cretaci Pyrazus pentagonalis, espècie que ara s’inclou dins el gènere Pyrazopsis tot proposant-se un neotipus.

José Francisco Carrasco és l’autor del segon article i en ell es proposa substituir l’equinoïdeu del Lutecià (Eocè) Equinanthus dorsalis per E. callosensis.

En el tercer article, Hannes Löser de la Universitad Nacional Autónoma de México, fa una revisió del gènere Pseudocunnolites, un corall solitari del Cretaci superior, util·litzant material de la localitat tipus situada a Vilanova de Meià.



El següent article el signen conjuntament el Dr. Sebastián Calzada i la Sra Eduvigis Moreno i en ell es descriu un exemplar de bivalve del Devonià procedent de el Papiol el qual s’inclou dins el gènere Prosocoelus, però amb alguns dubtes.

Els Srs.José Francisco Carrasco i Jesús Cardiel-Lalueza, són els autors d’un extens article on es dóna a conèixer la primera troballa de Scutellina rotunda, un equinoïdeu del Lutecià de la zona sudpirinenca central, la qual cosa constitueix la primera cita d’aquesta espècie a Espanya.


En el sisé treball, els autors Joan Corbacho i Iván Corbacho (del MGSB), Scott Morrison (de la Universitat d’Oregon) i Martin Valent (del Departament de Paleontologia del Museu Nacional de Praga) ens presenten les darreres tècniques que s’util·litzen per a la falsificació de fòssils i així poder-los detectar correctament.

El darrer dels articles està signat per José Francisco Carrasco i en ell es cita per primer cop l’espècie Gitolampas cotteaui, un equinoïdeu de l’Ilerdià (Eocè inferior) a La Puebla de Roda.

A la crònica del MGSB es fa l’habitual repàs de les col·leccions, de la biblioteca i de l’arxiu fotogràfic, així com també de les visites d’estudiosos al Museu. També es comenta l’entrada d’holotipus de noves espècies de caròfites per part del Dr.Carles Martín-Closas. També es fa un esment sobre un article aparegut a la prestigiosa revista alemanya Abhandlungen der Senckenberg Gesellshaft für Naturforschung sobre els trilobits del carbonífer inferior de la Serralada Costanera Catalana escrit per Josef Gandl, Enric ferrer, Losep Magrans i Xavier Sanz. La major part del material d’estudi ha estat donat al Museu. I com a cosa curiosa cal dir que hi ha un acord de col·laboració entre el MGSB i un canal de la televisió japonesa arran un documental sobre els reductes de la Laurisilva a l’actualitat.

Batalleria és la revista de paleontologia que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona i en són director i co-director el Dr.Sebastián Calzada i la Sra Eduvigis Moreno respectivament. L’Eduvigis és, a més, l’encarregada de la seva maquetació i disseny. Aquesta revista ha estat realitzada gràcies al treball desinteressat dels seus col·laboradors i de l’equip editorial, i està costejada en part per l’Associació d’Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona i pels Serveis de Museus de la Direcció Cultural de la Generalitat de Catalunya.

divendres, 18 de setembre del 2015

Amics del Museu: DESCOBRIMENT D'UNA NOVA ESPÈCIE DE TRILOBIT

Després de les vacances reprenem el curs de les publicacions al blog fent-nos ressò d’una notícia apareguda el passat 22 d’agost al Diari de Sabadell sobre la troballa, per part del nostre consoci Joan Corbacho, d’una nova espècie de trilobit descoberta al Marroc. Aquí us trascribim aquesta notícia en la seva versió digital.



Un sabadellenc descobreix una nova espècie de trilobit de més de 500 milions d’anys

El sabadellenc Joan Corbacho, investigador del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, va fer aquesta important troballa en la seva darrera expedició per rocollir dades de jaciments de trilobits de l’Ordovicià al Marroc per al darrer llibre en el qual està treballant.
Però un dels seus col·laboradors li va mostrar uns trilobits d’un nou jaciment del Cambrià que daten de més de 500 milions d’anys. Entre aquests n’hi havia un que no mesurava més d’un centímetre de longitud. L’investigador sabadellenc de seguida es va adonar que no n’havia vist cap al Marroc i que, com a mínim, era una espècie nova i molt interessant.


Al cap de pocs dies de publicar-ho al web, el Dr. Gerd Geyer, professor de paleontologia de la Universitat Julius-Maximilian de Wuerzburg (Alemanya) i el millor especialista del Cambrià marroquí, es va posar en contacte amb Joan Corbacho. El Dr. Geyer va quedar sorprès per la troballa ja que no podia imaginar que a l’Àfrica, i en aquest nivell estratigràfic i edat geològica, pogués aparèixer aquesta espècie per la qual cosa el Dr. Geyer es va desplaçar a Sabadell per estudiar aquest peculiar trilobit.

D'esquerra a dreta: Joan Corbacho, Sebastián Calzada i Gerd Geyer
al Museu Geològic del Seminari de Barcelona

La nova espècie de Burlingiidae (Trilobita) és la més primitiva de tots els gèneres de la família ja que els fòssils trobats a Suècia i USA apareixen al Cambrià superior i el nou espècimen ho fa a la frontera entre el Cambrià mitjà amb l’inferior i s’amplia la seva distribució al continent africà.

Degut a la troballa, Gerd Geyer i Joan Corbacho han realitzat l’article The Burlingiidae (Trilobita): revised generic composition, stratigrafy and the first species from the early Middle Cambrian of West Gondwana, publicat a GFF, una de les revistes científiques internacionals més prestigioses del món.

dijous, 10 de setembre del 2015

Mn. Francesc Nicolau: FA CENT ANYS QUE COMAS I SOLÀ DESCOBRIA L'ASTEROIDE "HISPANIA""

Potser em direu que això no és cap novetat científica. I teniu raó. Però si que crec que es pot dir actualitat. És una efemèride que té la seva gràcia i no és cap despropòsit commemorar-la.

Com ja sabeu hi ha una multitud de petits planetes situats entre Mart i Júpiter que eren desconeguts dels astrònoms antics. Avui dia formen l’anomenat «Cinturó d’asteròides» i se sap que passen de dos mil. El primer descobert va ser el que pogué observar amb telescopi l’italià Giuseppe Piazzi el 1801. Rebé el nom de Ceres. Després se n’anaren descobrint més fins que a inici del segle XX ja eren 803 els que s’havien pogut observar amb els telescopis d’aleshores, la majoria a la segona meitat del segle XIX.

Quin era el mètode que es feia servir per detectar-los? Després de la invenció de la fotografia era molt senzill: posar una placa fotogràfica amb gran temps d’exposició en el telescopi enfocat a la regió del cel on era possible trobar-ne, fent que seguís el movimentaparent que fan els astres. Un cop retirada la placa al cap d’hores, les estrelles hi apareixien com piquets lluminosos i si allà hi havia un astre mòbil (un asteroide) es veu com una ratlleta que indica que s’ha mogut. Així ho feia l’astrònom alemany F. J. Wolf (1863-1932) que en trobà centenars. Però al 1915 ja feia temps que no se’n trobava cap.

Josep Comas i Solà a l'Observatori Fabra (www.enciclopedia.cat)

I tenim el nostre Comas i Solà (1868-1937), director des del 1904 de l’Observatori Fabra, que té una idea genial, encara que senzilla, per poder-ne trobar més: que el moviment del telescopi en seguir el cel sigui al revés de com ho feia Wolf: fer que el telescopi es mogui seguint no el curs de les estrelles sinó el moviment que de mitjana tenen els asteroides que és molt igual, ja que tots es troben aproximadament a la mateixa distància de nosaltres. Així s’aconsegueix que aquest petit astre estigui moltes hores impressionant el mateix punt de la placa i pugui aparèixer, mentre totes les estrelles van deixant una ratlleta.

És clar que això va inaugurar un nou mètode que va ser acceptat mundialment. El primer asteroide que va poder observar el nostre astrònom va ser el dia 20 de febrer de 1915 i el va batejar amb el nom d’Hispania, en homenatge a Espanya. I encara en va descobrir 10 més que reberen noms de Barcelona, Alfonsina (dedicat al rei espanyol), Mercedes (recordant la patrona de Barcelona), Pepita (pel seu propi nom de pila, en femení, perquè s’havia acordat que s’anomenessin ambnom femení), Amèlia, Reginita (noms de les seves filles), Gothlandia (que ja sabeu que vol dir Catalunya) i els tres últims ja van ser anomenats prosaicament 1927AA, 1928XA i 1929WG, perquè es va acordar per conveni internacional anomenar-los per l’any del descobriment i un parell de lletres majúscules. No cal dir, tanmateix, que els noms posats abans es conserven.

Com que les troballes de Comas i Solà van tenir ressò internacional, no crec que sigui fora de lloc recordar-les ara. El seu mètode va fer que altres astrònoms també l’apliquessin. L’Observatori Fabra tingué, per això, resposta mundial. I també per altres troballes fetes també per ell, com per exemple el cometa que descobrí el 1926 i que porta el seu nom; és periòdic, apareix cada 8 anys i mig, però és dels que no es veu a simple vista perquè és molt petit. I no cal dir que el Fabra encara avui dia és ben considerat i té missions d’àmbit internacional.

dijous, 3 de setembre del 2015

Mn. Francesc Nicolau: HI HA AIGUA A ENCELADE?

Sabeu on és Encelade? Es tracta d’un satèl·lit del planeta Saturn del nostre sistema solar. Segurament ja sabeu que Saturn té molts satèl·lits, passen dels 60 coneguts però només 17 tenen nom i la resta, segons sembla, són simplement meteorits captats per la gravetat saturniana.

Quan jo era nen (ara fa gairebé 80 anys) els llibres només en posaven nou, que són els que fins aleshores s’havien descobert amb telescopis ordinaris: Tità, el més gran detectat per Huygens el 1655, quatre més: Rea, Japet, Tetis i Dione, albirats per Cassini entre el 1671 i el 1684, dos més vistos per Herschel el 1789: Mimas i Encelade, i finalment encara dos més: Hiperió (descobert el 1848) i Febe (el 1898). Els vuit següents, amb nom, i tots els altres, sense nom i molt més petits, s’han descobert per sondes espacials enviades al planeta.

D’Encelade se’n parla entre els astrofísics per un detall que creuen important: aquest satèl·lit (que en castellà en diuen Encélado i en català alguns escriuen Encèlad, però que, i creiem que amb encert, la GEC anomena Encelade, que és el seu nom internacional), és de dimensions petites (té només 502 Km de diàmentre) i es troba a 238.000 Km de distància de Saturn (la nostra Lluna és a 384.000 Km de la Terra i té un diàmentre de 3.476 Km). Què és el que els astrònoms han vist en aquest astre que els hagi cridat l’atenció?

Des del 2004 una sonda espacial, anomenada Cassini (en honor de l’astrònom del segle XVII), va examinant els entorns de Saturn com un satèl·lit més. I va ser el 2005, gràcies a la sonda, quan se n’adonaren que Encelade expel·lia dolls de vapor pel pol sud. D’on provenia aquest emissió? Se li va manar a la sonda que precisés més el que detectava i ara s’ha arribat a la conclusiió que aquest satèl·lit de Saturn té un nucli rocós i es troba recobert per una gran capa de gel, però de manera que entre el gel i el nucli hi ha un oceà d’aigua líquida.

El satèl·lit Encelade (www.maxisciences.com)

Com han pogut arribar a aquesta conclusió? Amb càlculs molt precisos a partir de les petites variacions de la força de gravetat exercida per l’astre sobre la sonda durant diverses aproximacions. I és que la precisió de les mesures arriben fins a detectar modificacions de la velocitat de menys de 30 centímetres per hora. Segons aquests càlculs l’hemisferi sud d’Encelade té un oceà d’uns 10 Km de fondària recobert d’una de gel de 30 a 40 Km de gruix. El càlcul es basa en el fet que l’aigua líquida és més densa que el gel (un 7%), i d’aquí es determinà fins i tot el gruix aproximat de gel i aigua. Això ens ho va explicar Luciano Less, de la Universitat La Sapienza de Roma, en un article que es va publicar a la revista Science.

I què té d’important això? Els científics diuen: on hi ha aigua hi pot haver vida, encara que només sigui vida anaeròbia. Qui sap si l’aigua d’aquest astre ha donat la possibilitat d’una certa vida elemental! Què hi podem dir nosaltres? No sóm prou experts per a criticar-ho però creiem que en això hi ha una bona dosi d’optimisme, no us sembla?